Situació
Vista d’aquest singular campanar, ara totalment aïllat, amb el nucli de població al fons, presidit per un altre campanar més modern.
ECSA - M. Anglada
El poble de Bescaran, situat en una cota de 1 350 m, es troba a la vall alta del riu de Bescaran, que neix al peu de la serra de Palomera, prop de la frontera amb Andorra. L’única resta de l’antiga església de Sant Martí de Bescaran, l’esvelt campanar, es troba en l’àmbit del cementiri actual.
Mapa: 35-10(216). Situació: 31TCG804955.
Per anar-hi cal agafar una pista forestal de 10 km que comença en un trencall a tramuntana de la carretera C-1313 de la Seu a Puigcerdà, a l’altura del quilòmetre 135. Aquesta pista passa per Estamariu. El campanar de l’església vella és visible en entrar al poble, al cementiri, a uns 30 m del camí. (MAB)
Història
La primera notícia coneguda que es té d’aquesta església és del principi del segle X, quan l’any 914 el que havia estat un antic monestir, aleshores ja abandonat, fou unit al cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles. La vila, esmentada en l’acta de consagració i dotació de l’església de Sant Feliu de Castellciutat, de l’any 953, fou permutada pel comte Borrell II a favor del bisbe d’Urgell, Sal·la, i de la canònica de Santa Maria de la Seu, l’any 988; possessió que queda reflectida en les butlles atorgades els anys 1001, pel papa Silvestre II, 1012, pel papa Benet VIII, i 1099, pel papa Urbà II, i que perdurarà fins a la fi de les senyories del segle XIX.
L’any 1085, el bisbe d’Urgell, Bernat, hagué de retornar als habitants de Bescaran les franquícies que el comte Borrell els havia atorgat, i que ell, injustament, havia anul·lat. Deu anys després, però, els “homes lliures” de Bescaran s’obligaven a pagar al bisbe d’Urgell un cens anual, en canvi de la seva protecció i defensa. L’any 1132 Berenguer Guillem de Bescaran consta com a senyor de la vila de Bescaran, en feu del bisbe d’Urgell. L’any 1140 es documenta Guillem de Bescaran com a detentor del delme de sis masos que tenia a Bescaran, en feu de l’església d’Urgell.
El lloc és citat, a més, en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, i en altres documents datats els anys 996, 1003 —testament del bisbe Sal·la—, 1019, 1043, 1050, 1051 i 1066.
El terme de Sant Martí de Bescaran apareix esmentat en documents del 1043 i 1132. L’església, per contra, no apareix citada fins els anys 1312 i 1314, en què fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. L’any 1391 el seu capellà consta en el llibre de la dècima de la diòcesi. L’església apareix com a parròquia en els llibres de visites pastorals de la diòcesi des del segle XVI fins al segle XX. Actualment l’església de Sant Martí està supeditada a la parroquial de Castellciutat. (MLIC)
Església
Planta i alçat del campanar que acompanyava la desapareguda església de Sant Martí.
M. Anglada
D’aquesta vella església només en resta el campanar de planta quadrada de tres pisos, separats amb arcuacions llombardes. En realitat, però, la seva altura correspon a sis pisos, dels quals els dos primers no tenen finestres i el tercer en té quatre d’estretes a manera d’espitlleres, repartides una a cada cara. Als tres darrers pisos hi ha dues finestres geminades a cada façana, de les quals les de l’últim pis es diferencien per la columna amb mènsules. Aquestes finestres del darrer pis han estat tapades fins a mitja alçada i, així mateix, en una d’aquestes quatre, la de cara sud, la columna i les arcades han estat tapades i modificades segurament com a mesura de reparació d’emergència. També la primera finestra de la façana de llevant ha estat tapada a mitja alçada. La coberta és de fusta i llicorella i es conserva en relatiu bon estat.
L’aparell, fet amb petits carreus, és força regular i ben travat. Amb l’ampliació del cementiri van adossar-se al campanar construccions noves en dues de les seves cares que malmeten la visió completa del campanar tal i com era fa alguns anys.
Malgrat tot, seria fàcil de recuperar l’aïllament de les quatre façanes, de les quals la més alta fa 17 m, la qual cosa vol dir que ens trobem davant d’un exemplar notable. També amb poques despeses valdria la pena descobrir o destapar les obertures tapiades i refer els elements perduts o destruïts, com és ara la columna de la façana sud de la finestra geminada de l’últim pis. Aquesta construcció es pot equiparar amb els campanars de torre llombards, i hem de situar la seva construcció entre els segles XI i XII. (MAB)
Necròpoli
Al camí que passa pel davant del nou cementiri, al costat del campanar, hi ha un seguit de lloses clavades a terra que fan de marge entre el camí i un camp que hi ha a sota. Aquestes lloses formaven part d’unes deu sepultures que es descobriren en realitzar les obres de l’actual cementiri. Són totes molt fines i regulars, no fan més de 5 cm de gruix, i de dimensions diverses; la més llarga fa 1,80 m.
Sembla que pels camps de sota encara n’hi ha alguna de soterrada. (AVB)
Sarcòfags
Sarcòfag procedent de l’església i avui emprat com a font, que encara mostra algunes creus en relleu que el decoraven.
ECSA - J. Saura
A la plaça del poble de Bescaran hi ha, utilitzat actualment com a font, un sarcòfag de pedra. Duu gravada la data 1858, moment en què segurament es degué convertir en abeurador, i podem suposar que prové de la propera església de Sant Martí, llavors en desús i ja enderrocada del tot, menys el campanar, a la fi del segle. Sembla que es desenterraren altres sarcòfags similars, que s’endugueren a Barcelona. Sens dubte, el seu emplaçament original el tindria a l’església de Sant Martí, que actualment és el fossar del poble. (AVB)
Aquest sarcòfag, al qual li manca la tapa, presenta decoració a la cara frontal i als laterals. Les seves mides són de 151 cm × 38,5 cm × 35,5 cm. Malgrat que es tracta d’una obra senzilla, tant pel que fa a la tècnica emprada com pels motius que el decoren (no hi apareix cap element historiat), és interessant el seu estudi per a veure la incidència que van tenir certs elements en l’ornamentació de peces de caràcter funerari.
Així, a la cara frontal hi ha dues creus encerclades, realitzades mitjançant una tècnica de rebaix de la superfície que aconsegueix donar relleu a les figures. Les creus situades a les cares laterals del sarcòfag són iguals, tècnicament i formalment, a les anteriors.
El significat de la creu és molt clar: ens remet, en un sentit cristològic, a la redempció, al·ludint directament a la salvació de l’ànima del difunt. És per aquesta simbologia de salvació que la creu apareix en sarcòfags, esteles i piques baptismals.
A més, a la cara frontal del sarcòfag trobem motius florals que també tenen un sentit funerari, en fer referència a l’ànima del difunt. Aquest simbolisme d’eternitat representat per la flor té les seves arrels en el món pre-romà, on ja s’utilitzaven les flors per a cobrir els morts i els seus sepulcres (Cirlot, 1981, pàg. 205).
Un sarcòfag semblant al descrit és el procedent de Sant Just i Sant Pastor de la Validan (Solsonès), on es pot veure un d’aquests motius escultòrics: la creu inscrita en un cercle rebaixat. A la mateixa tipologia corresponen tres sarcòfags conservats al Museu Episcopal de Vic (núms. 10 749, 10 780 i 10 781), els quals presenten motius ornamentals similars. Com aquests, caldria datar el sarcòfag de Bescaran d’entre la darreria del segle XII i l’inici del XIII. (CBS-CLIU-LBM)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- ACV, Calaix 31, Visites, Bisbat d’Urgell; ACU. Llibre de Visites, 1515, Oficialat d’Urgell; ACU. Llibre de Visites, 1575, núm. 32, fols. 10v-11r; ACU. Llibre de Visites, 1758, núm. 111, fols. 147-150; ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 176; Soler, 1964, doc. 4, pàgs. 33-35; Baraut, 1978, vol. I, doc. 2, pàgs. 50-53 i doc. 33, pàgs. 91-93; Bertran, 1979, vol. II, pàgs. 277 i 280; Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàg. 1 240; Baraut, 1980, vol. III, doc. 214, pàgs. 45-47, doc. 243, pàgs. 75-76, doc. 244, pàgs. 76-77, doc. 271, pàgs. 100-101 i doc. 288, pàgs. 120-121; Baraut, 1981, vol. IV, doc. 324, pàgs. 38-40 i doc. 356, pàgs. 67-71; Baraut, 1982, vol. V, doc. 567, pàg. 97 i doc. 635, pàg. 156; Baraut, 1983, vol. VI, doc. 644, pàgs. 29-31 i doc. 793, pàgs. 157-158; Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 1 014, pàg. 134; Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 1 154, pàgs. 83-84 i doc. 1 170, pàgs. 98-99; Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 339, pàgs. 167-168, doc. 1361, pàgs. 183-184, doc. 1 419, pàgs. 231-232, doc. 1 423, pàgs. 234-235 i doc. 1 470, pàgs. 274-275.
Bibliografia sobre els sarcòfags
- Vidal-Vilaseca, 1977, pàg. 277.