Aquesta família comprèn diversos gèneres d’agàrics amb l’esporada fosca, sobretot de color violaci, bru violaci, bru porpra, gris bru, violaci negrós o bru ocraci poc viu. Dels gèneres que abasta, alguns tenen caràcters que els aproximen a famílies com les cortinariàcies o les bolbiciàcies. En general, hi ha des d’espècies molt petites (menys d’1 cm) fins a molt grans (15-20 cm). Gairebé sempre tenen la cutícula filamentosa i, només excepcionalment, tricodèrmica (amb els acabaments hifals inflats o claviformes) o epitelioide. Les espores són sempre llises i porten un porus germinatiu apical, si bé en alguns gèneres no és gaire evident. Els pleurocistidis són sempre presents; els queilocistidis apareixen a vegades, i donen a l’aresta de les làmines un aspecte flocós i blanquinós. A vegades també tenen crisocistidis (cistidis amb un contingut refringent que vira al groc o groc verdós quan se’ls tracta amb amoníac o hidròxid potàssic).
Els tons verds o blavosos del barret, força viscós, i el fet de viure en sòls ben adobats caracteritzen un grup de bolets del gènere Stropharia (el grup aeruginosa). La de la fotografia és S. cyanea. Noteu que les làmines són tenyides de color violaci per les espores, un caràcter del gènere; l’anell, un altre dels caràcters distintius, es veu malament en aquests exemplars. No és comestible.
Josep M. Vidal / SCM
El gènere Stropharia és format per espècies amb l’esporada de color gris violaci, violaci negrós o bru bistre. Solen tenir el barret convex, sec o glutinós; el peu, que a vegades també és glutinós, porta sempre un anell. Moltes espècies tenen crisocistidis i viuen gairebé sempre sobre terra o fems. Una excepció és la de S. squamosa, que viu en restes de fusta més o menys descompostes o soterrades i té el barret (2-5 cm) de color groc ocraci, cobert de petites esquames o blens concèntrics i blanquinosos, igual que el peu per sota l’anell. S. aurantiaca viu sobretot en pollancredes i es reconeix pel barret (2,5-7 cm) de color roig brunenc o roig teula, amb el marge més clar i sovint apendiculat (amb penjolls derivats de l’anell). En altres espècies, l’anell és membranós i molt visible. Algunes són petites, com S. coronilla, que té el barret (2-5 cm) molt convex o hemisfèric, de color ocre pàl·lid o citrí, les làmines de color gris porpra, amb l’aresta blanquinosa i flocosa, i l’anell estriat per la part superior. Resten tres espècies, més grans i ben caracteritzades pel color verd, que domina en tot el carpòfor. La primera és S. aeruginosa (3-9 cm), de color enterament verd o verd blavós (de verdet), amb el barret a vegades descolorit fent taques grogues, molt glutinós i amb flocs blancs concèntrics, més visibles vers el marge, que també es troben al peu, per sota de l’anell, que és ascendent. En madurar, les làmines van adquirint un color gris violeta o bru negrós. Creix tant en boscos de planifolis com de coníferes. Espècies semblants són S. cyanea, que se’n diferencia pel barret poc glutinós, gairebé sense flocs, i pels queilocistidis, fusiformes o amb forma d’ampolla, i S. albocyanea, de colors molt pàl·lids, gairebé blancs, però matisats de verd blavós. S. semiglobata és una espècie que té el peu glutinós i flocós per sota de l’anell, que és poc diferenciat. El seu barret (1-4 cm) és hemisfèric, glutinós en temps humit i de color groc ocraci. Creix sobre els fems o en ambients molt ruderalitzats. Són espècies pròximes S. inuncta, que es reconeix pel barret (3-5 cm) campanulat i de color gris violeta, i S. luteonitens, que té el barret (1-3 cm) cònico-campanulat i de color bru ocraci o groc de mel.
Diverses flotes productores d’una activa descomposició de la fusta morta pertanyen al gènere Hypholoma, que sol presentar una certa cortina al marge dels barrets joves. La podem veure bé en aquestes flotes de bolet de pi (H. fasciculare), de color groguenc i sabor amarg, que el fa impropi per al consum.
Josep M. Vidal / SCM.
A les espècies del gènere Hypholoma, els manca l’anell, al peu, si bé poden tenir un inici de cortina; es caracteritzen, a més, pel fet de tenir l’esporada de color gris violaci, violaci negrós, gris bru o bistre. Són espècies carnoses, amb el barret convex o umbonat, sec o viscós, sempre amb crisocistidis a l’himeni. Gairebé sempre viuen sobre fusta (prefereixen la de les coníferes), on creixen de forma gregària i cespitosa (formant flotes). H. capnoides és l’únic representant del gènere amb carn de gust suau. El barret (2-6 cm) pot ésser de color entre bru ataronjat i groc, amb el centre falb. Tant la carn i les làmines com l’àpex del peu són de color blanquinós, però la base d’aquest és tenyida de falb o ferruginós i les làmines adquireixen un color gris fum en madurar. Les altres espècies del gènere tenen carn amarga i es poden reconèixer pel color de les làmines, que en H. epixanthum són blanquinoses al principi, però es tornen groc clar o argila pàl·lid després i, en madurar, gris porpra o gris brunenc. El barret és groguenc, amb el disc més o menys falb; en el marge dels exemplars joves hom pot veure un vel sedós i blanc. Tot el carpòfor desprèn una olor forta i desagradable. El bolet de pi rogenc (H. sublateritium), té les làmines de color groc clar al principi, després groc bru i, al final, negre olivaci. El barret (4-8 cm) és de color falb o roig teula, més viu al centre, i en el marge dels exemplars joves mostra restes del vel. La carn reacciona amb l’amoníac donant un color groc viu. No passa el mateix en l’espècie més freqüent, el bolet de pi (H. fasciculare), que amb amoníac dóna un color taronja viu. El barret (3-7 cm), sovint umbonat, és de color groc de sofre, amb tonalitats més o menys verdoses, igual que el peu. Al principi, les làmines tenen un bell color groc de sofre i després verdegen i acaben de color bru verdós. Creix, abundant, sobre fusta o rels de coníferes, i també de planifolis.
El gènere Psilocybe és format per espècies petites, amb el barret hemisfèric o cònico-campanulat i més o menys viscós; el peu no presenta anell, les làmines són adnades i tenen l’aresta blanquinosa per la presència de queilocistidis; en canvi, no hi ha mai crisocistidis. Algunes espècies tenen propietats psicotròpiques i són molt conegudes i emprades des d’antic a l’Amèrica Central. N’hi ha que són fimícoles, com P. coprofila, que té el barret (1-3 cm) de color bru rogenc o falb, estriat per transparència quan és humit, però de color alutaci (de cuir nou) quan és sec; el peu és rígid, més o menys flocós, de color groc ocraci, i les làmines van del color gris pàl·lid al bru negrós. És semblant P. merdaria que, en canvi, no té el barret estriat per transparència i presenta espores més petites; també se’n diferencia pel barret (1-4 cm), de tons olivacis, amb el marge apendiculat en els exemplars joves, i pel peu, lleugerament radicant. Altres espècies solen créixer entre les molses o restes herbàcies. P. inquilina té el barret (0,5-1,5 cm) molt higròfan, que es veu estriat a través de la cutícula transparent, fàcilment separable, més o menys viscosa i elàstica, i de color alutaci o bru pàl·lid. El peu és del mateix color i presenta fibres blanquinoses.
Moltes foliotes (Pholiota) són actives descomponedores de fusta morta i presenten esquames al peu i al barret. Una de les més freqüents a casa nostra és P. gummosa (en la fotografia), que viu sobre restes vegetals, a vegades poc visibles, sovint en grups. El barret presenta esquames sota una capa viscosa. La majoria de les foliotes no són comestibles.
Josep M. Vidal / SCM.
Les espècies del gènere Pholiota tenen el carpòfor carnós; la majoria duen restes de vel —que prenen la forma d’esquames aplicades o aixecades o de flocs—, tant sobre el barret, que és convex, com sobre el peu, per sota de l’anell, si bé hi ha espècies que n’estan totalment desproveïdes. L’esporada sol ésser de color ocre o bru fosc. Al microscopi es pot observar que les espores tenen un petit porus germinatiu apical, per bé que en algunes espècies és difícil de veure. La majoria tenen crisocistidis. Gairebé tots els representants del gènere són lignícoles. La foliota destructora (P. destruens), té el barret (5-20 cm) sec, de color bru argila clar, cobert de grosses esquames blanquinoses, que li donen un aspecte llanós i cotonós, igual que el peu, que és robust i claviforme. Les làmines adquireixen un color bru tabac en madurar; la carn desprèn una olor aromàtica i intensa, i té un sabor primer suau i després una mica amarg. Ataca sobretot la fusta dels pollancres. En P. squarrosa, tant el barret (5-15 cm) com el peu són secs, de color groc palla o groc verdós, i són coberts d’esquames erectes de color bru ferruginós. Les làmines són de color groc citrí clar al principi, però en madurar viren al bru ferruginós. Creix de forma cespitosa, sobre fusta tant de coníferes com de planifolis. És semblant P. flammans (3-7 cm), que es reconeix perquè tot el carpòfor és de color groc citrí o rovell d’ou i per la mida reduïda de les espores. Altres espècies de foliotes tenen el barret viscós i el peu sec, com P. aurivella (5-12 cm), que creix sobre fusta de planifolis i té el barret de color groc fosc o caramel, groc ferruginós al centre, amb restes d’un vel groc citrí al marge. En algunes foliotes, les restes del vel no són gaire conspiqües i apareixen en forma de petites esquames blanquinoses disperses en un mucus abundant, més visibles al marge i en exemplars joves, com passa en P. gummosa (3-5 cm), de colors clars, groc palla o verd groguenc, gairebé blanc al marge del barret, o en P. lenta, que té el barret (4-7 cm) molt llenegós i de color gairebé blanc, tan sols matisat d’ocre o groc olivaci. Hi ha un altre grup d’espècies que no tenen restes de vel ni tan sols en els exemplars joves, i es poden separar segons si tenen el barret viscós o no. Entre els que en tenen, P. carbonaria, la foliota de les carboneres, és potser la més freqüent. Viu en un ambient molt particular, als llocs on s’ha fet carbó, sobre les restes d’un foc o en llocs incendiats. Té el barret (1-5 cm) groc bru vermellós o bru ataronjat, amb el marge més aclarit; les làmines tenen primer color groc olivaci i després brunegen. El peu és de color groguenc i és finament esquamós. P. spumosa és una espècie pròxima, però terrícola, i no antracòfila. Té el carpòfor de color groc, amb el barret citrí vers el marge i bru vermellós al centre; les làmines es tornen de color bru grisenc en madurar. Entre les de barret sec tenim P. alnicola, de barret (1,5-8 cm) groc viu en els exemplars joves, que es va tornant bru olivaci o tacat de bru ferruginós en madurar. El peu és glabre i duu un anell poc desenvolupat ja des de molt jove; la carn desprèn una olor fruitada o de flors i té un sabor suau. Creix en fusta de planifolis, sobretot de verns, salzes o bedolls. És semblant P. abstrusa (1-2,5 cm) que, en canvi, creix entre l’herba.
Kuehneromyces mutabilis creix de forma cespitosa i gregària sobre fusta de coníferes o de planifolis. Té el barret (3-10 cm) glabre, estriat i higròfan, amb el marge que resta molt de temps humit i de color bru canyella o bru groguenc, que contrasta amb el centre, aviat sec i de color ocre mel. El peu porta un anell membranós i ascendent i, per sota, és esquamós i hirsut.
Phaeomarasmius erinaceus és una petita espècie que es caracteritza per l’aspecte d’una petita foliota i per la capacitat de reviure en rehidratar-se, com els Marasmius. Té el barret (0,5-1,5 cm) convex i hemisfèric, densament cobert d’esquames erectes, tot ell de color bru vermellós. El peu és més fosc i és cobert de blens esquamosos excepte a l’àpex, on és més pàl·lid i pruïnós. Creix sobre fusta morta o branquillons caiguts de planifolis.
La presència d’esferocists o de cèl·lules piriformes a la cutícula caracteritza el gènere Flammulaster, integrat per espècies lignícoles que conserven restes de vel en els adults. F. limulata té el barret (1-6 cm) més o menys umbilicat, de color ocre daurat o falb daurat, i enterament cobert de petits blens adnats o eriçats vers el centre. El peu, sense anell, és fibril·lós i de color groc a l’àpex i bru a la base. Més petites són F. carpophila (0,2-1 cm), de color ocre clar, que viu sobre cúpules i fulles de faig i F. subincarnata (1-1,5 cm), de color bru ferruginós, que creix sobre restes de faig o de bedoll.
Les tubàries (Tubaria) són un grup d’estrofanàcies ben poc conspíqües i força semblants entre elles, però freqüents. Les làmines són una mica decurrents, de colors pàl·lids, però mai blanques, i es veuen per transparència a través del barret, que és higròfan. Ens serveix d’exemple T. conspersa, que sovint presenta restes de vel al marge. No són comestibles.
Josep M. Vidal / SCM.
El darrer gènere de la família és Tubaria, que comprèn espècies poc vistoses, de mida més aviat reduïda, que tenen les làmines decurrents o triangulars. En algunes hi pot haver anell. L’esporada sol ésser de color bru ocraci. T. dispersa creix sempre sota els arços blancs (Crataegus), i té el barret (0,5-1,7 cm) cònico-convex i de color ocraci; les làmines destaquen pel seu color groc molt viu. En T. pellucida el barret (0,5-1,5 cm) primer és campanulat i després s’estén, però conserva un umbó central, i es presenta estriat radialment gairebé fins a la meitat del radi; és higròfan, i el seu color va des de l’ocre pàl·lid quan és sec fins al bru ferruginós, com el peu, quan és humit. Les restes del vel són molt evidents al barret de T. conspersa (0,8-2,5 cm), en forma de petites esquames o flocs de color gris argentat, sobre un fons bru fosc o canyella vermellós. Les làmines són poc decurrents i tenen l’aresta blanquinosa i flocosa. Les espores, amigdaliformes, ajuden a diferenciar aquesta espècie d’una altra de força freqüent, T. furfuracea, que les té més aviat el·líptiques i que també es caracteritza pel barret (0,6-2 cm) de color roig ferruginós, més clar quan és sec, amb el marge estriat i cobert de petites esquames blanquinoses, que li donen un aspecte furfuraci.