Les tricolomatàcies

Aquesta gran família es caracteritza pels carpòfors de consistència carnosa o carnosofibrosa i amb el barret sovint plano-convex, gruixut i putrescible (si bé a vegades pot ésser campanulat, coriaci i prim) o bé infundibuliforme. La cutícula que el recobreix pot ésser llisa o higròfana o, també, més o menys viscosa, però en molts casos és fibrosa o esquamosa. El peu és típicament central, però en algun cas pot ésser excèntric, lateral o fins i tot absent; no porta mai una volva basal veritable i rarament hi ha làtex. En algunes espècies hi pot haver un anell incipient o un veritable anell membranós. La carn és consistent, tenaç i gairebé sempre blanquinosa, si bé en alguns casos pot ésser groguenca o violàcia. Les làmines solen ésser adnades, emarginades o més o menys sinuades, encara que en alguns gèneres tenen tendència a ésser decurrents. Podem trobar cistidis de diferents mides i formes (fusoides, més o menys allargats, lageniformes, en brotxa, en pèl d’ortiga, cofats de cristalls, etc...), a l’aresta, a la cara de les làmines, o a ambdós llocs. En massa, les espores són blanques o de color molt clar (groguenc o rosat). Sovint són petites, de paret prima i llisa, o ornamentada amb espines, verrugues o crestes, i de forma molt variada (el·lipsoïdals, ovals, globoses, triangulars, etc.). Poden ésser amiloides o cianòfiles.

Els representants d’aquesta família són en general saprobis, i els podem trobar en una gran diversitat d’hàbitats: humus de boscos diversos, prats, terra nua, comunitats de briòfits, restes vegetals (fusta en descomposició, fusta cremada, pinyes caigudes, restes herbàcies, fulles mortes, restes de fongs). Però també hi ha força espècies micorizògenes (Tricholoma) i algunes paràsites d’arbres vius (Armillariella).

Els clitocibes i gèneres afins

Diverses tricolomatàcies del gènere Tricholoma freqüents al nostre país. 1 T. sejunctum, no comestible, de peu blanc i barret que recorda el de la farinera borda. 2 El groguet o verderol (T. flavovirens), de peu i làmines grogues, conegut com a comestible (2’ secció sagital, amb el peu fistulós). 3 El fredolic esquamós (T. atrosquamosum, 3’ secció sagital), que es diferencia del fredolic ver pel seu barret amb esquames, el peu no blanc i l’olor de pebre; també és comestible, però cal no confondre’l amb el fredolic metzinós (T. pardinum), de llocs més alts. 4 El fals carlet de pineda o mare del rovelló (T. batschü), amarg, de barret molt viscós i peu brunenc, amb una part superior blanca, netament delimitada. 5 T. ustale, també amarg, molt més gros i irregular, amb el peu tot bru, que viu en boscos de planifolis.

Josep Ribot.

Dins d’aquest grup (tribu Clitoybeae), Tricholoma, amb unes 90 espècies, forma un barret carnós, convex, més o menys umbonat, mai infundibuliforme, amb les làmines escotades o adnades, en general poc gruixudes i d’aresta fràgil, i un peu fibrós, cilíndric i de longitud comparable al diàmetre del barret. Les espores són blanques en massa (rarament de color crem) i el·líptico-ovoides, llises i no amiloides.

Un primer grup (secció Rigida) es caracteriza per la cutícula indiferenciada. Hi pertany, per exemple, Tricholoma saponaceum, de barret (5-10 cm) gris bru verdós a blanquinós, amb el peu també vermellós a la base, i una olor típica de sabó de cuina. Amb la cutícula llisa, més o menys sedosa, i una olor acusada (secció Inamoena), tenim T. album, de barret (5-12 cm) blanc, a vegades ocraci al disc, i una certa olor de gas d’hulla. Aquesta mateixa olor, però molt més forta, permet reconèixer el groguet pudent (T. sulphureum), de barret (3-9 cm) de color groc de sofre, igual que el peu, les làmines i la carn, i T. bufonium, una mica més gros, amb el barret lleument bru vermellós al mig, de muntanya. Entre les espècies més o menys robustes i amb cutículaesquamosa (secció Pardinicutis), tenim T. pardinum, també de llocs alts.

Un altre grup (secció Atrosquamosa) és caracteritzat pel barret sec, fibrós o esquamós, de color més o menys gris i olor de farina, aromàtic, o gairebé nul. El popular fredolic (Tricholoma terreum), d’aparició tardana, té el barret (4-8 cm), primer cònic i després aplanat, cobert de petites esquames radials grisoses, peu cilíndric, blanquinós, làmines blanquinoses i espaiades, amb carn blanquinosa, poc olorosa. És un bon comestible. Se li assemblen T. atrosquamosum, de barret (4-10 cm) gris, amb esquames de color gris negrós i una olor característica de pebre negre, que apareix en boscos de coníferes, i la seva varietat squarrulosum, de peu cobert d’esquames, que li donen el mateix color del barret, i làmines lleugerament rosades al tacte. T. scalpturatum té el barret (4-8 cm) gris, finament esquamós, i una olor lleugera de farina. Viu a les zones herbàcies dels boscos i és comestible, a diferència de T. virgatum, de barret (3-7 cm) gris violaci, glabre i carn molt picant, típic de boscos de coníferes.

Les espècies de la secció Tricholoma presenten el barret blanc, groc o verdós, amb cutícula fibrosa i sabor suau o una mica amargant. El llenegall dolç (T. columbetta), de barret (6-10 cm) blanc i acampanat primer, i després pla, lleugerament viscos i amb el marge involut, i de peu blanc, apareix als boscos de planifolis, i és comestible. El verderol o groguet (T. flavovirens [= T. equestre]), conegut com a bon comestible, té el barret (5-10 cm) de groc de sofre a groc olivaci, de convex a aplanat, amb esquames diminutes, i el peu i les làmines de color groc viu. Apareix en sòls arenosos, tant sota coníferes com sota caducifolis. T. sejunctum, de barret (7,5-10 cm) groc verdós, i amb fibres innates radials, té el peu i les làmines blanques, apareix en boscos mixtos i de planifolis. Entre les espècies de colors bruns, ocracis o vermellosos i cutícula seca, vellutada o fibril·losa (secció Imbricata) tenim T. imbricatum, de barret (4-10 cm) bru vermellós, amb cutícula clarament esquamosa i peu blanquinós, que es torna bru a la base, que viu en boscos de coníferes de muntanya. El timoner o carlet groguenc (T. acerbum), de barret (6-8 cm) de color ocre pàl·lid, amb el marge costulat i involut, làmines groguenques, peu esquamós a la part superior i carn picant, apareix en boscos mixtos.

Un darrer grup (secció Albobrunnea) és constituït per espècies robustes, carnoses, de colors vermellosos o bruns, però amb el barret viscós, i làmines blanques, a vegades amb taquetes de color bru vermellós. Entre elles citarem Tricholoma ustale, de barret (4-8 cm) bru, no estriat radialment, amb el peu del mateix color, gradualment blanc a la part superior, que apareix en boscos de planifolis; o el fals carlet brunenc (T. ustaloides), de barret (5-10 cm) convex, després aplanat, carnós, de color bru vermellós intens, i peu ocraci vermellós, més fosc a la base, que viu en boscos de planifolis. Semblant, però de boscos de coníferes (sobretot de pi blanc), és el fals carlet de pineda (T. batschii), anomenat també mare del rovelló, perquè té les mateixes exigències ecològiques que aquest i sovint l’acompanya; té el barret viscós, fibril·lat radialment, peu amb un inici d’anell a la part alta, en els exemplars joves, i carn amb olor de farina i gust amargós. Força característic és el garlandí (T. caligatum), de barret (11-20 cm) convex, carnós, de marge involut, amb esquames brunes vermelloses, fibroses sobre un fons blanquinós, i peu robust, amb un característic anell membranós ascendent, que delimita dues zones, una de superior blanca i una d’inferior, del mateix color que el barret. És un bolet que apareix en boscos de coníferes, característic pel seu perfum, com de canyella o de bàlsam del Perú (que s’assembla molt al de T. matsutake, un dels bolets més apreciats del Japó), i comestible, bé que amb un punt d’amargantor. També amb el peu anellat tenim T. focale, de barret (5-10 cm) de color rosa brunenc ataronjat, amb esquames fibroses més fosques, marge involut, amb restes de vel, peu afuat, una mica més clar que el barret, esquamoso-fibrós fins a l’anell, i olor de farina i cogombre; viu en boscos de coníferes.

El gènere Tricholomopsis es caracteritza perquè és lignícola, amb la carn groga i dura, el barret finament esquamós i les làmines amb grans queilocistidis a l’aresta. L’espècie més coneguda, la gírgola vermella (T. rutilans) viu sovint sobre soques tallades de coníferes i presenta un barret (3-10 cm) de color groc de sofre, amb petites esquàmules de color porpra violad. Les làmines són grogues i la carn, amarga, es torna vermellosa amb l’amoníac.

L’extens grup dels clitocibes (Clitocybe) comprèn un gran nombre d’espècies, sovint d’identificació delicada, que tenen en comú generalment la forma deprimida o umbilicada del barret i les làmines decurrents, primes i molt juntes. El dibuix presenta diversos aspectes d’una de comestible i fàcil de reconèixer pel seu color verdós i, sobretot, per la seva olor anisada: el verderol anisat (C. odora, 1a i 1b joves, 1c i 1d plenament desenvolupats).

Josep Ribot.

Un dels gèneres que tenen un nombre més gran d’espècies (unes 250), d’identificació sovint delicada, és Clitocybe. Els podem trobar en hàbitats molt diversos, amb dimensions molt variables, segons l’espècie, però molt sovint són deprimits o umbilicats centralment, fins a infundibuliformes, amb el marge involut, a vegades estriat, amb la cutícula que pot ésser opaca o bé higròfana (és a dir, que pren bruscament un color més clar quan l’aigua que hi ha entre les hifes s’evapora). Les làmines, més o menys arquejades, acostumen a ésser decurrents, primes i denses, de color gairebé sempre pàl·lid.

En un primer grup d’espècies (secció Disciformes), caracteritzat pel barret ample, progressivament deprimit i làmines adnades o una mica decurrents, tenim Clitocybe alexandri (10-15 cm), de color bru pàl·lid, amb el peu més o menys claviforme, gruixut, amb la base molt tomentosa, i làmines sovint bifurcades que apareix a les pinedes, a baixa altitud; C. phyllophila, de barret (5-10 cm) blanc, groc ocraci amb l’edat, de boscos de coníferes i planifolis; i el verderol anisat (C. odora), comestible, de barret (3-7 cm) gris verdós, ocraci en assecar-se, i olor intensa i agradable d’anís.

Un altre grup d’espècies (secció Clitocybe) presenta el barret aviat deprimit o infundibuliforme, amb la cutícula mai higròfana ni viscosa, làmines decurrents, absència de rizomorfes i espores mai de color ocre ni rosa. Entre elles destaquen la candela de bruc (Clitocybe geotropa) de barret (5-30 cm) de color blanc alutaci (de cuir nou), pruïnós, finament esquamós, làmines blanquinoses i olor fruitada, que creix als prats i zones herboses, formant cercles. C. costata té el barret (3-6 cm) de color crem rosat alutaci, amb el marge involut, estriat per transparència, i cutícula lleument tomentosa, més o menys esquamosa al centre, de boscos de coníferes. La tassa de bruc o tassa de conill (també anomenada orella de conill, candeleta o mixarnó) correspon a C. gibba (= C. infundibuliformis) i és molt comuna al nostre país, sobretot en boscos mixtos; té el barret (3-8 cm) amb el marge elevat, ondulat i estriat, de color bru groguenc, i el peu fibrós, cilíndric amb vellut basal. C. sinopica és una espècie de primavera, de barret (3-6 cm) rosa ocraci, i intensa olor de farina. Creix en llocs oberts, propers a pinedes. Un grup d’espècies (secció Vernae) molt pròxim a l’anterior se’n diferencia per la presència a la base del peu d’abundants rizomorfes blanques, amb aspecte d’arreletes, i per la cutícula lleugerament higròfana. C. vermicularis apareix a la primavera a les nostres pinedes; té el barret (2-5 cm) bru alutaci, el peu prim, cilíndric i pàl·lid, i les làmines blanques.

Entrem ara en un grup d’espècies (secció Candicantes), que contenen muscarina, cosa que les fa més o menys tòxiques. La cutícula és higròfana i, en molts casos, trobem les seves espores, que són petites (fins a 6 μm), agrupades en tètrades (grups de 4). Clitocybe dealbata és una espècie nitròfila, de barret (2-4 cm) aplanato-convex, blanc, amb la cutícula opaco-pruïnosa, peu blanc, atenuat a la base, i làmines adnades o subdecurrents, blanques. Una espècie molt pròxima és C. rivulosa, que se’n diferencia principalment pel barret (1-4 cm) lleugerament rosat i el peu de color gris, més fosc amb el temps. C. gallinacea, que apareix en llocs herbosos, és notable pel seu sabor amarg, ranci, i per l’olor desagradable, com de gallinassa. També són tòxics C. cerussata, amb barret (2-8 cm) de color blanc brut, peu més robust que a l’anterior espècie i làmines primes i juntes, i C. pithyophila (3-8 cm), de làmines més gruixudes i separades i peu buit, amb la base tomentosa. Tots dos creixen principalment en boscos de coníferes. De nou amb olor anisada, tenim C. suaveolens, de barret (2-4 cm) convex o aplanat, de color crem, amb el marge estriat per transparència, propi de boscos mixtos. Del darrer grup d’espècies (secció Pseudolyophyllum), que presenta esporada blanca, barret mai viscós i olor i sabor mai farinosos, destacaren C. dicolor, d’aparició molt tardana (desembre) als boscos (sobretot pinedes) mediterranis. Té el barret (3-6 cm) umbilicat, amb el marge lleument involut i estriat per transparència, clarament higròfan (bru fuliginós en estat hidratat i ocre grisós en sec). Semblant però més petit i profundament umbilicat, bru més fosc en estat hidratat, peu sovint comprimit i basidis bispòrics, tenim C. lituus, de les pinedes seques i tèrmiques.

La pimpinella morada (Lepista nuda) és un bolet que pot tenir un aspecte variable, però sempre mostra aquestes tonalitats morades i una olor fruitada. És comestible, i pot aparèixer tant a la tardor com a la primavera.

Josep Ribot.

El gènere Lepista se separa de l’anterior per les seves espores que, en massa, tenen color crem rosat o blanquinós, mai blanc pur, i la paret esporal finament verrucoso-puntejada. El barret és més o menys carnós, de planoconvex a deprimit centralment, i les làmines, més o menys sinuades, escotades o decurrents, són sempre fàcilment separables del barret. L’olor és sovint fruitada (ciànica). Un primer grup d’espècies (secció Inversae) es caracteritza pel peu blanc o del color del barret, no violaci, i l’esporada blanquinosa o groguenca; d’aquest grup la pampeta (L. inversa), té el barret (4-8 cm) més o menys infundibuliforme, de color taronja o bru vermellós, poc carnós, amb el marge involut, amb les làmines decurrents i de color crem rosat; és comestible. Un segon grup (secció Genuinaé) té el peu de color blau més o menys violaci i l’esporada rosada, mai groguenca. Destaquemne la pimpinella morada (L. nuda), molt freqüent a la tardor i a la primavera en boscos de coníferes i de caducifolis, i bon comestible, que té el carpòfor de color violeta —bé que el barret (6-15 cm) pot ésser una mica brunenc—, i el peu robust, fibrós i bulbós a la base; l’olor és netament fruitada. Més fragant encara és L. glaucocana, amb tot el carpòfor (5-12 cm) de color lila pàl·lid, que creix vora coníferes i és comestible. En un últim grup d’espècies (secció Lepista) caracteritzat pel peu més o menys blanquinós, destacarem L. luscina (=L. panaeola), de barret (3-9 cm) bru grisós, pròpia de pastures. Una espècie molt freqüent als boscos de planifolis és la bromosa (L. nebularis), de barret gran (9-20 cm), gris brunenc, rarament blanc, carnós i convex, amb làmines de color crem brut; els exemplars joves són comestibles, després d’una bona ebullició.

Laccaria, de barret glabre o esquamós, amb peu cilíndric, del mateix color del barret, i làmines molt espaiades i gruixudes, adnades o poc decurrents, té les espores arrodonides, típicament eriçades d’espines. La pimpinella morada petita (L. amethystina) d’un color violeta característic, apareix principalment en boscos de planifolis, en llocs rics en humus; el barret fa 2-5 cm. Molt més corrent és la pimpinella rosada (L. laccata), de barret (1-5 cm) de color rajola o carni pàl·lid (s’aclareix en deshidratar-se), que apareix en tota mena de boscos i en marges de camins. Ambdues espècies són comestibles.

Un dels gèneres més coneguts d’aquesta família és Armillariella, representat principalment per l’alzinoi (A. mellea), que pot formar grans flotes sobre rels, soques tallades i, fins i tot, arbres debilitats, als quals acaba de matar. Als exemplars joves, tot el barret és finament esquamós; als exemplars vells, només ho és el centre. El peu presenta una base més o menys dilatada i un anell ben diferenciat. En massa, les espores es veuen de color blanc crem. Els carpòfors joves són comestibles. És típic que formi cordons miceliars negres, de creixement ràpid a través del sòl o per sota de l’escorça, de gran eficàcia per a propagar la infecció d’un arbre a l’altre. A. tabescens forma flotes sobre fusta de planifolis, sobretot alzines, i es reconeix per l’absència d’anell.

Les omfalines

El gènere Rickenella, el primer representant del grup de les omfalines, té el barret umbilicat, amb làmines decurrents amb pleurocistidis i queilocistidis. R. fibula és una espècie delicada (barret de 0,1-1 cm) de color enterament taronja i peu llarg i fistulós, que viu molt freqüentment entre molses.

El gènere Omphalina es caracteritza pels seus carpòfors de carn prima, de mida molt petita, amb barret umbilicat o aplanat, de color gris o brunenc, més menys estriat per transparència. Les làmines són decurrents, amb trama irregular, i les espores són llises, de color blanc o rosat. O. rustica (fins a 1,5 cm), de color brunenc, viu sobre sòls nusos, entre petites molses acrocàrpiques. Als sòls àcids de muntanya, algunes espècies s’associen amb algues i formen basidiolíquens. Entre elles, O. ericetorum (0,5-1,5 cm) forma líquens granulosos del tipus Botrydina.

Macrocystidia cucumis (1-4 cm), de barret bru vermellós fosc, campanulat al principi, i peu esvelt, vellutat i bru negrós, es caracteritza principalment per la presència de grans cistidis aguts a les seves làmines i per l’olor poc agradable, on es barregen la de peix passat i la de cogombre.

Les melanoleuques i gèneres afins

És tracta de la tribu Leucopaxilleae. Al gènere Leucopaxillus, hi trobem espècies de talla considerable, carnoses, amb làmines més o menys decurrents i, sovint, anastomitzades a la base. Un primer grup d’espècies (secció Leucopaxillus) es reconeix per les espores rugoses i fortament amiloides, com passa a L. gentianeus, de barret (3-12 cm) bru vermellós, amb làmines blanques, olor de farina i carn de gust amargant (de genciana), que apareix en alzinars i boscos mixtos mediterranis. Un segon grup (secció Aspropaxillus) presenta carpòfors grans, de color blanc o crema, i espores llises i dèbilment amiloides. En podem citar L. giganteus, de barret (10-30 cm) crem, centralment deprimit i olor de farina, que apareix en zones aclarides de bosc.

El gènere Pseudoclitocybe presenta colors bru groguencs, làmines grises i carpòfors higròfans. A P. cyathiformis (4-8 cm), la carn és prima i el barret té forma d’embut profund, amb un peu del mateix color, llarg i més ample vers la base. Les espores són el·líptiques i lleugerament amiloides.

Un altre gènere important i difícil, però ben representat a la nostra regió, és Melanoleuca, que presenta el barret carnós, bru, grisós, ocraci o blanc, el peu en general esvelt, fibrós, estriat longitudinalmente i les làmines blanquinoses, amb cistidis himenials (a vegades poc nombrosos) que poden ésser fusiformes, lageniformes, o en pèl d’ortiga, amb l’àpex incrustat de cristalls; les espores estan cobertes de fines verrugues amiloides i sovint hi ha cistidis a la cutícula del peu. Acostumen a aparèixer en zones herboses de boscos, prats i vores de camins. Entre les que no presenten cistidis (secció Acystidiae) tenim M. melaleuca, de barret (5-7 cm) bru vermellós o bru olivaci, làmines amples, blanques i peu blanquinós o de color semblant al del barret, pulverulent a la part superior. En un grup d’espècies més o menys robustes (secció Grammopodiae), amb el peu no esquamós i cistidis en pèl d’ortiga, podem citar M. brevipes (3-6 cm) de color bru grisós fosc, peu curt, tot ell brunenc, carn fosca i làmines blanques, M. grammopodia (fins a 30 cm), de barret més aviat pàl·lid, peu blanquinós i espores el·líptiques, i M. rasilis (3-5 cm), de color bru fosc, espores gairebé subgloboses i làmines blanquinoses o brunes grisoses. Amb cistidis fusiformes o cònics a l’aresta de les làmines, rarament constrictes al nivell del coll (secció Melanoleuca) podem destacar M. vulgaris, de barret (3-8 cm) bru grisós, peu de color semblant i làmines blanques, que apareix en els boscos de coníferes.

Els liofíl·lums i gèneres afins

Tenim ara un grup de 4 gèneres (tribu Lyophylleae), que tenen als seus basidis unes granulacions anomenades sideròfiles, que es tenyeixen i es fan visibles quan s’ha utilitzat carmí acètic com a colorant; es tracta de Lyophyllum, Calocybe, Tephrocybe i Asterophora.

Les espècies del gènere Lyophyllum, que poden crèixer en grups o de forma isolada, tenen el barret de color gris, negrós, en general fosc, amb la cutícula llisa, sedosa, algun cop estriada. El peu és gràcil, fibrós i tenaç. Les làmines són denses, adnades o subdecurrents i, en algunes espècies, es taquen de color fosc en fregar-Íes o en envellir. Un primer grup d’espècies (secció Difformia) es caracteritza pels seus carpòfors connats (és a dir, reunits en feixos per la base) i per les espores llises, subgloboses o el·lipsoïdals. La gírgola de bruc o pom de terra (L. decastes), que presenta el barret de color fuliginós, gris o blanquinós i el peu llarg i tenaç, n’és una; prefereix els boscos de planifolis i és un bon comestible. L. fumosum se’n diferencia pel barret (3-7 cm) més fosc, les làmines grisoses i una intensa olor de farina. Un segon grup (secció Lyophyllum) es caracteritza perquè creix de forma no connada, i per les seves espores llises o verrucoses, de forma molt variable (globoses, fusoides, subanguloses). Algunes d’aquestes espècies presenten làmines que, en tocar-les, agafen un color blau grisós, progressivament més fosc. Són L. infumatum (5-7 cm), d’espores romboïdals, que apareix tant en boscos de coníferes com de caducifolis, i L. transforme, d’espores triangulars. N’hi ha d’altres que presenten un ennegriment gairebé instantani de les làmines després de tocar-les: L. semitale, que trobem en boscos de coníferes, de cos fructífer molt fosc, amb olor i sabor rancis; i L. immundum, de color bru grisós pàl·lid i olor de florit.

El gènere Calocybe és proper a l’anterior però, en general, presenta colors vius i olor de farina fresca o rància. Un primer grup d’espècies (secció Calocybe) es caracteritza per l’olor de farina fresca i les espores petites i llises. El moixernó (C. gambosa [=Tricholoma georgii]), que cal no confondre amb el cama-sec, que es ven deshidratat, sota el mateix nom, surt a la primavera, i constitueix un comestible molt apreciat, que apareix en prats o en boscos herbosos de planifolis, on forma erols; té els carpòfors carnosos, robustos i blanquinosos. Un segon grup (secció Carneoviolaceae) el componen espècies amb barret de color més o menys violaci i espores llises, com C. carnea, de barret (1, 5-3 cm) i peu de color rosat carni, i C. ionides (2-5 cm), de barret i peu de color violeta, bon comestible. Les espècies de barret groc brunenc o olivaci i espores llises (secció Pseudoflammulae) són representades al nostre país per C. chrysenteron (2-4 cm), totalment groc, C. cerina, també groguenc però de carn blanca i amarga, C. juncicola, que creix sobre residus de Juncus, i C. onychina (3-6 cm), de barret porpra brunenc i làmines groc safrà.

El gènere Tephrocybe té el carpòfor col·libioide, generalment de menys de 5 cm, de color fosc (de bru grisós a negrós). Les espores són llises o verrucoses i no amiloides. Hi ha algunes espècies típiques de llocs cremats, com T. atrata, de barret (fins a 5 cm) umbilicat i bru fosc, làmines grisoses i espores el·líptiques, i T. anthracophila (0,8-3 cm), de barret hemisfèric o campanulat, bru negrós, làmines blanques grisoses i espores més o menys esfèriques. En boscos de latifolis, tenim T. fusispora, de barret bru olivaci (fins a 5 cm), peu pàl·lid i espores fusiformes.

Dins les tricolomatàcies hi ha també bolets paràsits d’altres bolets. El representat en el dibuix, Asterophora lycoperdioides, parasitant una russula (Russula nigricans), n’és un dels més característics. Les hifes del barret del bolet paràsit es transformen en un gran nombre de clamidòspores i li donen un aspecte pulverulent i una millor capacitat infectant. Hom n’ha representat exemplars madurs (1a) i exemplars joves (1b), tots dos sobre russúla.

Josep Ribot.

El curiós gènere Asterophora agrupa fongs de mida petita, que viuen paràsits sobre altres agaricals en vies de descomposició. Si bé tenen làmines gruixudes i espaiades, sovint atrofiades, formen abundants clamidòspores sobre la superfície del barret, que pren un aspecte polsós. A. lycoperdioides es reconeix pel seu barret (1-4 cm) primer blanquinós i després ocre brunenc, pulverulent per acumulació de clamidòspores, d’aspecte estrellat al microscopi. Creix en grups sobre velles Russula nigricans i espècies afins. A. parasitica (1-3 cm), de barret gris, però després bru grisenc i sedós o fibrós, forma clamidòspores llises i creix sobre vells carpòfors de Russula delica, Lactarius piperatus, L. vellereus i espècies afins.

Les flammulines

Parlarem només de Flammulina velutipes, de barret (4-7 cm) viscós, pàl·lid o vermellós, amb dermatocistidis allargats, grossos, de paret gruixuda, i peu radicant, vellutat, més fosc vers la base. Creix en grups, sobre soques tallades d’arbres diversos, generalment al final de la tardor i a l’hivern. És comestible i es pot conrear.

Les col·líbies i gèneres afins

La col·líbia de peu llarg (Oudemansiella longipes) es caracteritza pel seu peu fusiforme i molt llarg (en el dibuix, incomplet, trencat), en bona part soterrat, de cutícula seca i vellutada. L’exemplar del darrere es veu en secció sagital. Una espècie propera, 0. badia, només se’n distingeix pels caràcters microscopics.

Josep Ribot.

Un gènere d’aquest grup molt ben representat als nostres boscos és Collybia, de carpòfors higròfans, convexos o plans, més aviat membranosos, amb el marge al principi involut, i peu sovint fibrós, cartilaginós. Les làmines són adnades o més o menys lliures.

N’hi ha un primer grup (secció Striipedes), de peu longitudinalment fibrós, sovint rígid i retorçat, que és representat per una espècie molt freqüent, C. butyracea, de barret (4-7 cm) proveït d’un umbó obtús, bru olivaci, més fosc que la resta, d’una cutícula que, en exemplars ben hidratats, presenta un tacte llefiscós com de mantega, i de làmines blanques, denses i lliures; el peu és fibrós, estriat, cònic, més ample i tou a la base. Apareix, no gaire temps després de les pluges, a tota mena de boscos, amb preferència als de coníferes. També, la flota de roure (C. fusipes), de barret (4-8 cm) bru vermellós, de marge involut i peu irregularment fusiforme, acabat en una mena de rel, apareix en grups, sobre soques tallades d’alzines, roures i faigs. C. maculata (7-10 cm), de color blanc, es caracteritza perquè adquireix aviat taques vermelloses; és pròpia de boscos de coníferes. Un segon grup d’espècies (secció Levipedes) té el peu no fibrós, glabre o, com a màxim, lleugerament feltrat a la base. Inclou un dels agaricals més freqüents de veure als nostres boscos, a la tardor i a la primavera, poc després de les pluges: C. dryophila, de barret (2-5 cm), una mica deprimit, carn prima, color ocraci crem, amb làmines blanquinoses, denses i lliures, i un peu elàstic, més o menys cilíndric i amb petites rizomorfes a la base. Una altra espècie, C. acervata (3-4 cm), es caracteritza per les làmines rosades i el peu bru vermellós. Molt pròxima a l’anterior, però de barret una mica més gran, amb les làmines més gruixudes i les espores més amples, és C. marasmioides. D’un altre grup, amb el peu pruïnós de dalt a baix (secció Vestipedes), podem destacar C. impudica (2-5 cm), de color bru clar o xocolata i peu concolor, freqüent a la primavera i a la tardor a les pinedes baixes, i fàcil de reconèixer per la seva olor de col en descomposició (mercaptans); cal no confondre-la amb Micromphale, que fa la mateixa pudor.

Diversos exemplars de col·líbia tacada (Collybia maculats) en diverses fases de llur desenvolupament. És una espècie no comestible, fàcil de reconèixer per les taques que aviat apareixen en la cutícula del barret i del peu. A baix, al centre, un carpòfor en secció sagital, amb el peu interiorment buit.

Josep Ribot

Les espècies del gènere Baeospora, proper a l’anterior, són petites i viuen sobre cons de coníferes. B. myosura, de barret (1,5-3 cm) bru ocraci, té el peu carnós i les làmines serrades, amb cistidis abundants i espores petites (menys de 5 μm) i amiloides; es troba d’octubre a febrer, i cal evitar confondre-la amb Strobilurus, que viu també sobre pinyes, però a la primavera.

També és pròxim Oudemansiella, de barret viscós, sec o tomentós, i peu rígid, fusiforme i radicant; les làmines són amples, ventrudes i distants, amb espores el·lipsoïdals, llises o verrucoses. En tenim un primer grup (subgènere Megacollybia), que presenta el barret i el peu llisos, sense pleurocistidis, i les espores de menys de 10 μm, del qual citarem O. platyphylla, de barret (4-13 cm) estès, cobert de fibres radials de color gris fosc, i puntejat de petites esquames, amb un peu llarg i fibrós, estriat, i proveït de cordons miceliars blancs a la base; creix sobre soques i restes de coníferes en descomposició. Un segon grup (subgènere Oudemansiella) es caracteritza perquè té el barret i el peu llisos i viscosos i un anell a la part superior del peu. Per exemple, O. mucida creix formant flotes sobre faigs morts, o encara vius i debilitats per alguna ferida, per on entra la infecció; té el barret convex (3-10 cm), blanc o crem, i molt glutinós. Un tercer grup d’espècies (subgènere Radicatae) té el barret i el peu llisos, viscosos o secs, però sense anell: O. radicata es reconeix pel barret (3-9 cm), viscós i de color gris clar, i pel peu, blanc brut i de base inflada, que penetra al sòl, formant una llarga pseudoriza lligada a les rels de faig. Amb aspecte semblant però amb el barret i el peu no viscosos sinó vellutats (subgènere Xerula) tenim O. longipes, de barret (4-7 cm) bru castany, amb el peu lleument radicant, amb pèls de color vermell fosc i cistidis himenials voluminosos, de paret prima, lligat a les coníferes; i O. badia, molt semblant a l’anterior, però amb cistidis de paret molt gruixuda, i àpex gairebé sempre incrustat de cristalls, grans pèls de la cutícula acolorits i espores grosses, subgloboses, que apareix tant en boscos de coníferes com de planifolis.

Les orellanes petaloides i afins

Dins de la tribu Resupinatae, Hohennbuehelia forma carpòfors carnosos, generalment sèssils, o bé amb un curt peu lateral, amb una intensa olor de farina i una típica capa gelificada en el barret; pot portar cistidis sobre les làmines, grossos, i de parets molt gruixudes. L’orellana de terra (H. geogenia), de barret (8-15 cm) bru groguenc fosc, amb làmines ocràcies i peu pàl·lid, és molt comuna en llocs herbosos; les hifes de l’estrat gelatinós són perpendiculars a la superfície. Molt semblant és l’orellana petaloide (H. petaloides), lignícola o terrícola, que se’n diferencia sobretot pel barret de color més clar i per les hifes de l’estrat gelatinós, que són paral·leles a la superfície. Ambdues espècies són comestibles.

El gènere Resupinatus forma, sobre fusta morta o restes vegetals, grups més o menys nombrosos de carpòfors, en general petits, amb làmines, però sense peu o amb peu lateral. Tenen un cert aire de petits Crepidotus, però les espores són blanques. R. applicatus (0,2-0,8 cm), de color blanc grisós, té les làmines gris pàl·lid, i R. trichotis (0,5-1 cm) és hirsut, de color bru fosc, gairebé negre, amb làmines també fosques, i viu sobre fusta de planifolis.

Els marasmis i gèneres afins

El gènere Marasmius, amb el qual iniciem la tribu de les Marasamieae comprèn bolets generalment petits, de carn imputrescible, sovint reviviscents (recuperen l’activitat quan són rehidratats), peu gràcil, de consistència tenaç i espores no amiloides; en general, tenen queilocistidis i pleurocistidis. En un primer grup d’espècies que creixen sempre sobre fulles i fusta morta (secció Marasmius), les làmines formen un anell que envolta la part alta del peu. M. rotula (0,5-1,5 cm), de barret blanquinós, plisat i peu bru negre, lluent, i M. bulliardii, semblant a l’anterior, de color ocre crem, en són dos exemples. En un segon grup (secció Androsacei), les espècies tenen el peu glabre, lluent, i la cutícula del barret no himeniforme. Destaca M. androsaceus, de barret (0,6-1 cm) bru rosat i peu negre, que freqüentment forma grups sobre branquetes i acícules de pi, mentre que M. splaschnoides, de barret (0,3-0,6 cm) blanquinós al marge i rosat al centre, amb peu rosat, sovinteja sobre fulles mortes d’alzina i castanyer. També sobre fulles mortes o restes vegetals en descomposició tenim dos altres grups d’espècies, el primer (secció Epiphylli) amb peu finament furfuraci, flocós, i cutícula del barret himeniforme, exemplificat per M. epiphyllus (0,4-0,7 cm), de barret blanquinós, peu bru, amb la meitat superior blanquinosa i pruïnosa, que apareix sobre pecíols i nervis de fulles mortes; i M. epiphylloides, encara més petit (0,2-0,5 cm), gairebé sempre sobre fulles caigudes d’heura (Hedera helix). I el segon grup de foliícoles (secció Hygrometrici), ben caracteritzat pel barret acolorit i el peu glabre o pubescent; d’aquest segon grup, M. hudsonii (0,2-0,6 cm), de pèls bruns i erectes sobre el barret i el peu, viu sobre fulles de grèvol (Ilex aquifolium), M. buxi (0,20,5 cm), de barret blanc rosat i peu molt fosc, ho fa sobre fulles de boix (Buxus sempervirens), i M. corbariensis (0,1-0,7 cm), de barret bru groguenc, s’ha especialitzat en fulles d’olivera. Una olor intensa d’all caracteritza els allets (secció Alliacei), que creixen sobre fusta morta, fulles o humus: M. alliaceus, de barret (2-3 cm) ocraci carni, pla i més o menys rugós, amb peu fosc i radicant, que creix a les fagedes; i M. scorodonius, més petit (1-2 cm) i amb el peu glabre i làmines serrades, que viu sobre restes llenyoses. Finalment, encara hi ha un altre grup d’espècies (secció Globulares), que presenta el peu pruïnós, flocós o finament feltrat i el barret mai deprimit. D’aquesta secció i molt apreciat com a comestible i pel fet que es conserva bé sec, el cama-sec, carrereta o carmanyola (M. oreades) es ven sec amb el nom de moixernó, té el barret (2-5 cm) de color de cuir nou i creix abundantment a la tardor, i també a la primavera, en prats i en llocs herbosos dels boscos, sovint formant grans erols o rengles de carpòfors. El cama-sec de pineda (M. carpathicus) és en general més petit (1,5-3,5 cm), blanquinós, de làmines molt separades i peu curt, més fosc vers la base; pot ésser molt abundant als boscos de pi blanc (P. halepensis) secs i tèrmics.

El gènere Marasmiellus comprèn espècies menudes, que creixen sobre restes vegetals. Presenten un peu delicat i blanc, almenys al principi. El més comú és M. ramealis, de barret (0,5-1,5 cm) plano-convex, una mica deprimit, blanquinós, ocre rosat, i làmines blanques, espaiades, sinuoses i d’aresta irregular. Creix sobre branquetes caigudes.

Les espècies del gènere Micromphale es caracteritzen per la seva olor desagradable, de col en descomposició o de fàbrica de paper (mercaptans). M. brassicolens (1,5-3 cm), molt abundant entre la fullaraca, a les fagedes, té el barret bru clar, lleugerament estriat, en general deprimit, i el peu brunenc, gairebé negre a la base. Sobre fusta, sovint d’avellaner (Corylus avellana), apareix M. foetidum, de barret (1,5-2,5 cm) bru, plisat, planoconvex, i peu curt i atenuat a la base.

Força característics són els petits Crinipellis, amb el seu barret i peu cobert d’elements piliformes o dermatocistidis, que creixen sobre residus vegetals (sovint de gramínies). El més freqüent és C. stipitaria, de barret (0,5-1 cm) esquamós, clarament zonat, més o menys pla, amb una petita papil·la fosca central i el peu bru, hirsut. C. mauretanica (0,5-2 cm) s’hi assembla, però presenta una distribució restringida a l’àrea mediterrània.

Les micenes i fongs afins

Aquest grup de fongs saprobiòtics (tribu Myceneae) en general petits i efímers, que apareixen sovint poc temps després de les pluges, és dominat pel gran gènere Mycena (unes 200 espècies), caracteritzat pels seus carpòfors petits, putrescibles, fràgils, amb el peu esvelt o filiforme, no corni, espores blanques, amiloides o no, i làmines generalment amb cistidis marginals.

Les micenes d’un primer grup (secció Lactipedes) es caracteritzen perquè les làmines, i sobretot el peu, tenen tubs laticífers, que deixen escapar un làtex blanc o acolorit, que flueix per qualsevol fractura; el barret i el peu no són viscosos. Mycena galopoda, que creix entre l’humus, té el barret (1-2 cm) campanulat, de blanquinós a negrós, el peu prim, amb pèls blancs a la base, i exsuda un làtex blanc. M. crocata, que apareix en grups sobre molses, fulles i fusta morta, a les fagedes, té el barret (1,5-2,5 cm) campanulat, groc pàl·lid o bru olivaci, bru taronja al disc, i el peu, llarg i prim, des de groc a taronja fosc, com la carn, i emet un làtex de color vermell safranat. Amb el làtex de color bru sang tenim M. sanguinolenta, que creix sobre fulles mortes, entre molses. M. haematopoda, amb làtex de color bru porpra, forma grups sobre troncs morts de caducifolis o entre molses. Un segon grup (secció Hygrocyboideae) és integrat per espècies amb el peu, i sovint també el barret, mucilaginós. M. epipterygia, freqüent entre les molses, té el barret (1-2 cm) i el peu d’un color verd groguenc. M. vulgaris, de barret (0,7-1,5 cm) i peu viscosos, de color grisós, té les làmines, adnado-decurrents, amb una aresta gelificada que se separa en forma de filament quan l’estirem. Creix sobre acícules de coníferes.

Un altre grup d’espècies (secció Mycena) té el barret i el peu no gelatinosos, l’absència de làtex i les espores, en general amiloides. Molt característica i freqüent poc després de les pluges, sobre pinyes caigudes, és Mycena seynii, que té el barret (1-3 cm) campanulat, estriat, de color rosat o brumenc vermellós, amb el peu rosa lilaci i làmines poc nombroses, amb aresta de color bru vermellós. M. rubromarginata (1-3 cm) és lignícola i té l’aresta de color bru porpra. M. aurantiomarginata (1-2,5 cm) té l’aresta de color foc i M. avenacea (1-3 cm) té l’aresta de color bru groguenc. Algunes espècies es caracteritzen perquè formen flotes i tenen la carn tenaç i el peu elàstic. Les més importants són M. inclinata, que creix especialment sobre soques d’alzines i castanyers, amb el peu buit per dins, bru vermellós a la base, groc viu al centre i crem a la part superior; i M. galericulata, molt polimorfa, amb el barret (1,5-8 cm) blanquinós o gris brunenc, i el peu en general comprimit, que és característica per les làmines rosades, el sabor farinós i l’olor de rave (rafanoide); viu sobre troncs caiguts de caducifolis o de coníferes.

Un altre grup es caracteritza per la seva olor nitrosa (de clor). En destacarem: Mycena alcalina, molt fràgil, que creix en grups sobre restes llenyoses de coníferes, amb barret (1-2,5 cm) translúcid, de color bru grisós, amb el peu més clar, estriat, amb pèls blancs a la base; i M. ammoniaca, de barret bru grisós clar (0,6-3 cm), cònicocampanulat i estriat, que viu principalment a les pinedes, on pot formar grans gespes, poc després de les pluges. Els són pròximes, M. aetites, de llocs herbosos, i M. polygramma, de barret (2-6 cm) bru grisós, estriat al marge, i peu llarg, marcat per fibres longitudinals fosques, de boscos de planifolis i de coníferes. A la mateixa secció hi ha una sèrie de petites micenes, especialitzades en determinats substrats, i que fàcilment podem passar per alt pel fet d’ésser tan menudes: per exemple, M. meliigena (=M. corticola) (1-5 mm), que apareix sobre les escorces de roures i d’alzines, generalment entre els briòfíts, i M. quercus-ilicis, que forma petits carpòfors blancs d’1 a 5 mm sobre fulles mortes d’alzina.

A la secció Purae, caracteritzada per les làmines intervenades (amb petites trabècules que les uneixen) i l’olor de rave i de patata crua, trobem la micena més corrent, Mycena pura, que forma grups en boscos diversos. Amb el barret de mida mitjana (2-5 cm) campanulat, després pla i de color rosa violaci o una mica verdós, té el peu buit per dins, eixamplat vers la base, i les làmines amples i de color rosat blanquinós, amb les espores amiloides. La carn desprèn, sobretot quan la triturem, una olor característica, ben perceptible, de patata crua. M. pelianthina (2,5-5 cm) se’n diferencia sobretot per l’aresta de les làmines, de color bru porpra. A la secció Aciculae, caracteritzada per la presència de queilocistidis i, a vegades, també pleurocistidis, tenim M. acicula (0,5-1 cm), sobre branquetes mortes, i M. flavoalba (1-2 cm), sobre restes vegetals.

Hemimycena és un gènere proper a l’anterior, caracteritzat pels seus carpòfors diminuts, blancs o lleugerament ocracis. Les espores, blanques i no amiloides, presenten queilocistidis i, sovint, pleurocistidis. H. delicatella (=Mycena lactea) té el barret (0,5-1,5 cm) campanulat, estriat per transparència, blanc, igual que el peu, i les espores més o menys arrodonides; apareix, entre les acícules dels boscos de coníferes, poc després de les pluges, formant grups més o menys nombrosos.