Jaciments de la Seu d’Urgell (Alt Urgell)

Uns 30 km a l’W de la depressió de la Cerdanya hi ha la petita conca de la Seu d’Urgell, on afloren dipòsits detrítics pertanyents als nivells superiors del Miocè (Vallesià); a les seves capes es va trobar una flora fòssil de la qual s’ha determinat la presència de 71 formes diferents en els 11 jaciments descoberts. Les plantes fòssils es troben en bancs d’argiles de color grisós; a vegades n’apareixen les restes de grans quantitats i en bon estat de conservació; generalment, els exemplars s’extreuen amb més dificultats que a la veïna Cerdanya i la seva fossilització és més deficient. A la zona s’ha descobert una fauna de mamífers més important que l’extreta a la Cerdanya; cal destacar-hi la presència de Dryopithecus fontani, Mastodon angustidens var. pyrenaicus, M. longirostris, Aceratherium tetradactylum, Hipparion gracile, etc., que daten els jaciments més importants com a pertanyents al Vallesià inferior.

L’edat dels vegetals fòssils ha d’estar compresa entre el Vallesià mitjà i el Vallesià superior. La majoria de les espècies trobades, o bé formes afins, se citen també a la Cerdanya, la qual cosa és lògica si tenim en compte unes condicions ecològiques semblants. La vegetació envoltava un llac d’origen tectònic de dimensions reduïdes. Les tranquil·les aigües del llac eren poblades de plantes aquàtiques, entre les quals s’han recollit restes de Potamogeton orbiculare. Les riberes i les zones embassades properes devien ser poblades de vegetals higròfits, amants dels sòls molt humits, com Typha latissima, Phragmites oeningensis, Equisetum parlatorii, Salix, Populus, Alnus, etc. Les valls, les planes properes i les parts baixes dels vessants muntanyosos devien estar ocupats per boscos de tipus temperat amb predomini de les formes caducifòlies; són considerables les restes trobades d’aquestes espècies, entre les quals destaquen els roures, els aurons, els oms, els pollancres i els verns (Alnus kefersteinii, A. stenophylla, Quercus hispanica, Populus, Salix angusta, Ulmus braunii, Acer trilobatum, Zelkova ungeri, etc.), formes que denoten l’existència d’un clima temperat i un grau d’humitat mitjà. També hi ha algunes lauràcies relictes de flores passades que devien ser preferentment als vessants arrecerats i humits, de les quals s’han extret unes quantes restes (Cinnamomum polymorphum). La presència de formes temperades, càlides i subtropicals com Caesalpinia townshendi, Cassia ambigua, C. berenices, Podogonium lyellianum, etc., indica l’existència d’hàbitats més secs i càlids que es podrien situar en les zones d’orientació S, ben assolellades, als llocs més allunyats de les aigües. Gairebé no s’han trobat restes de vegetals propis de cims muntanyosos, només algunes acícules de Pinus.

Les condicions climàtiques sota les quals es desenvolupava aquesta flora són difícils de deduir a partir d’aquesta mescla tan heterogènia de formes. Les mitjanes tèrmiques devien ser similiars a les de la Cerdanya, és a dir, a la ratlla dels 15°C. Possiblement, els jaciments més antics devien tenir unes condicions menys rigoroses, ja que s’hi acumulen, sobretot en el de l’Aqüeducte (Vallesià mitjà), les formes de tipus més càlid, i en canvi, en els moderns del Ballestar (Vallesià superior) la flora és de caràcter més temperat i humit.

A continuació, la llista presenta els cormòfits fòssils miocens dels jaciments de la Seu d’Urgell (jaciment de l’Aqüeducte, jaciment del Torrent, Jaciment del Mont, de Ballestar, de la Bastida, de la carretera, de Castellciutat, de can Petit), amb dades elaborades per l’autor, a partir de fonts diverses.