Àrea de nidificació de la mallerenga emplomallada (Parus cristatus) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Espècie sedentària i nidificant comuna però no abundant, a la majoria de boscos dels Països Catalans. No se la troba ni a les Balears ni a la franja costanera i més meridional del País Valencià. Tampoc no se la troba a les seques planes de la Depressió de l’Ebre, l’Empordà, el S del Principat i la terra baixa de la Catalunya Nord. A mesura que anem cap al S, es va fent cada cop més local i escassa. A la tardor i a l’hivern, és una espècie divagant, amb petits moviments d’àmbit local, protagonitzats especialment per joves.
La construcció del niu s’inicia al final de març o al començament d’abril, amb petites fluctuacions segons l’àrea. En acabar la reproducció s’afegeix a la parella algun individu jove provinent d’altres àrees, i aleshores es forma un petit estol hivernal que deambula, tot barrejant-se amb d’altres pàrids, prop de l’àrea de la cria. Aquests estols són sovint formats pel mateix nombre de mascles que de femelles, i sembla que hi té lloc l’aparellament, encara en plena època hivernal. Si algun adult mor, és ràpidament substituït per un jove del grup. Aquests petits estols protegeixen el seu territori d’altres estols. Dintre de l’àrea defensada, emmagatzemen tot sovint petites llavors o insectes. Aquest hàbit és, en part, responsable del seu fort sedentarisme, i així cada any els trobarem defensant si fa no fa el mateix territori.
La mallerenga emplomallada (Parus cristatus) és comuna a les nostres pinedes i fàcilment identificable pel plomall que duu al cap. N’és, també, característic el color negre de la gola i el dibuix, sobre blanc, del costat del cap. L’exemplar de la fotografia, procedent de Vacarisses (Vallès Occidental), adopta una de les positures característiques de les mallerengues. Ateny 11 cm.
Oriol Alamany.
La mallerenga emplomallada és netament una espècie de boscos de coníferes, si bé a casa nostra també se la troba a rouredes, alzinars o boscos de sureres. En general, sembla tenir preferència per boscos més aviat oberts, formats per grans pins i algunes altres espècies d’arbres barrejades. La presència de forats i escletxes naturals, o d’arbres vells per a poder-los foradar, li és imprescindible per a reproduir-se. A causa d’això, falta moltes vegades de boscos joves. Les caixes-niu, tot i que sempre prefereix obertures naturals, poden en part pal·liar això. D’aquesta manera s’ha trobat darrerament una certa expansió de l’espècie vers zones de repoblacions de coníferes. El factor altitudinal no la limita pas, i es pot reproduir des del nivell de la mar fins als 2000 m. Manca, però, a les zones seques i àrides.