Distribució de les observacions de la grua (Grus grus) al llarg dels mesos de l’any als Països Catalans, segons dades de diferents anys, compilades en períodes quinzenals. Noteu que el pas de tardor és sensiblement més important que el de primavera.
S.F.F.B. / Román Montull, original dels autors.
La grua ha estat citada a tots els Països Catalans, llevat d’Andorra i l’illa d’Eivissa. Tot plegat, s’han recopilat 90 observacions i captures, distribuïdes en el decurs de l’any de la manera següent: el setembre (4), l’octubre (21), el novembre (33), el desembre (13), el gener (3), el febrer (1), el març (10), l’abril (4) i el maig (2). D’aquestes dades es desprèn el caràcter de migrador postnupcial freqüent, i possiblement regular, encara que escàs, d’aquesta espècie, des del començament de setembre fins al final de desembre, amb una màxima molt sobresortint al novembre. El pas primaveral és molt menys intens; s’inicia cap a la darreria de març i disminueix des de l’abril fins a la primera setmana de maig. Excepcionalment, s’observen individus erràtics o esgarriats a l’hivern, el gener i el febrer; probablement una part de les grues que s’observen el desembre pertanyen a aquest grup. Quant al nombre, podem dir que gairebé el 50% de les citacions són d’individus solitaris i el 13% són parelles, la qual cosa ens dona una idea de l’escassetat d’aquesta espècie. Els estols més nombrosos observats han estat: un de 25-30 exemplars, un altre de 30-35 i un tercer de 70-80, tots tres d’ocells en vol migratori a través de les comarques de Ponent.
La grua (Grus grus) té l’alçada i l’aparença semblant a la cigonya (ateny 114 cm), però és ben característica pel to grisós del plomatge, el bec curt, el coll negre i, especialment, per una falsa cua formada per les plomes rèmiges secundàries, més llargues, que li pengen al final del cos i destaquen de la seva silueta. Es diferencia fàcilment de la grua damisel·la (Anthropoides virgo) pel gris uniforme del coll i el color de la falsa cua. És característic el seu vol en formació.
Josep M. Barres.
Els Països Catalans són situats una mica cap a l’E dels principals corrents migratoris que avancen pels Pirineus centrals i occidentals en el sentit NE-SE, i encara més distanciats de les principals àrees d’hivernada a Extremadura. Tanmateix, alguns punts d’hivernada, com ara la llacuna de Gallocanta (entre Saragossa i Terol), i l’àrea septentrional dels moviments interhivernals que tenen lloc a la península, afecten Catalunya; concretament a la comarca del Baix Cinca es produí una hivernada d’unes poques grues entre el final d’octubre i mitjan gener de 1979-80. Sens dubte, però, són els extrems dels fluxos migratoris o fluxos marginals el que més repercuteix arreu de les nostres contrades, especialment quan les 15 000 grues que hivernen a la península Ibèrica tornen cap a llurs territoris de reproducció nord-europeus. Fins i tot les Illes, malgrat la seva situació oriental, gaudeixen en conjunt d’una recopilació de registres molt semblant a la ressenyada. Potser sigui el País Valencià, i concretament la seva meitat meridional, la zona amb menys possibilitats de veure aquesta magnífica espècie.
La grua pot ser citada a qualsevol punt de les nostres latituds, atès el seu caràcter d’ocell de pas, encara que sol romandre en planúries i mostra preferència per les àrees marjalenques i les seves rodalies, hàbitats on han estat registrades la meitat de les observacions.