S’anomenen cèl·lules immunitàries totes les que participen d’una manera o d’una altra en els mecanismes de defensa orgànica, ja sigui reconeixent els agents agressors i originant diverses reaccions humorals o bé actuant directament en la destrucció dels microbis. Bàsicament, totes aquestes cèl·lules són cèl·lules sanguínies, els anomenats glòbuls blancs o leucòcits, per bé que no solament es troben en l’espai intravascular sinó que també accedeixen pràcticament a tots els teixits de l’organisme; fins i tot algunes cèl·lules immunitàries romanen en teixits específics, com per exemple la pell, i hom considera que deriven de cèl·lules sanguínies transformades. Les característiques morfològiques de totes aquestes cèl·lules han estat descrites amb detall al capítol 7, corresponent a la sang, i per consegüent ara només hi farem una breu referència.
Bàsicament, els diversos tipus de leucòcits es poden diferenciar, en primera instància, per les característiques del nucli. Així, hom distingeix els que clarament tenen un sol nucli, anomenats mono-nuclears, dels que aparentment en tenen més d’un, anomenats polinuclears; de fet, els polinuclears tenen un sol nucli, però com que la forma és multi-lobulada, quan s’observen al microscopi sembla que n’hi hagi més d’un.
Els leucòcits polinuclears, anomenats també granulòcits, són un grup de cèl·lules diverses, classificades segons la resposta a determinades uncions: neutròfils, basòfils i eosinòfils.
Els polinuclears neutròfils representen entre el 45% i el 70% de tots els leucòcits circulants. El nucli té tres lobulacions,de manera que, si s’observa al microscopi, sembla que hi hagi tres nuclis. Una petita proporció dels neutròfils que es troben a la sang són elements immadurs i tenen el nucli en forma de banda o bastó: són els anomenats bandes o crosses, i representen del 3% al 5% dels leucòcits. Els neutròfils estan dotats de gran mobilitat i poden passar de l’interior dels vasos sanguinis als teixits adjacents; tenen la missió fonamental de fagocitar o ingerir cossos estranys, especialment bacteris; són les cèl·lules que intervenen més directament en la reacció inflamatòria aguda causada per una infecció.
Els polinuclears eosinòfils representen una petita proporció del total de leucòcits, entre l’1% i el 3%. El nucli, menys lobulat que el dels neutròfils, té forma d’alforja. Els eosinòfils també tenen capacitat de desplaçament i fagocitosi, per bé que les funcions no són ben conegudes. De fet, més que de fagocitar bacteris, tenen la funció de destruir determinats productes procedents de les reaccions al·lèrgiques, i són molt actius en les reaccions que es desenvolupen en la lluita contra les infeccions per paràsits.
Els polinuclears basòfils es troben en una proporció mínima, ja que representen l’1%, o fins i tot menys, del total de glòbuls blancs. El nucli d’aquests leucòcits és irregular, amb una forma que recorda una ferradura. Els basòfils tenen funcions poc determinades; especialment, hi ha uns basòfils diferenciats, anomenats mastòcits, que intervenen en la producció de les reaccions al·lèrgiques.
Els leucòcits mononuclears es divideixen en dos tipus: els monòcits i els limfòcits.
Els monòcits són les cèl·lules més grosses de la sang, amb un diàmetre de 10 a 20 m. Representen entre un 3% i un 7% del total de glòbuls blancs. El nucli és arrodonit o de forma de ronyó. Els monòcits són cèl·lules dedicades fonamentalment a la lluita contra les infeccions, gràcies a una gran capacitat fagocitòtica, que és superior a la de la resta de leucòcits. Els monòcits romanen a la sang tan sols entre 8 i 12 dies, ja que es desplacen a diversos teixits de tot l’organisme. Una vegada en els teixits, els monòcits tenen la particularitat de modificar-se i originar una sèrie de cèl·lules que, en conjunt, constitueixen l’anomenat sistema mononuclear fagocític, que té per funció fonamental la fagocitosi de tota mena d’elements estranys i gèrmens. Així, als teixits, els monòcits es transformen en unes cèl·lules fagocítiques que, globalment, s’anomenen macròfags.
Els macròfags són més grossos que els monòcits i tenen una gran capacitat fagocitòtica. Aquestes cèl·lules es troben distribuïdes per nombrosos òrgans i teixits, tan diversos com el fetge, el pulmó, la medul·la òssia, els ganglis limfàtics, la pell, la pleura, el peritoneu, el sistema nerviós o els ossos. Els macròfags situats al teixit conjuntiu, és a dir, el teixit que fa de trama i sosteniment dels diversos òrgans, reben genèricament la denominació d’histiòcits.
Els limfòcits són els glòbuls blancs més petits, per bé que varien de volum segons l’activitat que realitzen. Representen entre un 25% i un 30% del total de leucòcits i són els elements fonamentals en la resposta immunitària específica. Són cèl·lules arrodonides, amb poc citoplasma, i un gran nucli arrodonit que ocupa gairebé tot l’interior de la cèl·lula. Es diferencien, bàsicament, dos tipus de limfòcits, els limfòcits B i els limfòcits T, que si bé són similars morfològicament, tenen papers diferents en la resposta immunitària; dels limfòcits que circulen per la sang, la gran majoria són del tipus T i només un 10% o un 20% són del tipus B. De fet, un 5% del total de limfòcits no presenten les característiques pròpies dels B ni dels T: s’anomenen precisament limfòcits no-B no-T, i actuen fonamentalment en la respota immunitària inespecífica.
Es pot considerar que els limfòcits són les cèl·lules més importants del sistema immunitari, ja que s’encarreguen de les funcions immunitàries més complexes. Especialment, distingeixen els elements propis dels agents estranys i desencadenen respostes defensives de diversos tipus contra els gèrmens que accedeixen a l’interior de l’organisme vencent l’acció inespecífica dels altres components del sistema immunitari. De fet, no són els gèrmens sencers els que desencadenen l’acció dels limfòcits, sinó alguns dels components estructurals, anomenats genèricament antígens. A més, algunes d’aquestes cèl·lules compleixen el paper de memòria immunitària, ja que quan el sistema ha reaccionat contra un antigen determinat, conserven la informació pertinent perquè en una pròxima ocasió en què accedeixi a l’organisme es pugui produir una acció defensiva més ràpida i eficaç.
Els limfòcits B tenen per única missió la producció d’anticossos o immunoglobulines, és a dir, gammaglobulines que discorren per la sang i reaccionen específicament contra un antigen determinat, destruint-lo o inactivant-lo. Així, es diu que aquests limfòcits duen a terme una immunitat humoral. Quan l’entrada a l’organisme d’un determinat antigen provoca una reacció als limfòcits B corresponents, n’hi ha que es converteixen en cèl·lules plasmàtiques o plasmòcits, preparats especialment per a elaborar anticossos contra l’antigen que n’ha estimulat la formació. La capacitat de les cèl·lules plasmàtiques per produir anticossos és notable: cada cèl·lula pot produir 2.000 molècules d’immunoglobulines per segon. Hi ha alguns limfòcits B activats que no es transformen en cèl·lules plasmàtiques, sinó en cèl·lules de memòria que recorren constantment l’organisme per detectar una nova arribada de l’antigen corresponent. Així, fins i tot mesos o anys després del primer contacte amb un antigen, si es produeix un nou contacte, els limfòcits B de memòria que guarden la informació donen una resposta defensiva més ràpida i eficaç.
Els limfòcits T no elaboren anticossos sinó que actuen per altres mecanismes. Aquestes cèl·lules necessiten la col·laboració de diversos elements per a actuar, ja que no poden reconèixer un antigen com a tal si aquest no està unit a la membrana d’una altra cèl·lula; gairebé totes les cèl·lules de l’organisme poden exercir el paper de presentadores de l’antigen als limfòcits T, per bé que aquest paper el compleixen prioritàriament els macròfags. Els limfòcits T poden desenvolupar diverses accions. Alguns, els anomenats limfòcits T citotòxics, són capaços de destruir directament les cèl·lules que tenen un determinat antigen en la superfície. Així, es diu que duen a terme una acció d’immunitat cel·lular. D’altres, davant l’estímul antigènic, alliberen substàncies, com les anomenades interleucines, que atreuen leucòcits fagocitòtics i n’estimulen la multiplicació. A més, hi ha limfòcits T que regulen les reaccions immunitàries. Els anomenats limfòcits T4 col·laboradors o cooperadors, per mitjà de l’alliberament de determinades interleucines, estimulen la proliferació dels limfòcits citotòxics, mentre que a través de les substàncies anomenades limfocines estimulen l’activitat d’altres leucòcits fagocitòtics i fins i tot la dels limfòcits B perquè es produeixin anticossos. Un altre grup, els limfòcits T8 supressors, inhibeixen els limfòcits capaços d’actuar contra elements del propi organisme. Els limfòcits T també tenen capacitat de memòria; així, un grup dels que han entrat en contacte amb un determinat antigen mantenen la informació per fer més efectiva la reacció davant el mateix antigen si aquest es presenta de nou.
Els limfòcits no-B no-T tenen una funció citotò-xica, és a dir que intervenen directament en la destrucció d’agents estranys. N’hi ha que formen part de la resposta immunitària inespecífica, ja que actuen com en primera línia de defensa en resposta a l’entrada a l’organisme d’elements estranys; són les anomenades cèl·lules NK (de l’anglès natural killer, assassí natural). D’altres formen part de la resposta immunitària específica, ja que solament actuen sobre elements agressors que ja han estat atacats per anticossos; són les anomenades cèl·lules K (de l’anglès killer, assassí).