Santa Maria de Lavaix (el Pont de Suert)

Situació

Restes de murs, en bona part engolides per les aigües del pantà d’Escales, l’única mostra que resta d’aquest gran cenobi ribagorçà.

ECSA - J.A. Adell

Les ruïnes del monestir de Santa Maria de Lavaix es troben en un indret normalment negat per les aigües de l’embassament d’Escales, a uns 3 km del Pont de Suert, i només són visibles, i accessibles, quan el nivell de les aigües és prou baix.

Mapa: 32-10 (213). Situació: 31TCG146955.

L’accés, quan és possible, s’efectua per la carretera N-260, del Pont de Suert a la Pobla de Segur; un cop passat el túnel de Lavaix, hi ha un camí que baixa fins al riu, des d’on es pot prendre l’antic traçat de la carretera que passa pel costat de les ruïnes. (JAA)

Història

Les noticies històriques que aporten els primers cronistes indiquen l’existència al monestir de Lavaix d’un bon fons de pergamins. L’arxiu de Lavaix fou espoliat arran de la guerra de Successió i de les invasions posteriors. Erudits com P. de Marca i J. Villanueva encara pogueren admirar-lo. A mitjan segle XIX, però, P. Madoz ja en parla en passat, i informa d’un incendi a la biblioteca perpetrat a l’època de la “revolució”. Sens dubte, amb la desamortització, hom s’hi interessà per fer-ne desaparèixer instruments comprometedors. La Missió de l’Institut d’Estudis Catalans, l’any 1907, comunicava que havia trobat “rastres de l’arxiu en mans extranyes” i el primer editor important, Serrano y Sanz, l’any 1912, tan sols pogué aprofitar el trasllat d’un cartoral dels segles XII i XIII. Es tracta, afortunadament, d’una còpia fidel, sencera i molt acurada del prior de Meià, Manuel de Abad y Lasierra (1782), que avui es conserva a la Biblioteca de la Real Academia de la Historia (Madrid) en una col·lecció homònima. Un petit lot documental que es conservava a l’església parroquial del Pont de Suert anà a parar a l’Arxiu Capitular de Lleida.

Així doncs, el cartoral de Lavaix és la principal font que hi ha per a conèixer el passat del cenobi, però també d’altres cases religioses relacionades amb el seu passat, especialment, Sant Genís de Bellera i Sant Vicenç de Seurí.

Per tant, les fonts instrumentals, llevat d’algun cas, es basen en el cartulari confeccionat al segle XII, tardívol, en uns moments de canvis importants al monestir. Això planteja problemes diplomàtics i cronològics que cal contrastar i, d’alguna manera, sistematitzar. Cal saber que són força nombroses les anomenades falsificacions que giren entorn d’aquests monestirs. Tanmateix, convé distingir entre les veritable falsificacions de prestigi, tres auctoritas d’un suposat comte Asnar i una carta libertatis del comte Frèdol, i les adaptacions fetes amb una clara finalitat utilitària, la de posar al dia antics títols de propietat, ja que totes aquestes es basaven en un fons històric autèntic. En opinió de R. d’Abadal, el lot de documents del monestir de Lavaix fou farcit a cavall dels segles XI i XII.

En paraules d’A. Pladevall, Santa Maria de Lavaix potser és el monestir català que ha passat per més regles monàstiques diferents i per més vicissituds. Als seus inicis, amb el nom de Vilanova, era d’Urgell, al segle X era del bisbat de Pallars, d’on passà successivament al de Roda, i acabà pertanyent al de Lleida després de la interinitat de Barbastre. Es trobava a la ratlla fronterera entre els comtats de Pallars i Ribagorça, i per això fou objecte de permutes i transaccions entre els comtes, i quedà definitivament inclòs en el Pallars Jussà per les permutes entre els comtes de Pallars Sobirà i els de Pallars Jussà del segle XI.

Uns orígens obscurs

L’origen d’aquest cenobi, emplaçat al “pagus Sovertense, in insula qui vocant Lavagiu”, no es considera pas gaire remot però sí desconegut. Alguns estudiosos han suposat que hi hagué als entorns nuclis de vida eremítica que s’ajuntaren a Lavaix i procediren a fundar el monestir. De fet, Santa Maria de Lavaix és emplaçat vora d’unes antigues balmes. D’altra banda, hom ha catalogat els capitells del claustre com d’època visigòtica, cosa que s’ha comprovat que no és certa.

Els dos primers instruments considerats autèntics, de l’any 848, fan referència a l’activitat d’un abat Trasoad regint un monestir anomenat Vilanova “qui est situs super fluvium Nocaria”. El primer document informa que l’abat Trasoad establí Constantí, prevere, i Atilà en la basílica de Sant Julià de Sentís, perquè hi fessin vida monàstica sota la seva obediència o de l’abat que junts designessin; les signatures esmenten també set monjos, potser comunitaris de la casa, i dos abats més. El segon diploma es tracta d’un important precepte d’immunitat atorgat pel comte Frèdol de Tolosa a demanda de l’abat Trasoad del monestir de Vilanova, en el qual s’acordà la llibertat d’aprisiar, en tot el seu comtat, la plena possessió dels béns aportats pels monjos professos, la protecció personal i la salvaguarda jurídica.

Després es perd totalment el rastre de Vilanova i al segle X apareix per primera vegada el nom de Lavaix. R. d’Abadal no dubtà pas a identificar-lo amb Vilanova. Segons aquest topònim, indicatiu d’una nova fundació, els seus orígens no devien ésser gaire allunyats i, probablement, l’abat Trasoad en devia ser el fundador per inspiració dels mateixos bisbes d’Urgell, tal com ho fou el monestir de Santa Maria de Senterada (Pallars Jussà).

En aquest sentit es pot interpretar que la primera de les auctoritates d’un suposat comte Asnar es va farcir, justament, per a demostrar que el monestir “qui vocatur Villanoba atque Lavagius” era una mateixa entitat sota el govern de Trasoad.

Tot plegat, hi ha més incògnites que no pas certeses. És versemblant pensar també que hi hagué una primitiva i potser llegendària cel·la de Lavaix dedicada en un primer moment a sant Martí, en el pagus d’Isdes. Un document força manipulat de l’any 1021 reporta la donació de la vil·la d’Erta de Sas feta pel diaca Eldefred a l’abat Trasoad i als seus germans de la cel·la “Sancti Martini in pau Agelchle in loco ubi dicitur Labadios”.

El renaixement del monestir al segle X

Després de noranta anys de silenci, la comunitat de Lavaix deixa constància de la seva existència i, a partir de llavors, d’una manera ininterrompuda durant un mil·lenni. Els nous comtes ribagorçans es consideraren hereus de llurs predecessors i, entre altres coses, garants de l’observança monàstica. És per això que en aquelles cases més abandonades es registra una actuació més decidida i prematura. En el cas del monestir de Lavaix resta clarament consignada la subjecció als nous bisbes del país que dirigien el renovellament comunitari. El bisbe Ató, fill del comte Ramon I de Pallars, sembla que governà algunes de les altes valls i fins i tot l’Aran. Sota la seva autoritat el prevere Adroer feia les funcions d’abat (es titulava “advocatus abbas”) i presidí el renaixement del monestir. Fa la impressió que la restauració del monestir de Lavaix es va veure afavorida per l’arribada de mossàrabs hispans, almenys així ho indiquen l’onomàstica i, expressament, les referències jurídiques de caràcter gòtic.

L’any 939 hi són consignats almenys una dotzena de comunitaris amb 3 preveres, 8 monjos llecs i altres servents. Res no fa suposar ací una crisi comparable a la d’altres comunitats del país. Els titulars més antics de l’abadia són Santa Maria i sant Pere, als quals cal afegir sant Joan i sant Llorenç a partir de mitjan segle X. És més, la menció “sicut consuetudo est monasterio vestro” de l’any 950 reflecteix l’activitat espiritual, social i econòmica desplegada en el territori fronterer pels monjos de Lavaix, i per tant la plena adequació a la tasca colonitzadora que li era encomanada.

D’acord amb aquesta primera intervenció, al llarg de l’alta edat mitjana Santa Maria de Lavaix tindrà més que cap altre monestir del país l’especial protecció dels comtes que, lògicament, se’n consideraren patrons. A més, la seva situació fronterera entre els dos nous comtats (Pallars i Ribagorça) afavorirà el despreniment comtal tant en moments d’afermament com de feblesa, d’una i d’altra banda, però sempre segons les indicacions dels monjos.

L’any 939 el comte Unifred I de Ribagorça aportà al monestir de Lavaix, per al remei de la seva ànima, el vilar de Massivert amb tot el seu terme, situat en l’apèndix d’Erta, que li pervenia per donació d’un tal Gutiscle Guimar. Hi actuà com a escrivent el prevere Quint, que havia d’esdevenir amb el pas dels anys abat de Lavaix.

A partir del 947 es coneix l’observança de la regla de sant Benet al monestir de Lavaix. Així doncs, el bisbe Ató probablement degué considerar la renúncia a les seves prerrogatives, davant l’empenta de la comunitat, i d’acord amb l’esperit de reforma que es vivia llavors dintre el monaquisme, n’assegurà la independència amb la introducció dels preceptes benedictins. Certament, en aquest any, el bisbe Ató amb el seu nebot, el comte Guillem I, donaren al monestir de Lavaix la casa de Sant Joan, que era església, fundada en l’Espluga del castell de Viu, amb totes les seves pertinences, per tal que la convertissin en cel·la i instauressin la vida monàstica segons la regla de sant Benet, i sota la seva subjecció. Tres anys més tard, el 950, el comte Unifred I donà al monestir de Lavaix, a l’abat Adroer i a tota la seva comunitat el lloc dit Sant Vicenç, a la vall de Soperuny, que ell amb els seus fidels prengué als pagans, perquè el tinguessin sota la servitud monàstica, d’acord amb la regla benedictina.

L’afermament del monestir

Quint, aquell antic prevere que actuava d’escrivent en la comitiva comtal, va ser promogut pels comtes ribagorçans a l’abadia de Lavaix, probablement, amb intencions de consolidar llur influència i d’afermar-hi la reforma. Fill d’Unifred i germà de Robert i de Manolf, es tractava d’un autèntic fidel comtal i alhora la persona indicada per a instaurar al cenobi de Lavaix la més estricta observança benedictina. L’abat Quint surt també esmentat entre els principals testimonis que assistiren a l’erecció de la seu de Roda l’any 957, fet que confirma aquests lligams. D’altra banda, les aportacions personals de Quint i les donacions recaptades asseguraren al monestir la independència econòmica.

L’any 956 el prevere Quint es lliurà personalment al monestir per viure comunitàriament segons la regla benedictina amb tot el seu patrimoni i els seus drets, però amb el benentès que automàticament els seus germans l’acceptaven com a abat. Les aportacions alodials de Quint foren importants i considerables tant perquè consolidaren punts vitals (Suert, Sueix, Isdes, Soperuny) com perquè obriren noves vies d’acció al patrimoni monàstic: Rins i Serradui a la Vall Ribagorçana, i Aramunt i Hortoneda a la terra pallaresa. Cal destacar també llur diversitat i qualitat: des de molins a Suert fins a estives a Siscarri, passant per alous, cases, cellers, terres, vinyes amb el seu trull, i horts amb els seus arbres. Quint era un home d’empresa, ell mateix s’havia llançat a l’explotació d’erms i a la plantació de vinyes als rodals de Lavaix. És per això que durant la seva regència es registren les primeres donacions particulars, probablement fruit d’una política d’atracció i d’integració al país. Obrí una nova via lateral d’expansió vers la vall d’Adons i fixà així la zona d’influència alaonesa a la vil·la Elavi.

Entre Sant Joan de Viu i el port d’Erta quedava un buit que Quint omplí recaptant del comte i marquès Ramon II de Ribagorça un privilegi de l’any 959 segons el qual aquest transferí al monestir la penella Gironella i el vilatge Salines amb tot el seu terme. Cal destacar que es tracta d’una nova auctoritas comtal en gran part calcada sobre el susdit precepte del comte Frèdol atorgat a Vilanova. D’acord amb el caràcter públic, el contingut i la notificació, el comte Ramon II confirmà a Lavaix les aprisions, les aportacions dels monjos i l’especial salvaguarda.

Del renovellament espiritual dut a terme per l’abat Quint al monestir de Lavaix, no se’n tenen gaires evidències. N’és una prova la consolidació del càrrec del prepòsit, monjo en cap de la comunitat, com també l’aparició del degà que per delegació devia tenir cura de l’administració comunitària. L’any 957 sant Joan i sant Llorenç s’afegeixen a les advocacions clàssiques de la Mare de Déu i sant Pere, símptoma de la bona marxa de la cel·la de Viu i, potser, de l’adquisició de famoses relíquies relacionades amb aquest sant d’Osca, respectivament. Té relació amb l’arribada de mossàrabs?

D’acord amb les línies mestres definides per l’abat Quint i el precepte d’immunitat atorgat l’any 959, l’abadiat de Miró continuà una època de consolidació i de floriment del cenobi. El seu govern és ben documentat entre els anys 961 i 980, i tingué la protecció especial del comte Arnau I de Ribagorça, que proporcionà a Lavaix dues donacions remarcables. En la primera donació, datada el 967, amb la veïna vil·la de Ventolà en el pagus d’Esterri, anava inclòs un nou privilegi d’immunitat o auctoritas gairebé calcat de l’atorgat pel comte Ramon II; la segona donació, de l’any 988, notifica que el comte Arnau I donà a Santa Maria de Lavaix un altre bé cobejat per la proximitat al monestir, l’alou de Sueix amb els delmes pertinents.

Redreç i secularització al segle XI

En el trànsit del mil·lenni s’esdevé la crisi de l’autoritat comtal, agreujada per la decadència biològica del llinatge ribagorçà, factors que afectaren de manera contradictòria el desenvolupament de Lavaix. N’és un bon exemple la professió de Quint, representant del nou estament cavaller que decidí canviar l’espasa per l’hàbit. L’any 1002 anà a Lavaix per demanar la misericòrdia de Déu, ja que es reconegué culpable d’haver sostret el castell de Gironella “persuadit pel diable” i pel seu senyor Ató. Ingressà, doncs, en aquesta casa per viure sota la regla benedictina i hi lliurà la meitat de dit vilatge, una vinya, un cavall amb la seva sella i fre, i una porció de béns mobles.

Aquestes ingerències laiques només podran ésser contrarestades a mitjà termini amb l’assentament de la societat feudal i, per consegüent, amb l’acceptació del patrocini senyorial. Així doncs, la mateixa institució monàstica entra en el joc de les relacions feudo-vassallàtiques i es torna aristocràtica. Mentrestant, comtes i bisbes mantenien estrets lligams amb la comunitat de Lavaix.

Arran del trasllat de la seu de Roda a Llesp a la primera dècada del segle XI, hom hi constata la presència del bisbe Eimeric. En desconeixem actuacions concretes al monestir de Lavaix, a excepció de la consagració de dos nous altars que dedicà a sant Pere i a la santa Creu l’any 1015. L’acte tingué caràcter fundacional, la dotalia registrà diverses aportacions interessants, i per la seva banda, el bisbe Eimeric segons el costum li concedí drets eclesiàstics. És possible que, igual que els seus predecessors, el bisbe ribagorçà prengués momentàniament la direcció de la casa. En aquest temps consta l’abadiat de Galí de Lacera, que l’any 1005 col·lectà una terra vora Sant Joan de Viu.

L’any 1010 el comte Guillem II de Pallars Sobirà lliurà al monestir de Lavaix un alou que tenia a la vil·la d’Esterri i unes vinyes ben a prop de Lavaix. En aquesta data Dacó regia la comunitat; era natural del país i provenia de la nova classe feudal, ja que amb el seu germà Gamisa donà a Lavaix el veí castell de Vilba. Aquest abat prengué part activa en l’elecció del nou bisbe Borrell de Ribagorça l’any 1017.

L’any 1018 els comtes Ramon III de Pallars Jussà i la seva muller Major de Ribagorça lliuraren a Santa Maria de Lavaix la vil·la de Suert amb els seus habitants i tots els drets comtals. Es tractava, doncs, d’una aportació de gran interès per al monestir, des del moment que ja es pot parlar de la creació d’una veritable senyoria a la rodalia de l’establiment religiós. L’abat Dacó governà el monestir fins el 1022, any en què rebé la donació d’una terra al castell d’Erill. El succeí en l’abadiat Servideu, i durant el seu govern (1023-43) es registren no sols adquisicions passives sinó també notables inversions.

Durant el govern de Servideu el cartoral registra encara un lot de quatre aportacions comtals que cal situar en els darrers anys del rei Robert (1024-31). Comprà als comtes Guillem II i Estefania de Pallars Sobirà el vilar de Raons, a l’apèndix d’Erill, per cent ovelles amb cent xais, catorze anyells, deu modis de blat i cinc mesures de vi. Seguidament, el matrimoni cedí a Lavaix els delmes i els censos que recaptaven en l’alou de Lodeguer, a Tenrui. Després, el comte Guillem II li donà per la seva ànima l’alou d’Andalec al castell de Viu de Llevata, i finalment, llur fill, el comte Bernat I, li lliurà per la seva salvació el vilatge d’Elest, alou emplaçat al castell d’Adons. Així doncs, l’abadiat de Servideu pot donar la imatge d’una època de gran vitalitat al monestir de Lavaix.

Tanmateix, si es mira detingudament, es fa evident un canvi de tendència a partir del segon quart del segle XI. Sembla com si aquella primera empenta hi hagués introduït el germen de la decadència. L’evolució vers la secularització és palesa en els registres de la comunitat: predomini dels monjos llecs al segle X, preponderància dels preveres a l’inici del segle XI, primeres referències als clergues entre els germans “militants de Déu” (1024), i esment dels servents “majores aut juniores”, és a dir, dels membres noprofessos (v 1060). El mateix Servideu actuà personalment, al marge de la comunitat, en la compra, l’any 1043, del castell i la vila de Vilba per 300 sous; sembla una restitució perquè ja havia estat lliurat per l’abat Dacó. En realitat, el patrimoni monàstic no sols patí les depredacions comtals i les malversacions internes, sinó també les violències i les devastacions feudals.

En aquesta situació, la regència de l’abat Marquès, un antic prevere de la casa, és documentada entre el 1048 i el 1065. D’altra banda, l’arribada al govern pallarès de Ramon IV, comte de Pallars Jussà, i d’Artau I, comte de Pallars Sobirà, provocà una veritable guerra civil entre ambdós cosins. Santa Maria de Lavaix, monestir situat en el límit dels comtats de Pallars i Ribagorça, fou objecte de violentes disputes, bé que la tutela de Bertran Ató de Montanyana afavorí una nova situació d’ambigüitat que a mitjà termini decantaria el monestir cap al Pallars Jussà.

La darrera menció de l’abat Marquès data del 1065 i té relació amb la presència del deposat bisbe Arnulf de Roda i la pèrdua de la vida comunitària, de manera que el monestir es transformà en una simple domum. De fet, els barons de Sas aprofitaren el període de secularització per aaccentuar la seva intervenció. En aquest any, Ramon Baró donà al monestir de Lavaix un alou a Asserant amb el seu delme, i poc després, l’any 1068, conjuntament amb la seva família, lliurà a Santa Maria tot el vilar, la parròquia i el feu d’Asserant amb les seves pertinences.

Aleshores, la senyoria de Lavaix, com qualsevol altra propietat, restà objecte de permutes en els convenis que configuraren la divisió del comtat entre les dues branques pallareses. Ramon IV i Valença, comtes de Pallars Jussà, tingueren l’ajuda dels reis de Ribagorça, cada vegada més ferms a les altes valls de la Noguera, i, per consegüent, la dels bisbes de Roda. Així doncs, en totes les transaccions, “ipso monasterio de Sancta Maria de Lavags cum suis terminis et sua honore et suos castros” fou inclòs en el comtat de Pallars Jussà (1064, 1067, 1072, 1079 i 1094). No cal dir que això resulta sorprenent des del punt de vista jurídic, però era normal a l’època que els sobirans disposessin dels béns eclesiàstics. Fins i tot, consta en els greuges presentats per Ramon IV, que en la treva de Déu, Artau I, comte de Pallars Sobirà, va cometre violències contra el prepòsit de Santa Maria de Lavaix.

Lavaix esdevé una canònica a la darreria del segle XI

El nou esperit comunitari propugnat per la reforma gregoriana també arribà a Santa Maria de Lavaix, bé que d’una manera limitada. Com sigui que no coincidien jurisdicció temporal i autoritat religiosa, Lavaix continuà en mans dels senyors locals, que legitimaren llavors la seva preeminència amb el vist-i-plau de l’autoritat pública. Certament, la situació fronterera continuà donant bons fruits i sembla la resposta més idònia per a lligar caps. Com s’ha vist, Lavaix restà adscrit al Pallars Jussà, tanmateix, en uns moments de definició dels límits diocesans del monestir a qualsevol preu.

Quan es parla dels poders locals es fa referència, primerament, als barons del Sas, fidels de la dinastia sobirana. L’any 1090, Artau II i Eslonça, comtes de Pallars Sobirà, traspassaren el castell d’Aguilar a llur fidel Miró Ramon de Sas i aquest, al seu torn, a la casa de Santa Maria de Lavaix. El comte es reservà, però, la potestat, el seguiment a la host de dilluns a dimecres i un servei de pa, carn i civada; el senyor de Lavaix li retria jurament de fidelitat i per tant esdevenia el seu vassall.

Fou l’any 1092 que un membre del llinatge dels Sas, Ramon Ramon, seglar i monjo de Lavaix, posseïdor de l’esmentat monestir i honor, canvià la regla monacal benedictina per la canonical. Versemblantment obrà amb independència, amb el suport comtal, malgrat que anys després hom volgués justificar la seva actuació sota l’autoritat del bisbe Bernat Guillem d’Urgell (1076-92). La reforma tingué l’aprovació dels comtes de Pallars Jussà, ja que pel Nadal del 1091, Ramon IV, Valenca i el seu fill Pere donaren al monestir de Santa Maria de Lavaix e s lelmes de tots els drets que tenien a la vall de Senyiu. I, sens due e, Ramon Ramon aprofità bé la conflictiva successió del bisbe urgellès i l’allunyament de Roda. Des d’aleshores va ésser prepòsit de la canònica de Lavaix fins a la seva mort (d 1118).

En realitat amb aquesta fórmula s’estava legitimant una situació que ja existia de fet al cenobi de Lavaix des de mitjan segle XI, la pèrdua de la vida comunitària. El mateix succeí al monestir de Sant Genís de Bellera, també controlat pel susdit llinatge dels Sas i que, malgrat els drets de Santa Maria de Gerri, passà a dependre per sempre més del monestir de Lavaix. I per tal com Ramon Ramon dominava Lavaix i Bellera, consta, aleshores, com a canonge de Roda i d’Urgell.

No cal dir que la promoció d’Ot de Pallars al bisbat d’Urgell (1095-1122) afavorí les relacions de Lavaix amb aquesta diòcesi i amb els comtes sobirans. Per contra, com és lògic pensar, la branca jussana es decantà cap a Roda. L’any 1098 el bisbe Ponç de Roda i Barbastre, amb l’aprovació del comte Ramon IV de Pallars Jussà, li concedí l’exempció diocesana, i el 1100 obtingué de Pasqual II, en la butlla Egregias quondam, l’adscripció al bisbat de Roda i la confirmació del seu status canonical. La resolució des del punt de vista jurídic resultà definitiva, no així a la pràctica. El bisbe Ot organitzà aleshores tota una contraofensiva, accedí a una avinença l’any 1105 amb Pere Ramon I de Pallars Jussà, mentre que el bisbe Ramon Guillem de Roda imposà certes condicions als canonges l’any 1108. El resultat fou que l’any 1112 Ramon Ramon reconegué que l’església de Lavaix pertanyia a Santa Maria de la Seu d’Urgell, al bisbe Ot i als seus successors, els quals amb els capitulars de la catedral d’Urgell n’elegirien els priors i en rebrien obediència. El mateix féu sis anys després pel que fa al monestir de Bellera, del qual Ramon Ramon confessà haver-se apoderat injustament. Així, l’abat Martí de Lavaix, successor de Ramon Ramon, consta com a prepòsit d’Urgell (1138) i el seu successor en el càrrec, Berenguer, fou probablement un antic ardiaca. Amb tot, un conveni de l’any 1140 i la puixança dels barons d’Erill confirmaren la subjecció del monestir de Lavaix a la seu de Roda-Lleida. Desconeixem els lligams que tenia el cenobi de Lavaix amb la canònica de Sant Vicenç, però certament, tant l’abat Pere d’Eroles (1148) com l’abat Bertran (1185) prengueren part en els assumptes de Roda.

Segons J. Villanueva s’introduí llavors a Santa Maria de Lavaix la regla que seguien les velles canòniques aquisgraneses. Sembla, però, que l’observança evolucionà segons les circumstàncies i els lligams diocesans, de manera que la norma de vida a Lavaix s’acostaria més al model augustinià en tant que predominaren les relacions amb Roda-Lleida; això sense tenir en compte la vigència d’usos i costums locals. De fet, els primers anys de govern Ramon Ramon portà el títol de prior, sinònim de vida en comunitat, que canvià poc després pel de prelat i, sobretot, pel de prepòsit per tal de distingir-se de l’ofici de prior; els seus successors, però, portaren tots la dignitat abacial, menys quan exerciren una prepositura a la canònica de la catedral d’Urgell.

Així doncs, com s’explica la ruptura amb la vella tradició? Segurament perquè l’estructura canonical podia suplir molt millor les mancances de cura d’ànimes que es detecten en una zona marginal com era el seu radi d’influència, altes valls pirinenques disputades per dos bisbats. La reorganització espiritual és clara en el cas de les esglésies de Castissent, de patronatge particular, més properes a Alaó i tanmateix lliurades a Lavaix l’any 1098 per tal que fossin reformades i restaurades. El bisbe Ramon Guillem de Roda i Barbastre especificà encara més les obligacions contretes pels clergues de Lavaix, els quals com a mínim havien de donar la comunió els dies de Nadal, Pasqua i Pentecosta als malalts i als infants.

Com s’ha vist, l’elecció de l’abat de Santa Maria de Lavaix quedà emparada per instàncies superiors, bé pel capítol d’Urgell, bé pel de Roda, amb la qual cosa s’assegurà la independència i el deseiximent del poder dels laics. A més, els abats de Lavaix formaren part integrant d’aquestes comunitats i, fins i tot, gaudiren del càrrec d’ardiaca. En aquest sentit, consta la signatura de l’abat Martí de Lavaix en una sèrie de disposicions preses a Santa Maria de la Seu d’Urgell l’any 1138 sobre la retenció de les prepositures, el menjar dels canonges i els convenis referents a les possessions de l’església. Arran d’això, el càrrec abacial en sortí sensiblement enfortit, mentre que l’acostumada tutela comtal es va anar difuminant amb el pas del temps.

El renovellament espiritual afavorí el desenvolupament comunitari, de manera que vers mitjan segle XII el monestir de Lavaix assolí un nombre comparable al de les millors èpoques d’esplendor, gairebé una quinzena. La comunitat de canonges es nodria d’antics oblats, de novicis i de conversos. Segons llurs signatures, bona part procedien dels llinatges de castlans i cavallers que havien anat emergint a la rodalia del patrimoni monàstic, com ara els Ventolà, els Taüll, els Cornudella, els Vilba, els Castissent, els Eroles, els Enrens, els Buira, etc.

El conjunt de tots els canonges constituïa la congregatione, que actuava al costat de l’abat i feia falta el seu consensus o aprovació en decisions importants. El monestir de Lavaix s’organitzà segons el model augustinià, per la qual cosa hom seguí la vida regular, i per tal de subvenir a les necessitats es repartí l’administració del patrimoni entre la mensa de l’abat i la mensa canonical. Així es dedueix del fet que ja l’any 1103 apareix a Lavaix un prior claustral actuant vora el prepòsit en una convinença. Amb el pas dels anys, però, es crearen nous oficis i noves menses per tal de garantir la bona marxa dels serveis, com ara els del sagristà, l’almoiner i el cellerer.

Tradicionalment Santa Maria de Lavaix disposà de cel·les a Sant Joan de Viu i, potser també, a Sant Llorenç i a Sant Vicenç del Sas, però no hi consta cap vida comunitària i probablement només foren simples beneficis monàstics. Al segle XII, però, es creà el priorat de Sant Genís de Bellera amb les esglésies de Guiró i Sensui. L’absorció d’aquest vell cenobi, fundat en temps de Lluís el Piadós, s’explica per la intromissió dels senyors laics i les relacions de veïnatge amb Lavaix. L’any 1033 el comte Ramon III de Pallars Jussà, vengué Sant Genís als Bellera per tres unces, bé que després, el 1043, en trobar-se malalt i amb por de morir, li retornà algunes propietats. El seu fill, Ramon IV, féu el mateix: el vengué per vint-i-tres unces i cap al 1090 amb els nobles del país el traspassà al bisbe d’Urgell, el qual en confià la restauració benedictina a un prevere anomenat Ennecó i a l’abat de Gerri, mentre que n’encomanà la batllia a Miró Guerreta de Bellera. La reforma no reeixí i, d’acord amb els lligams que mantenien els Bellera i els Sas, el prepòsit Ramon Ramon se n’apoderà. Així ho reconegué davant dels canonges d’Urgell l’any 1118, però com a prepòsit sembla que continuà amb la seva tinença. Finalment, l’any 1148 apareix per primera vegada el prior de Sant Genís entre els canonges de Lavaix; es tracta d’un establiment de béns del priorat, i tanmateix, el titular ocupa una posició força endarrerida en les signatures, cosa que n’indica la total subjecció a Lavaix.

Hom troba a faltar oficis com el d’infermer o el de mestre d’obres. Tradicionalment Lavaix tingué escrivans erudits entre la seva comunitat. Al final del segle XII, el 1186, es consigna l’aparició de l’ofici d’scriptor en la persona dels sots-diaca Joan i la pèrdua d’aquest monopoli per part dels clergues, car els Erill tenien ja un escrivà laic anomenat Arnau de Viu, documentat el 1196. Judicis i restitucions, a més de les falsificacions, informen també del treball d’arxiu.

Hi havia, a més, diversos grups de persones que es trobaven units al monestir de Lavaix per llaços més o menys intensos. Formaven doncs, també, part de la família canonical tota una sèrie de donats, domèstics i colons. Amb la transformació en canònica, Santa Maria de Lavaix esdevingué una institució aristocràtica al servei dels milites del país. Alguns d’ells ingressaven a la comunitat, altres feien donacions, en canvi dels beneficis que comportava pertànyer a la familia de Lavaix.

L’any 1094 els comtes de Pallars Jussà sembla que es desentengueren de Lavaix, ja que li lliuraren els censos que ells cobraven de l’honor de Lavaix en canvi d’una mula amb sella, valorada en cinquanta unces, i d’un ciphum o calze estimat en vint unces d’or valencià. Després d’una sèrie de problemes amb Miró Guerreta, hereu dels senyors de Sas, la funció de custodiar el patrimoni monàstic passà a mans dels barons d’Erill, senyors del proper castell d’Erill. Sembla que es deu a ells la reedificació de l’església del monestir de Lavaix al segle XII i l’erecció del claustre, on reberen sepultura molts membres d’aquesta família.

Lavaix esdevé una abadia cistercenca al segle XIII

Hom considera que la vida canonical no hi devia ésser gaire ufanosa al principi del segle XIII ja que l’any 1223 el papa Honori III, a petició del bisbe d’Urgell i dels canonges de Lavaix, ordenà al bisbe de Lleida, Berenguer d’Erill, la conversió de Santa Maria en una abadia cistercenca dependent del monestir occità de Bonafont (Gascunya), a través del monestir de Morimond. La disposició justifica aquesta mesura per tal de restaurar-hi l’observança regular, de manera que ressorgiria la primitiva vida monàstica.

Tanmateix, en aquesta reconversió de Lavaix pesaren més motius que els consignats. Certament ens trobem en una època de renovellament espiritual, segons les disciplines establertes en el concili del Laterà IV (1215). En aquests moments l’orde del Cister gaudia del prestigi més alt; el mateix promotor de la reforma a Lavaix, el bisbe Pere de Puigverd, es retirà al monestir de Santes Creus. El monestir de Lavaix no es trobava pas en zona de colonització on tradicionalment destacà el treball cistercenc, però dilatades zones de la terra plana restaven encara per poblar i Lavaix fou la casa mare de nous establiments agro-pecuaris en aquestes zones, fruit dels quals fou la fundació d’un monestir de l’orde, Santa Maria de Fontclara. A més, el desenvolupament contemporani d’un nou nucli de població allunyat del monestir, el Pont de Suert, té relació amb la vinguda dels monjos cistercencs a Lavaix, d’acord amb l’ideal de solitud i d’aïllament que els regia, bé que no es pot determinar si va ser causa o efecte. D’altra banda, els cistercencs també destacaren per l’obra d’evangelització i la seva acció contra els albigesos; en aquest sentit, les altes muntanyes sempre foren un reducte del paganisme i no es pot oblidar la puixança de l’heretgia càtara, que tingué un bisbat a l’Aran. Aquests fets potser expliquen la intervenció dels bisbes d’Urgell, molt més en contacte amb aquestes realitats, i potser hom pensà en el monestir de Lavaix com un bastió de l’ortodòxia catòlica. Això no obstant, la promoció d’un Erill a la mitra lleidatana afavorí la reforma de Lavaix, sia perquè n’eren patrons, sia perquè a través dels cistercencs van veure la possibilitat de repoblar i de millorar la gestió a llurs extensos dominis. Consignem, per acabar, la introducció al monestir de Lavaix d’un nou concepte de vida deslligat del feudalisme imperant, cosa que sens dubte afavorí la independència de la casa i la seva recuperació material. De fet, els monjos cistercencs van viure a Lavaix més de sis-cents anys, i la llarga vitalitat del monestir el féu centre d’un extens patrimoni.

D’acord amb el Privilegium romanum de què gaudia l’orde, el monestir de Lavaix pogué desenvolupar-se sense témer cap intervenció senyorial o episcopal. La Carta de Caritat amb la regla i els usos consagrà la seva autonomia. I el principi de subsidiarietat, el dret de visita que tenia la casa mare de Bonafont i l’obligació d’assistir una vegada a l’any al capítol general, delimitaven i completaven alhora la seva independència.

La comunitat era formada per l’abat, els monjos, els conversos i els donats. Es distingien per l’hàbit blanc, l’escapulari negre, i la cogulla blanca per als oficis religiosos. Es dedicaven a la vida contemplativa i al treball manual, seguint les normes d’austeritat i de sobrietat.

L’abat, elegit pels monjos i confirmat per la casa mare, exercia de pare espiritual de la comunitat. Era mitrat i, en principi, vitalici en el càrrec fins el 1624, data en què s’incorporà a la congregació cistercenca, amb abats triennals. Com a cap de la mensa del cenobi, proveïa lliurement de monjos i de seglars, i regia amb omnímoda jurisdicció, tant espiritual com temporal, les esglésies dependents del monestir. En cas de no assistir als capítols generals de l’orde havia de disculpar-se, ja que incorria en falta i en pena pecuniària; en aquests capítols es dirimien els problemes interns. En més d’una ocasió, els abats de Lavaix actuaren com a visitadors de l’orde, i segons llur prestigi, com a delegats de l’autoritat eclesiàstica. Així, l’abat Guillem Garcia, l’any 1274, en nom del penitencier papal, absolgué el de Gerri de qualsevol excomunió, suspensió o entredit en els quals hagués pogut incórrer. També els abats de Lavaix eren convocats als concilis provincials de Tarragona, als sínodes diocesans de Lleida, i a les corts dels regnes com a membres de l’estament eclesiàstic. El papa Innocenci IV concedí a l’orde del Cister l’any 1247 un privilegi segons el qual els bisbes no podien obligar els seus abats a assistir als sínodes sota pena d’excomunió.

Malauradament, el cartoral de Lavaix gairebé s’acaba amb l’arribada dels cistercencs i, per tant, hi manca informació. Es pot deduir, però, la bona marxa de la comunitat ja que consta que el 1230, Miquel de Perolo i altres monjos, sota el patrocini de Jaume I, fundaren una nova casa al Baix Cinca, Santa Maria de Fontclara, a la riba esquerra del riu i a septentrió d’Albalat de Cinca.

Al segle XVIII hi són consignats 9 professos i al XIX 13 monjos de cor, que superen clarament en nombre els qui vivien llavors, per exemple, a Alaó. A Lavaix, igual que a la resta dels cenobis cistercencs, s’observa una divisió més gran del treball. Així, el prior claustral substituïa l’abat en la seva absència, n’era el lloctinent, i en ocasions també hi havia un sots-prior; dos priors que regien respectivament les cel·les de Bellera i de Celles, bé que aquesta moltes vegades era unida a la casa mare; el cellerer era l’encarregat de nodrir la mensa comunitària, visitava les granges i col·lectava les rendes de l’abadia; el sagristà tenia cura de tot allò relacionat amb el culte religiós; el preceptor o mestre del cor dirigia el cant coral; l’infermer o apotecari governava la farmàcia i tenia cura dels malalts; el pitancer repartia les caritats entre els pobres; també cal comptar-hi el porter, l’hostaler, l’hostier, l’arxiver i l’operari.

En formaven també part integrant els conversos o llecs (4 al segle XVIII), adults que agafaven l’estat religiós però sense cap opció al sacerdoci. A més del oblats i altres donats que en principi eren seglars i ingressaven al monestir com a servents (8 criats, 1 infant i 1 donat). En total, segons el cens de Floridablanca al segle XVIII, hi havia 23 membres a la comunitat.

Lògicament, el monestir de Lavaix també va necessitar en aquesta època l’amistat i l’aval dels barons de la contrada, paper reservat als senyors d’Erill.

La senyoria de Lavaix

Amb el pas del temps, el patrimoni del monestir esdevingué molt gran i important. Les donacions dels Erill, a la segona meitat del segle XII, acabaren de configurar el nucli central de l’honor de Lavaix i, a més, obriren noves vies d’expansió més enllà del marc pirinenc estricte (Fraga, Alfarràs). El motiu consignat en tals donacions era normalment mortis causa, i en l’escriptura, hom dotava l’ofici religiós (lluminària per als altars, oli) per tal de participar en els beneficis espirituals que proporcionava la seva celebració, amb l’enterrament al fossar de l’abadia, per bé que en alguna ocasió s’esmenta alguna causa especial, com la malaltia del primogènit dels Erill l’any 1140. D’altra banda, els lligams amb les seus de Roda i d’Urgell li valgueren adquisicions a la vall de l’Éssera (Sant Martí de Parets Altes) i a la Vall Pallaresa (Sant Genís de Bellera).

D’aquesta manera Lavaix aconseguí reunir tota mena de dominis temporals, alodials, senyorials i jurisdiccionals, i el seu l’abat esdevingué alhora un senyor feudal relacionat per lligams vassallàtics amb els barons d’Erill. Així, Bernat I d’Erill, en marxar cap a Jerusalem, deixà a Santa Maria de Lavaix, l’any 1157, el castell de Cardet amb els seus termes i les seves pertinences, en alou; el seu castellà seria fidel i serviria a Lavaix tal com acostumava, a condició que un canonge hi pregués perpètuament per la seva ànima. Pere Ramon II d’Erill hi aportà el 1173 la vila d’Esperan, però es reservà la castlania i el dret d’host. Arnau d’Erill li llegà l’any 1197 la vila de Buira amb tots els drets i serveis, quísties i pregàries, i en retingué un cavaller.

Mapa de les possessions del monestir entre els segles IX i XIII.

J. Boix

El mapa adjunt dóna una idea clara de la importància d’aquest patrimoni, el qual, els darrers segles, d’acord amb la depreciació de la terra i la pèrdua o reducció dels antics drets senyorials, havia minvat molt en el seu valor. Al llarg del segle XVIII i l’inici del XIX, aquest gran patrimoni es va anar diluint. Segons G. Barraquer, que transcriví la relació dels béns subhastats el 1821, el monestir de Santa Maria de Lavaix només conservava les dependències monàstiques, una casa i un molí al Pont de Suert, i les quadres de Lavaix (75 jornals), d’Enrens i de Sant Genís.

Els privilegis de Lavaix

L’abadia cistercenca de Santa Maria de Lavaix gaudí dels privilegis més preuats, la immunitat temporal i la jurisdicció quasi episcopal, d’acord amb les prerrogatives de l’orde, que eren força importants. A més, l’acostament a la monarquia li proporcionà la salvaguarda i l’emparança reial contra les intromissions senyorials. L’any 1267 es registra l’exempció d’herbatge i de carnalatge que gravaven els seus ramats transhumants. Al llarg dels segles XIV i XV consta en els registres de la cancelleria l’afranquiment de drets com els de segell, monedatge, cena o bovatge. Així, per exemple, l’any 1377 l’abat de Lavaix és esmentat entre els exempts que assistiren al concili provincial de la Tarraconense. L’any 1428 Lavaix figura també entre les abadies del comtat de Pallars “qui plura habent castra et loca ac jurisdicciones in nullo recognoscentes alium in superiorem preter dominum regem respectum generalis jurisdiccionis”.

Ja al final del segle XI, el bisbe Ponç de Roda concedí al monestir de Lavaix l’exempció en les esglésies de Castissent: “ut non respondat ad episcopum neque ad archidiaconum neque faciant ullum censum”. D’altra banda, d’acord amb la condició d’abadia nullius, l’abat de Lavaix proveïa i visitava les parròquies del monestir, instruïa sumaris contra eclesiàstics, convocava sínodes, concedia llicències i decretava l’excomunió; Lavaix tenia a més cúria eclesiàstica pròpia. M. Riu informa d’una curiosa ordre promulgada per l’abat Josep Gil el 1758; hi comminava els batlles i regidors a impedir els jocs, borratxeres, cridòries, sorolls, esvalots i rondes una vegada tancada la nit, i hi prohibia tota classe de jocs durant les hores dels oficis els dies festius, bo i castigant amb pena d’excomunió, 10 lliures de multa i 30 dies de presó els qui ho fessin; també es castigava amb l’expulsió perpètua dels dominis monàstics qui cometés furts de fruits o de qualsevol objecte, o fixés pasquins infamatoris.

Lògicament, el monestir de Lavaix també gaudí de privilegis espirituals. D’acord amb M. Riu, Lavaix guardà fins el 1596 una valuosa relíquia, el cap de sant Llorenç, data en què les butlles pontifícies reporten “facultas extrahendi caput sancti Laurentii ex monasterio de Labach”. J. Villanueva encara va veure al cenobi “un trozo de las parrillas de san Lorenzo de palmo y medio de alto y cuatro [dedos] de ancho; una cinta de la Virgen, tejida y estrecha, y dos espinas de la corona del Señor”.

Vegeu a continuació l’abaciologi de Santa Maria de Lavaix (1. J. Villanueva: Viage literario a las iglesias de España, vol. XVII, Madrid 1851, pàgs. 111-120).

Abaciologi de Santa Maria de Lavaix

Trasoad de Vilanova	848
Adroer (episcopal)	939-950
ABATS BENEDICTINS
Quint	956-959
Miró	961-980
Galí de Lacera	1005
Dacó	1010-1022
Servideu	1023-1043
Marquès	1048-1065
Grimau (?)	1090
ABATS CANONICALS
Ramon Ramon (canonge de Roda i d’Urgell)	1092-1118
Martí (canonge d’Urgell)	1119-1138
Berenguer (canonge i ardiaca d’Urgell)	1140-1147
Pere d’Eroles (canonge i ardiaca de Roda)	1148-1173
Bertran (canonge de Roda)	1185-1203
ABATS CISTERCENCS
Bernat 1	1225
Guillem	1227-1228
Ponç	1230
Joan	1236-1238
Guerau	1241-1243
N. Sanç	1250-(†1259)1
Pere	1251
Guillem Garcia	1274-(†1297)
Pere de Bigorra	1310
Bafet	1312
Arnau Guillem de Serramont	1322-(†1348)
Bernat II	(+1328)
Bernat de Padilla	(† 1334)
Vidal de Montoliu	1341-(†1357)
Arnau de Mont	(†1366)
Bertran Fort	1369-(†1403)
Guillem de l’Espluga	(†1407)
Ramon Albí (abat comandatari)	1408-(†1422)
Antoni Espanyol (canonge de Roda)	1427
Guillem	1436
Pere de Cardona (bisbe d’Urgell)	1502-1515
Joan Duran (bisbe d’Urgell?)	1515-1530?
Jaume Font (abat consistorial)	-(†1606)
Bernat Macip (abat triennal)	-(†1634)
Miquel Monrós	-(†1640)
Joan Canut	-(†1668)
Joan Fillat	-(† 1679)
Agustí Casals	-(†1680)
Josep Gil	1758
Antoni Gilabert	-1861

(JBP)

Aspectes econòmics

Un capbreu de mitjan segle XII informa dels censos pagats al monestir de Lavaix pels homes de Sant Sadurní i de Raons (Malpàs). Una dotzena de cases tributaven llavors petites quantitats de productes agrícoles i ramaders, de peix (?), alguns diners i la quístia “ad voluntatem Domini”.

Durant l’època que fou monestir cistercenc consten diverses taxes que el cenobi pagava a la cúria diocesana i romana. La més destacada era l’anomenada “servitia comunia”, proporcional als ingressos. Amb tot, gràcies a diversos privilegis, els monestirs cistercencs eren exempts de moltes taxes que pagaven altres cases, per exemple, de la dècima de Terra Santa de l’any 1275. Certament, però, de tant en tant es registren friccions amb l’episcopat per aquest motiu; així, l’any 1337, l’oficial de Tremp reclamà a l’abat de Lavaix 9 sous i 4 diners en el repartiment que es féu per a les despeses dels legats papals.

Segons el fogatjament del 1378 l’abadia de Lavaix comprenia llavors 48 focs repartits entre 16 pobles i llogarets de la sots-vegueria de Pallars (11, el 1623), als quals cal afegir-ne almenys 3 al comtat de Ribagorça. La col·lecta del maridatge del 1496 proporciona un altre cens incomplet: 34 focs al bisbat d’Urgell eren en els “lochs de l’abadiat de La Vaig e Pont de Suert”.

Per al segle XVIII hi ha dos interessants inventaris de les rendes de Santa Maria de Lavaix, bé que les xifres semblen inflades. Ambdós han estat estudiats magistralment per M. Riu en la seva tesi doctoral. El primer, de mitjan segle, avaluà els ingressos anuals de Lavaix provinents de 15 llocs i de 2 priorats en unes 7 000 lliures catalanes; destaquen les 3 000 lliures que proporcionaven les parròquies monàstiques, els 3 000 caps de bestiar que només de llana produïen 1 100 lliures, la venda d’herbes sobrants (700 lliures) i la lleuda del Pont (300 lliures). El segon, més realista, és una relació feta per veïns del Pont de Suert l’any 1769. Els rèdits provinents del domini temporal en uns 25 llocs foren llavors avaluats en 3 577 lliures barceloneses. Destacaven les taxes de mercat, fira, lleuda i molí del Pont (640 lliures), si les comparem amb els drets de senyoriu, amb els delmes i les quísties d’aquesta mateixa vila (240 lliures). A més d’aquestes rendes hi havia altres partides (peculi, ramats, enterraments) que apujaven el total de la suma a les 4 497 lliures, i això sense comptar els beneficis propis de l’abat, “quantitat d’alguna consideració que no podia fixar”.

Finalment, G. Barraquer valorà en el moment de la desamortització les seves rendes com a bastant bones: terres de blat, prats i una extensió de serra i pastures per al bestiar grandiosa, anomenada Enrens, i cobrava delmes i molts censals. Li eren annexes les esglésies de Montiberri, la Torre de Buira i Trepadús. Destacà entre les tasques dels monjos cistercencs les caritas (la sopa dels pobres), i el fet que afavoriren molt el país amb el préstec de blat i diners sense interès per una temporada.

Els darrers temps

La vida del monestir de Santa Maria de Lavaix finí l’any 1835, arran de l’exclaustració. Tot i així, consta que els monjos no abandonaren definitivament el cenobi fins l’any 1855, moment en què l’abat A. Gilabert es traslladà a viure a Barcelona. El 1874, amb la supressió de les jurisdiccions privilegiades del bisbat de Lleida, l’església del monestir de Lavaix esdevingué un simple santuari. Amb el pas del temps, el conjunt monàstic s’anà degradant i patí l’espoliació dels seus edificis, a més dels saquejos que ja havia sofert al llarg dels segles per les guerres i incursions. Finalment, els anys cinquanta d’aquest segle, amb la construcció de l’embassament d’Escales per l’empresa ENHER, les edificacions del monestir quedaren negades per les aigües. (JBP)

Cronologia de Santa Maria de Lavaix

848	L’abat Trasoad funda el monestir de Sant Julià de Sentís
848	El comte i marquès Frèdol [de Tolosa] concedeix a l’abat Trasoad de Vilanova i a la seva congregació un precepte d’immunitat per al seu monestir amb les aprisions que fessin dintre el comtat
939	El monestir de Lavaix és esmentat per primera vegada, sota la subjecció del bisbe Ató de Ribagorça, amb una dotzena de comunitaris
947	Consta al monestir de Lavaix l’observança de la regla de sant Benet
959	El comte Ramon II de Ribagorça concedeix al monestir un precepte d’immunitat
1015	El bisbe Eimeric de Ribagorça consagra els altars de Sant Pere i Santa Creu de Lavaix
1025	S’esdevé el govern dels clergues
1092	Ramon Ramon, canonge de Roda i d’Urgell, canvia la regla monàstica en canonical
1100	El papa Pasqual II integra el monestir de Lavaix a la diòcesi de Roda-Lleida
1112	Santa Maria de Lavaix absorbeix el cenobi de Sant Genís de Bellera
1140	El patrocini dels barons d’Erill afavoreix el desenvolupament del monestir de Lavaix i la construcció d’un nou temple romànic, amb claustre
1223	Berenguer d’Erill, bisbe de Lleida, restaura la vida monàstica incorporant el monestir de Lavaix a l’orde del Cister i al monestir occità de Bonafont
1230	Miquel de Perolo i altres monjos del cenobi de Lavaix funden el monestir de Santa Maria de Fontclara (Baix Cinca)
1408	Benet XIII concedeix al cenobi de Lavaix l’església parroquial d’Areny, amb comunitat
1596	Hom extreu del monestir de Lavaix les famoses relíquies de sant Llorenç
1624	El monestir s’incorpora a la congregació cistercenca de la corona d’Aragó, essent regit per abats triennals
1650	Santa Maria de Lavaix pateix la repressió de les tropes franceses en la guerra dels Segadors
1768	Són suprimides les mongies fora del claustre
1790	Època de restauració dels edificis segons el gust barroc
1821	Són subhastats els darrers béns del monestir de Lavaix d’acord amb la desamortització
1833	Els revolucionaris cremen la biblioteca del monestir
1835	Es fa efectiva l’exclaustració de Santa Maria de Lavaix
1855	Els monjos cistercencs abandonen definitivament el cenobi i l’abat A. Gilabert es trasllada a Barcelona
1874	Supressió de les jurisdiccions privilegiades del bisbat de Lleida. El monestir esdevé mer santuari
1950	Les aigües del pantà d’Escales engoleixen Lavaix.

(JBP)

Església

Planta de les restes de l’església abacial, amb la restitució de les parts desaparegudes, on destaca el gran presbiteri construït tardanament.

J.A. Adell

Actualment, del monestir de Santa Maria de Lavaix només resten alguns vestigis de l’església canonical, consistents en l’angle nord-est de la seva nau, el pilar sud-est del creuer, l’arrencada de l’arc presbiteral de l’absidiola sud i un fragment de la part baixa dels seus murs. Amb aquests elements i la informació del començament de segle, quan encara es conservava bona part de les estructures, és possible la restitució dels elements de la seva arquitectura.

El monestir s’organitzava entorn d’un claustre, situat al costat sud de l’església, que ocupava la banda nord del conjunt, arrambat al pendent de la muntanya.

L’església era un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per tres (o quatre?) arcs torals suportats per pilars compostos amb semicolumnes adossades, que es corresponen amb contraforts exteriors.

L’arc toral situat més a llevant obria la capçalera formada per un transsepte de braços molt curts, coberts amb volta de canó de directriu paral·lela a la de la nau, i molt més baixa que aquesta. A cada braç del transsepte s’obria una absidiola de planta semicircular, precedida d’un profund arc presbiteral. L’estructura del transsepte —que podem considerar com un “transsepte baix"— no interrompia l’estructura de la nau, que es coronava amb un absis central, probablement semicircular com les absidioles, i que ja havia estat substituït per un nou presbiteri quan J. Villanueva va visitar el monestir (Villanueva, 1851, vol. XVII, pàg. 120); per aquesta raó no va poder ésser reflectit en el plànol elaborat per la Missió de l’Institut d’Estudis Catalans a la ratlla d’Aragó (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (I), pàgs. 211-214).

La porta principal del temple s’obria a la façana de ponent i era feta amb un arc de mig punt, realçat per dues arquivoltes en degradació, i segons sembla pel gravat de Pahissa (Barraquer, 1906, pàg. 302), era ornat amb arquivoltes tòriques suportades per columnes. En la mateixa façana oest s’hi obrien tres finestres superposades de les quals només la central, ornada amb una arquivolta, corresponia a l’obra original; les altres dues devien respondre al procés de reforma que va substituir l’absis central, va redecorar tot l’interior de l’església i va afegir capelles als murs laterals de la nau.

El conjunt de la façana, delimitat per dos contraforts o ressalts, es completava amb un airós campanar d’espadanya de cinc ulls, distribuïts en tres nivells.

No han restat vestigis de la decoració que tenia l’interior del temple, llevat d’una imposta bisellada en l’arrencada de l’arc presbiteral de l’absidiola sud. Tampoc no es conserven vestigis de la decoració que podien tenir les façanes, que en qualsevol cas eren articulades per la presència dels contraforts, corresponents als pilars dels arcs torals.

A part la porta de la façana de ponent, l’església devia tenir altres portes, almenys al costat sud, que devien comunicar-la amb el claustre i les dependències canonicals.

Allà on es conserven els paraments es pot veure l’aparell, format per carreus perfectament tallats i polits, disposats molt ordenadament en filades uniformes i molt regulars.

Malgrat el seu lamentable estat actual, les restes de l’església de Santa Maria de Lavaix i el coneixement que tenim de les seves estructures, permeten de veure clarament que es tractava d’una obra perfectament integrada en els corrents arquitectònics de la fi del segle XII, lluny dels plantejaments constructius i ornamentals de les formes de l’arquitectura llombarda.

Claustre

Avui dia no resten vestigis del claustre. D’altra banda, només alguns fragments de mur evoquen les estructures de les dependències canonicals que encara J. Villanueva va poder veure (Villanueva, 1851, vol. XVII, pàg. 120 i Barraquer, 1906, pàg. 304) i descriure com a “…claustraos y capitulo de este monasterio, con columnas viejas, son sin duda del siglo XI…”. Pels capitells que es coneixen no sembla que el claustre fos anterior a l’obra de l’església, i tampoc no aporten dades sobre la seva estructura arquitectònica, que probablement es resolia amb uns porxos d’arcs sobre columnes, sense que puguem fer-ne més precisions. (JAA)

Capitells

De l’existència de capitells procedents del claustre del monestir de Lavaix dispersats del seu conjunt i conservats al Pont de Suert, en dóna notícia gairebé tota la historiografia contemporània que s’ha ocupat d’aquest cenobi(*). El 1903 C. Rocafort concreta la situació d’aquests capitells de Lavaix a casa del farmacèutic del Pont, D. Carles Saura (Rocafort, 1991, pàg. 112). La Missió de l’Institut d’Estudis Catalans a la ratlla d’Aragó va veure el 1907 un total de setze capitells procedents de Lavaix i conservats en aquesta casa del Pont de Suert (Riu, 1977, pàgs. 481-482). Més tard, alguns d’aquests elements arquitectònics passaren a la casa Junyent d’Esplugues de Llobregat i es perdé la pista dels altres.

Actualment, de tots aquests capitells esmentats per la historiografia, se’n coneixen tres: un es conserva a casa Jaumot del Pont de Suert, la casa on es conservaven els setze capitells que veié Rocafort i la Missió de l’Institut d’Estudis Catalans, i els altres dos es custodien a la casa Junyent d’Esplugues de Llobregat, segons consta en el fitxer de l’Arxiu Mas (clixé A. Mas, mòbil G. Oliver, 6).

El capitell conservat al Pont de Suert, esculpit en pedra sedimentària, està en mal estat de conservació ja que li falten dues de les cares i la part més inferior del tambor. Fa 25 X 25 X 30 cm. De factura troncopiramidal, presenta una decoració de tipus vegetal, organitzada a partir de fulles amples i lanceolades que arrenquen del bell mig del tambor i, a l’altura dels angles, es vinclen cap a l’exterior desenvolupant-se en fulles de palmeta perfectament treballades, amb els folíols ben perfilats i acabats en punta i amb els solcs ben marcats. La part superior del capitell presenta dues incisions que marquen el límit de l’àbac. La part inferior es presenta absolutament llisa.

Un dels dos capitells procedents de Lavaix i conservats a Esplugues de Llobregat presenta la mateixa decoració vegetal que el descrit i el seu estat de conservació és més íntegre, la qual cosa permet observar les quatre cares del tambor i constatar la presència de collarí. Les fulles arrenquen del bell mig del tambor i deixen la part inferior totalment llisa, i es dirigeixen cap als angles on es cargolen en fulles de palmeta. Cal destacar que els folíols d’aquestes són més arrodonits que els del seu homòleg del Pont de Suert. A diferència d’aquest, cal esmentar també que només té incisa una línia que marca l’acabament de l’àbac.

El tercer capitell conegut procedent de Lavaix, i conservat també a Esplugues de Llobregat, presenta decoració vegetal però de temàtica diferent als descrits anteriorment, encara que la concepció i la distribució espacial és la mateixa. Del bell mig del tambor sorgeixen dues fulles que fan coincidir els seus vèrtexs amb els angles dels capitells. Cadascuna d’aquestes fulles emmarca en el seu interior grosses fulles de palmera, els folíols de les quals, amb els solcs ben marcats, arrenquen d’un ample nervi central. En l’espai lliure que queda entre fulla i fulla hi ha també decoració vegetal, un motiu que sembla una interpretació esquemàtica de la fulla de palmera.

En conjunt es tracta de capitells que presenten una composició ornamental que forma part del repertori romànic tradicional del país i que parteix d’una llunyana interpretació del model corinti. Pel que fa als dos capitells de palmetes penjants, cal dir que, com que és un dels motius més utilitzats del temari decoratiu, trobaríem múltiples paral·lels de la mateixa idea. Així, es poden trobar solucions més o menys semblants en conjunts com el claustre de la catedral de la Seu d’Urgell, el qual presenta un variat repertori d’aquesta fórmula, repertori que alhora s’extreu de les aportacions rosselloneses. Dins i fora d’aquesta línia del record rossellonès i de tots els conjunts influïts pel conjunt catedralici de la Seu d’Urgell trobaríem nombrosos exemples, amb diferències de qualitats i d’estereotips, que farien una llista considerablement llarga. Malgrat això, no podem deixar d’esmentar uns quants paral·lels que són, si deixem de banda la qualitat, pràcticament idèntics i que palesen l’èxit d’una composició ornamental austera; ens referim a un capitell conservat al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, el qual presenta la mateixa composició però en comptes de dibuixar una palmeta als angles, hi és disposada una pinya (vegeu el vol. XX d’aquesta mateixa obra, pàg. 245, núm. 2 602). En aquest mateix sentit hem d’esmentar un capitell procedent de Camarasa i conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC 24 014) que porta esculpit el mateix motiu, però més desenvolupat ja que té dos rengs de decoració, i fins i tot la mateixa concepció que els de Lavaix. Podríem acabar els paral·lels esmentant un exemplar que es conserva al Museu Marès (vegeu el catàleg d’aquest museu publicat l’any 1991, pàg. 154, núm. 89), de procedència desconeguda, el qual s’organitza com els de Lavaix, si no fos per l’element floral que se situa al centre de les cares i dessota mateix del cimaci.

Pel que fa al tercer capitell analitzat, cal dir que els paral·lels tipològics són semblants als estudiats, malgrat que no són tan nombrosos com aquests. Si bé podem trobar interpretacions de la mateixa idea en diferents conjunts, hem d’esmentar que el MNAC conserva uns capitells de procedència desconeguda que presenten la mateixa estructura i concepció ornamental (vegeu el vol. I, núms. 24 026 i 24 117 de la present obra).

D’altra banda, l’estructura troncopiramidal, els motius ornamentals i el fet que els capitells de Lavaix presentin la part inferior del tambor llisa i sense cap mena de decoració porten a plantejar les seves vinculacions estilístiques i formals amb conjunts monàstics on l’austeritat decorativa era preceptiva (Vallbona de les Monges, Bellpuig de les Avellanes, claustre de Sant Pau del Camp). Aquesta vinculació pot ajudar a l’hora d’establir la cronologia per als capitells estudiats, datació que la historiografia no ha acabat de matisar(*). Se sap que al llarg del segle XII, i sota els auspicis de la nissaga d’Erill, es reedificà el monestir de Lavaix i s’inicià l’erecció del claustre, i que no fou fins el 1223 que aquest monestir es convertí en abadia cistercenca (Pladevall, 1968, pàg. 286). Amb aquestes dades, sembla que el capitell i els seus homòlegs, tant pels paral·lels estilístics com formals esmentats, s’ha de situar ben entrat el segle XIII. (MMG)

Elements decoratius

Detall d’un fris amb decoració escacada que prové d’aquest monestir i que avui forma part d’una cornisa d’una casa del Pont de Suert.

ECSA - M. Macià

Al Pont de Suert hi ha façanes que presenten elements reaprofitats que, segons la memòria popular, procedeixen del monestir de Lavaix. Així, en una de les façanes de la plaça Mercadal es pot observar un fris, format per pedres juxtaposades, que corona la part exterior d’una porxada. El fris, format per carreus decorats amb escacats, recorre la llargada de la façana però és interromput per la presència d’una balconada.

A la mateixa plaça, i en la porta d’una casa al costat de l’Oficina de Turisme de la població, hi ha uns capitells adossats amb les seves corresponents semicolumnes que són reaprofitats d’una construcció anterior. Segons es diu procedeixen també del monestir de Lavaix. Aquests capitells, molt amples i poc alts, tenen una factura que fa que s’assemblin més a una imposta que a un capitell. Avui estan encalats i pintats, cosa que, juntament amb la deterioració que han patit, fa que algun dels seus costats sigui dificil observar-hi la decoració. Els dos capitells presenten el mateix motiu ornamental: el tambor és recorregut per dos nivells o rengs de losanges, treballats en baix relleu. Aquest tema, igual que l’escacat, forma part del repertori decoratiu de les construccions romàniques i comprèn una cronologia força àmplia, i el trobem tant en construccions pre-romàniques (per exemple el trobem en l’església de sant Esteve de Canapost) com en fàbriques del segle XII. És força probable que aquests elements que hem descrit siguin els mateixos que va veure Ceferí Rocafort el 1903 quan va visitar el Pont de Suert: quan descriu els carrers porxats i les places de la població, esmenta també els elements reaprofitats del monestir de Lavaix que hi són presents (vegeu Rocafort, 1991, pàg. 112).

Cimaci avui disposat en una casa del Pont de Suert i que procedeix del monestir.

ECSA - M. Macià

Altrament, per la forma d’aquests capitells, la seva correspondència amb les grosses semicolumnes, ens porten a plantejar la possibilitat que aquests elements fossin els mateixos que els que suportaven la volta de la nau de Lavaix. Així, tant Barraquer(*) com Rocafort, en descriure la nau del temple destaquen els arcs que descansaven sobre robustes columnes adossades amb capitel aplastado. En tot cas, cal tenir present que el monestir de Lavaix fou, com esmenta Ceferí Rocafort, pedrera pública per als veïns del Pont de Suert.

Hem esmentat d’antuvi que la decoració d’aquests capitells pot formar part tant del repertori pre-romànic com romànic. Amb tot, si aquests elements formessin part de la nau del temple de Lavaix, els hauríem de datar al segle XII, atès que aquesta és la cronologia en què hom ha situat la reedificació del cenobi ribargorçà. (MMG)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Marca, 1688, ap. CLXXXI, cols. 1012-1013 i ap. Dl., col. 1405
• Pasqual, 1785, pàg. 111
• Traggia, 1799
• Madoz, 1845-50, vol. 10, pàg. 8
• Villanueva, 1850, vol. XI, doc. 9, pàgs. 199-200; 1851, vol. XV, doc. 37, pàgs. 284-286 i vol. XVII, pàgs. 117 i ss
• Janauschek, 1877, pàg. 226
• Barraquer, 1906, pàgs. 301-305
• Coy, 1906
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (I), pàgs. 211-214
• Serrano, 1912
• Bonilla, 1922, pàgs. 173-294
• Canivez, 1934, pàg. 239
• Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 46, pàgs. 60-61; doc. 48, pàg. 62; doc. 49, pàgs. 63-64, i doc. 50, pàgs. 64-66
• Vallés, 1949, pàgs. 52-55
• Abadal, 1955, vol. III (I), pàgs. 244-248 i vol. III (II), pàssim
• Riu, 1961, vol. 1, pàgs. 628-668 i vol. 2, doc. 78, pàgs. 266-267 i doc. 137, pàgs. 587-591
• Valls, 1961, pàgs. 125-205
• Pladevall, 1968, pàgs. 286-287
• Zamora, 1973, pàg. 205
• Riu, 1977, pàgs. 64-85
• Bertran, 1979, vol. II, pàg. 307; 1982, vol.V, pàgs. 305-331
• Puig, 1981, doc. 264 i doc. 476
• Boix, 1982
• Puig, 1984, pàssim
• Baraut, 1984-85, vol.VII, doc. 1096, pàgs. 215-216
• Castillón, 1986, pàgs. 53-73
• Cots, 1988, docs. 7 i 72
• Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1389, pàg. 207; doc. 1455, pàgs. 262-263; doc. 1464, pàg. 270, i doc. 1485, pàgs. 289-290

Bibliografia sobre els capitells

• Rocafort, s.d., pàg. 841
• Villanueva, 1851, vol. XVII, pàgs. 111-121
• Barraquer, 1906
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (I)
• Riu, 1977, pàgs. 481-482
• Pladevall, 1968