Els Salvadó, a Puigcerdà

La Cerdanya posseïa la seva tradició de treballadors i d’artesans de la llana com totes les comarques pirinenques que tenien ben a prop la primera matèria. També allí arribà el cotó al començament del segle XIX i arraconà relativament la llana, com a la resta de Catalunya.

Però per a l’administració, la Cerdanya i totes les comarques frontereres significaven contraban, abans que indústria. És evident que la població va trobar una nova font d’ingressos des del moment en què els aranzels espanyols es proposaven de frenar les importacions del país veí a base d’augmentar-ne el preu en passar la frontera, per mitjà de drets de duana.

El cotó estava molt més protegit que la llana a l’interior de l’estat i el contraban es feia, sobretot, de peces teixides de cotó, però la llana també devia participar d’aquest tràfic il·legal.

Fàbrica dels Salvadó (postal del començament del segle).

L’11 de febrer de 1854 es constituí a Puigcerdà l’empresa Joan Salvadó i Companyia, que es volia dedicar a la filatura de llana. Els seus components eren Joan Salvadó i Maurell, que donava el nom a l’empresa, acompanyat del seu germà Sebastià, de Fèlix Macià i Gelbert i de Jaume Gelbert. D’aquests socis interessa destacar Fèlix Macià i Gelbert perquè és el pare de Fèlix Macià i Bonaplata, que serà el director-gerent del Ferrocarril de Barcelona a Sant Joan de les Abadesses i diputat durant una pila d’anys pel districte de Puigcerdà, a més de parent per part materna de la famosa família introductora del vapor a casa nostra.

Joan Salvadó i Companyia es constituí amb un capital de 180 000 rals —9 000 duros— que s’augmentarà després amb 100 000 rals més en participacions de 20 000 rals per part de cada soci. Es comprà un terreny en el terme municipal de Puigcerdà, a Rigolisa, arran de la frontera. Allí precisament tindrà la casa Fèlix Macià. El terreny i l’edificació costaren 6 500 duros.

Paper comercial de Miquel Salvadó, 1900.

El 1860 la societat continuà però amb altres socis. En sortí Fèlix Macià i el seu probable parent Jaume Gelbert, i hi entrà un cunyat de Joan Salvadó, Bonaventura Llorens. Ara serà una societat estrictament familiar. L’empresa havia anat bé i els socis sortints pogueren retirar el capital i els beneficis obtinguts.

L’empresa es reduirà aviat a pare i fill, el 1866, per mort del cunyat i per liquidació de la participació del germà Sebastià. Va ser el pare qui, l’any 1872, va comprar el Molí de la Font, un terreny prop del riu Querol, riu que podia proporcionar energia hidràulica a una indústria que, fins aleshores, havia estat mínimament mecanitzada. El 1872 la fàbrica funcionava amb una turbina que aprofitava la força de l’aigua, les transmissions corresponents, embarrats i politges, dedicada també a la filatura.

La família Salvadó.

Acabada la tercera guerra Carlina, el 1875, s’instal·laren els primers telers mecànics. Aleshores s’inicià precisament un llarg contenciós amb l’administració, ja que aquesta exigia que les fàbriques tèxtils estiguessin a deu quilòmetres, com a mínim, de la frontera, en un intent una mica ingenu de reduir el contraban. La fàbrica de Rigolisa estava tot just a 500 metres i la del Querol a tres o quatre quilòmetres, tirant llarg. Formalment, la situació s’acabà el 1885 amb l’autorització de la filatura i la prohibició del tissatge, però aquest va continuar i va ser finalment tolerat. Que les relacions amb les autoritats no eren dolentes ho demostra que el 1887 el governador civil i el governador militar de la província visitaren la comarca i les dues visites que feren van ser a la finca de Rigolisa del diputat Macià i Bonaplata i a la fàbrica dels Salvadó. Afegim-hi que feia més de vint anys que un governador civil no s’acostava a la comarca, a la qual s’accedia amb diligència per la collada de Toses, i que això explica la tolerància administrativa amb relació a una comarca que es mantenia molt aïllada al final de segle.

Miquel Salvadó i Llorens (Personalidades Eminentes de la Industria Textil Española, 1952).

Joan Salvadó va morir el 1881 i el seu fill Miquel es convertí en únic titular de la indústria. La situació econòmica de la família —atribuïble a la fàbrica— era francament bona, ja que l’hereu es trobà amb un patrimoni de quatre milions de rals —200 000 duros.

Amb l’entrada al segle XX la fàbrica de draps de llana teixirà articles per a home i dona i tindrà una especialitat en sotanes i vestits per a eclesiàstics.

Miquel Salvadó morí el 1921, sense descendència directa. L’hereu de la fàbrica serà el seu nebot Josep Simon i Salvadó.

La fàbrica fou parcialment destruïda al final de la guerra civil, però es tornarà a posar en marxa. Josep Simon morirà el 1939, acabada la guerra. La indústria es mantindrà en mans del seu fill, Manuel Simon i Carrasco.

Les activitats industrials duraren fins al final de la dècada dels anys cinquanta. Des del 1854, havia pres les denominacions següents:

  • 1854-1860 - Joan Salvadó i Companyia
  • 1860-1881 - Joan Salvadó
  • 1881-1921 - Miquel Salvadó i Llorens
  • 1921-1939 - Josep Simon i Salvadó
  • 1939 - Manuel Simon i Salvadó