Mare de Déu de la Plana (el Pont de Claverol)

Situació

Vista des de llevant d’aquesta església, de gran simplicitat i esveltesa.

ECSA - J.A. Adell

L’església de la Mare de Déu de la Plana és situada al Peu dels cingles de Pessonada, a 1 km escàs al nord-oest del nucli urbà, en un indret on apareixen enterraments al costat de l’església, restes d’un antic cementiri que en la visita pastoral del 1758 ja no apareix documentat. (JAA)

Mapa: 33-11(252). Situació: 31TCG363761.

Història

No s’han localitzat notícies d’aquesta església, que apareix documentada d’ençà el segle XVIII com a capella annexa de Santa Maria de Pessonada. Santa Maria de la Plana havia estat anteriorment una església amb cementiri propi, del qual es poden veure restes a la part de tramuntana de l’edifici. Això fa pensar que devia estar vinculada a un nucli de població, amb les funcions parroquials d’enterrament. (MLIC)

Església

Planta de l’església amb l’absis tancat per un envà i convertit avui dia en sagristia.

J.A. Adell

És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil lleugerament apuntat que arrenca de sengles arcs formers semicirculars adossats als murs laterals i és reforçada per dos arcs torals, també de perfil lleugerament apuntat.

La nau es capça a llevant per un absis semicircular, actualment tancat per un envà que el converteix en sagristia, que s’obre a la nau mitjançant un estret arc presbiteral.

Cal assenyalar l’acusada asimetria que s’observa als arcs formers dels dos costats de la nau, dels quals els del costat nord arrenquen d’unes impostes bisellades, mentre que els del sud, de diàmetres molt més amples que els del nord, presenten una imposta molt més barroera formada per un simple bloc sense desbastar. Els arcs formers corresponents al tram de nau més proper a l’absis tenen un diàmetre molt més petit que la resta, especialment el del costat nord, molt més estret i sense impostes, que en canvi sí que hi són al corresponent del costat sud, on presenten un perfil bisellat, més proper a les altres impostes del costat nord que a les dels altres arcs del mateix costat. A l’angle nord-oest hi ha les traces d’un pilar que resta escapçat, sense arc, i sense parell en el costat sud.

L’església té tres portes, de les quals només una és oberta. Aquesta, resolta en arc de mig punt, és situada al centre de la façana sud. A la mateixa façana, prop del seu extrem est, corresponent a l’últim arc former, hi ha una altra porta, més estreta, també en arc de mig punt, paredada. La tercera porta, també paredada, és a la façana de ponent. Ha perdut el seu brancal interior sud i és resolta exteriorment en arc de mig punt. Per dins té una llinda de fusta amb arc de descàrrega i timpà refós al gruix del mur. Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada, i a la façana de llevant de la nau, per sobre de l’arc presbiteral, n’hi ha una altra de cruciforme. Finalment, a la façana de ponent hi ha una altra finestra, molt alterada, que devia ser en origen una finestra també cruciforme. A la façana sud, per sobre de la porta més petita, s’hi obre una finestra d’una sola esqueixada.

Aspecte interior de l’església, on s’aprecia la nau un xic apuntada i la perfecta execució dels seus arcs torals i formers.

ECSA - J.A. Adell

L’edifici és totalment mancat d’ornamentació. L’aparell és format per carreus a penes escairats al mur nord i de carreus de proporció quadrada, més ben tallats, sense polir, en tot el sector sud i l’absis. Les portes d’aquest sector són resoltes en arc de mig punt fet de dovelles ben tallades i polides, mentre que la porta de ponent, també en arc, però de tipologia interior molt diferent, té unes dovelles molt més barroeres, extradossades per un segon arc de lloses planes. En aquesta mateixa façana oest s’observa un canvi d’aparell, prop de l’angle sud, amb una clara junta de discontinuïtat vertical. A l’interior es repeteix aquest contrast d’aparells i fins i tot l’arc former de l’extrem nord-est conserva els carreus i les dovelles amb juntes encintades. Tot l’interior és emblanquinat de calç, amb un tipus d’acabat que evoca l’aspecte que podria tenir en el seu origen.

Les acusades asimetries existents entre els costats nord i sud de la nau, que es reflecteixen en els seus elements i en la seva construcció, sembla que posen en evidència que l’església correspon a dues fases constructives, poc allunyades en el temps, de les quals la primera correspondria als murs nord i de ponent, que cal situar vers la meitat del segle XI. No sabem si aquesta església primera s’arribà a acabar o bé s’esfondrà i es reféu tot el costat sud, la coberta, amb la seva volta lleugerament apuntada, i també l’absis, en un procés constructiu que podem situar a la fi del mateix segle o com a màxim al principi del segle següent, seguint, però, els mateixos paràmetres constructius. (JAA)

Frontals i laterals d’altar

Tres peces formen el conjunt de pintura sobre taula d’un suposat baldaquí procedent de Pessonada i segurament d’aquesta església. Dues d’elles es troben actualment al Museo de Bellas Artes de Bilbao (taula del Davallament i de l’Arca de Noè), amb els números d’inventari 69/255 i 69/256 respectivament. Ambdues foren adquirides pel museu l’any 1959 procedents de la col·lecció Espinal. La tercera taula (Crist en Majestat), segons que consta per una fotografia de l’Institut Amatller (clixé GI-E-304, també conservat a l’Arxiu Mas), forma part de la col·lecció Ruiz de Madrid. Les dues primeres fan 108 × 51,5 cm i 108 × 52 cm, respectivament, i foren pintades a base de tremp d’ou. De la tercera, hom no disposa de les mides, però per la fotografia sembla que era més gran que les dues de Bilbao. Totes tres han estat totalment restaurades.

La taula del Davallament presenta un fons monocromàtic d’un vermell intens, damunt del qual s’ha desenvolupat el tema. La figura de Crist, crucificat sobre una creu de tipus “Arbre de la Vida”, és acompanyada per les figures de la Mare de Déu i sant Joan, i també per Josep d’Arimatea i Nicodem, aquests dos últims protagonistes actius del davallament del cos de Crist. Per damunt del travesser de la creu hi ha dues figures, que són la personificació del sol i la lluna; ens ho indiquen les inscripcions que es poden llegir al seu costat, tot i que la de la lluna ha estat invertida. Al capdamunt de la taula una figura angèlica treu el cap i el braç d’entremig d’un núvol; de la seva mà surten uns raigs en direcció al cap del Salvador. Les figures, molt estilitzades, sembla com si suressin en l’aire, sense cap punt de recolzament. És curiosa la desproporció que s’estableix entre la figura de sant Joan i la resta dels personatges. Les figures de Josep d’Arimatea i Nicodem adquireixen unes proporcions gairebé ridícules, i la de la Mare de Déu sembla sacsejada pel braç, molt més gran, de Crist.

Pel que fa a la taula de l’Arca de Noè, la nau apareix sobre un fons monocromàtic daurat i sense cap mena de delimitació respecte el mar. Aquest ha estat representat a base d’unes línies blanques que volen significar les ones del mar, entremig de les quals hi ha els cossos dels ofegats. A la part superior de la nau uns arcs permeten veure els caps de Noè i la seva família, mentre que al capdamunt un colom porta la branca de llorer.

La tercera taula presenta Crist en Majestat, voltat per una màndorla i pels quatre símbols dels evangelistes. A la part superior de la taula una altra figura sembla en posició de beneir o de saludar.

Si fos cert, tal com es diu, que aquestes taules formaven part d’un baldaquí, sorprèn la iconografia que s’hi representa, sobretot la presència de l’arca de Noè. Aquest motiu, juntament amb l’episodi del diluvi, apareix normalment formant part de la història del patriarca en cicles de l’Antic Testament. Dins el camp de l’escultura, els exemples més propers són el claustre de la catedral de Girona i el del monestir de Sant Cugat. D’altra banda, en pintura mural i dintre de l’àmbit hispànic, aquest tema hi és representat en dos conjunts; es tracta de les pintures de Bagüés i les del monestir de Sixena. És, potser, en l’àmbit de la miniatura on la proliferació del tema fou major. En territori català dos textos fonamentals recolliren el tema, la Bíblia —un exemple n’és la Bíblia de Rodes (BNP, ms. lat. 6, t. I, foli 9)— i el Comentari a l’Apocalipsi del Beat de Lièbana (Mentr, 1980). Altres menes de textos, però, s’encarregaren també de la seva difusió, com ara els saltiris.

Cal esbrinar, doncs, quin d’aquests textos serví de pauta per a la interpretació iconogràfica de la taula de Pessonada. A primer cop d’ull, aquesta escena il·lustra el que es diu en els passatges del Gènesi 6, 14 a 8, 11, tot i que el moment concret que s’hi representa és el del passatge 8, 11. Les representacions sobre aquest tema que trobem en els manuscrits abans esmentats responen a conceptes molt diferents, si es donen en un o altre text. En el text del Beat de Lièbana el tema de l’arca de Noè ocupa una part essencial. El text, que s’inicia amb una dissertació sobre l’Església i Crist, conclou amb el tema de l’arca, que serveix per a exemplificar les idees exposades. L’arca es presenta com l’arquetip de l’Església i Noè com la prefiguració de Crist. Tanmateix, l’estructura de l’arca s’explica de manera conceptual i té la seva plasmació gràfica en una figura de base quadrangular, que el Beat assimila als quatre evangelis, coberta per una forma triangular, que és el domini de l’esperit. D’altra banda, s’hi representa una secció transversal de la nau, de manera que es pot veure l’interior i la distribució dels diferents pisos. Al capdamunt de l’arca s’hi posa el colom amb la branca d’olivera, entès com la prefiguració de l’Esperit Sant i com a missatger de la resurrecció. La representació dels éssers que suren en les aigües, tant si són animals com éssers humans, prové de la tradició literària hebraica recollida per Beat de Lièbana (Gutmann, 1977).

En la Bíblia de Rodes, l’arca, representada com un rectangle coronat per un triangle, presenta en línies generals el mateix esquema iconogràfic que el que ha estat descrit per als Beatus. Una diferència bàsica, però, la separa d’aquestes obres: l’arca és vista des de fora, fet que impedeix la visió de la seva distribució interna.

Iconogràficament, doncs, la representació de l’arca de Noè de la taula de Pessonada és més propera a la de la Bíblia de Roda que a la dels Beatus. L’arca està vista des de fora; se l’ha representada com una mena de cofre de base rectangular i coberta amb volta de mig punt. S’hi distingeixen dos nivells: en l’inferior s’ha representat una porta d’entrada de mig punt, adovellada i amb forrellat; en el superior s’obren tres arcades semicirculars per on treuen el cap Noè i la seva esposa, els tres fills i les seves respectives mullers. Al capdamunt, el colom porta la branca d’olivera en senyal del final del diluvi. D’entre les aigües sorgeixen els cossos de diversos animals i objectes no identificats. Aquest últim tema no apareix en la Bíblia de Rodes, però sí en els diversos Beatus. És, doncs, una transcripció literària però aïllada de la resta de la narració bíblica de la història de Noè, ja que les dues altres taules de Pessonada no tenen res a veure amb aquesta història.

L’altra taula conservada a Bilbao representa la imatge del davallament del crucificat. Aquesta iconografia, segons Millet (1916, pàg. 471), comença a formular-se al segle X com a derivació del tipus bizantí. D’altra banda, Réau (1957, pàg. 513) creu que el motiu del davallament de la creu apareix ja, en l’art cristià, al segle IX, tot i que les primeres representacions no inclouen les figures de Josep d’Arimatea i Nicodem. Fou al segle X, amb el desenvolupament dels sermons místics de Georges de Nicomèdia, que s’introduí la figura de la Mare de Déu i sant Joan. La Mare de Déu té un paper actiu en el davallament, en el sentit que agafa el braç dret de Crist, que ha estat desclavat de la creu, i se li acosta als llavis per a besar-lo; en canvi, sant Joan es presenta amb la mateixa actitud de dolor que trobem en les crucifixions. Sembla que en moments successius i a partir del segle XI el tema es va complicant: Nicodem un cop ha desclavat el clau de la mà esquerra de Crist s’ajup cap als peus per a desclavar-los.

La taula que ara s’estudia participa de dos moments de la Passió de Crist: la Crucifixió i el Davallament. Crist té el braç esquerre clavat a la creu i el seu cos encara es manté recte damunt la fusta; només una lleugera inclinació del cap i els ulls closos fan pensar en la seva mort. Mentrestant, el braç dret és ja desclavat i subjectat per Maria. Josep d’Arimatea agafa el cos de Crist, mentre que Nicodem s’ajup a desclavar-li els peus.

La representació del sol i la lluna damunt el travesser de la creu és pròpia de les crucifixions, però no dels davallaments. Les fustes de la creu han estat concebudes com a troncs d’arbre amb les branques tallades, referència directa i associació plàstica de l’arbre de la vida del paradís; un exemple similar apareix en el Llibre II dels Paralipòmens (MEV, ms. 6, foli lv; vegeu l’estudi i la il·lustració dins el vol. III, pàg. 751, de la present obra). Al cim de la creu, un àngel que surt d’un núvol llança tres raigs vers el cap de Crist, com a senyal de la benedicció de Déu.

En el context català el motiu dels davallaments és representat, fonamentalment, en l’escultura de talla sobre fusta; així, es poden esmentar els davallaments de Sant Joan de les Abadesses, d’Erill, Taüll, Durro i Boí, principalment. Dins l’àmbit de la pintura sobre fusta hi ha dues obres, a part les estudiades aquí, que presenten aquest tema. Es tracta de l’anomenada biga de la Passió (conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya) i una de les taules laterals de Sagàs (Museu Diocesà i Comarcal de Solsona). No es coneix cap exemple de davallament dins de l’àmbit de la pintura mural a Catalunya, però sí a França. És el cas dels davallaments representats al timpà de l’església abacial de Saint Savin-sur-Gartempe (Wettstein, 1978, fig. 4, núm. 4) i a Serrabona (Deschamps-Thibout, 1951, pàg. 146).

La tercera taula procedent de Pessonada, conservada a Madrid, presenta, com hem dit, la imatge de Crist en Majestat voltat per la figura dels quatre símbols del tetramorf. Aquesta taula, més gran que les altres, inclou un element iconogràfic força estrany. Al damunt de la composició central, fora de l’emmarcament estricte, hi ha una figura humana que no es conserva sencera. És una figura barbada que resta dempeus i aixeca les seves mans en senyal de benedicció. Potser es tracta de la figura de Déu Pare, però no coneixem cap altra obra on es representi alguna cosa semblant. De fet, la representació de Déu, en època romànica, sol concretar-se en forma de mà, tal com s’esdevé en les pintures de Sant Climent de Taüll.

El conjunt de les tres taules de Pessonada, malgrat el seu aparent primitivisme, presenta des del punt de vista iconogràfic un cert interès. En primer lloc, cal tenir en compte quina era la funció d’aquestes taules, per tal d’entendre el programa iconogràfic. Sempre s’ha dit —així ho recull J. Sureda (1981, pàg. 386)— que formaven part d’un baldaquí. Però si s’analitzen detingudament les taules i s’analitzen les fotografies antigues (fetes abans de la restauració, l’any 1906) que es conserven a l’Institut Amatller o a l’Arxiu Mas, s’observa que totes les escenes són incompletes i que l’estructura actual de les taules difereix de l’original. La taula del Diluvi presenta uns talls molt evidents, tant per la banda dreta com per l’esquerra, però encara més la del davallament: en la seva part dreta i al costat de la figura de sant Joan, apareix una mitja circumferència, semblant a la que dibuixen els nimbes dels altres personatges, que fa pensar en la possibilitat de la representació d’una altra figura. Si s’observa el frontal de Sagàs, en el qual també s’ha perdut gairebé tota la representació, l’escena que continuava devia ser la de l’enterrament de Crist.

També se sap, per les fotografies antigues, que de la figura situada al capdamunt de la taula de Crist en Majestat només es conservava la meitat inferior, mentre que la resta és producte de posteriors restauracions. Tot plegat fa pensar que la totalitat del conjunt en el seu estat originari degué ser més gran i que, si bé no es pot dilucidar quina podria ser la funció del moble, el programa iconogràfic era molt més complet del que ha arribat fins avui. Cal tenir en compte, també, que si es tractés d’un baldaquí dels tipus templet encara faltaria una altra taula.

Malgrat aquestes mancances, podem considerar, des d’una lectura iconogràfica global, que la representació de l’arca respon a la idea de prefigurado de l’Església, plantejament fet per la patrística i recollit per Beat en el seu comentari a l’apocalipsi de Sant Joan. Si això es relaciona amb el tema crucifixió-davallament, es tractarà de la interpretació de la salvació de l’Església per mitjà del sacrifici de Crist. Aquest programa iconogràfic es clourà amb la figura apocalíptica del Crist en Majestat.

Des del punt de vista estilístic poc es pot dir d’aquestes taules, tenint en compte que tant les que es troben actualment al Museo de Bellas Artes de Bilbao com la que pertany a la col·lecció Ruiz estan totalment repintades i en bona part refetes. Els rostres dels personatges s’acostarien, amb matisacions, als dels frontals de Boí i Taüll. Malgrat tot, cal pensar que l’autor d’aquestes taules seguí com a model una composició miniaturada, ja que la temàtica, com s’ha vist, és més pròpia d’aquest tipus de manifestació artística.

Quant a la datació, hom proposa el segle XIII, tot tenint en compte el desenvolupament del tema del davallament, en què la figura de Nicodem s’ajup als peus de Jesús per a desclavar-li els claus; aquesta actitud, segons Réau (1957, pàg. 515), ha estat recollida del teatre de la Passió del segle XIII. (TGV)

Talla

Vista frontal i de perfil de la marededéu, avui conservada en una casa particular de Pessonada.

ECSA - T. González

Procedent de l’església de la Mare de Déu de la Plana hom conserva, en una casa particular de Pessonada, una talla de fusta policromada que representa la Mare de Déu amb el Nen i que fa 27 × 11 × 7 cm. Les seves mides tan reduïdes —el Nen fa, només, 17 cm d’alçada— li atorguen un interès especial, ja que no n’hem trobat cap altra de tan petita entre les que es conserven a Catalunya.

Iconogràficament respon a la tipologia de les anomenades sedes sapientiae, ja que Maria esdevé tron del seu Fill. La Mare s’asseu en un banc, sense respatller, format per una taula sustentada per quatre muntants —a manera de columnetes de fusts i capitells llisos— que recolzen sobre una base rectangular lleugerament motllurada.

La figura de la Mare de Déu, disposada frontalment, és lleugerament inclinada endavant i, tot marcant una corba amb el cos, acull la figura del Nen Jesús. De rostre triangular, mostra unes faccions serenes. El cap va tocat amb un casquet, sense cap mena d’ornamentació aparent, que recorda les corones de tipus carolingi; a la part posterior s’aprecia un forat on segurament devia anar col·locada una corona de metall d’època posterior. El vel deixa veure part dels cabells que cauen per davant de les orelles, cobrint-les, i fent unes petites ondulacions. Va vestida amb una túnica vermella de coll rodó rivetejat en blanc; sota d’aquest una línia blanca imita el cordó que subjecta el mantell. La vora del vestit es decora amb una sanefa de dues línies blanques paral·leles, entremig de les quals s’inscriuen uns perlejats del mateix color. Al damunt duu un mantell blau que li cau fins a la meitat de les cames en forma de V, molt oberta, passant per sota dels braços tot embolcallant-los. Per sota de la túnica surten els peus, calçats amb una mena de sabates punxegudes de color fosc. Amb la mà dreta sosté la bola del món, amb la qual gairebé es confon, i amb l’esquerra fa el gest de sostenir el Fill.

La figura de Jesús, d’una grandària absolutament desproporcionada respecte la Mare, s’asseu lleugerament desplaçada vers la cama esquerra de Maria. Amb la mà dreta, molt gran, beneeix i amb l’esquerra subjecta el Llibre recolzant-lo, dret, damunt el banc. Presenta el mateix rostre triangular de la Mare, però no va tocat ni presenta corona. Va vestit amb una túnica de color rosat, d’ample coll rodó rivetejat en negre. Al damunt duu un mantell groc que li cau a manera de toga, tot cobrint-li el braç esquerre. El vestit s’ornamenta amb unes pinzellades semicirculars de color blanc i d’unes taques d’un rosa més pujat.

El seu estat de conservació és força bo, malgrat que algunes zones han perdut la capa pictòrica; això, d’altra banda, ha permès veure que el sòcol de la talla ha estat endrapat, la qual cosa té la funció de preparar la fusta abans de ser policromada; no sembla pas que la resta hagi rebut el mateix tractament.

Les característiques formals d’aquesta talla són el hieratisme, la desproporció en els cànons i, alhora, un cert desplaçament del Nen del centre de la falda de la Mare vers la seva esquerra; també cal destacar la insinuació gestual d’acolliment del Fill per part de Maria. Tot plegat, malgrat la dificultat que representa qualsevol tipus de classificació, acosta aquesta imatge a altres talles similars datades al final del segle XII. Hi ha, però, un element que la diferencia de les talles conegudes a Catalunya; es tracta del banc on s’asseu la Mare. Pel que coneixem, la tipologia de seients normalment varia de la cadira curul a l’escambell; en canvi, en aquest cas es tracta d’un banc sostingut per quatre columnes que l’acosten a models clàssics. Aquest seient té plasmació, fonamentalment, en representacions miniades. Així, en són exemple la Bíblia de Ripoll (Bibl. Apost. Vaticana, ms. lat. 5729), zona superior del foli 366v; un manuscrit amb textos de Beda el Venerable, procedent també de Ripoll (Arxiu de la Corona d’Aragó, ms. Ripoll 151), al foli 154; l’Evangeliari de Cuixà (Bibl. Munic. Perpinyà, ms. 1), al foli 3v. També trobem alguna representació similar en els frontals d’Espinelves i en el de Sant Hilari de Vidrà, ambdós al Museu Episcopal de Vic. (TGV)

És del tot estrany l’ús d’aquest tipus de seient en la imatgeria catalana. El model es remunta al mobiliari usual en el món grec i, posteriorment, romà (aquest deriva del seient anomenat dioplros, o cadira/banc sense respatller). Es tracta d’un seient del qual es pot dir que deriva una bona part dels seients representats en la pintura mural i sobre taula romànica, tot i que amb versions molt diverses i simplificades. Així, és present, amb una major semblança al de la marededéu de la Plana, al frontal de Sant Hilari de Buira (Alta Ribagorça), actualment al Museu Diocesà de Lleida, com a tron de la figura central. Fora de Catalunya també es representa al setial de la marededéu de Saint Gervazy (Puy de Dôme). (CLIU)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• ACU. Llibre de Visites, 1758, núm. 112, folis 292r-293r
• ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 271.

Bibliografia sobre el frontal

• Gudiol i Cunill, 1929, pàgs. 512-513
• Cook-Gudiol, 1950, pàgs. 222 i 233
• Lasterra, 1969, pàg. 123, núms. 255 i 256
• Bengoechea, 1978, figs. 36 i 37
• Sureda, 1981, pàgs. 109, 254, 386.