Aquesta família inclou bolets de mida i aspecte molt diversos, que tenen en comú les espores gairebé sempre anguloses (d’aspecte poligonal) o amb plecs longitudinals, que vistes en massa prenen un color rosat més o menys viu, de manera que les làmines també acaben presentant tonalitats rosades. Comprèn moltes espècies de prats i de boscos, en general no micorrizògenes, no gaire ben conegudes al nostre país i, en general, d’identificació delicada.
Rhodocybe està representat al nostre territori per R. gemina (=R. truncata) (4-10 cm), i R. nitellina (1,5-5 cm), que fan olor de farina i viuen en alzinars i suredes tèrmics (Mallorca, Costa Brava, Rosselló), i R. mundula (3-7 cm), de sabor amarg, freqüent a les fagedes del Montseny, a l’estiu; les espores són rosades, però només finament verrucoses, no anguloses. A les dunes del litoral tarragoní apareix en grans grups el curiós R. ammophila, descrit al nord d’Àfrica.
El moixernó blanc (Clitopilus prunulus) és un comestible excel·lent, que es fa al principi de la tardor en els boscos de muntanya (per exemple, en fagedes). Desprèn una forta olor de farina fresca. Noteu la tonalitat rosada de les làmines, deguda a la coloració de les espores. És un comestible molt bo, que cal no confondre amb els clitocibes blancs, sense olor de farina i de làmines blanques, ja que sovint són tòxics.
Manuel Tabarés / SCM
Clitopilus té les espores allargades, poligonals només en secció transversal. El moixernó blanc (C. prunulus), de barret carnós (3-12 cm), irregular, de marge involut, peu curt i intensa olor de farina fresca, té les espores amb 6-8 solcs longitudinals; excel·lent comestible, apareix, sobretot a l’octubre, en boscos de tota mena, de muntanya i de llocs plujosos (per exemple, a les fagedes del Montseny). C. cretatus és més blanc i petit (0,5-3 cm).
El gènere Entoloma, en el seu sentit actual, comprèn la gran majoria de les espècies de la família. L’aspecte dels carpòfors pot ésser molt divers, però les espores són sempre típicament anguloses i les làmines, variables, no són mai completament lliures. Partint de l’aspecte del carpòfor, podem distingir diversos subgèneres, cinc dels quals, Entoloma, Leptonia, Nolanea, Eccilia i Claudopus, formen part de la nostra flora.
Les làmines rosades a causa del color de les espores, i el perímetre angulós d’aquestes, caracteritzen el gènere Entoloma, les espècies del qual, d’altra banda, poden tenir aspectes ben diversos. El dibuix en mostra representants de dos grups diferents: el subgènere Entoloma (1), que reuneix les que tenen aspecte de tricolomes, i el subgènere Leptonia (2), que conté les d’aspecte gràcil. 1 El bolet de ginesta (E. clypeatum, 1’ en secció), un bolet de primavera, és comestible, però cal evitar confondre’l amb el fals carlet (E. lividum), més gros i de barret molt més pàl·lid, que apareix a la tardor. 2E. incanum, de barret i peu verdosos, pren un color blavós als llocs tocats.
Josep Ribot
Entoloma (subgènere Entoloma) comprèn bolets carnosos i sovint de bona mida (3-20 cm), de barret convex o clipeat (en forma d’escut, amb una prominència central o umbó, i amb les làmines més o menys adnades i el peu bastant gruixut i compacte (3-10 mm d’amplada); en conjunt, correspon al port dit tricolomatoide. El barret (3-8 cm) blanc de vori, el peu blanc i, sovint, l’olor de farina, caracteritzen E. prunuloides, comestible. La resta de les espècies del subgènere tenen el barret llis, de color gris o brunenc clar. El bolet de ginesta (E. clypeatum), d’aparició preferentment primaveral (la fi d’abril), de barret bastant gros (3-10 cm), umbonat i irregular, amb olor de farina, es troba a la Catalunya humida i Catalunya del Nord; és apreciat com a comestible, sobretot al Rosselló i Vallespir, però cal saber-lo diferenciar del fals carlet esblanqueït (E. lividum [=E. sinuatum]), que és de tardor, i un dels bolets tòxics dels quals més s’ha parlat. Aquest, és un bolet gros (6-20 cm), carnós, de barret blanquinós, palla o gris brunenc, sempre pàl·lid, amb el peu robust (7-10 × 2-4 cm) i làmines d’un rosa brut o groguenc i olor de farina. El seu consum causa una intoxicació digestiva molt desagradable, per bé que no mortal. A les regions on abunda hi ha perill que algun recol·lector poc avesat es fiï del seu aspecte inofensiu, o el confongui amb Lepista nebularis. Per sort, al nostre país només surt, ocasionalment, a la Catalunya humida, en boscos (de Quercus i d’Abies) i llocs ombrívols, i no és responsable de gaires malvestats. Altres Entoloma de primavera esmentats als Pirineus Orientals són E. aprile i E. sanndersii. Sense olor de farina, tenim tres espècies lleument tòxiques. La primera, E. nidorosum, de barret (3-9 cm) convex o deprimit, gris blanquinós, satinat, i làmines de color rajola, es reconeix fàcilment per la seva olor nitrosa (de clor o lleixiu), més o menys forta; és freqüent a la tardor, als boscos humits de roures. E. rhodopolium, més gros (5-10 cm), convex i grisós, té poca o gens d’olor nitrosa i és freqüent en boscos humits de planifolis.
El subgènere Leptonia, un dels més complicats, comprèn bolets petits o mitjans, de peu esvelt i barret deprimit o umbilicat, amb el marge involut al principi. Mai no fan olor de farina, de peix, de cogombre, ni olors afins. L’espècie més freqüent i fàcil de reconèixer és Entoloma incanum, de barret gris brunenc (1,5-2,5 cm), làmines de color verd clar i peu d’un color verd viu notable, sobretot a la base, que viu als prats propers a les pinedes. Un grup ben definit és el de les espècies de prats i boscos clars herbosos (per exemple, suredes), que presenten coloracions blaves, sovint molt belles, almenys al peu. En citarem quatre espècies. E. lampropus té el barret (1-2,5 cm) gris brunenc fosc, i el peu blau cendrós. E. serrulatum, de barret (1,5-3,5 cm) bru negre, té el marge de les làmines blau i serrulat (finament dentat). E. chalybaeus és petit (1-2,5 cm) i de peu curt, tot ell blau negrós. Sense colors blaus ni verds tenim E. sericellum, de barret sedós, blanc (1-2,5 cm), bastant freqüent als boscos herbosos de muntanya, i E. catalaunicus, de les pastures subalpines. Altres espècies de la nostra flora són E. anatinus, E. griseorubellus, E. mougeotii, E. sarcitulus i E. whiteae.
El subgènere Nolanea comprèn les espècies amb aspecte de Mycena, és a dir, de peu gràcil i barret campanulat, de carn prima, amb làmines mai decurrents. Entoloma cetratum de basidis bispòrics, i E. icterinum tenen coloracions grogues. Amb tons brunencs, podem citar E. papillatum i E. infula, de barret (1-3 cm) cònico-papil·lat (acabat en una petita punta), el primer, amb una lleu olor de peix. E. mammosum és l’espècie més freqüent, de barret (1,5-4 cm) cònico-campanulat, umbonat, bru fosc i olor de farina rància, tòxic.
El subgènere Eccilia està representat sobretot per bolets petits, amb làmines decurrents, amb aspecte de petits Clitocybe de làmines rosades. Potser el més freqüent al nostre país és Entoloma undatum, de barret (1-4 cm) gris clar, en embut, amb ones concèntriques, peu curt i olor de farina, que viu als boscos i camins de la terra baixa, vora Barcelona i a Mallorca. E. rusticoides sembla una Omphalina (1-2 cm) brunenca i, com moltes espècies d’aquest grup, viu als sòls àrids i amb poca vegetació. Més rars a casa nostra són E. neglectus, E. pallens i E. parkensis. E. (Claudopus) byssisedum, trobat, un sol cop, a la serra de Collserola, té el barret (0,4-3 cm) amb forma de petxina, amb el peu excèntric o lateral, petit, i viu sobre fusta en descomposició.