Les higroforàcies: higrocibes, llenegues, carlets i afins

Aquesta família, tinguda per la més primitiva de les agaricals, és integrada per fongs terrestres, de carpòfors fàcilment putrescibles. El barret i el peu tenen un textura anàloga, i per això no són fàcilment separables. La cutícula és llisa, i pot ésser viscosa o seca, i, en algun cas hi pot haver fibretes o esquames. Les làmines són gruixudes i espaiades, amb una típica consistència cèria o carnosa, i la seva inserció, amb relació al peu, pot ésser lliure, adnada, o més o menys decurrent. El peu, sempre central, no té ni volva ni anell (en pocs casos, hi ha un vel parcial mucilaginós). La carn, sense làtex, acostuma a tenir sabors suaus. En general, no desprenen olors particulars, però algunes espècies presenten una típica flaire d’ametlles amargues (olor ciànica), de flors o de farina fresca. Pel que fa als caràcters microscòpics, els cistidis són rars, i quan n’hi ha tenen forma de porra, sense cap incrustació cristal·lina. Amb més freqüència apareixen pseudocistidis filiformes, estrets (4-5 m). Els basidis són claviformes, llargs (40-60 μm), tetraspòrics o bispòrics; amb tot, hom pot observar basidis monospòrics i, més rarament, trispòrics. Les espores, sempre llises, són sovint multiformes (amb formes i mides bastant variades), unigutulades o amb moltes gútules internes.

Si ens fixem sobretot en les diferències en el tipus d’organització de la trama de les làmines, distingim fàcilment tres gèneres: Camarophyllus, de trama irregular, Hygrocybe, de trama regular, tots dos saprobis i Hygrophorus, de trama bilateral, un gènere micorizogen. Els tipus extrems, definits d’aquesta manera, són fàcils de diferenciar, però sovint trobem una gradació d’espècies intermèdies, tant per la morfologia del carpòfor com pel tipus de trama de les làmines.

El gènere Camarophyllus comprèn espècies de mida mitjana, de colors poc vius (blanquinosos, grisos, brunencs), amb el peu fibrós, que esdevé buit amb el temps. C. pratensis té un barret des de convex o campanulat fins a aplanat, de color groc ocraci o groc rogenc, i, per sota, les làmines són decurrents i separades les unes de les altres. És una espècie de tendència submediterrània, que creix en prats i clarianes (pinedes, alzinars, suredes), i que, pel seu aspecte recorda el rossinyol (Cantharellus cibarius) i, com aquest darrer, és un bon comestible. Un grup ben representat al nostre país és el dels Camarophyllus blancs, de carpòfor blanquinós o groguenc ocraci, amb barret convex que, quan és hidratat, pot presentar el marge estriat per transparència de les làmines, que són decurrents. C. niveus, que presenta el carpòfor viscós (una excepció dins d’aquest gènere), és una espècie molt comuna a la dorsal humida de Catalunya, on viu en prats, pastures i vores de boscos (pinedes i alzinars). La resta de les espècies d’aquest grup té el carpòfor típic no viscós. C. virgineus, de barret (1,5 cm) de color blanc ocraci, pot aparèixer tot envaït per taques produïdes per un ascomicet rosa (Peckiella rosella). Les espores són relativament grosses (7-12 μm). És una espècie comestible, que creix en prats, pastures, marges de boscos i altres llocs oberts. Altres Camarophyllus blancs són C. fuscescens, de barret amb un umbó bru clar, i C. russocoriaceus, d’olor forta i persistent de fusta de cedre.

Els pixacans i afins

Les espècies del gènere Hygrocybe creixen principalment en prats i pastures. La superfície del carpòfor és totalment o parcialment viscosa. En general, presenten colors vius (groc, taronja, vermellós o verdós), si bé hi pot haver algunes espècies de color gris o brunenc. Les làmines acostumen a ésser lliures o adnades i, a vegades, decurrents. El peu, glabre i fistulós (buit per dins), porta un barret cònic, convex, campanulat i, en algun cas aplanat. El marge pot veure’s estriat, per transparència de les làmines. El gran nombre d’espècies que formen aquest gènere es pot distribuir en dues seccions: la primera (secció Laeti) deu el seu nom als colors vius que tenen els carpòfors, mentre que la segona (secció Tristes) reuneix, contràriament, els de colors grisencs o bruns.

A la primera secció, la més rica en espècies, distingirem tres grups: Coccinei, Conici i Psittacini.

Les espècies del grup Coccinei presenten, quan són joves, un barret que, en el procés de maduració es va tornant campanulat o aplanat. El peu és viscós i les làmines són llargament adnades o decurrents. Hygrocybe punicea és una espècie grossa, amb el barret (5-13 cm) de color vermell sang permanent; les làmines adnades de color groc ataronjat o rosa; i el peu cilíndric, buit, fibril·loso-estriat, del mateix color que les làmines, però amb la base blanca. És un bon comestible, malgrat el que sembla suggerir el seu color. Viu en prats i pastures, a diversa altitud, en pinedes i rouredes esclarissades. H. subglobispora, de barret també gros (2,5-7 cm), abunda en boscos mediterranis de pins, alzines i roures. El color del carpòfor passa del groc, quan és jove, al taronja. Les làmines són gairebé lliures o adnades, blanquinoses o groc pàl·lid. H. coccinea recorda H. punicea, però és més petit (barret de 2 a 6 cm), i les làmines, de color vermell taronja, tenen el marge groc. Tres altres espècies, d’aspecte també semblant a H. coccinea, presenten un barret esquamós. H. miniata té làmines adnades, que passen de color vermell taronja a groc taronja i, finalment, a groc; el barret (fins a 2 cm) té esquames finíssimes. Creix tant en prats com en boscos (Castanea, Fagus, Quercus). En H. cantarellus, les làmines són decurrents i de color groc. És una espècie de prats, però també ha estat trobada sota pinastre (Pinus pinaster). H. turunda és molt semblant a l’anterior, però les làmines són de color blanc o groc pàl·lid, i viu en torberes i prats de muntanya.

El grup on hi ha les espècies més freqüents (grup Conici) es caracteritza per la forma del barret, sempre cònica. En general, viuen en prats, però algunes espècies ho fan també en marges i clarianes de boscos. L’espècie d’higrocibe més abundant al nostre país és el pixaconill (Hygrocybe conica), que creix en prats i marges de camins. És bastant petit, de barret cònic (2-6 cm) i d’àpex agut, llis, viscós, de color taronja, vermell escarlata o groc i, en envellir, s’ennegreix. Les làmines, de color groc, són adnades, gairebé lliures, gruixudes i ben separades. Presenta un peu cilíndric, llis, del mateix color que el barret, i també sotmès a ennegriment. La carn és prima, sense sabor ni olor, no comestible. També comú, i amb un grau elevat de toxicitat, H. nigrescens és molt similar a H. conica, tant per la seva forma com pel seu color, però se’n pot diferenciar per la seva mida més grossa (barret de 3 a 8 cm), pel peu blanc a la base i, sobretot, per l’ennegriment ràpid de tot el carpòfor que, en el fong encara fresc, pot ésser complet. Molt semblant als anteriors, però de les dunes, H. conicoides (barret d’1,1 a 3,5 cm) es caracteritza per les làmines grogues amb tonalitats rosades, i per l’absència d’ennegriment ràpid. El més peculiar d’H. obrussea és el color groc citrí del carpòfor i la presència d’un solc profund al peu. El barret (3-7 cm), de cònic a convex, presenta làmines blanques o groc clar, amb l’aresta blanca. Molt pròxima a l’anterior, H. acutoconica (=H. crocea) és més petita (2-6 cm) i té el barret cònic, agut, viscos, i un bell color groc o taronja. En canvi, H. spadicea, que viu en prats i llocs oberts, es reconeix pel contrast entre el peu groguenc i el barret bru fosc. H. intermedia (4-6 cm) té color taronja i esquames fibril·loses al barret.

El tercer grup (grup Psittacini) integra aquells higrocibes de colors, en general, grocs, verds o olivacis, amb tot el carpòfor molt viscós. Hygrocybe laeta, petit, té el barret convex o aplanat (1-3 cm), rosa o bru carni, amb el marge estriat per transparència de les làmines. El peu és llarg i molt viscós. El més notable d’aquesta espècie de prats i pastures són les làmines, de color rosat carni o gris pàl·lid.

Les espècies que citarem a continuació són de talla petita, amb les làmines lleument decurrents o adnades. Hygrocybe sciophana, semblant a H. laeta, té el marge no estriat i el peu sec; creix en prats i pastures d’alta muntanya. H. ceracea (2-4 cm) es reconeix amb facilitat pel color gairebé uniforme del carpòfor, de groc taronja a groc fosc, i pel peu sinuós. El caràcter determinant per a la identificació del minúscul H. reai (1-2 cm) és el sabor, molt amarg, de la carn i de la cutícula. El seu barret, hemisfèric o convex, és vermellós o de color cirera. Semblant a l’anterior, però amb la carn sense cap sabor particular, tenim H. insipida. H. chlorophana (1,5-3 cm) té làmines clarament adnades i el carpòfor groc o intensament citrí. H. psittacina (1,5-2,5 cm) té les làmines també adnades, però hi domina el color verd olivaci, amb l’excepció de les làmines i la base del peu, que són grogues.

La secció Tristes, com ja comentàvem més amunt, presenta com a tret distintiu els carpòfors de color fosc (gris, bru, etc.) de mida mitjana i poc aparents. El seu barret, cònic, viscós o sec, té làmines de vegades decurrents. L’olor peculiar que desprenen el carpòfors d’H. nitrata (olor dita nitrosa, de lleixiu o de clor), el barret, convex o campanulat (2-6 cm), fibril·lós o esquamós, i la coloració de gris a gris bru permeten reconèixerlo; creix en pastures humides. Amb una olor nitrosa semblant, si bé no constant, H. ovina és fàcil de reconèixer pel seu carpòfor (10-12 cm), no vistós, bru negros o negre olivad, que vira al vermellós en fregar-lo o trencarlo; creix en llocs descoberts i humits, sota el pinastre (Pinus pinaster) i el roure martinenc (Quercus pubescens). H. murinacea, també d’olor nitrosa, té el barret bru groguenc que contrasta amb el peu blanc o bru groguenc pàl·lid.

Les llenegues, carlets i afins

Les llenegues i els carlets (Hygrophorus), figuren entre les espècies comestibles més recercades i valorades al nostre país. Hom n’ha representat les tres principals. 1 La llenega negra (H. limacinus) té el barret fosc i molt mucilaginós, i el peu ample vers la base i també mucós; és un dels bolets més apreciats a Catalunya. 2 La llenega blanca (H. eburneus), a part el color blanquinós, té el peu no viscós i, com a comestible, té menys qualitat que la llenega negra. 3 El carlet (H. russula), que es fa en boscos de planifolis, és característic pel seu color viu; a diferència de la majoria dels seus congèneres, té les làmines ben poc decurrents (3’, secció sagital).

Josep Ribot.

El gènere Hygrophorus és ntegrat per espècies de mida variable, en general micorizògenes, amb les làmines d’estructura bilateral. El nom del gènere fa referència a la freqüència amb la qual la cutícula del carpòfor es presenta gelificada i viscosa. Però hi ha casos en què aquesta gelificació és petita. Així, espècies intermèdies com H. nemoreus i H. carneogriseus, es presenten tan seques que recorden un Camarophyllus. Unes altres espècies (H. arbustivus i H. leucophaeus) tenen un barret lleument viscós, però el peu sec. En H. eburneus, tot el carpòfor és viscós, i aquest caràcter es va accentuant fins arribar a espècies com H. dichrous, H. limacinus i H. olivaceoalbus, que són molt mucilaginoses. En H. discoideus, no solament el carpòfor és viscós, sinó que apareix un vel parcial, molt gelificat, que uneix el peu amb el barret, principalment als exemplars joves. Els noms populars d’aquests bolets fan referència a llur tacte relliscós: llenega i llenegall vénen del verb llenegar, que significa relliscar, mocosa deriva de moc i bromosa prové de brom, que significava el mateix.

Les espècies que per l’aspecte i la cutícula seca podrien ésser confoses amb un Camarophyllus són Hygrophorus carneogriseus i H. nemoreus. La primera es caracteritza perquè presenta un barret (5, 5-6 cm) infundibuliforme, de color blanquinós a bru clar, cobert d’esquames i fibretes de color rosa o lila. Tot el carpòfor desprèn una olor de farina fresca, i té un sabor picant. H. nemoreus, un bon comestible, creix en alzinars, pinedes i fagedes. El barret (3-8 cm) convexo-acampanat o pla, a vegades amb un umbó central, té color bru taronja, una mica més fosc que el centre i el marge involut.

A la secció Colorati trobem la majoria de les espècies anomenades popularment llenegues, mocoses o bromoses. La llenega típica, tan apreciada a molts llocs del nostre país, i sobretot al triangle Berga-Igualada-Manresa, correspon en realitat a dues espècies molt llefiscoses, difícils de separar si no és pels seus caràcters microscòpics. Hygrophorus dichrous n’és la primera. El seu barret (3,5-4 cm) és bru grisós o bru fosc, amb reflexos olivacis. El peu, de color blanc, presenta reflexos olivacis. És característic que les hifes que formen la cutícula del barret presentin dos pigments, un de bru, que és intracel·lular i l’altre, intercel·lular, de color negre, que en contacte amb l’amoníac esdevé blavós. És freqüent als alzinars i a les pinedes. La segona espècie, H. limacinus, presenta un barret molt carnós (4,5-12 cm), de color gris brunenc o bru fosc, sense reflexos olivacis, i amb el marge més clar. La cutícula del barret és constituïda per hifes hialines o groguenques, sense pigments intracel·lulars ni intercel·lulars. El peu és robust, inflat o fusiforme, blanc a dalt i brunenc a la resta. Acostuma a créixer, gregari, en alzinars, suredes i pinedes. Aquestes espècies, de preferència mediterrània i submediterrània, es presenten al nostre país sobretot a les comarques compreses entre l’Anoia, el Berguedà i Osona. En canvi, H. olivaceoalbus és una espècie de tendència atlàntica, molt citada a l’àrea mediterrània per confusió amb exemplars joves de les espècies anteriors. El barret (2-6 cm) és bru grisós amb reflexos olivacis (com H. dichrous), però la cutícula del barret és constituïda per hifes que només presenten pigments intracel·lulars a l’àpex, que és globós. No cal insistir en la fama gastronòmica de les llenegues al nostre país, perquè són considerades un dels millors bolets comercialitzats als nostres mercats. La mocosa flairosa (H. agathosmus) té aspecte de llenega sense viscositat, amb una olor intensa característica d’ametlles amargues (olor ciànica). De mida gran, la llenega llarga (H. camarophyllus) presenta el barret (4-12 cm) al principi convex, després aplanat, no viscós, bru grisós fosc, recobert de fibril·les innates. El peu, robust, és més clar que el barret. Al principi de la primavera, als Pirineus apareix la llenega de primavera (H. marzuolus), una espècie semblant a l’anterior, però de barret primer blanc i després gris perla o gris bru, a penes fibril·lós.

A la secció Hygrophorus, l’escarlet blanc (H. penarius) es caracteritza pel color blanc o blanc ocraci del carpòfor. El barret (4-10 cm), de convex a aplanat, té un umbó central groc ocraci, i el marge ondulat. Les làmines són decurrents i del mateix color que la resta del carpòfor. El peu, robust, és lleument viscós. La carn desprèn una agradable olor de nou i, pel seu sabor suau, és un bon comestible. Es molt freqüent als alzinars, però també s’ha trobat sota faigs i castanyers. El revestiment glutinós d’H. gliocyclus li dóna una gran mucositat. De mida mitjana (4-9 cm), el barret, convex o aplanat, és lleument umbonat i el peu porta un vel mucilaginós consistent, blanquinós o groc pàl·lid, igual que el barret. Molt freqüent a les pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), també es relaciona amb el pi roig (Pinus sylvestris), a les muntanyes silícies i calcàries.

Els representants del grup Eburnei, de mida mitjana, no tenen vel, i, si bé el barret és més o menys viscós, el peu no ho és. La mocosa pudent (Hygrophorus cossus) i la llenega blanca (H. eburneus) constitueixen un parell d’espècies difícils de separar, ja que presenten un aspecte semblant: el barret (3-7 cm) convex o aplanat, viscós i blanc crem, el peu gruixut, més ample a la part central, i les làmines adnades o una mica decurrents, blanques. Però H. cossus presenta una olor forta de Lactarius volemus (d’arengada, suor, o llavors de gira-sol salades, segons els autors), i una tendència que el carpòfor groguegi o adquireixi tons vermellosos quan s’asseca o envelleix; creix sota alzines i roures. En canvi, H. eburneus, que no presenta aquests caràcters, viu també en pinedes i boscos de caducifolis. Si bé hom l’inclou entre els higròfors blancs, H. chrysodon presenta com a tret distintiu la presència de taquetes de color groc d’or, tant al marge del barret com a la part alta del peu. Creix en boscos de roure (Quercus pubescents), faig (Fagus sylvatica) i avet (Abies alba).

Entre les espècies de carpòfor amb tonalitat groga, taronja, rosa o rosa brunenc (seccions Pudorini i Discodei), tenim el carlet o vinassa (Hygrophorus russula) de barret convex o aplanat (4-15 cm), lleument viscós, tacat de rosa porpra. Les làmines són poc decurrents, primer blanques i després groguenques amb taques roses. La carn és compacta, comestible i de bona qualitat. Viu sota roures, sobretot roure martinenc (Quercus pubescens) i també sota alzines (Q. ilex). H. capreolarius és una espècie molt semblant, però de color més fosc, que apareix sota avets (Abies alba). Als mateixos ambients podem trobar H. pudorinus, de barret convex (5-10 cm), de color taronja clar o rosa salmó i làmines blanques o rosades, que emanen una agradable aroma de gessamí o de rosa. Un aspecte semblant és el d’H. poetarum, que creix en boscos de caducifolis i té un color més clar i una intensa olor oriental, de bàlsam del Perú. De mida mitjana H. hypothejus, H. discoideus i H. aureus presenten carpòfors viscosos, a vegades amb un vel mucilaginós al peu. H. hypothejus té el barret convex o aplanat (2-6 cm), umbonat, mucilaginós, de bru olivaci a groc ocraci, làmines decurrents, al final grogues i peu esvelt, groc i viscós. És molt comú en boscos de pi roig (Pinus sylvestris), pi negre (P. uncinata) i avet (Abies alba). Tardà i poc freqüent, H. aureus, una espècie semblant a l’anterior, té el barret mucilaginós, amb fibretes innates, de color taronja, i viu en boscos de coníferes. Al mateix hàbitat, H. discoideus forma els seus carpòfors bru ocracis, viscosos.