Sisó

Tetrax tetrax (nc.)

El sisó (Tetrax tetrax) és un ocell típic d’àrees estepàries, zones obertes i seques. La seva aparença és la d’un pioc (Otis tarda) petit, ja que no sobrepassa els 43 cm, contra els 102 cm que ateny aquell. De cos ample i cap petit, és un hàbil corredor, d’hàbits gregaris. El mascle en plomatge nupcial com apareix al dibuix, es distingeix fàcilment pel traç negre i blanc del coll. La femella té el coll bru tacat de blanc, de manera que adquireix tota ella un color terrós.

Marisa Bendala.

Als Països Catalans és una espècie més aviat escassa que nia a la Depressió Central catalana. Al Rosselló, actualment és un ocell molt rar en migració; a Catalunya, fora de les zones de nidificació, s’observen migradors o hivernants d’una forma irregular i en un petit nombre. A les Balears és accidental, i fins ara s’ha observat unes poques vegades a Menorca, Mallorca i Formentera.

En general, les postes comencen al final d’abril o el començament de maig i els polls volen a partir del final de juny. En arribar el final de la cria, els sisons fan desplaçaments d’una envergadura variable; normalment, però, s’agrupen i romanen a la zona de nidificació o a les rodalies. Al final d’agost s’observen estols a la Depressió Central i a les comarques de la Llitera, el Baix Cinca, la Noguera, el Segrià, les Garrigues, l’Urgell i la Segarra, de vegades importants, com per exemple a Raïmat (Segrià), on es veuen repetidament grups hivernants d’un centenar d’individus. La població indígena es veu de vegades augmentada a l’hivern amb l’arribada d’efectius provinents de la població francesa, que és migradora. Aquests sisons d’origen francès travessen el Rosselló d’una forma irregular i en poc nombre, i s’aturen a passar l’hivern en alguns indrets del NE de Catalunya, com indiquen les observacions hivernals de 10-15 exemplars als salobrars existents entre la Muga i el Fluvià (Alt Empordà) i la seva presència irregular el setembre i l’octubre a la comarca de la Selva. Hi ha, a més, observacions en altres indrets, com el Solsonès l’octubre i el novembre de 1961, el Penedès l’abril de 1972 i Sant Rafel del Maestrat (Baix Maestrat) el 27.12.77. A les Illes hi ha unes poques captures i observacions, i Bernis ha apuntat la possibilitat que siguin ocells esgarriats provinents de la població oriental i no de la francesa.

El sisó viu als llocs oberts i tranquils: prats amb vegetació baixa i dispersa, erms esteparis, guarets i cultius de cereals, i normalment a les grans planúries continentals. El niu, el situa a terra, ben amagat entremig d’herbes altes, generalment en camps de cereals que, a l’època de la posta del sisó, atenyen ja una alçària prou elevada per a amagar-lo. És un ocell que passa molt desapercebut, de conducta molt vigilant i malfiada. A l’època de la nidificació es torna més visible i els mascles realitzen vistoses parades nupcials fent ressaltar el collar blanc i negre, i sobretot executant uns vols nupcials en els quals mostren el vistós disseny blanc i negre de les seves ales i emeten el característic soroll que els ha donat el nom. Aquest especial xiuxiueig és degut al fet que una de les rèmiges, la setena, és molt més curta que les altres, i en bategar les ales ràpidament, el fregament de l’aire produeix un so especial. A l’època de la cria són fortament territorials, però a la tardor i a l’hivern es tornen gregaris, formant de vegades grups molt grans, de fins a un centenar d’individus o més.

Fora de les estepes cerealistes de la Depressió Central, a les comarques anteriorment esmentades, que és on es concentra la població de sisons dels Països Catalans, aquesta espècie ha estat citada a la Plana d’Utiel per Boscà el 1916 i ara caldria investigar si encara hi viu. Sens dubte, les transformacions agrícoles dels darrers temps han degut d’afectar-lo i antigament sembla que estava més estès; per exemple, Salvaña el cita el 1889 a Mataró (Maresme) i Fuset menciona, el 1916, 3 exemplars capturats a la província de Barcelona, que es conserven naturalitzats a la col·lecció de la Universitat de Barcelona; ara, a tots dos llocs és excepcional. També Vayreda el menciona el 1883 com a regular en pas (cada any el març i el setembre) a les zones humides del litoral de Girona, un reflex d’una pretèrita abundància de la població francesa que es desplaçava a l’hivern a la península.