Situació
Mur de migjorn, el més ben conservat d’aquesta arruïnada església, on pot apreciar-se una filada d’opus spicatum.
ECSA - M. Anglada
Les restes d’aquesta església es troben al despoblat de Morters, que és a la cota 1 100 del vessant de llevant del tossal d’Estalareny, entre els barrancs d’Anserall i de Cortingles.
Mapa: 34-10(215). Situació: 31TCG727946.
S’hi va des d’Anserall passant per Sant Serni de Tavèrnoles, on s’agafa un corriol bastant perdedor, amb forta pujada, que cal seguir a peu. S’arriba al despoblat al cap de mitja hora. Aquest corriol segueix en gran part la línia d’alta tensió elèctrica fins que es veu el despoblat. (MAB)
Història
La primera notícia documental que, ara per ara, coneixem d’aquesta església data del principi del segle XX, en què Sant Llorenç passà d’estar supeditada a la parròquia de Calbinyà a integrar-se a la parròquia d’Anserall. En canvi, el “vilar” de Morters apareix esmentat en documents datats els anys 912 i 1065.
Al Spill… del vescomtat de Castellbò, redactat a l’inici del segle-XVI, consta que Morters era un lloc de l’abadia de Sant Serni de Tavèrnoles. (MLIC)
Església
De l’església només resten dos murs sense cap element arquitectònic ni cap obertura. El més sencer és el de migjorn, d’uns 6 m de llargada, on es pot observar arran de terra una filada d’opus spicatum. La forma de la planta queda totalment esborrada. L’aparell que resta dempeus és força irregular, fet amb pedra llosada i gairebé sense morter de calç. (MAB)
Pel que resta d’aquest edifici es fa difícil, fins i tot, d’esbrinar si en realitat es tractava d’una església alt-medieval. L’alçada de les parets conservades i l’orientació fan que tinguem molts dubtes en adscriure-les a una església. La filada d’opus spicatum no permet d’establir una datació, i encara menys una funcionalitat segures.
La presència de l’opus spicatum en aquest edifici s’ha de relacionar amb un edifici rural, concretament amb una borda existent al poble de Besan, a la Vall Ferrera, i que mai no ha estat considerat com una església. Tot i que l’opus spicatum com a tècnica constructiva no és privativa de cap època concreta, la seva presència en aquests casos esmentats es pot considerar singular i pot permetre d’afirmar que es tracta d’edificis rurals medievals o de tradició medieval. (JAA)
Bibliografia
- ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 173; Soler, 1964, doc. 3, pàg. 32 i doc. 33, pàg. 83; Tragó, 1982, pàg. 76.