Les cortinariàcies

Es tracta d’una família molt extensa, que agrupa la major part de les agaricals amb esporada de color ferruginós, bru argila, ocre viu o bru ocre, que tenen en comú amb el gènere tipus, Cortinarius, el fet de presentar un vel parcial (el que protegeix les làmines) semblant a una teranyina, que s’anomena cortina i que, en alguns casos, tan sols és apreciable en els primers moments del desenvolupament. Altres característiques comunes són les espores amb paret complexa, sovint ornamentades, binucleades i generalment sense porus germinatiu, les làmines típicament adnades i amb trama regular, i les hifes de la carn, sovint amb septes fibulífers (tan sols en algunsgèneres hi ha grups, considerats aberrants, que no tenen fíbules). Viuen generalment a terra, més rarament són lignícoles, i molts són susceptibles d’establir micorizes amb les rels d’arbres i arbustos. Les exigències d’aquesta simbiosi expliquen sens dubte l’estreta especificitat d’hàbitat d’algunes espècies.

És una de les més riques en espècies, sobretot pel que fa a dos dels seus gèneres, Cortinarius (més de 400 espècies) i Inocybe (més de 150). Cal cercar-ne l’explicació en l’existència d’un caràcter evolucionat, que és la facultat, ja esmentada, de la majoria dels gèneres de formar simbiosi (micorizes) amb les plantes llenyoses. És precisament l’adquisició d’aquesta aptitud allò que, segurament, ha permès la seva expansió.

Els inocibes

El gènere Inocybe comprèn bolets de petits a mitjans, amb aparença de Tricholoma, barret generalment cònic o cònico-convex, amb la superfície seca, llisa o amb fibril·les, blens o esquames radials i més o menys aplicats, sovint estriada o lacerada radialment (per la diferència d’elasticitat entre la cutícula i la carn subjacent). Les làmines són de color gris verdós o gris bru, amb l’aresta més clara. Sempre hi ha cistidis, tant a les cares (pleurocistidis) com a l’aresta (queilocistidis). Poden ésser de dues menes, bé amb parets gruixudes i amb l’àpex coronat per cristalls d’oxalat càlcic (oxalífers o muricats), que no es troben a cap altre gènere de la família, o bé amb paret prima, de forma vesiculosa o cilíndrica. L’esporada és de color bru tabac, bru argila o bru gris, mai de color netament ferruginós. Les espores poden ésser totalment llises (leiosporats) o giboso-anguloses, noduloses o estrellades (gibosporats). El peu és gairebé sempre cilíndric, en alguns casos amb la base bulbosa o bulboso-marginada; la superfície pot ésser llisa, o pruïnosa, per la presència de dermatocistidis semblants als cistidis de les làmines. Si hi ha cistidis oxalífers a les làmines, també n’hi ha al peu; generalment són acompanyats de pèls més curts, comparables als pèls marginals de les làmines. Vista la importància dels caràcters de les espores i els cistidis per a la separació dels grups i les espècies d’aquest gènere, gairebé sempre es fa imprescindible l’observació microscòpica per a llur identificació. Pel que fa a les característiques organolèptiques, és important l’olor, una olor molt especial i característica, generalment espermàtica o de piperidina; però també pot ésser fruitada (pera), de mesc, gessamí, mel, florit, etc.

Entre els Inocybe hi ha moltes espècies tòxiques, repartides pels diferents grups. Molts autors comparen les intoxicacions produïdes per aquests bolets amb els símptomes muscarínics (d’Amanita muscaria), encara que no és gens clar que la substància activa sigui realment, en aquest cas, la muscarina. D’altra banda, es creu que tenen importància forestal, ja que són espècies micorizògenes. Hom es basa en els caràcters de l’espora per a distingir dos grans grups d’espècies: les d’espores llises, que s’agrupen en el subgènere Inocybium, i les d’espores giboso-anguloses, que constitueixen el subgènere Inocybe.

Les espècies del subgènere Inocybium es poden subdividir en dos altres grups, segons la presència o absència de pleurocistidis muricats (és a dir, amb parets gruixudes i cristalls).

Entre els que no en tenen, s’inclouen les espècies amb el barret convex i la superfície vellutada, tomentoso-fibrosa o esquamosa, de colors predominantment ocres bruns o ocres daurats al barret i grocs olivacis a les làmines (secció Depauperatae). Inocybe terrigena té el barret (4-7 cm) carnós, que pot ésser fibril·lós o esquamós hirsut, el peu esquamós amb una zona anular manifesta, i la carn groguenca i de tast amarg o aspre, amb olor terrosa; creix sobretot en boscos de pins. I. dulcamara (2-5 cm), que es fa en sòls rics en sauló, preferentment en boscos de pins i matollars, té la superfície només vellutada, les làmines molt fosques en els exemplars madurs, i el peu cilíndric, sense zona anular; la carn fa olor de mel i es torna amarga. I. caesariata s’hi assembla molt (sovint s’hi confon), però se’n diferencia pel barret de superfície hirsuta i vermellosa, el peu més curt i atenuat a la base, amb cortina abundant, que deixa restes evidents, i pel fet que creix a la sorra de les dunes. Amb el barret obtús esquamulós, esquamós o esquarrós (amb esquames aixecades), amb una olor netament terrosa o fruitada (secció Cervicolor), hi ha I. bongardii i I. cervicolor, dues espècies de caràcters microscòpics gairebé idèntics, que només es poden separar pels caràcters macroscòpics i olfactius. El primer és un bolet de barret (2-7 cm) carnós, beix, amb esquames brunes i carn que es torna rosa vermellosa o vinàcia, especialment a la base del peu; desprèn una olor de fruita, com de pera, i creix preferentment en terrenys calcaris.

El segon, I. cervicolor, és més esvelt, i desprèn una notable olor de terra mullada o de florit (olor de celler). Amb el barret més cònic, de superfície primer llisa i glabra, que es va tornant radialment fibril·loso-innata, fissurada i lacerada (secció Rimosae), hi ha moltes espècies tòxiques. Un primer grup d’aquesta secció es caracteritza pel fet d’ésser o de tornar-se de color vermellós o vinós. I. erubescens (=I. patouillardii) al principi és blanquinós o ocraci molt pàl·lid, i es va tornant taronja o vermell teula amb l’edat o en manipularlo; el barret (3-8 cm) és cònic o cònico-campanulat, el peu claviforme, d’àpex pruïnós, i l’olor, entre fruitada i de sabó perfumat, es torna després desagradable. És una espècie molt tòxica, que creix preferentment en terrenys calcaris, en llocs oberts o herbosos dels boscos. I. adaequata (=I. jurana) té el barret més convex que l’anterior i, ja des de l’inici, de tons vermellosos porpres o vinosos, el peu cilíndric i una olor forta i desagradable; creix en terrenys calcaris, sota planifolis, especialment sota avellaners, i és una de les poques espècies del seu gènere que es considera comestible, tot i que potser cal rebutjar-la per evitar confusions amb l’espècie anterior. En un segon grup hom reuneix dues espècies que no es tornen vermelles i tenen la base del peu bulbosa i tirant a marginada: I. cookei i I. maculata. La primera té el barret cònic o campanulat, de color palla o ocre groc, el peu blanc o groguenc pàl·lid, amb bulb clarament marginat i blanc, i una olor que recorda la de la mel; creix sota planifolis, en terrenys calcaris. La segona té el barret de color ocre bru o bru vermellós, sovint amb restes del vel en forma de plaques blanquinoses al voltant del disc; el peu, de vegades sense un bulb marginat manifest, és blanc i després ocre brunenc, especialment a la part intermèdia, i té una olor que recorda la de les tòfones; també es fa en boscos de planifolis, però especialment de faig. Finalment, cal citar una de les espècies més conegudes al nostre país, I. rimosa (=I. fastigiata), un bolet molt variable, de barret (3-8 cm) cònic o campanulat, llis al disc central i radialment fibril·lós a la resta, i amb el marge lacerat, de colors molt variables, des de gris groc fins a ocraci bru o més fosc; el peu, de vegades parcialment subterrani, és cilíndric o claviforme, primer blanquinós groguenc i després més fosc, especialment quan se’l manipula, i la carn, blanca o groguenca, especialment al peu, fa una olor desagradable, espermàtica. Creix en tota mena de boscos, tant de la plana com de la muntanya.

Entre els Inocybe d’espores llises però amb pleurocistidis muricats, hom reconeix 5 grups, amb categoria de secció.

Els de la secció Lactiferae, una mica semblants macroscòpicament als anteriors, però de colors blancs o violacis, es poden tornar vermells o tenir una olor intensa de flors, pera, etc.; la carn té abundants hifes excretores. Inocybe godeyi és un bolet petit que té el barret (2-5 cm) cònic i de superfície llisa o radialment fibrosa i el peu amb bulb marginat i totalment pruïnós. De color blanc crema al principi, tot el carpòfor es torna després taronja vermellós, excepte el bulb. L’olor és lleugerament espermàtica. Creix en terrenys calcaris associats a planifolis (faigs o alzines). Caracteritzats per l’olor, suau, balsàmica, que recorda la de pera, i per la carn, que es torna més o menys vermellosa, tenim I. fraudans (=I. pyriodora) i I. corydalina. El primer té el barret (3-8 cm) convex, de superfície fibril·losa, que es torna feltrada o esquamosa, de color blanquinós primer i ocraci daurat o taronja brunenc després. Les làmines envermelleixen als llocs manipulats. També el peu, cilíndric, es pot tornar des de taronja ocraci a vermellós vinós des de la base, especialment si se’l toca. Desprèn una olor molt forta, de peres madures, que pot arribar a ésser desagradable. Creix en sòls rics, especialment calcaris. El segon, amb el disc del barret llis i de color olivaci o verd grisós i la resta blanquinosa, radialment fibril·loso-esquamosa, té el peu cilíndric, que pot tenir tons verdosos a la base; fa una olor semblant a l’anterior, però no tan pronunciada, i es fa sota els planifolis, en terrenys calcaris. I. geophylla, un bolet molt comú, petit, amb el barret (0,5-3 cm) campanulat cònic o convex, de superfície llisa i sedosa, té el peu cilíndric, amb l’àpex pruïnós. Hom n’ha diferenciat dues varietats, que es fan juntes sota els planifolis i les coníferes; la primera, I. geophylla geophylla, és de color predominant blanc, només amb tons d’ocre en el disc del barret, mentre que la segona, I. geophylla lilacina, és d’un color violaci més o menys viu, amb el disc groguenc.

De colors lilacins, com a mínim a la part superior del peu, i amb la superfície del barret amb esquames més o menys redreçades, tenim les espècies de la secció Lilacinae. Inocybe griseolilacina, de barret (1-4 cm) convex aplanat, amb el centre de color gris bru i el marge més clar, i sovint de tons violacis que provenen de la carn subjacent, té el peu no bulbós i amb tons violacis grisosos (de vegades només a l’àpex), l’àpex no pruïnós, i fa una olor espermàtica quan es talla, que recorda la del gerani quan s’asseca; creix en llocs calcaris, sota planifolis.

Les espècies de la secció Lacerae es caracteritzen pel fet de tenir el peu no pruïnós, amb l’àpex sense color violaci o lilací. Al nostre país comprèn dues espècies, lligades a llocs sorrencs. L’una, Inocybe serotina, que viu a les dunes, té el barret amb la superfície gairebé llisa, ocràcia, un vel blanquinós subvíscid que aglutina granets de sorra, el peu blanquinós, cilíndric i enterrat fins a la meitat a la sorra, i fa una olor forta i desagradable. L’altra, I. lacera, lligada a terrenys de sauló, té el barret (2-4 cm) de color bru tabac fosc, amb la superfície fibril·losa o subesquarrosa, fissurada radialment, i el peu que es torna bru vers la base.

Finalment, i encara dins les espècies amb pleurocistidis muricats i espores llises, es poden diferenciar dos grups segons l’extensió dels cistidis sobre la superfície del peu. Entre les espècies amb el peu totalment pruïnós (o, com a mínim, els dos terços superiors), que formen la secció Splendentes, cal citar I. tenebrosa (=I. atripes), una espècie freqüent, que es reconeix per les tonalitats que agafa el peu, inicialment blanquinós i després olivaci negrós cap a la base, i per l’olor acídula de la carn; el barret és de color tabac o bru sèpia al centre i ocraci cap al marge, i la superfície és llisa al disc i esquamosa o gairebé esquarrosa a la resta.

En la següent secció (secció Tardae) hi ha les espècies amb peu pruïnós només a l’àpex. Inocybe nitidiuscula (=I. friesii) té el barret (1,5-4 cm) radialment fibril·lós, de color ocre vermellós o bru fosc; el peu cilíndric, amb l’àpex de color taronja rosat i la base blanca, amb la superfície longitudinalment fibril·losa. Molt semblant és I. roseipes, una espècie mediterrània freqüent a les nostres pinedes, que se’n diferencia pel revestiment gris del barret i per l’aspecte més robust. Són més rars I. eutheles, I. queleti, I. fuscidula (=I. virgatula), I. flocculosa (=I. gausapata), I. posterula i I. lucifuga. pinedes, que se’n diferencia pel revestiment gris del barret i per l’aspecte més robust. Són més rars I. eutheles, I. queleti, I. fuscidula (=I. virgatula), I. flocculosa (=I. gausapata), I. posterula i I. lucifuga.

Dels bolets del subgènere Inocybe, que es caracteritza per les espores giboso-anguloses, en distingirem 4 seccions.

Els d’una primera secció (Cortinatae) tenen cortina manifesta en els exemplars joves i peu no pruïnós (o només a la zona apical). Inclou Inocybe acuta, que es reconeix per la forma del barret cònico-aplanat, amb un umbó agut (recorda els barrets xinesos), radialment fibril·lós, de color bru castanya, i pel peu, amb bulb evident i del mateix color que el barret. I. napipes té el barret cònic, de color bru o ocre taronja i superfície fibril·loso-lacerada, i el peu groguenc, amb bulb generalment marginat, blanc; creix sota planifolis, en llocs humits. Molt semblant, I. umbrina se’n diferencia pels colors més foscos del barret i del peu, i pel bulb esfèric, no marginat. Els Inocybe sense cortina i amb el peu totalment pulverulent i de base no bulbosa, que conformen la secció Petiginosae, inclouen dues espècies, potser la més petita i la més gran del gènere: I. petiginosa, molt petit, de barret (0,5-1,5 cm) plano-convex, ocre rosat, més bru al centre, amb la superfície d’aspecte micaci i coberta de petites esquames o flocs blancs, que creix sobretot en els marges dels camins o les clarianes de les fagedes; i I. fibrosa, de gran barret (fins a 12 cm de diàmetre) campanulat, i tot ell de color ivori o ocraci clar, que creix sota coníferes.

Per acabar, hom passarà revista a les espècies de les seccions Marginatae-Rubellae, que es caracteritzen pel peu totalment pulverulent, amb base bulbosa marginada. Amb el peu de tons rosats o bru taronja, ja en els joves, tenim Inocybe asterospora, de barret (3-6 cm) bru vermellós o ocre bru, amb el centre umbonat i llis i la resta fibril·loso-fissurada, que creix en boscos mixtos d’alzina i pins, caracteritzat per les espores estrellades, i I. grammata, amb protuberàncies a les espores menys pronunciades que en l’anterior, el barret de color bru rosat, amb el centre i el marge sedós i blanquinós, que creix sota coníferes. Amb el peu blanc o groguenc en els exemplars joves, I. decipiens té el barret cobert per un vel gris que es torna esquamós i al qual queden adherides partícules de terra, especialment al centre del barret.

Els hebelomes

El gènere Hebeloma és representat per un conjunt d’espècies, de molt petites a molt grans, generalment carnoses, amb el barret sovint viscos per la gelatinització de les hifes de la cutícula, i de color beix pàl·lid, de color de cuir nou, cafè amb llet o ocre canyella, amb el marge gairebé sempre més pàl·lid. Les làmines, adnades, són al principi pàl·lides i, en madurar les espores, es tornen de color bru clar o rovellat. L’aresta sempre és més clara i estèril, a causa del gran nombre de cistidis (queilocistidis) que hi ha. En canvi, no hi ha mai cistidis facials. Les espores, en forma el·lipsoïdal o d’ametlla, tenen color de mel, i presenten una ornamentació molt variable, des de gairebé llisa o puntejada fins a verrucosa. El peu és carnós o fibrós, ple o buit, sovint blanquinós, almenys a l’àpex i en exemplars joves, mai lila ni violeta, amb una ornamentació pruïnosa, esquamulosa o furfuràcia, que sovint es limita a la zona superior. La cortina pot ésser visible o no i, a vegades, hi ha un vel membranós en forma d’anell. El més freqüent és que tinguin una olor característica de rave, i, a vegades, de xocolata, massapà, etc., segons l’espècie. Creixen al sòl dels boscos, i es creu que gairebé totes les espècies estableixen micorizes amb plantes llenyoses. Aquest fet indueix a considerar que la majoria dels hebelomes tenen importància forestal. Poden ésser agrupats en dos subgèneres, els de peu radicant i amb un anell membranós ben format i persistent (subgènere Myxocybe) i els que no presenten aquests caràcters (subgènere Hebeloma).

L’únic representant del primer subgènere és Hebeloma radicosum, potser l’hebeloma més gran (6-15 cm), amb un barret de color argila pàl·lid amb esquames més fosques, que, en temps humit, presenta una capa glutinosa gruixuda. El peu, llarg i amb base radicant, és esquamós i té un anell membranós ben desenvolupat. La carn és blanca, amargant, i desprèn una olor forta d’ametlles amargues. Creix preferentment a les fagedes.

El segon subgènere es divideix en diverses seccions, la primera de les quals (secció Porphyrospora), de bolets amb l’esporada de color rosat fosc o gairebé porpra, comprèn una sola espècie, Hebeloma sarcophyllum, de barret rosat pàl·lid (3-8 cm), i peu gairebé blanc, que és típic de la zona mediterrània i creix en boscos de pi blanc (Pinus halepensis) i alzines (Quercus ilex).

Els hebelomes amb cortina (secció Hebeloma [=Indusiala]), es caracteritzen pel fet de tenir un vel parcial cortiniforme, ben visible com a mínim en els exemplars joves i abans que s’obri el barret, i per l’ornamentació del peu, només més amunt de la cortina. Hebeloma cistophilum té el barret (3-5 cm) poc viscós, amb el centre de color ocre fosc i el marge més clar, i cortina ben visible en els exemplars joves, que pot deixar després alguna resta evident sobre el peu. La carn té un gust suau i fa olor de rave. Creix a la zona mediterrània, sota les estepes (Cistus). H. mesophaeum es reconeix pels dos colors ben diferents, d’una banda xocolata o bru fosc, present al centre del barret (disc) i a la base del peu, i beix clar a l’altra, al marge del barret i a la part alta del peu, i també per les restes de cortina que queden unides al peu i a la vora del barret. El gust molt aviat es torna amarg. Amb un barret bastant gran (4-7 cm) i pàl·lid, tenim H. fastibile, que viu en boscos de coníferes de muntanya. H. pallidum té colors molt clars, gairebé blanquinosos; és més petit (3-5 cm) que l’anterior i creix en boscos de pins (Pinus) o alzines (Quercus) de la zona mediterrània. H. versipelle té el barret (2-5 cm) pla, gairebé deprimit o umbonat, de color bru canyella, amb el marge més clar.

Joaquim Carbó / SCM.

Els hebelomes sense cortina (secció Denudata) no presenten mai una ornamentació al peu limitada a l’extrem apical. Es poden separar en dos grups, segons que els cistidis marginals (queilocistidis) presentin o no excrecions cel·lulars (exsudats); quan n’hi ha, es manifesten en forma de gotes o llàgrimes, que en general es veuen millor en temps humit, però que, en temps sec, es manifesten per les taques fosques, d’espores aglomerades, que queden sobre les làmines. Entre els hebelomes amb làmines lacrimants (amb gotes d’exsudat) destaca Hebeloma crustuliniforme, l’hebeloma arrodonit, que té el barret (5-9 cm) convex, massís i carnós, de color uniforme i pàl·lid, de cuir nou, o més o menys ocraci. La carn és amargant i desprèn una olor de rave. Creix sota els planifolis, amb preferència pels avellaners (Corylus). Vegem ara els nostres hebelomes amb làmines no lacrimants. H. anthracophilum és una de les poques espècies que creix en llocs cremats. Té el barret (3-7 cm) viscós, campanulat o convex, de color bru castany o ocre rovellat, amb el marge més clar. La carn té primer gust de rave i després amargant; l’olor és agradable. H. sacchariolens es caracteritza per la seva olor dolça, com de caramel, sucre cremat o flors de taronger. El barret (2-7 cm) és viscós, ocre gris pàl·lid, amb el marge clar; el peu, prim, es torna bru a la base. Creix en llocs humits, generalment vora els salzes (Salix). H. sinapizans, de barret sovint gran (6-13 cm), carnós, convex, sinuós o lobulat, de color ocre rosat o bru groguenc, té el peu gruixut (5-10 × 2 cm), de color blanc, esquamuloso-furfuraci, amb la base més o menys bulbosa. En tall sagital, apareix buit, i presenta un llarg ble cònic, que queda adherit a la carn del barret. Té olor i gust de rave i després és amargant. Es considera una espècie tòxica. L’hebeloma comestible, a vegades anomenat carlet, H. edurum, és similar a l’anterior i se’n diferencia fonamentalment pel peu, gairebé sempre ple, que bruneja aviat a partir de la base; per l’olor, que en aquest cas és de fruita o cacau, i pel sabor, que és suau. És una espècie preferentment caldcola, que presenta dues formes ecològiques diferenciades, una de més o menys radicant, associada a les coníferes, i una altra de subradicant, lligada als planifolis.

Les naucòries i afins

L’activa descomposició dels troncs i les soques tallades és característica dels Gymnopilus, que sovint presenten color groc daurat, a vegades més o menys ataronjat. Aquest és el cas de les belles i denses flotes de G. spectabilis, formades per robustos carpòfors amb restes d’anell membranós. La carn és amargant.

Josep Ribot.

El gènere Naucoria (=Alnicola) comprèn bolets més aviat petits (1-5 cm), amb el barret de color ocre bru o bru tabac, fibril·lós o glabre. La cutícula pot ésser formada per dermatocistidis (membres terminals de les hifes cuticulars) o per esferòcits (cèl·lules inflades, més o menys rodones). Les espores, verrucoses o verrucoso-puntejades, d’amigdaliformes a citriformes, s’assemblen molt a les dels Hebeloma, fins i tot pel color, però generalment són més amples. També s’assemblen a les de moltes Galerina, de les quals es diferencien pel fet de no tornar-se vermelles amb l’amoníac. Es fa difícil de traçar un límit entre les Naucoria i els Hebeloma, si bé, en general, es pot basar en la mida, sovint més gran en els hebelomes, en l’estructura de revestiment del barret, i en la forma dels cistidis. Aquests cistidis són particularment típics en les Naucoria i tan sols es troben en l’aresta de les làmines. Moltes espècies són micorizògenes, i creixen generalment en llocs humits, com ara els boscos de ribera. Estan especialment lligades als verns (Alnus).

Una primera secció (Submelinoideae) reuneix les espècies amb cistidis d’aresta claviformes, obtusos o lleugerament capitulats, i amb revestiment cel·lular. Naucoria bohemica, de barret (2-5 cm) bru vermellós o fosc, estriat al marge, té el peu blanc argentat, amb la base que es torna fosca al tacte. Les làmines, de color de cafè amb llet, tenen l’aresta blanca a causa dels cistidis. Creix en llocs humits, amb bedolls (Betula) o salzes (Salix), sense anar especialment lligada als verns (Alnus). N. submelinoides, amb el barret (1-3 cm) de color bru tabac o bru molt fosc, té la cutícula higròfana i el marge molt estriat. Les làmines són més vermelloses que en l’anterior, i el peu és bru vermellós. És força freqüent a la tardor, gairebé sempre en boscos de ribera, sota verns.

La segona secció (Naucoria) reuneix les espècies amb cistidis d’aresta dotats d’un apèndix en forma de bec. Naucoria escharoides, amb el barret (1-3 cm) de color de groc de mel a ocre vermellós quan és humit, o ocre pàl·lid quan s’asseca, no estriat i lleugerament fibril·lós, té les làmines de color ocre, i el peu (6 × 0,4 cm) del mateix color que el barret, amb la base que es torna fosca, —bru tabac—, i que pot presentar restes blanques del vel. Creix gairebé sempre a les vernedes. N. scolecina, de barret (1-3 cm) convex o cònico-aplanat, de color bru vermellós fosc en temps humits i carni quan s’asseca, té el marge estriat i el peu del mateix color que el barret, sense cap resta del vel. Les làmines tenen color rovellat. Creix en llocs humits, sota verns, encara que també es pot trobar sota pollancres (Populus).

Els Gymnopilus són bolets que fan pensar, per una banda, en els cortinaris, per les seves espores ferruginoses en massa i verrucoses, de forma el·lipsoide o d’ametlla, al microscopi, i, per l’altra, en les Pholiota i els Hypholoma, per la riquesa de pigments grocs i perquè no acostumen a formar micorizes amb fanerògames llenyoses, sinó que, en general, són lignícoles i alguns són considerats com a actius agents de destrucció de la fusta sobre la qual viuen.

Les espècies d’aquest gènere es caracteritzen pel seu carpòfor més o menys carnós, de colors vius o brillants, groc daurat o bru taronja, amb la cutícula que vira a bru i després a negre amb les solucions alcalines. Sempre es troben cistidis sobre l’aresta de les làmines; aquests sovint són de base ventruda i àpex afuat o subcapitat (en forma de bitlla). De vegades, el mateix tipus de cistidi es troba sobre les cares de les làmines i, en aquest cas, tenen pigments resinosos incrustants. Tots es tornen verds amb blau de cotó. El vel acostuma a ésser efímer, si bé pot arribar a ésser membranós i originar un anell persistent. La carn de gairebé totes les espècies és amargant. Entre les espècies amb anell membranós, hom troba tan sols Gymnopilus spectabilis, que és la més robusta i gran (5-15 cm). Té el barret convex, de color groc viu o ocre taronja, amb fibril·les més fosques ajagudes. La base del peu és claviforme o gairebé radicant. És una espècie freqüent, que sol créixer en grups densos sobre la fusta d’arbres vius o tallats, com les alzines (Quercus ilex) o les sureres (Q. suber). De les espècies sense anell cal separar les que creixen sobre fusta i les que ho fan a terra o sobre altres restes vegetals. Entre les primeres hi ha G. sapineus, que té el barret (4-10 cm) fibril·loso-esquamós, per la presència de fibretes de color ocre fosc sobre un fons daurat. Creix sobre fusta de coníferes, especialment d’avet (Abies). G. hybridus, de barret (2-8 cm) llis, és de color rovellat taronja, més pàl·lid al marge, que és convex. El peu és groc a l’àpex i brunenc a la base. En els exemplars joves, és cobert per un vel blanc, que pot arribar a formar una zona amb aspecte d’anell. Creix sempre sobre branquillons o restes de pi. G. penetrans s’assembla a l’anterior, però se’n diferencia pel color més fosc i uniforme del barret, la forma més irregular, les làmines, que, en els exemplars madurs, es taquen de bru, i el peu de color més clar, sobre el qual no queden restes aparents de vel ni de cortina.

Els cortinaris

El gènere Cortinarius, el més gran de les agaricals, reuneix normalment bolets des de mitjans a grans però també petits i delicats. La textura de la superfície del barret és molt variable: glutinosa, víscida, humida o seca, higròfana o no, esquamosa, sedosa, glabra, etc. Les làmines, de trama regular, poden ésser des de gairebé lliures a decurrents, estretes o amples; el color d’aquestes, que cal observar en exemplars joves, les espores dels quals encara no han madurat, és molt divers. Quan són madures sempre són rovellades, del color de les espores. La presència de cistidis hi és rara, per no dir gairebé nul·la, i sovint només hi ha escassos cistidis marginals (queilocistidis).

L’extrema varietat dels colors no només es troba en les làmines, sinó també en totes les parts del carpòfor. El color encara que sigui bastant efímer, té una gran importància en la distinció d’espècies i de seccions; sembla que un mateix color, com ara el groc, molt estès en el gènere, pot ésser degut, segons les espècies, a pigments de composició química molt diferent, mentre que d’altres, com el rosa, poden ésser deguts a pigments estructuralment molt semblants al groc. La localització microscòpica dels pigments també és variable; els de les parets de les hifes, bruns, solen ésser estables i resistents als reactius; els intercel·lulars, grocs o groc verd olivaci, es troben a la carn; també n’hi ha, de grocs, a les cèl·lules mortes, per exemple, a les làmines dels exemplars vells; els pigments de les cèl·lules vives poden ésser vacuolars, i és fàcil d’extreure’ls amb alcohol. Són derivats d’antraquinones, verds o vermells, o bé citoplasmàtics, blaus o violetes. En massa, les espores presenten un color ferruginós (rovellat) i al microscopi es veuen de color mel o ocraci rovellat. Són sempre més o menys ornamentades, i des de lleugerament rugoses fins a verrucoses. La forma del peu és molt variable: pot ésser cilíndric, radicant, claviforme, bulbós o bulbós i marginat. La cortina, sempre present, pot ésser més o menys abundant i evident. Sempre deixa vestigis sobre el peu, en forma de filaments, ben visibles en dipositar-s’hi espores. Pel que fa al vel universal, pot ésser efímer o persistent, i és el responsable de l’ornamentació que a vegades es veu al peu per sota de la zona d’inserció de la cortina. Per a identificar les espècies, ens ajuden molt les reaccions acolorides de la carn o de la cutícula amb diferents reactius químics, com poden ésser l’hidròxid sòdic, l’hidròxid potàssic, la tintura de guaiac, i el TL4 (reactiu de tal·li o de Henry, amb òxid tal·lós). Els cortinaris tenen un paper ecològic molt important als boscos, amb una certa preferència pels de planifolis, pel fet que són espècies que estableixen micorizes amb molts arbres i arbusts forestals, i els ajuden a establir-se i a créixer.

El gènere Cortinarius és considera que té, actualment i a escala mundial, unes 400 espècies. Es poden agrupar en diversos subgèneres, segons els caràcters de la superfície del barret i del peu, gairebé sempre associats a la presència o absència i a la textura del vel universal. Un caràcter important, que ens porta a diferenciar els primers grups, és la textura viscosa o glutinosa de la superfície del barret i/o del peu.

El subgènere Myxacium es caracteritza per la capa glutinosa, deguda a la gelificació del vel universal, que cobreix el barret i revesteix el peu.

Dins aquest subgènere, ben diferent de la resta dels cortinaris, tenim una primera secció, Myxacium, amb colors predominantment bruns al barret, espores citriformes (en forma de llimona), hifes fibulíferes i el vel amb dues capes ben diferenciades, l’externa, glutinosa i la interna, seca. n’és l’exemple més freqüent la llenega borda (Cortinarius trivialis), amb el barret (4-10 cm) de color bru ocraci o bru olivaci, làmines joves de color blau violaci, i el peu cilíndric, de color ocraci sota la cortina, amb una sèrie de bandes transversals anastomitzades, sota la capa mucilaginosa, i una olor que recorda la de la mel. És freqüent sota planifolis (alzina, faig, etc.). Menys freqüents i amb l’ornamentació del peu no tan pronunciada, amb làmines ni blaves ni liles, i associats a coníferes, tenim la pollerenca mucosa (C. collinitus), una espècie col·lectiva, i, com l’anterior, molt variable, amb el barret de color castany o caoba, més fosc al centre, i el peu amb la capa interna del vel violàcia, i C. mucosus, molt semblant, però amb el peu de base cilíndrica, sense cap to de violeta o lila.

Són superficialment semblants als anteriors, i bàsicament caracteritzats per l’absència de fíbules en les hifes i per la presència de queilocistidis a l’aresta de les làmines, els de la secció Defibulati, on tenim una altra espècie col·lectiva, Cortinarius elatior, de barret (4-12 cm) campanulato-convex, de color ocre palla o bru, amb el marge arrugat o pectinat. Les làmines són rugoses transversalment, amb l’aresta flocosa per la presència dels cistidis, i el peu és fusiforme, estriat longitudinalment més amunt de la cortina i cobert per sota pel vel glutinós, sovint violaci, amb la capa interna més o menys esquamosa. La carn fa una olor semblant a la de la mel. Considerat com a bon comestible, és abundant als alzinars mixtos i a les fagedes. Hi ha tota una sèrie d’espècies menys ben caracteritzades que aquesta, que sovint s’hi han confós, com són C. mucifluus, C. pseudosalor i C. mucifluoides.

La secció Delibuti inclou espècies de mida mitjana, amb el barret globós o subglobós, colors blaus i grocs i espores esfèriques. És bastant freqüent en boscos mixtos de la plana i de la muntanya Cortinarius delibutus, de barret (2-5 cm) groc o ocre daurat, làmines lilacines i peu més o menys claviforme, amb zones grogues, que són restes del vel, més avall de la cortina. Menys freqüent però espectacular pel color uniformement violaci o ametista dels carpòfors joves és C. salor (2-10 cm), que sol créixer en boscos mixtos més o menys tèrmics.

En darrer lloc, el subgènere inclou els petits cortinaris de la secció Ochroleuci, caracteritzats pel gust amarg, localitzat com a mínim a la cutícula del barret, que poden ésser molt viscosos o gairebé secs. És un grup que s’interpreta com de transició cap al subgènere següent. Cortinarius croceocaeruleus és l’única espècie de la secció que té el barret (1-3 cm) de color blau lilós o ametista, que es torna ràpidament ocraci, té les làmines ocràcies i el peu fusiforme o radicant, tan sols lleugerament viscós. Creix en alzinars i fagedes.

El subgènere Phlegmacium, que reuneix cortinaris amb el barret més o menys víscid o glutinós en temps humit, però amb el peu sec, és el més ric en espècies. A diferència de l’anterior, la seva viscositat no prové de la gelificació de les hifes del vel, sinó de la de les hifes de la cutícula, que, a més, són molt més primes. Així, doncs, en aquest cas el vel universal és sec i pot ésser fugaç i desaparèixer ja en el primordi, o ésser més desenvolupat i deixar vestigis en forma de plaques sobre el barret i el peu, que pot arribar a semblar revestit d’una mitja. En alguns casos, pot ésser difícil d’arribar a diferenciar si la cutícula és viscosa o no. Si ho és, en temps sec presenta sempre restes vegetals o terra adherides a la superfície i, si es toca amb els dits humits, la superfície és enganxosa. En alguns casos, el barret és clarament sec, i es poden confondre amb el subgènere següent (Sericeocybe). En aquest cas, ens ajuda a distingir-los la reacció de les bases fortes sobre la carn, —que produeix un color més o menys groc o bru amb marge groc—, i la mesura del diàmetre de les hifes de la cutícula (2-8 µm). Les làmines solen ésser des de gairebé lliures a decurrents, però més sovint són sinuato-adnades. Tant el barret com les làmines, i fins i tot el peu, solen tenir tons vius, blau, vermell, groc, verd, bru, i és en aquest subgènere on el color té més importància de cara a la separació de les espècies. El peu pot ésser cilíndric o claviforme, fins tenir forma de ceba (bulb tipus cliduchi), o bé marginat (tipus scauri).

La secció Amarescentes és també de transició cap als Myxacium, ja que el peu, sense ésser clarament viscós, és més o menys humit. El sabor és amarg i les espores esfèriques. Inclou un dels cortinaris més freqüents, comú en boscos de tota mena, de la plana i de la muntanya, Cortinarius infractus, una espècie de color i forma molt variables. El barret (5-10 cm), convex i després aplanat, és de color gris bru olivaci o bru olivaci, amb el centre ocraci. El peu, cilíndric o claviforme, a vegades bulbós, és bru, gris platejat o blanquinós, en ocasions violaci a l’àpex. La cutícula presenta una espectacular reacció groc daurat amb TL4.

Els cortinaris presenten filaments que van del marge del barret fins al peu (la cortina). Aviat es trenquen i pengen, tenyits de bru per les espores, com aquests que veiem a la part alta del peu de Cortinarius caligatus, de làmines violàdes. La cutícula molt viscosa (llenegosa) és pròpia del subgènere Phlegmacium. Vegeu també la beina que envolta el peu i s’obre imitant un anell. El dibuix en mostra un exemplar sencer i una secció.

Josep Ribot.

El peu més o menys claviforme, revestit per un vel ben desenvolupat i gruixut, blanc o bru, i el barret de colors bruns, caracteritzen les seccions Claricolores i Triumphantes. Amb vel blanquinós, Cortinarius claricolor és una espècie d’avetoses, amb el barret (5-11 cm) de color groc ocraci el marge cobert de restes de vel i el peu cilíndric, amb zones Uanoses i làmines de color blanc o crem. Són específics de la zona mediterrània C. caligatus, lligat a alzinars o suredes, amb el peu d’aspecte molt semblant al de Tricholoma caligatum i el barret (3-10 cm) de color ocraci o bru beix, amb el centre esquamós. Les làmines són de color lila pàl·lid, amb l’aresta violeta. C. herculeus, que només viu sota cedres, és un bolet molt gran i compacte, amb el barret (5-13 cm) de color ocraci vermellós, làmines blanquinoses i peu claviforme, cobert per un vel blanc, disgregat. Crida l’atenció per la forta olor de florit o terra mullada que desprèn. Amb vel groguenc ocraci, Cortinarius triumphans, una espècie lligada als bedolls (Betula) i altres planifolis de llocs silicis, pot tenir el barret (6-12 cm) de color des de groc ocraci viu fins a groc ferruginós, les làmines blanquinoses o blau molt pàl·lid i el peu claviforme, amb la superfície ornamentada en ziga-zaga pel vel, del mateix color que el barret. C. olidus (=C. cephalixus) se’n diferencia pel fet d’ésser més esvelt, pel barret (3-8 cm) cobert d’esquametes brunes sobre fons ocraci, pel vel bru vermellós i per l’olor de florit, terra mullada o cabellera de blat de moro.

Hom tractarà a continuació les seccions sense vel gruixut sobre el peu. La secció Multiformis agrupa espècies que, amb el barret de color semblants, es diferencien de les de l’anterior secció pel peu, que és sempre bulbós, més o menys marginat, i per l’absència de vel visible. Les làmines són molt clares, com a mínim en els exemplars joves. El cortinari multiforme o fals fredolic (Cortinarius multiformis) té el barret (4-10 cm) de tons vius, primer ocre lleonat, després cafè amb llet; el peu és blanc, amb bulb a vegades poc marginat, que grogueja a les zones manipulades, i la carn blanca, amb una forta olor de mel. Creix sota planifolis.

Les espècies de la secció Variecolores, en general robustes i amb el barret de superfície més o menys seca, de color violeta o gris violeta, que es descoloreix fins a esdevenir ocraci, tenen les làmines de color violeta o argilenc, el peu generalment claviforme. Es torna groc viu per reacció amb l’amoníac o la sosa Cortinarius largus, una espècie de planifolis, de terrenys calcaris, amb el barret (8-12 cm) de color lila pàl·lid, amb el centre ocraci, essent les làmines i peu del mateix color; la carn, en ésser tallada, primer és lilacina i després es torna blanca. És semblant C. variecolor, lligat a coníferes i amb barret de color violeta més viu, sobretot al marge, peu blanquinós, amb restes de vel violaci i una olor molt característica i forta, de terra o de florit. C. varius, una espècie de coníferes amb barret ocraci des de bon començament, peu blanquinós amb restes de vel, que grogueja en manipular-lo, i làmines lilacines, amb l’aresta més fosca, té la carn que es torna de color groc bru o bru amb marge groc amb les bases.

També són robustes i semblants a les anteriors, però sense reacció groga de les bases sobre la carn, les espècies de la secció Cumatiles. El cortinari gros (Cortinarius praestans) és una de les espècies més grans i massisses del gènere, ja que el barret mesura entre 8 i 20 cm; és de color bru violeta o bru castany, amb el marge arrugat i la superfície coberta de plaques blanques del vel. El peu és massís i lleugerament bulbós (8-15 × 3-6 cm), primer violaci lilací. Sol ésser freqüent a les fagedes i és considerat com un bon comestible. C. cumatilis és força semblant, però se’n diferencia per la mida més petita del barret (5-10 cm), que és violaci, i pel peu, amb vel també violaci.

Les espècies de la secció Calochroi tenen el barret de color ocraci, groguenc o taronja, la cutícula de color vermell més o menys vinós o brunenc quan reacciona amb les bases i les làmines blaves, lilacines o violetes. La més freqüent és C. calochrous, que viu sota planifolis, i té el barret (4-7 cm) de color groc citrí, amb el centre cobert de plaquetes brunes. Amb les bases, la cutícula es torna, per reacció, vermell viu (tinta vermella). Les làmines són de color violeta rosat o ametista, i el peu, blanc ocraci, té un bulb marginat evident.

Les seccions Caerulescentes i Purpurascentes comparteixen les següents característiques: barret de color blau, ametista, violeta o lilací, que es descoloreix amb l’edat. Es diferencien per la reacció amb compostos iodurats i amb TL4, que dona un color violaci o vinós, o simplement pel canvi de color, porpra, a les superfícies manipulades. La reacció i el canvi de color són sempre positius en els Purpurascentes i negatius en els Caerulescentes. Entre les espècies de la secció Caerulescentes en tenim dues amb gust amarg. Cortinarius sodagnitus, de planifolis, té el barret (3-6 cm) de color blau violaci en els exemplars joves, i després més o menys bru ocraci; el peu i les làmines són també violetes. Només la cutícula és amarga i reacciona amb les bases donant un vermell molt viu. C. dibaphus, que és molt semblant se’n diferencia pel barret i el peu amb tons més liles o ametistolilosos, pel sabor amarg tant de la cutícula com de la carn, per la reacció positiva a les bases no limitada a la cutícula sinó també visible en la carn (especialment intensa en la superfície del peu), i pel fet d’ésser una espècie lligada a les coníferes. Entre les espècies no amargants, C. dionysae es reconeix amb facilitat per la forta olor de farina que desprèn i pel color blau gris de tot el carpòfor, que només s’observa bé en els exemplars joves i en estat hidratat, ja que després és molt variable i, a mesura que s’asseca, el barret pot adoptar un color de cafè amb llet. Creix en tota mena de boscos. El cortinari blau (C. coerulescens) (5-10 cm) és una espècie bastant freqüent, de color més fosc, blau violeta, semblant a C. sodagnitus, però amb fibretes innates, que es descoloreix a partir del centre. El peu, del mateix color, té bulb marginat, cobert per un vel blanc. Creix sota planifolis, especialment alzines, en terrenys calcaris. Les espècies de la secció Purpurascentes es caracteritzen, com ja s’ha dit, pel color vinós o granat que adquireixen amb els compostos iodurats o amb el TL4, i pel color porpra que apareix a les zones manipulades. El cortinari porpra (C. purpurascens) és una espècie de les coníferes, que té el barret (4-8 cm) de color bru lilací o bru dàtil, amb el marge més clar, gris violaci. Les làmines i el peu tenen color lila violaci. El peu presenta un bulb netament marginat en els exemplars joves. Són molt semblants, però sense bulb marginat, i associats amb planifolis, C. purpurascens, varietat largusoides, amb bulb esfèric, i C. porphyropus, amb peu claviforme. Menys freqüents són C. herpeticus i C. codinae, aquest darrer registrat a Catalunya per R. Maire i dedicat al micòleg J. Codina.

La característica principal de la secció Glaucopodes és el color blau o violaci de les làmines i del peu, de vegades només localitzat a la part més alta (l’àpex), com també els colors bruns ocracis o olivacis del barret i la reacció de les bases sobre la cutícula, més o menys bruna (mai vermella). Una espècie meridional, típica d’alzinars, és Cortinarius viridocaerulescens, amb el barret (3-5 cm) de color primer verd olivaci i després groguenc, làmines blaves tirant a liles i el peu amb bulb poc marginat, només amb l’àpex glauc. C. glaucopus, d’olor terrosa, és una espècie freqüent, que té el barret (6-12 cm) de color ocraci ferruginós, amb nombroses fibril·les innates, marge sovint olivaci, làmines blavoses i peu amb bulb obtús, blavós a l’àpex. La carn sovint només és blava a la part alta del peu. Creix en boscos de coníferes i en boscos mixtos.

La cortina és ací ben visible, en exemplars encara poc oberts de Cortinarius del grup fulmineus (a l’esquerra, exemplar sencer, a la dreta, en secció), anomenats en alguns llocs bolets de vaca, de barret viscós i peu amb un ample bulb marginat, uns caràcters freqüents en el seu subgènere (Phlegmacium).

Josep Ribot.

Hom tractarà ara el grup dels cortinaris de les seccions Percomes, Fulminei i Orichalcei, amb tons predominantment grocs a totes les parts del carpòfor, que comprèn les espècies potser més uniformes i difícils de distingir de tot el subgènere, ja que s’assemblen molt entre elles. A més, el color groc és el que queda més emmascarat pels tons ferruginosos típics de la fase d’envelliment dels cortinaris. En la secció Percomes, barret, peu, làmines i carn són de color groc verdós. El peu és sovint claviforme, amb vel groc o blau violeta. En aquesta secció s’inclou Cortinarius percomis, fàcil de reconèixer per l’olor forta de marduix o de mandarina. El barret (5-9 cm) és de color de pa o groc bru amb tons verdosos, més rovellats al centre. Les làmines, el peu i la carn són de color groc llimona. És una espècie de les coníferes, de terrenys calcaris. En canvi, en la secció Fulminei, els colors dominants són més càlids: groc sulfurí, groc taronja o groc bru. Amb làmines de color taronja destaca C. fulmineus, una espècie molt freqüent al alzinars i boscos mixtos, de barret (5-10 cm) de color ocre lleonat, amb el marge més clar i el centre cobert d’esquames aplicades, ferruginoses, peu amb bulb marginat, primer pàl·lid i després groc rovellat, i carn de color groc sulfuri al peu i més pàl·lid al barret. C. splendens és un bolet tòxic bastant comú als alzinars, que té el barret (5-7 cm) de color groc de crom, amb màcules més o menys purpurines. Les làmines, el peu i la carn són de color groc daurat, lleugerament citrí. Les bases donen, sobre la cutícula, un color verd bru i només rosa vermell a la carn de la base del peu. Per últim, la secció Orichalcei és caracteritzada per les làmines de color verdós, el peu bulbós marginat i la reacció a les bases de colors vius. Hom n’esmentarà dues espècies, que es distingeixen pel color, primer verd i després bru o rosat que adopta la carn amb les bases. C. orichalceus té el barret (5-8 cm) de color vermell sang, amb el marge gris verd, el peu groc verdós i la carn blanquinosa amb cutícula verdosa. Creix en boscos mixtos, preferentment sobre terrenys calcaris. C. rufoolivaceus (8-13 cm) se’n diferencia pel color propra, amb el marge violaci, del barret, les làmines verdoses, el peu violeta pàl·lid amb el marge del bulb del color del barret, i la carn amarga. Són típiques dels alzinars del nostre país dues espècies més, C. ionochlorus, de barret (7-8 cm) verd oliva amb el marge groc llimona, làmines liles i peu i carn de color groc verdós o groc citrí, i C. cedretorum, de barret (6-15 cm) groc, amb el disc bru vermellós, làmines de color groc sulfurí, peu bulbós marginat, groc olivaci, amb l’àpex lilací, i carn del barret violeta o lilacina sota la cutícula i al peu. La cutícula i la carn adquireixen color vermell amb les bases.

El subgènere Sericeocybe és representat per espècies de talla mitjana amb barret sec o només lleugerament humit o untuós, no higròfan, i amb la superfície llisa, sedosa o micàcia (un aspecte de la superfície que recorda el rastre que deixen els cargols); només rarament la superfície és subtomentosa. El peu pot ésser des de claviforme fins a cilíndric o bulbos, i les làmines, blaves o de color d’argila. Els carpòfors són escassament pigmentats, amb tons sempre blanquinosos, bruns, blaus o violetes. Només en alguns casos poden confondre’s amb el subgènere anterior (Phlegmacium), però aleshores la carn no reacciona amb les bases donant groc o bru vorejat de groc, ni les hifes de la cutícula no són tan primes.

Un dels cortinaris  més fàcils de reconèixer és la blava o cortinarí violaci (Cortinarius violaceus), de làmines i carn de color blau violaci (ben visibles en la secció), igual que el barret i el peu, sovint del mateix color o més fosc. El barret és cobert d’esquames fibril·loses, un caràcter inusual entre els cortinaris. Viu principalment en fagedes. Noteu, en l’exemplar tallat, que té el peu fistulós.

Josep Ribot.

La secció Alboviolacei, amb tons de color violaci, blau o lila, com a mínim al marge del barret, és representada per Cortinarius alboviolaceus, típic d’alzinars, rouredes i fagedes, tot ell d’un blanc lilós molt bonic, amb el peu ornamentat per sota la cortina amb un vel flocós lila clar, i per C. malachius, molt semblant, que se’n diferencia pel fet d’anar lligat a coníferes. De les espècies de colors bruns o d’argila, C. sordescens i C. diosmus són freqüents en els alzinars mixtos. El primer és de color gris bru, amb peu claviforme o bulbós i fibril·les brunes o negroses; el segon deu el seu nom a les dues olors del carpòfor: de rave, quan es talla, i després de mirabolà; de jove, el carpòfor és de color entre blanquinós i d’argila, i es torna bru quan se’l toca. Finalment, cal esmentar la secció Anomali, caracteritzada per la superfície clarament micàcia del barret i les espores globoses. Cortinarius anomalus, l’espècie més freqüent del subgènere, té el barret (3-8 cm) gris argila amb tons violacis, més evidents al marge. Les làmines tenen un bell color blau violeta i el peu és cilíndric, arrodonit a la base, amb l’àpex blavós i cobert per les restes del vel, que fan uns flocs de color ocre groguenc disposats concèntricament per sota la cortina. És comú en boscos mixtos de planifolis o de coníferes.

El subgènere Telamonia agrupa espècies des de petites a molt grans, amb barret sec, però de superfície sempre més o menys higròfana. Hi ha un vel universal sec, sempre present en els exemplars joves; és en molts casos fugaç, però en d’altres ben visible en els exemplars adults, en què adopta la forma d’una beina més o menys desenvolupada i pot arribar a formar un anell sota la zona de la cortina; també es poden trobar rastres del vel al marge del barret. Els reactius alcalins reaccionen amb la cutícula del barret i la carn donant un color bru més o menys negrós.

Les espècies de la secció Miniatopodes es caracteritzen per la presència d’un vel de color vermell cinabri. Cortinarius bulliardi (3-5 cm), bastant freqüent sota planifolis com alzines i faigs, té el vel continu o en forma de beina. La secció Bovini, és integrada per espècies relativament robustes, amb el vel gris o gris bru, com C. bovinus, d’alzinars i suredes, que té el barret (10-15 cm) de color bru amb el centre més fosc, el marge amb zones més clares i el peu bulbós, amb un anell fugaç i restes del vel.

El peu de consistència dura o cartilaginosa, de color blanquinós i més o menys radicant, caracteritza les espècies de la secció Duracini. Cortinarius duracinus té el barret de color més clar, amb el marge sedós; la base del peu atenuada o fusiforme, i fa una olor no diferenciada.

Les espècies de la secció Bicolores tenen el peu força robust (almenys 0,8 cm de diàmetre) i el carpòfor de color gris o bru, combinat amb algun to violaci, com a mínim a la part superior del peu. Una espècie freqüent és Cortinarius torvus, de barret (3-9 cm) gris palla o bru argila, amb fibril·les innates a la superfície. Les làmines són brunes o lilacines, separades, i el peu, lilací a l’àpex, es fa claviforme més o menys atenuat, i és cobert d’un vel gruixut gris blanquinós, que acaba en anell; creix sota planifolis.

Entre les espècies de mida mitjana i de tons bruns (seccions Hinnulei i Brunnei), barret més o menys cònic i una zona anular tirant a cotonosa sobre el peu, cal fer esment de Cortinarius hinnuleus, freqüent en alzinars, amb barret (3-6 cm) cònico-umbonat, amb tot el carpòfor de color ocre brunenc, pseudoanell blanquinós i carn que desprèn una forta olor terrosa o de florit. C. brunneus, tot ell de color bru tabac o bru sèpia, que té el peu amb una o dues zones anul·lars blanques, és una espècie de coníferes.

Els subgèneres Cortinarius i Leprocybe també tenen la superfície del barret seca, però no llisa (com en els dos subgèneres anteriors), sinó vellutada o esquamosa. Dins el primer (Cortinarius) hi ha una única espècie al nostre país, exclusiva de planifolis, el cortinari violaci (C. violaceus), un bolet robust (8-13 cm), que presenta tot el carpòfor de color violeta fosc i la cutícula del barret vellutada i esquamosa, formada per hifes gruixudes erectes; és una de les poques espècies del gènere amb cistidis, tant marginals com facials (queilocistidis i pleurocistidis). Té el peu claviforme i bulbos i la carn fa olor de fusta de cedre i reacciona amb les bases tornant-se vermell viu. El segon (Leprocybe) agrupa espècies amb carpòfors de colors verds o olivacis, grocs, taronges o bruns. Contenen substàncies fluorescents (amb radiació ultraviolada) a les làmines. La cutícula és vellutada, fibuloso-esquamosa, formada per hifes gruixudes, amb pigments incrustants. La carn reacciona amb les solucions alcalines donant color bru negrós.

Amb colors predominantment olivacis hi ha la secció Leprocybe, que presenta fluorescència groga o verda groguenca (leprocibina). En són representants Cortinarius cotoneus, espècie de planifolis, de barret carnós (5-9 cm) de color verd olivaci, de superfície que pot ésser des de vellutada a finament esquamosa, que dona un color vermell viu amb les bases, amb el peu tirant a bulbós i cobert per un vel de color bru ataronjat, i la carn citrina més o menys olivàcia, que fa una forta olor de rave.

Entre les espècies predominantment de color taronja i fluorescència blavosa (secció Orellani) destaca el cortinari metzinós (C. orellanus), un bolet mortal, que conté orel·lanina, una substància tòxica amb període d’incubació llarg (de 3 a 14 dies), que com a efecte final provoca la destrucció dels ronyons. És una espècie relativament freqüent al nostre país, que creix en llocs més o menys càlids, sota planifolis, com alzines, sureres, avellaners o castanyers. Es caracteritza pel barret taronja lleonat, amb la superfície coberta de fibril·les molt primes una mica més fosques, les làmines gruixudes i separades, de color canyella, el peu de color groc daurat, més fosc cap a la base, i la carn groguenca, amb una olor lleugera de rave.

Gèneres afins als cortinaris

El gènere, Dermocybe que no tots els autors separen del gènere Cortinarius, es pot definir per caràcters macroscòpics i anatòmics, i, fonamentalment, per la presència de certs pigments antraquinònics que en són exclusius (endocrocina, dermorubina i dermoluteïna). Agrupa bolets de mida des de petita a mitjana, amb el barret sec, més o menys vellutato esquamós. Hi ha colors verds, grocs, taronges o vermells a les làmines i al peu, i sovint també al barret. La carn, moltes vegades amarga, reacciona amb les bases donant color vermell, bru fosc o negre. Tots els bolets d’aquest gènere, especialment els vermells, són considerats possiblement tòxics.

Entre les espècies de làmines vermelles (secció Sanguinei) tenim Dermocybe semisanguinea, de barret (3-6 cm) convex, llis o finament feltrat o esquamós, de color ocre olivaci o olivaci fuliginós, amb làmines de color vermell sang, peu groc de crom i carn groga, amb olor de rave o de iode. D. phoenicea és molt semblant, però se’n diferencia per la mida més robusta i per les restes del vel universal, de color vermell, que queden sobre el peu i el marge del barret. Una espècie molt espectacular pel color vermell cinabri de tot el carpòfor és D. cinnabarina, un bolet higròfan que en estat hidratat és vermell cirera, i que creix gairebé sempre a la fageda. Amb làmines grogues que es tornen brunes en l’adult cal esmentar D. cinnamomeolutea, amb el barret de color bru canyella més o menys olivaci, amb el marge groc, i el peu groc llimona, ocraci a la base, que creix en boscos mixtos. Amb làmines de color taronja, el pixacà canyella (D. cinnamomea) té el barret (1,5-5 cm) de color canyella o ocre bru sense gens de groc i el peu de color palla o groguenc, sovint cobert per un vel bru; creix sota coníferes.

El gènere Leucocortinarius està representat per una única espècie, L. bulbiger, que presenta els caràcters generals del subgènere Phlegmacium (secció Scauri) del gènere Cortinarius, amb la diferència bàsica que les espores són blanquinoses en massa, i llises i hialines al microscopi. El barret (4-9 cm), de color bru o ocre vermellós, no és viscós, i té restes de vel aplicats a la cutícula, en forma d’esquames blanquinoses. Les làmines, a diferència dels cortinaris típics, resten molt de temps blanquinoses, i tan sols al final agafen tons beix. El peu, amb bulb marginat, és de color blanquinós i conserva durant molt de temps restes de la cortina, que també és blanca. Creix gairebé sempre en boscos de pins.

Rozites caperata es caracteritza pel barret (4-12 cm) esfèric al principi i després convex, de color albercoc pàl·lid o groc palla, amb la cutícula seca i una mica arrugada radialment, que presenta restes evidents de vel, en forma de revestiment pruïnós blanc, més dens al centre que damunt el peu, on subsisteix en forma d’anell membranós i estriat. Les làmines, de color crem, tenen l’aresta finament dentada. Creix sobretot en sòls de tipus sorrenc, en boscos fonamentalment de coníferes. És un bon comestible.

Les galerines

El gènere Galerina reuneix bolets petits, sovint amb aspecte de Mycena, de color de mel, ocre o rajola, amb el barret de campanulat a cònic, higròfan i estriat fins gairebé al centre. La cutícula és glabra, formada per hifes ajagudes radialment. Les espores, de color rovellat tirant a groc o al bru en massa, es tornen vermelloses amb amoníac i són cianòfiles (es deixen tenyir pel blau de cotó). Hi ha un vel gairebé sempre present, que pot deixar un anell sedós o membranós sobre el peu. Les làmines, adnades o decurrents, presenten sempre queilocistidis. La part alta del peu es pot veure pulverulenta a causa de la presència de cistidis. A diferència de les Naucoria, no acostumen a viure a les vernedes, ni a formar micorizes. Sovint creixen sobre llits de molses, fins i tot d’esfagnes, o sobre restes vegetals.

El grup de les galerines que viuen a les torberes, entre molses i esfagnes, no ha estat encara trobat al nostre país. Tampoc no s’ha trobat cap representant de les espècies sense fíbules a les hifes. Hom parlarà, d’entre les que en tenen (cal mirar sobretot les hifes de la trama de les làmines o de la cutícula del barret), de les dotades de pleurocistidis (cistidis a les cares de les làmines). G. marginata té el barret (2-6 cm) de convex a pla, ocre vermellós, amb el marge més clar i estriat; el peu, de color de mel a l’àpex i bru tabac vers la base, està dotat d’un anell membranós persistent. Té una olor i un gust pronunciats de farina. Es tracta d’una espècie tòxica, que conté a i β amanitina, dues toxines relacionades amb les de la farinera borda (Amanita phalloides). Creix sobre restes de fusta de pi (Pinus) i d’avet (Abies). G. unicolor i G. badipes són espècies semblants a l’anterior; la primera se’n diferencia pel barret, més petit (1-2 cm), cònico-campanulat i per la carn inodora; la segona, pel peu fibril·lós i sovint sense anell manifest, i també per l’absència d’olor de farina. Les galerines amb fíbules als septes, però sense pleurocistidis, inclouen, d’una banda les espècies que creixen sobre fusta en descomposició, molsosa, com G. triscopa, de barret cònic, umbonat o gairebé punxegut, estriat gairebé fins al centre, de color bru canyella fosc, peu cartilaginós i sovint corbat, amb àpex pruinós, i espores verrucoses, i, de l’altra, G. camerina, amb barret de color ocraci, convex, generalment umbonat i estriat, peu amb restes de vel fugaç, blanquinós o crema, i espores llises. En canvi, G. pumila i G. hypnorum, que creixen entre molses, o sobre humus o terra, es caracteritzen, la primera pel seu peu fosc i per les espores el·líptiques i llises, i la segona pel peu groc pàl·lid, les espores verrucoses i el gust de farina.