El reig bord oreig foll (Amanita muscaria) és un dels bolets més arquetípics. Les plaques blanques que té damunt el barret vermellós són restes del vel universal, que veiem recobrint del tot els exemplars joves. Aquest caràcter i la blancor de les làmines i del peu ens permeten diferenciar-lo del suculent reig ver (A. caesarea). Això és important, ja que el reig bord és tòxic i al·lucinògen.
Josep M. Vidal / SCM.
Són fongs de carpòfor carnós, amb el peu fàcilment separable del barret, gairebé sempre amb làmines, lliures o gairebé lliures respecte al peu, de trama bilateral. El carpòfor és sovint recobert per un vel universal, membranós, que pot donar una volva, o glutinós. El peu acostuma a tenir un anell pèndul. L’esporada és típicament blanca. Les espores són en general llises, binucleades, de vegades amiloides. Viuen sobre l’humus, sovint formant micorizes.
El gènere més important, Amanita, presenta com a caràcter més representatiu la presència d’un vel general que, durant les primeres fases del creixement, embolica totalment el carpòfor, que presenta així un aspecte d’ou. En obrir-se el barret i estirar-se el peu en resta un didal membranós que envolta la base del peu, la volva, i plaques o flocs sobre el barret. A més a més, la majoria de les amanites tenen un vel parcial que origina un anell, situat aproximadament en el terç superior del peu. Al nostre país, tenim notícia d’unes dues dotzenes d’espècies d’Amanita. La seva importància pràctica és molt gran, ja que algunes són les causants de la majoria d’enverinaments mortals, d’altres figuren entre els comestibles més apreciats i moltes formen actives micorizes.
Les pentinelles
Les pentinelles són amanites del subgènere Amanitopsis, ben diferenciades per l’absència d’anell i pel marge pentinat (amb solcs radials). La més típica és Amanita vaginata, esvelta i de barret cónic, amb una volva profunda. La de la fotografia correspon a un exemplar a mig obrir. És comestible.
Manuel Tabarés / SCM.
Començarem a estudiar el grup de les espècies d’Amanita que no presenten vel parcial i, per tant, tampoc anell. Abans considerades com un gènere independent, Amanitopsis, ara es tracten com un subgènere, del mateix nom. Aquests bolets tenen el peu generalment cònic i, en arribar a la maduresa, buit per dins; el barret té una cutícula fina i el marge profundament pectinat (amb solcs o estries radials); per això hom les denomina popularment pentinelles. Totes es poden considerar comestibles, però llur carn és fàcilment putrescible. L’espècie més coneguda és A. vaginata, de barret (4-10 cm), al principi cònicohemisfèric i després progressivament aplanat. La cutícula, de tons grisosos, presenta el marge ben estriat, i algunes plaques que representen restes del vel universal, als exemplars joves. Les espores són hemisfèriques (9-12 μm). És la pentinella més freqüent, i està citada per tot el país, tant en terrenys calcaris com en sòls àcids, sota planifolis diversos i en boscos mixtos. La varietat plumbea, de barret i peu més foscos, és també freqüent en diferents hàbitats i altituds. Una espècie propera és Amanita mairei, anomenada cama-sec en alguns llocs de Catalunya, sovint més robusta i amb el barret més gros (6-13 cm) i aviat aplanat. Les espores són el·líptiques (10-12 × 9-10 μm). És més termòfila que l’anterior, i es troba, tant al continent com a les Illes, sobretot a les pinedes baixes de pi blanc i pi pinyer, en general a no gaire distància del mar. La pentinella safranada (A crocea) té el barret (6-10 cm) de color ocraci taronja, primer ovoide i després aplanat; el peu, esvelt i més estret a la part superior, on es dibuixen bandes transversals del mateix color que el barret o una mica més clar, té a la base una volva ampla i membranosa, blanca. Apareix, de l’estiu a la tardor, als Pirineus, sota bedolls (Betula), però també ha estat força citada als alzinars del Vallès Oriental i de la Selva. Més petita i amb el barret bru vermellós és A. fulva, de peu també esvelt (pot atènyer 11 cm d’alçada) i de color des de blanc fins a vermellós. La trobem sota castanyers i també, sota alzines i sureres. A. umbrinolutea (=A. battarae) té el barret (5-13 cm) primer ovoide i després aplanat, de color bru groguenc o bru olivaci, i el peu blanc i tigrat per la presència d’esquames del mateix color que el barret; és una espècie bastant comuna, sota coníferes, a la tardor.
La pentinella mediterrània (Amanita mairei), també comestible, és pròpia de les pinedes càlides no gaire allunyades del litoral. És més baixa i més robusta que l’anterior, i el barret, aviat aplanat, porta sovint grans plaques blanques, restes del vel universal.
August Rocabruna / SCM.
El reig (Amanita caesarea) és un dels millors bolets que creixen al nostre país, si bé només abunda en alguns indrets i en anys favorables (suredes, en temps humit i calorós, principalment). El barret és taronja i la carn, el peu i les làmines són de color groc. La fotografia ens en mostra tres exemplars joves, en diferents etapes del trencament del vel universal que els envolta. En aquestes fases del desenvolupament, hom en diu sovint ous de reig.
August Rocabruna / SCM
Un primer grup d’espècies amb anell és el subgènere Amanita, on es troben les seccions Caesarea i Amanita, les de màxima importància per al micòfag, ja que contenen espècies perilloses i també una de les millors com a comestible, A. caesarea. Són bolets que tenen la cutícula del barret més gruixuda que les que hem vist fins ara i els marges del barret només són lleugerament estriats, sobretot en els exemplars vells. Presenten anell, a vegades caduc. Les espores són amiloides. A. caesarea s’anomena ou de reig quan encara no ha trencat la membrana blanca que l’embolica, i reig quan és oberta. El barret (8-20 cm) té un color taronja més o menys viu i, quan és madur, pot presentar el marge una mica pectinat. La volva és blanca i sacciforme, i tant el peu com l’anell, les làmines i la carn són més o menys grocs. És una espècie de llocs relativament secs, que només es presenta quan coincideixen el temps calurós i l’abundor de pluges, especialment en boscos tèrmics, sota sureres i alzines, o entre estepes (Cistus). Comestible molt apreciat, es pot consumir fins i tot cru. El reig bord (A muscaria) té el barret (5-15 cm) de color vermell cirera, constel·lat de restes del vel en forma de berrugues blanques. Ara bé, quan el trobem descolorit, rentat per la pluja, pot prendre tonalitats taronja com el reig i aleshores, cal que ens fixem en la diferent coloració de les làmines i el peu, que són blanques al reig bord. A diferència del reig, prefereix llocs més freds, i és abundant sota coníferes, en zones altes, i també a les fagedes i bedollars, si bé ocasionalment pot aparèixer abundant en zones baixes, sota pinastre (Pinus pinaster) o pi blanc (P. halepensis), en sòls àcids. És tòxic i al·lucinogen, propietats a les quals fa referència un altre nom popular, reig foll. Els romans ja la feien servir, seca, per a enverinar les mosques.
El reig bru o pixacà (Amanita pantherina) es caracteritza pel seu barret bru, amb flocs de vel universal ben blancs, i per la volva fràgil, que es descompon aviat a trossos, a la base del peu. Convé conèixer-lo per a no collir-lo, ja que és força tòxic.
Josep M. Vidal / SCM.
L’amanita panterina (Amanita pantherina) té el barret (5-10 cm) de color generalment bru fosc i sembrat de petits flocs de color blanc pur als exemplar joves, però de tonalitats més variades, més o menys bru groguenques, per descoloriment, als exemplars madurs. El peu té la base coberta per una volva friable (es dissocia en berruguetes, i no és membranosa) blanca, i l’anell, les làmines i la carn són del mateix color. És tòxic i força freqüent a la tardor en tota mena de boscos i sòls, tant a la plana com a la muntanya. A. junquillea (=A. gemmata) té el barret (3-10 cm) de color groc citrí o groc taronja, amb plaques blanques, fàcilment separables, i làmines juntes, i el peu amb un anell fugaç i una volva blanca. Potser és l’amanita d’aparició més primerenca, i la podem trobar des de la primavera a la tardor, tant en pinedes com en fagedes (és molt comuna a les de Santa Fe del Montseny).
Les farineres
Un segon grup d’espècies amb anell (subgènere Euamanita) reuneix les seccions Phalloideae, Validae i Amidella. La secció Phalloideae comprèn els bolets més temibles per als afeccionats temeraris, que són els causants de la majoria d’accidents greus que es produeixen entre els micòfags. No tenen el marge estriat, i les espores són amiloides.
La farinera (Amanita ovoidea) és un bolet gros i massis, amb el peu i el marge del barret enfarinats per les restes blanques dels vels, que surt amb força dels sòls de les pinedes calcàries mediterrànies, després de les pluges de tardor, aixecant de vegades trossos de terra. És un comestible no gaire apreciat.
Oriol Martí.
El reig bord groc (Amanita citrina) és força semblant a la farinera borda. En principi, és, doncs, un bolet que cal refusar, pel perill de confusió. Un observador més precís el pot diferenciar pel color groguenc, més o menys intens, sense estries verd brunenques, pel bulb marginat de la base del barret i, sobretot, per la forta olor de patata crua de la carn.
Josep M. Vidal / SCM.
La farinera borda (Amanita phalloides) és la primera espècie que qualsevol consumidor de bolets hauria d’aprendre a reconèixer, ja que és la responsable de la majoria d’enverinaments mortals. Fixem-nos bé en el seu barret estriat, de color groc i verd brunenc (de vegades, molt pàl·lid), i el seu peu lleument groc, amb la base ficada en una volva blanca i membranosa. Apareix sobretot als alzinars i a les suredes.
Josep M. Vidal / SCM.
La farinera borda (Amanita phalloides) és bastant comuna, i tots l’hauríem de conèixer prou bé si en tenim en compte la perillositat. Té el barret (5-13 cm) d’un color molt variable, groc verdós o groc olivaci, estriat radialment per fibretes grisoses més o menys abundants, i al començament, té forma d’ou blanc, bé que si el partim o l’escarifiquem hi podem veure les tonalitats de groc verdós que el distingeixen d’altres espècies pròximes. El peu, blanc, té un anell que pot desaparèixer amb l’edat, i volva membranàcia, en forma de sac. Les làmines són blanques i la carn té una olor feble quan és fresca i més accentuada en assecar-se. Ens la trobem, a vegades abundant, les tardors plujoses amb temperatures suaus, preferentment sota planifolis (sovint avellaners), però també pot prosperar sota coníferes. No oblidem que n’existeixen exemplars gairebé blancs (varietat alba), principalment als Pirineus, si bé no gaire freqüents. Dues espècies més contenen tòxics semblants, en una quantitat que les fa mortals. Es tracta d’ A. verna, una espècie primaveral, com el seu nom indica, de barret (5-11 cm) blanc satinat quan és sec i sense fibril·les innates, i una volva i un anell fràgils, que és més aviat rara, excepte les primaveres molt plujoses. La tercera espècie és la farinera pudenta (A. virosa), també rara a Catalunya, on apareix a la tardor, sota planifolis o coníferes, en zones de muntanya. És totalment blanca i de mida mitja, amb el barret (6-10 cm) campanulat i el peu cotonós, una mica excèntric i fa una olor desagradable, a la qual fa referència el nom. Una espècie mediterrània molt característica és la farinera A. ovoidea, que prefereix els sòls calcaris, tant dels alzinars com de les pinedes tèrmiques, preferentment meridionals, on pot aparèixer en grans floracions, després de les pluges. És un bolet de bona mida, amb peu robust, de fins a 15 cm d’alçada, i barret (20-25 cm) massís amb restes farinoses del vel universal al marge; la volva, alta i en forma de sac, té un color ocraci característic més o menys intens. És comestible, però no gaire apreciada, i fa una olor fresca, lleugerament clorada. Hi ha altres espècies mediterrànies properes, poc freqüents i mal estudiades. Es tracta d’A curtipes, A. valens i A. lepiotoides. Un altre bolet molt comú a la tardor, sota planifolis i coníferes, és A. citrina, que té el barret (5-10 cm) de color groc llimona, amb plaques blanquinoses quan és jove i ocràcies més tard, i el peu blanc, jaspiat del color del barret, amb un anell membranós i la base en forma de bulb marginat. És relativament fàcil de confondre amb la perillosa farinera borda, de la qual es diferencia principalment per la seva olor de patata crua i per la cutícula de color homogeni, no estriada per fibretes més fosques. Si bé no és verinosa, la seva escassa qualitat i les possibilitats de confusió no la fan recomanable per al consum. Més rara és una altra espècie pròxima, A. porphyria, amb el barret bru grisós, amb reflexos de color violeta porpra i amb fibretes innates.
Les cues de cavall i afins
Un bell grup de vinoses o cues de cavall (Amanita rubescens), prou diferents del reig bru (A. pantherina) per les restes grises (i no blanques) del vel universal i, sobretot, pel color vinós que agafa la carn en els llocs ferits o tocats. Els qui les saben distingir sense dubtes les poden collir, però cal consumir-les ben cuites.
Manuel Tabarés / SCM.
En el grup de les cues de cavall, de peu més o menys dilatat i fusiforme vers la base, tenim la cua de cavall grossa (Amanita spissa), bastant comuna, tant a les pinedes de pi negre (Pinus uncinata) com a les fagedes. Força polimorfa, sovint és molt grossa i amb un barret (5-15 cm) de color bru més o menys grisós, amb plaques brunenques, i un peu blanc, amb un ample anell i la volva dissociada en bandes d’esquames; la carn fa olor de patata crua. Hom n’ha distingit dues varietats, excelsa i valida, que possiblement no passen de simples formes. És comestible, de qualitat mitjana. La cua de cavall típica (A. rubescens) recorda l’anterior però, en general no és tan gran; també se l’anomena vinosa, per les taques característiques com de vi negre en els llocs fregats o malmesos, especialment en els forats fets per les larves. El barret presenta tonalitats de bru rosat i és cobert de plaques de color blanc groguenc. Es pot considerar un bon comestible, fins i tot excel·lent per a alguns, a condició de preparar-la ben cuita i no exagerar-ne el consum. És freqüent als estius plujosos i durant la tardor, en tota mena de boscos i altituds.
Finalment, dins el subgènere Lepidella, les espècies, grans, es distingeixen principalment per llur volva friable i bastant esquamosa i en molts casos, per les berrugues piramidals derivades del vel universal, fàcilment separables; el barret és de color blanc grisós. Amonita vittadinii té un barret gran (7-17 cm), de color blanc, amb berrugues piramidals còniques i per sota, les làmines, de primer blanques, prenen en madurar una tonalitat lleugerament blavosa; el peu, esvelt i proveït d’un anell membranós, està totalment cobert d’esquames semblants a les berrugues del barret, i té la base radicant, amb la volva totalment dissociada. Apareix entre l’herba dels camins i de les pastures. És comestible. A. codinae, pròxima a l’espècie anterior, té les esquames del barret imbricades i el peu curt, de manera que, quan apareix en llocs herbosos, pot recordar un xampinyó.
Altres amanitàcies
Un bolet típicament mediterrani és Limacella furnacea, amb aspecte de llenega (Hygrophorus limacinus) pel seu barret mucós, però ben diferent per la presència d’anell i, sobretot, per la seva intensa olor de farina. Viu especialment bé als boscos baixos, en llocs d’hivern molt temperat.
Josep M. Vidal / SCM.
Les Limacella són bolets en general no tan grans com les amanites, amb el barret i el peu viscosos. Tenen vel parcial i, per tant, anell, però no tenen vel general i, en conseqüència, tampoc volva, a diferència d’aquelles. Les làmines també són blanques i lliures i la trama, en els exemplars joves, és clarament bilateral, però en els exemplars adults es presenta confusa. Només en coneixem cinc espècies del nostre país. L. furnacea, la més freqüent, té el barret (4-9 cm) de color gris bru, més o menys clar, molt viscos, i el peu amb un anell amplament membranós que cau amb facilitat; la carn té olor i sabor de farina. Freqüent a les pinedes tèrmiques, a la tardor, es confon amb les llenegues (Hygrophorus), si bé la confusió no comporta perill perquè és innòcua. En L. illinita, tant el barret (3-7 cm), primer ovoide i després convex, de color beix o blanquinós, com el seu peu, cilíndric o sinuós, estan recoberts d’una viscositat gelatinosa i incolora; és freqüent a les zones muntanyoses, sota pi negre (Pinus uncinata) i pi roig (P. sylvestris), però no té valor comestible. L. guttata (=L. lenticularis) és una espècie que generalment ateny mides més grans que les altres. El seu barret (5-12 cm) té color beix o crem ocraci. El peu, sovint bulbós, té un anell membranós ample. La carn és tova, de sabor i olor de farina. La podem trobar a la tardor, en llocs amb humus abundant, principalment sota planifolis. No podem cloure aquesta família sense esmentar la petita Torrendia pulchella, que recorda una Amonita sense obrir, amb estructura de gasteromicet, ja que té una gleba amb lòculs; al nostre país, viu a les Gavarres (Baix Empordà).