Situació
Vista des de la part de ponent de les ruïnes del que fou aquesta església ensulsiada recentment.
ECSA – J.A. Adell
L’antiga església de Sant Sadurní es troba en el veïnat, totalment abandonat i ruïnós, de Nabiners, situat al cim d’un pujol, dominant el pla de la Seu d’Urgell i l’entrada de la vall de Castellbò.
Mapa: 34–11(253). Situació: 31TCG717865.
Per a anar-hi, cal seguir el mateix itinerari que s’ha indicat en parlar del castell de Nabiners. (JAA)
Història
La notícia més antiga que coneixem del lloc de Nabiners data del 987, en què Ermeriga ven al levita Sendred uns alous situats en diversos termes del comtat d’Urgell, entre ells, al terme de Nabiners. La parròquia de Nabiners, esmentada en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell —Napinerios— consta l’any 1046 com a possessió d’Arnau Mir de Tost, en feu de l’església d’Urgell per donació del bisbe Ermengol (1010–1035).
L’any 1077 el comte Ermengol IV d’Urgell donava a Santa Maria de la Seu les batllies i franqueses que els seus avantpassats tenien als termes de diverses viles del comtat d’Urgell, entre les quals figura el terme de Sant Sadurní de Nabiners.
L’església de Sant Sadurní de Nabiners és citada l’any 1008 (1010), en la publicació sacramental del testament de Vidal, el qual li deixà una peça de terra situada a Planellas. La parròquia de Nabiners fou concedida pel bisbe i els canonges de la Seu a Tedball, mentre visqués, segons document del 1102.
El terme de Sant Sadurní de Nabiners és esmentat en nombrosos documents del segle XI; en alguns d’aquests es fa distinció entre Nabiners Sobirà amb l’església dedicada a sant Sadurní, i Nabiners Jussà o Nabinerols, amb la seva església dedicada a sant Esteve, actualment desaparegut.
Eclesiàsticament, la parròquia de Nabiners estigué integrada en el deganat d’Urgellet de la diòcesi d’Urgell; i així s’esmenta en les relacions de les dècimes del 1279 i el 1280, en el llibre de la dècima de la diòcesi d’Urgell, del 1391, i en les visites efectuades per manament de l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Rocabertí, al començament del segle XIV a la diòcesi d’Urgell. En la relació de parròquies fruit d’aquestes visites, l’any 1312 figura l’església de Sant Sadurní de Nabiners, mentre que l’any 1314, bé per error bé per una doble advocació, s’esmenta l’església de Sant Cebrià de Nabiners. L’any 1388 era rector de Sant Sadurní de Nabiners, Ramon Cuquet.
La parròquia de Nabiners, despoblada des d’època molt recent —l’any 1970 encara hi havia censats 4 habitants— depenia de la parròquia de la Bastida d’Hortons. Actualment l’església està arruïnada, abandonada i fora de culte. (MLIC)
Església
Planta encara visible d’aquesta església força modificada, avui en completa ruïna.
J.A. Adell
L’edifici és totalment abandonat i en un procés de ruïna progressiu que afecta totalment el seu absis central i tot el sector de ponent, del qual, recentment, ha caigut una part del campanar, encara sencer fa uns quinze anys.
Es tracta d’un edifici d’una nau, amb un absis rectangular a llevant, molt allargassat, que substitueix la capçalera original, probablement formada per un absis rectangular; no conservem cap evidència d’aquesta capçalera i caldria l’exploració arqueològica per saber-ne les característiques. L’absis actual era cobert amb volta de canó de perfil semicircular, totalment arruïnada, i obert a la nau per un arc triomfal de poc relleu, lleugerament apuntat, però totalment deformat actualment. Prop de l’absis central es troben dues capelles rectangulars, cobertes amb sengles voltes de canó de perfil semicircular, adossades als costats nord i sud de la nau que, tot i una certa aparença de coetaneïtat amb l’obra principal, són clarament adossades i posteriors al conjunt bàsic de l’església, com pot apreciar-se perfectament en la unió de la capella nord amb el mur de la nau.
La nau és coberta amb una estructura d’embigat sobre encavallades i amb un cel ras d’enllistonat enguixat. Aquesta estructura de coberta i cel ras no correspon a l’obra original, de la qual ignorem el sistema de coberta, tot i que és raonable de suposar que es tractava d’un embigat, que hauria estat substituït arran de la sobreelevació que tingué el cos de la nau, encara en època medieval, i que modificà totalment el volum de l’església fent-lo desproporcionadament alt, circumstància que s’accentua per la presència del campanar d’espadanya de dos ulls, ara arruïnat, que corona la façana de ponent.
La porta, en arc de mig punt, realitzada amb carreus de gres vermell que destaca poderosament en el parament, s’obre a la façana sud, prop de l’angle sud-oest. A la façana oest hi ha una finestra, de gran obertura, paredada i invisible interiorment, fet que no ens permet d’escatir-ne la data i les característiques formals. A la capella nord hi ha una finestra d’una sola esqueixada en el seu mur nord, mentre que a la capella sud hi ha una finestra de característiques semblants en el mur oest. A l’absis es conserva només una finestra, de doble esqueixada, amb llinda monolítica, retallada en arc, que sembla reaprofitada, probablement de l’obra anterior.
A la part sobrealçada de la nau, en el seu mur nord, es conserven sis espidieres, que permeten de suposar que l’ampliació de la nau tingué funcions defensives.
L’aparell de la part baixa de la nau és de lloses primes i allargassades, disposades horitzontalment de manera molt ordenada, amb dues filades en opus spicatum a la part baixa del mur nord. A partir d’un cert nivell, perfectament marcat, que assenyala el punt del ràfec original, es produeix el canvi d’aparell que identifica l’ampliació de l’edifici. L’aparell de la part alta és de carreu granític disposat regularment, amb una única filada d’opus spicatum, totalment aïllada a la part alta del parament del mur sud.
Les capelles i les parts refetes, com també la sagristia afegida a l’angle sud-est, són fetes amb un aparell de reble que contrasta amb els paraments més ordenats dels murs més antics.
A manca de precisar les característiques tipològiques i formals que avui ens són desconegudes, per les seves condicions constructives podem situar la primera fase de la construcció dins les formes arquitectòniques pròpies del segle X, i la sobreelevació entre el segle XI i XII, com a obra rural, mentre que les ampliacions han d’ésser posteriors al segle XIV o XV, moment en què es produí una reforma interior de la qual es conserva una ménsula de fusta encastada al mur nord de la nau. (JAA)
Bibliografia
- ACV, Calaix 31, Visites, Bisbat d’Urgell; R, 1946, vol. I, pàgs. 188 i 196; Baraut, 1978, vol. I, doc. 2, pàgs. 50–53; Bertran, 1979, vol. II, pàg. 280; Baraut, 1980, vol. III, doc. 210, pàgs. 41–42 i doc. 307, pàgs. 136–139; Baraut, 1981, vol. IV, doc. 385, pàgs. 92–93, doc. 390, pàgs. 96–99 i doc. 464, pàgs. 166–167; Baraut, 1982, vol. V, doc. 562, pàg. 93, doc. 568, pàgs. 97–99, doc. 580, pàg. 108–110, doc. 596, pàgs. 125–126, doc. 597, pàg. 126, doc. 636, pàgs. 156–157 i doc. 637, pàgs. 157–158; Baraut, 1983, vol. VI, doc. 719, pàgs. 93–94, doc. 735, pàg. 107, doc. 762, pàgs. 132–134, doc. 810, pàgs. 171–172; Baraut, 1984–85, vol. VII, doc. 906, pàgs. 38–39, doc. 913, pàgs. 44–45, doc. 930, pàgs. 62–63 i doc. 986, pàgs. 110–111; Baraut, 1986–87, vol. VIII, doc. 1 160, pàg. 90; Baraut, 1988–89, vol. IX, doc. 1 201, pàgs. 32–33.