Són anomenades òrgans limfoides les diverses estructures en què s’elaboren i diferencien les cèl·lules defensives i també les que participen d’una manera o altra en l’activitat del sistema immunitari en conjunt. Bàsicament, hom diferencia dos grups d’òrgans limfoides: els primaris i els secundaris.
Els òrgans limfoides primaris són els que elaboren, diferencien i maduren les cèl·lules defensives: la medul·la òssia i el tim.
La medul·la òssia és l’estructura que es troba a l’interior d’alguns ossos, dins la cavitat medul·lar. Té per funció l’activitat hematopoètica, és a dir, d’elaborar els elements cel·lulars constituents de la sang, entre els quals hi ha els leucòcits o glòbuls blancs, que funcionalment formen part del sistema immunitari. Per aquesta raó es pot considerar un òrgan limfoide, per bé que l’activitat que realitza també sigui vital en altres funcions, ja que elabora els glòbuls vermells i les plaquetes sanguínies.
La part de medul·la òssia amb capacitat hematopoètica, la medul·la òssia vermella, comença l’activitat cap al quart mes de vida, i ja en el naixement tots els ossos del cos elaboren cèl·lules sanguínies. Tanmateix, amb el pas del temps, sobretot a partir de la pubertat, la medul·la d’alguns ossos perd la funcionalitat que li correspon i passa a contenir abundants cèl·lules grasses que li donen un color groguenc, per la qual cosa s’anomena medul·la òssia groga. Així, en l’adult només la medul·la òssia d’una part dels ossos manté l’activitat hematopoètica, principalment les costelles, l’estern, les vèrtebres, el crani, la pelvis i els ossos llargs.
El tim és un petit òrgan situat en la part central i superior del tòrax, sota l’estern. El tim es compon de dos lòbuls, cadascun dels quals es compon al seu torn de diversos lobels. Els lobels tenen una part perifèrica o escorça i una part central o medul·la. L’escorça és molt rica en leucòcits del tipus dels limfòcits, que en aquest cas reben el nom de timòcits. La medul·la, en la part central, conté pocs timòcits, ja que es compon fonamentalment de teixit epitelial.
La majoria de timòcits són limfòcits immadurs, tant pel que fa a l’estructura com a la capacitat funcional, que han arribat fins a aquest òrgan procedents de la medul·la òssia en el període fetal. Al tim té lloc la maduració d’aquestes cèl·lules, que es converteixen així en limfòcits tipus T, capacitats per a realitzar la funció immunitària.
L’activitat del tim es desenvolupa sobretot en la vida fetal i la infantesa. Durant tota la infantesa es va engrossint fins que, a la pubertat, quan el procés de maduració del sistema immunitari pràcticament s’ha completat, comença a atrofiar-se. Aquest procés d’involució progressiva dura alguns anys.
Els òrgans limfoides secundaris són aquells en què les cèl·lules immunitàries entren en contacte amb els agents estranys, i on, per tant, s’inicia la resposta immunitària: els ganglis limfàtics i el teixit limfoide, format per acumulacions o fol·licles distribuïts difusament per l’organisme; i també la melsa.
Els ganglis limfàtics són petites formacions de teixit limfoide, de forma de ronyó, d’un diàmetre que oscil·la entre els 2 mm i els 25 mm, que es troben distribuïdes per tot l’organisme. Al cos humà hi ha entre 500 i 1.000 ganglis limfàtics, intercalats en el trajecte dels vasos limfàtics que drenen el líquid i les substàncies que es troben en l’espai intercel·lular dels teixits.
Els ganglis limfàtics consisteixen en una càpsula integrada per fibres reticulars. Per nombrosos punts de la superfície del gangli penetren vasos limfàtics aferents, que hi aboquen la limfa drenada dels teixits per filtrar-la d’impureses; al seu torn, per un punt determinat del gangli, anomenat hil, surt un vas limfàtic eferent que conté la limfa ja filtrada i que, a través de nombroses connexions amb altres vasos semblants, tendeix a abocar-la a la circulació venosa. També a través de l’hil, una artèria duu sang a l’interior del gangli, i una vena la recull.
A l’interior del gangli hom diferencia dues zones: la cortical i la medul·lar. La zona cortical se situa per sota de la càpsula; conté nombroses cèl·lules, fonamentalment limfòcits, l’acumulació dels quals constitueix els anomenats fol·licles limfoides. La zona medul·lar ocupa la part central del gangli i conté menys cèl·lules; hi ha unes acumulacions de cèl·lules reticulars, els cordons limfàtics, i unes cavitats plenes de sang, els sins.
La funció principal dels ganglis limfàtics és d’actuar com a veritables filtres de gèrmens i de diversos tipus de partícules que es troben suspeses a la limfa, composta dels líquids drenats de l’espai intercel·lular de tots els teixits orgànics. Així, doncs, els vasos limfàtics recullen tota mena d’elements potencialment nocius perquè siguin destruïts en els ganglis. A més, dins els ganglis limfàtics es reprodueixen alguns tipus de limfòcits que són subministrats constantment a la sang perquè circulin per tot l’organisme.
A més de formar els ganglis limfàtics, el teixit limfoide forma acumulacions cel·lulars distribuïdes per tot l’organisme, anomenats fol·licles limfoides. Així, hi ha algunes zones orgàniques, especialment les més exposades al contacte amb gèrmens procedents de l’exterior, que disposen de nombroses acumulacions de teixit limfoide. Per exemple, a la zona del coll hi ha nombrosos fol·licles limfoides, destinats a dur a terme una acció defensiva contra els gèrmens que entren amb la respiració, la qual cosa es complementa amb l’acció de les nombroses acumulacions limfoides presents al teixit pulmonar. També a l’intestí prim hi ha nombrosos fol·licles limfoides destinats a aportar protecció contra els microorganismes que penetren en la ingestió dels aliments, quan aconsegueixen de traspassar la barrera defensiva constituïda per l’acidesa del suc gàstric.
La melsa és un òrgan que es pot considerar pertanyent al sistema limfàtic, situat a l’hipocondri esquerre, és a dir, en la part superior esquerra de l’abdomen, sota el diafragma. Té forma plana i ovalada, amb un diàmetre de més de 12 cm, i un pes, en condicions normals, d’uns 150 g a 200 g.
La melsa és envoltada d’una càpsula, formada per fibres reticulars i musculars pel centre de la qual, a l’hil esplènic, accedeixen a l’òrgan artèries, venes i vasos limfàtics. De la càpsula van cap a l’interior uns envans fibrosos que divideixen la melsa en lòbuls. Per dins de la càpsula hi ha un sistema reticular, una espècie de malla que s’estén per tot l’interior de la melsa; en aquesta trama hi ha dues parts diferenciades: la polpa vermella i la polpa blanca. La polpa blanca es compon d’unes estructures limfoides, els corpuscles de Malpighi, que envolten les arterioles i els capil·lars sanguinis; en aquestes estructures el teixit limfoide entra en contacte amb els vasos sanguinis. La polpa vermella, que envolta l’anterior, es compon d’unes cavitats plenes de sang, els sins venosos, i uns cordons de teixit reticular, els cordons de Billroth, plens de cèl·lules procedents de la circulació sanguínia, com ara leucòcits o glòbuls vermells, i també limfòcits procedents de la polpa blanca.
La melsa acompleix diverses funcions immunitàries. Per exemple, en aquest òrgan —que conté la major part del teixit limfàtic de l’organisme— es reprodueixen alguns leucòcits, que després passen a la circulació sanguínia. Actua igualment com a filtre de gèrmens i impureses, ja que es troba en contacte amb la circulació sanguínia i amb nombrosos vasos limf àtics que el connecten amb els ganglis adjacents. A més, la melsa realitza d’altres funcions diferents, ja que constitueix una reserva de sang i s’ocupa de la destrucció de les hematies envellides.