Els Tolrà, a Castellar del Vallès

El doctor Tolrà

La família Tolrà.

Josep Tolrà i Avellà nasqué a Cabrils (Maresme). Es casà amb Emília Carles i Tolrà, també del mateix poble. Metge de professió, es dedicà a la indústria. Ocupà dos molins en el riu Ripoll, a Castellar del Vallès.

A Cabrils hi havia tradició tèxtil com a la majoria de poblacions del Maresme, a la primera meitat del segle XIX. Una indústria artesanal, amb màquines mogudes per mules i cavalls. El 1842 un Jaume Tolrà era un petit teixidor a Cabrils, parent probablement del nostre biografiat.

Josep Tolrà estudià medicina i s’interessà especialment per la química. Com a metge anà a parar a Castellar del Vallès o Sant Esteve de Castellar, on inicià la seva carrera com a industrial.

Les aigües del riu Ripoll, arran de poble, havien estat aprofitades des de sempre per a moure molins de farina o de paper, primer, que es convertiran en fàbriques tèxtils en la seva majoria durant la segona meitat del segle XIX.

A dalt, l’antic molí de can Barba convertit en fàbrica tèxtil. A baix, can Tolrà, a Castellar del Vallès (postal del principi de segle). La vídua i el nebot de Joan Tolrà ampliaren fortament el negoci cotoner. El 1935 es constituí la societat anònima.

El metge Josep Tolrà deixà la medicina i es dedicà a la indústria. L’empresa dóna com a data de l’inici de la fabricació l’any 1859. Ocupà dos molins: el de Busquets i el de can Barba, on instal·larà la filatura, el tissatge i el blanqueig de cotó. Dels molins, el que li interessava eren les rodes hidràuliques, com és natural. El 1862 hi tenia una filatura amb 1.000 pues i 4 cardes, i un tissatge amb 10 telers mecànics. La inversió realitzada era de 135.000 rals —6.750 duros— i hi treballaven 37 obrers. Hi havia aleshores una dotzena de fàbriques com la seva al terme de Castellar, totes elles aprofitant la força hidràulica del Ripoll. A l’any següent —1863— té un magatzem i dipòsit de teixits a Barcelona, al carrer de Mercaders, núm. 23, necessari per a la comercialització del seu producte. Ha constituït societat Josep Tolrà i Companyia, és a dir que ha afegit capital procedent d’altres persones.

Els seus coneixements de química i de mecànica li permeteren introduir millores en el sistema de fabricació i en el producte resultant. Els seus teixits blanquejats tindran una especial anomenada, com també la seva llenceria fina de cotó: madapol·lams, hamburgs, irlandeses. Per això no dubtà a presentar-los a les diferents exposicions universals de la segona meitat d’aquest segle. La primera a la qual assistí fou la de París del 1867, on va obtenir una menció honorífica. Després vindran la de Viena del 1873 i la de Filadèlfia del 1876. El seu principal argument de venda era la qualitat dels seus gèneres, similar a la dels d’importació i amb un preu que gràcies als aranzels que pagaven els forasters permetia que es venguessin bé dintre de l’estat i a les colònies americanes.

La vídua i el nebot de Josep Tolrà

Acció de Viuda de Josep Tolrà SA (1935).

Josep Tolrà i Avellà morí el 21 de juliol de 1882 a Castellar del Vallès, sense descendència. El negoci passarà aleshores a nom de Viuda de Josep Tolrà i Companyia. La vídua, Emília Carles i Tolrà, nomenà gerent el seu nebot Emili Carles i Amat, el pare del qual, Domènec Carles i Tolrà, tenia una petita fàbrica de teixits a Cabrils.

Quan morí Josep Tolrà la indústria estava ja consolidada i era la primera de la població. El despatx a Barcelona s’havia traslladat al núm. 10 de la plaça de Catalunya, el 1872. I la família havia guanyat diners. Emília Carles i Tolrà sufragà la construcció de l’església de Castellar del Vallès (1885-92), un edifici neogòtic monumental conegut com la catedral del Vallès. Aquest fet motivà que l’Ajuntament sol·licités una recompensa al Rei per a premiar la seva generositat. Li fou concedit el títol de Marquesa de Sant Esteve de Castellar (1896).

Instal·lacions de l’empresa a l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 (La Exposición, Diario Oficial, 1888).

L’Exposició de Barcelona del 1888 serà un bon aparador per a la que ja és una gran empresa tèxtil. La fàbrica de Castellar ocupa 700 treballadors i una extensió de 26.000 m2, destinats a filat, teixit, blanqueig i aprests. Té turbines mogudes per l’aigua amb una força de 280 cavalls i màquines de vapor complementàries per a 260 cavalls més, que completen les necessitats de la fàbrica allí on no arriben les turbines.

El seu producte principal continua essent el teixit de cotó blanquejat, destinat en bona part a fer llençols. Exporta a les colònies espanyoles, però també a altres països americans com l’Argentina, Uruguay i Colòmbia. Els seus productes mereixeran la medalla d’or a l’Exposició por la perfección de sus artículos y en particular por las clases llamadas grano de oro, España y lencería rica”. Les seves installacions a l’Exposició foren luxoses.

Emili Carles-Tolrà i Amat, nebot del fundador (Personalidades Eminentes de la Industria Textil Española, 1952).

Emili Carles i Amat participà el 1892 a l’Assemblea de Manresa, com a delegat per Barcelona de la Unió Catalanista.

La vídua de Josep Tolrà morí el 1915 a Cabrils. No consta que participés en l’administració del negoci. Com era tradicional es dedicà a les obres de caritat i beneficència a Barcelona, i a les atencions socials que corresponien a la colònia que s’havia creat al voltant de la fàbrica de Castellar del Vallès.

Tot i la mort de la propietària, l’empresa continuà a nom de Viuda de Josep Tolrà, fins a la constitució el 1935 de la societat anònima, que mantenia el títol però ara amb una altra naturalesa jurídica. Durant tots aquests anys el principal responsable fou Emili Carles i Amat, que convertirà el seu primer cognom en Carles-Tolrà, segon en el títol de Marquès de Castellar. Morí el mes de juny del 1940.

Viuda de Josep Tolrà SA quedarà integrada en el grup de Manufactures Valls SA després de la guerra.

La Caixa Vilumara i el Banc de Barcelona d'Emili Carles-Tolrà

Emili Carles-Tolrà entrà al començament del segle XX en el sector financer en participar en el capital de l’anomenada Caixa Vilumara, oficialment el Crèdit Mutu, Fabril i Mercantil, una empresa que tenia una llarga trajectòria i que es dedicava al descompte i el cobrament d’efectes comercials, preferentment. La Caixa Vilumara, creada per Francesc Vilumara el 1862 havia tingut diverses denominacions, a conseqüència del canvi en els partíceps de la societat comanditària. El 1903 serà Tintoré, Taberner i Carles-Tolrà i Companyia, per a convertir-se el 1910 en Taberner,Carles-Tolrà i Manaut i Companyia. L’avançament del nom demostra la seva major participació en la societat.

El 1915, la Caixa Vilumara fou absorbida pel Banc de Barcelona i Emili Carles-Tolrà hi entrà com a un dels directors, un càrrec equivalent al que seria avui un conseller executiu. Al final del 1920 el Banc de Barcelona suspengué pagaments i s’inicià un calvari per als seus dipositants i per als accionistes del banc.

En el llarg i desagradable procés de liquidació del banc i de recerca d’una solució, Emili Carles-Tolrà fou dels pocs consellers que donà la cara i no s’amagà com feren d’altres. A l’hora de crear el Banc Comercial de Barcelona, ell farà una de les dues màximes aportacions: dos milions i mig de pessetes (1924).

Marques de fàbrica, 1894.