La polla d’aigua (Gallinula chloropus) és un ocell abundant als aiguamolls i les llacunes, on es pot veure nedant o picotejant prop de la vegetació litoral, i sempre a punt d’amagar-s’hi. Sol conviure amb la fotja (Fulica atra), de la qual es diferencia bé pel fet d’ésser més petita (ateny 33 cm), per la placa frontal vermella que cavalca el bec groc, les potes verdoses i, sobretot, per la ratlla lateral irregular blanca i les infracobertores, també blanques, caràcters aquests dos que permeten distingir-la a distància.
Xavier Ferrer.
La polla d’aigua és un nidificador present tot l’any a quasi tot el territori, i malgrat la reputació de sedentària, són molt importants els seus moviments estacionals, tant els de la població reproductora que es mou quan queden seques les zones humides al final de l’estiu, com les poblacions forasteres que passen en migració i/o que resten a hivernar-hi. El volum de polles d’aigua estrangeres pot ser important, i oscil·la àmpliament segons les temporades. Excepcions d’aquest quadre són el cas d’Andorra (accidental) i el de les Pitiüses (migrador estricte).
El pas migratori és difícil d’establir, per tal com molts exemplars realitzen migracions nocturnes i durant el dia resten amagats entre la vegetació de ribera. El pas primaveral seria des de mitjan març (16.03.82, data més primerenca) fins al final d’abril (24.04.81, data extrema). El de la tardor aniria des dels primers dies de setembre fins a la tercera desena de novembre.
La polla d’aigua és una espècie d’aigües tranquil·les de corrent lent, amb riberes fistonades de vegetació preferentment aquàtica. Àmpliament oportunista, tolera bé tota mena d’ambients aquàtics i ocupa fins i tot petits tolls de regatge o abeuradors per al bestiar, ullals, basses amb finalitats agrícoles, canals i sèquies. Resisteix bé aigües notablement contaminades i amb força salinitat, suporta la presència de l’home i sovint és la primera espècie colonitzadora d’una nova massa d’aigua.
El període de reproducció és ampli i així, a Menorca, les primeres postes venen a l’inici del març i prossegueixen fins al juliol, en què encara s’observen nombroses llocades per torrents i albuferes. Al litoral del Principat ponen al final de març i l’abril, mentre que a l’interior, la primera posta és al maig i la segona el juny.
No hi ha estimacions de població, llevat d’algunes de molt locals i, en general, es pot considerar abundant, tot i que es detecten disminucions importants en alguns punts (per dessecament, excessiva eutròfia de l’aigua, etc.).
La distribució de la polla d’aigua en l’època de la reproducció és regulada per la presència d’ambients aquàtics adients per a l’espècie i potser també, a la serralada pirinenca, per l’altitud, ja que puja fins als 800-1000 m com a màxim, encara que excepcionalment ho ha fet als 1200 m a la Baixa Cerdanya. Manca a les Pitiüses i a la major part de les comarques meridionals valencianes, on ocupa solament el Vinalopó, els marjals del migjorn i dos petits nuclis, l’un a la Marina Alta i l’altre al Comptat. A la resta del País Valencià és relativament estesa, encara que sempre molt limitada per l’extensió dels ambients aquàtics. A Catalunya és àmpliament repartida, i destaca la seva absència a les àrees més seques del sector meridional i en una gran part dels Pirineus i els Prepirineus, a excepció del seu extrem oriental, la Noguera Pallaresa i el Segre. A la Catalunya Nord, a més de l’Alta Cerdanya, és present solament en una àmplia faixa litoral que remunta cap a l’interior seguint les vies de la Tet i el Tec.