Àrea de nidificació de la mallerenga d’aigua (Parus palustris) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Aquesta és una espècie força sedentària que solament viu i es reprodueix a les zones forestades de l’anomenada Catalunya humida; la seva àrea de distribució es perllonga per la Catalunya Nord. Possiblement nidifica a Andorra, on l’espècie ja havia estat citada anys enrere, si bé aquest extrem no ha pogut ser demostrat. No existeixen dades més cap al S de la seva àrea de cria i no ha estat mai vista a la Catalunya central i meridional, ni al País Valencià ni a les Illes, la qual cosa assenyala el seu fort sedentarisme. Resisteix els freds hiverns dels Pirineus i els Prepirineus, i, a tot estirar, realitza moviments locals dins la mateixa àrea de distribució. Aquesta àrea suposa el límit sud de l’espècie al NE de la península Ibèrica, i esdevé més comuna cap al centre i el N d’Europa.
La mallerenga d’aigua viu i es reprodueix a les zones forestades o arbrades de l’anomenada regió humida dels Països Catalans; dins d’aquesta regió es veu limitada, aproximadament, per la isohieta de 800 mm de pluviositat anual i per la isoterma de 21 °C de l’agost, cosa que hom pot relacionar, a grans trets, amb les zones que es troben per sobre els 600 m d’altitud. Dins d’aquests límits ocupa boscos caducifolis o mixtos, com ara fagedes i rouredes, pures o barrejades amb pinedes montanes i avetoses. Se la veu per parcs, jardins, horts i en qualsevol arbreda amb grans exemplars situats en indrets ombrívols i frescos. Requereix arbres vells amb forats naturals o perforats per picots; arriba a instal. lar-se en caixes-niu i amb freqüència aprofita orificis de murs o edificacions. Hom pot trobar-la fins als 1200 o 1300 m, encara que l’altitud és molt variable en funció de les característiques de la localitat.
Atesa la seva petita mida, l’escassetat i la vida arborícola, aquest és un moixó que sovint passa molt desapercebut. Gairebé no existeix informació sobre la biologia de la seva reproducció als Països Catalans, la qual cosa contribueix a la dificultat de localitzar i observar els seus petits nius. Segurament realitza un mínim de dues postes, una entre el març i l’abril i una altra entre l’abril i el maig; o potser solament en fa una en les zones més fredes i elevades, la qual seria dipositada el maig, mes a mitjan del qual han estat trobats nius amb ous.