Situació
Aspecte del sector sud-est d’aquest temple, inicialment d’estructura molt interessant, del qual actualment només queden vestigis emmascarats per estructures tardanes.
ECSA - J.A. Adell
L’església parroquial d’Hortoneda és situada als afores del poble, cap a ponent, al costat de la carretera que des de Claverol porta a Hortoneda. (JAA)
Mapa: 33-11(252). Situació: 31TCG386790.
Història
El primer esment conegut de la vila d’Hortoneda data de l’any 958, en què l’abat Quint, com a marmessor i executor del testament del seu germà Radipert, donà al monestir de Lavaix diversos béns, entre ells, l’alou que tenia el seu pare in Ortoneta. També el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles tenia possessions a la vila d’Hortoneda per deixa testamentària, segons que consta en el testament de Ramon Adalbert, del 1066.
L’església parroquial de Santa Maria d’Hortoneda es beneficià de diversos llegats. Així, l’any 1071 rebé la vila de Castelló (Castelion) i la dècima dels homes de la serra de Claverol que li havia deixat Ramon Miró; l’any 1135 Guillem Tedball li llegà quatre morabatins.
Santa Maria formava part l’any 1314 de l’ardiaconat de Tremp. L’any 1391, consta que el seu capellà pagava tres lliures de dècima. Al principi del segle XVI la parròquia d’Hortoneda formava part de l’oficialat de Tremp.
En la visita pastoral del 1758 l’església estava sota l’advocació de Nostra Senyora de l’Assumpció, i era sufragània de Sant Cristòfol de Claverol. En aquest moment l’església tenia dos altars, el principal i un de secundari dedicat a santa Anna, i una petita sagristia, però mancava de fonts baptismals. En la reestructuració del 1904, Santa Maria d’Hortoneda fou segregada de Claverol i erigida com a parròquia independent, fet que motivà la construcció de les fonts baptismals i de totes les insígnies pròpies de la nova categoria. Actualment depèn novament de Claverol. (MLIC)
Església
Planta de la disposició actual d’aquest temple, totalment modificat, amb el que resta de l’absis major, desfigurat per reformes modernes.
J.A. Adell
L’església de Santa Maria d’Hortoneda és un edifici profundament transformat però que, a desgrat de les mutilacions i les reformes, conserva prou elements per a poder-ne intuir l’estructura original, que correspon a un edifici de gran interès tipològic.
En l’actualitat, l’església d’Hortoneda és aparentment un edifici d’una sola nau, sense absis diferenciat, coberta amb volta apuntada amb llunetes i reforçada per tres arcs torals, amb el presbiteri a ponent, i l’accés a llevant a través d’un mur corbat que presenta tot l’aspecte de formar part d’un absis original. A aquesta nau s’han afegit capelles i s’observen alguns arcs paredats als murs nord-oest i sud-est.
En el seu estat actual, però, aquesta església conté prou vestigis i elements perquè en puguem escatir la forma original, és a dir, la d’un edifici de tres naus, del qual sols es conserva el cos de la nau central i la part de llevant del lateral nord i una part del lateral sud. Aquests elements permeten suposar que l’església original era probablement més llarga, cap a ponent, que l’actual, i que la seva estructura responia a un pla basilical de tres naus, amb un transsepte, que no destaca en planta, situat no a l’extrem de llevant, com és més habitual, sinó cap al centre de les naus, seguint una tipologia molt poc usual a Catalunya, però que té exemples en esglésies com ara la de Sant Llorenç del Munt.
Els braços del transsepte es cobreixen amb voltes de canó de perfil semicircular al nord i apuntat al sud, i en el seu creuer amb la nau central hi havia, probablement, una cúpula, de la qual només es conserven els arcs d’obertura, visibles per sobre del nivell actual de les cobertes. Encara al segle passat la cúpula conservava un cimbori octogonal, format per una torre de dos nivells d’obertures molt alterades, però que encara permetien copsar que es tractava, en origen, de finestres geminades emmarcades per arcuacions llombardes, que no es repetien, sembla, en la resta de paraments. Això succeeix en l’altre exemple conservat a Catalunya d’aquest singular tipus de cimbori, l’església canonical de Sant Pere de Ponts, i en una situació diferent amb relació a la resta de l’església, en el monestir de Sant Pere de Galligants. Cal remarcar els importants pilars de suport de la cúpula al seu costat de ponent, que són totalment diferents dels suports del costat de llevant, sense que en el seu estat actual puguem escatir les raons d’aquesta asimetria de suports.
Dels absis originals, no n’han romàs més que vestigis, per tal com el central fou profundament alterat per obrir-hi la porta del temple, tot i que encara conserva vestigis de l’arrencada d’una lesena, que sembla indicar que disposava d’una ornamentació amb motius llombards d’arcuacions sota el ràfec. L’absidiola sud ha desaparegut totalment, i de la nord només es conserven vestigis de la seva curvatura i de l’arrencada de la volta en la seva unió amb el cos de l’absis central. En aquest costat nord, que és la part més ben mantinguda de l’edifici original, hi ha una finestra de doble esqueixada, l’única obertura original visible en tota l’església, car la porta ha desaparegut i les altres finestres responen ja als processos de reforma.
L’aparell de les parts originals és de carreu irregular, ben tallat, i disposat molt ordenadament. Les característiques constructives i tipològiques, com també els vestigis d’ornamentació conservats, i sobretot la torre del cimbori, demostren clarament que l’església d’Hortoneda és un edifici concebut amb plena aplicació de les formes llombardes de l’arquitectura del segle XI. Constitueix un cas tipològicament molt interessant, pel traçat de la seva planta i la seva concepció espacial, que dona un context clar a la tipologia que es defineix a Sant Llorenç del Munt, i que possiblement es repetís a Sant Cugat del Vallès. L’existència d’un paral·lelisme clar entre les esglésies de Sant Llorenç del Munt i la concepció inicial de la d’Hortoneda permet de precisar la relació entre l’aplicació d’aquesta tipologia singular a Catalunya i els seus paral·lels en l’arquitectura italiana contemporània, com l’església de Sant Salvador de Capodiponte, a partir dels models definits en l’arquitectura bizantina. (JAA)
Bibliografia
- ACU. Llibre de Visites, 1758, núm. 112, folis 293v-295r
- ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàgs. 270-271
- ACV. Llibres de Visites del Bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol.V (1314-1315)
- Rocafort, s. d., pàg. 824
- Abadal, 1955, vol. III(II), doc. 175, pàg. 376
- Bertran, 1979, vol. II, pàg. 305
- Adell-Pladevall, 1980, pàg. 225 i segs.
- Baraut, 1983, vol.VI, doc. 837, pàgs. 193-194 i doc. 838, pàgs. 194-195
- Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1445, pàgs. 254-255.