Els Jover
La família Jover.
La casa Jover i Companyia, establerta a Barcelona, tenia una llarga tradició comercial. Les seves activitats s’iniciaren a la segona meitat del segle XVIII i a mitjan del XIX es mantenia viva i en expansió.
Un comerciant no era un botiguer. Un comerciant era una persona que operava en distintes places, afavorint el moviment de mercaderies o béns entre elles, buscant un guany en una comissió o una diferència de preu o de canvi de moneda. Un comerciant podia actuar en molts sectors diferents.
La casa Jover i Companyia havia obert un despatx i una oficina a Valladolid. No era un cas únic: la casa Tort i Gutiérrez havia fet el mateix. El seu moviment comercial s’establia principalment entre Barcelona i la capital castellana. No és difícil endevinar, coneixent l’activitat econòmica d’aquestes dues ciutats que venien teixits catalans a Castella i compraven allí cereals i altres productes del camp per a vendre’ls a Catalunya. La seva seu social i el despatx central eren al carrer de la Guàrdia, núm. 12, de Barcelona.
En una època en què no hi havia bancs o n’hi havia molt pocs i de caràcter local, comerciants com els Jover afegiren el comerç del diner al d’altres mercaderies. Tenien relacions amb altres comerciants com ells, establerts en diverses places, amb els quals mantenien comptes deutors o creditors. El moviment de diner es realitzarà en bona part amb lletres de canvi i mitjançant els comptes d’aquests comerciants.
A Barcelona, concretament, aparegueren també els comerciants de cotó, aquells que importaven bales de cotó i el venien als industrials del ram. Algunes vegades els comerciants de cotó o d’altres mercaderies sentiren la temptació de la indústria, per a arrodonir els seus beneficis.
Jover i Companyia es convertirà al final del segle XIX en una empresa financera, que donarà origen a la Banca Jover. Però a mitjan segle XIX, quan la seva activitat era més ampla i menys especialitzada alguns dels seus membres faran alguna incursió en la indústria cotonera.
El barri de Pont de Vilomara agregat al poble de Rocafort (L’Esquella de la Torratxa, 1902).
El 1841, Antoni Jover i Sans i Marià Regordosa i Casas projectaren la construcció d’unes fàbriques a la vora del riu Llobregat, en el terme municipal de Rocafort, en el lloc anomenat Pont de Vilomara. El propietari del terreny els donarà autorització per a construir un canal en els seus terrenys i l’Ajuntament de Manresa per a obrir un canal de disset pams d’amplada, que passava per sota del primer arc del pont. El 1843 les obres estaven acabades i les fàbriques —l’una al costat de l’altra— en funcionament. La de Jover i Companyia es dedicarà a la filatura de cotó.
El 1862, la fàbrica dels Jover és realment important. Té 9.000 pues —8.999 diu la referència—, i 29 cardes. Hi treballen 160 obrers i el capital invertit és de 643.940 rals, és a dir 32.197 duros. Els obrers eren del mateix Raval del Pont o de Rocafort i Mura.
Enterrament de les víctimes de l’explosió (“L’Esquella de la Torratxa”, 1902). El 1902 explotà una caldera a la fàbrica dels Jover. L’accident motivà la venda de la fàbrica als seus veïns els Regordosa.
Poca cosa més se sap de la fàbrica en tot el que resta de segle. L’empresa va tornar a sortir als diaris d’una forma dramàtica l’any 1902, a conseqüència de l’explosió de la caldera d’una de les màquines de vapor, que tenia la fàbrica per a compensar la manca d’aigua en temps de secada. El fet es produí el 17 de gener i el resultat foren dotze morts i sis ferits greus. L’explosió afectà la veïna fàbrica dels Regordosa. Morí el director de la fàbrica dels Jover, el fogoner i dos ajudants i vuit noies, totes elles de la població de Mura. L’impacte fou considerable, tant a la comarca com a Barcelona. Manresa mobilitzà els ajuts als afectats i per aquest fet es guanyà el títol de Benéfica, que li atorgà la reina regent. Les autoritats barcelonines també es mogueren, preocupades per les conseqüències que podia tenir un fet així sobre els moviments obrers, en un moment de gran tensió social.
Aquesta desgràcia motivà la venda, per part dels Jover, de la fàbrica de filats als seus veïns Regordosa el mateix any 1902.
Els Regordosa
La família Regordosa.
Si els Jover eren comerciants, els Regordosa eren tintorers. Es van trobar al Pont de Vilomara per a fer filats de cotó. Els Jover perquè exportaven teixits i, si es guanyaven la vida venent-los, també ho podien fer fabricant-los. Els Regordosa perquè el fil de cotó era la seva matèria primera principal, la que tenyien.
La casa Regordosa era molt antiga. Marià Regordosa i Casas instal·là la seva tintoreria a Sants i s’especialitzà en el roig turc o roig d’Adrianòpolis. A l’Exposició barcelonina del 1844 hi presentà fil de cotó per a trama d’aquest color. Aleshores ja feia uns anys que treballava. Possiblement des de la dècada dels anys trenta.
La indústria era petita si hem de fer cas a la informació que li dóna una inversió de 26.000 rals —1.300 duros— i 5 obrers, el 1862, a la fàbrica de Sants. Tenia un despatx al carrer de Barberà de Barcelona, núm. 25.
Aquell mateix any obtingué un privilegi exclusiu per a tenyir el lli i el cotó amb els colors magenta i violeta "o por otros nombres, como Solferino y violeta de los Alpes" (La industria, 1862, pàg. 45).
L’empresa devia créixer aleshores. Guanyà prestigi amb la seva participació a l’Exposició Internacional de París del 1867, sempre amb els cotons tenyits amb procediments propis, entre els quals destaquen els vermells i els porpres.
Marià Regordosa i Companyia és el nom de l’empresa que fila el cotó a Pont de Vilomara. El fil és per a ella un producte intermedi, mentre que per als Jover, els seus veïns, és el producte final que venen als teixidors o al mateix Regordosa.
Esquela de Marià Regordosa (Diari de Barcelona, novembre 1883). Antoni Jover i Marià Regordosa construïren dues fàbriques en el Pont de Vilomara, el 1843.
Al front de l’empresa hi ha aleshores Marià Regordosa i Bausili, que ha succeït el seu pare que s’ha retirat. Però morirà jove —el 1883—, en vida del pare, i la direcció de l’empresa passarà al final del segle al nét, Ramon Regordosa i Soldevila. Aquest es troba amb una filatura a Pont de Vilomara, moguda per aigua i per vapor —que de tot hi ha—, una fàbrica a Sants, ja important, en la qual es tenyeix el fil, i un despatx a Barcelona, al passatge del pont de la Parra, núm. 3. El seu fil produït oscil·la entre el núm. 6 i el núm. 60, o sigui des del gruixut fins al relativament fi, les numeracions més corrents en el mercat. La fàbrica de Sants, situada a la riera de Magòria, té 9.000 m2 edificats, sobre una propietat de 30.000 m.
Ramon Regordosa i Soldevila morí pel gener del 1900. No tenia fills, però sí germans i cunyats. I quins cunyats! El seu germà Romà estava casat amb una Jover, la seva germana Eulàlia amb Francesc Burés, el cotoner, i la seva germana Concepció amb el també cotoner Tomàs Recolons. Era igualment parent d’Antoni Planas i Escubós, el constructor de turbines i de maquinària elèctrica a Girona.
El 1902, en produir-se el dramàtic accident a la filatura dels Jover, els Regordosa compraren la fàbrica veïna, i quedaren com a únics industrials a Pont de Vilomara. L’empresa continuarà com a Regordosa Germans.
Rupert Regordosa i Planas havia estat gerent de l’empresa familiar però se separà el 1907, i creà una fàbrica pròpia d’estampats a Sant Martí de Provençals. Seguia així la tradició. Ara hi haurà dues empreses dels Regordosa en competència.
La filatura de Pont de Vilomara passarà al cap d’uns anys a les mans d’Indústries i Magatzems Jorba SA, de Manresa, que feia compatibles el comerç amb la indústria.