Castell de Viuet (el Pont de Suert)

Situació

Les restes d’aquest castell són situades sobre un penyal, al peu del qual s’estenen les cases del recent despoblat de Viu de Barravés o de Viuet, que s’emplaça al N del terme, i que domina la Noguera Ribagorçana.

Mapa: 32-10 (213). Situació: 31TCH124023.

Per a arribar-hi, partint del Pont de Suert, cal seguir la carretera N-230 cap al N fins poc abans d’arribar a les Bordes; justament en el darrer revolt, cal prendre a la dreta un tram de carretera vella de la qual surt un camí que porta a una borda situada sota un cingle rocós; cal passar una porta metàl·lica i seguir la pista que per davant de l’edificació inicia la pujada fins a prop del despoblat de Viu de Barravés, on s’arriba després d’1 km. L’accés al turó en el qual s’assenta el castell s’efectua pel costat nord-est o per la banda sud. (JRG-RLB-JMT-JMe-JIR)

Història

L’indret de Viu de Barravés o Viuet i la seva història estigueren relacionats amb el monestir de Sant Andreu de Barravés. D’acord amb això, l’infant Pere Sanç bescanvià a Pere d’Erill el castell de Viu ad Arro pel de Sopeira, i l’any 1085, el seu pare Sanç Ramírez, rei d’Aragó i Pamplona, el lliurà al monestir de Barravés, que en aquell moment ja depenia de la canònica i dels bisbes de Roda. L’any 1092 el bisbe Ramon Dalmau, amb motiu de la reforma canonical, dotà Sant Vicenç de Roda amb l’abadia de Sant Andreu de Barravés, que incloïa el castell de Viu, a la mateixa vall, i un any després, el rei Sanç Ramírez confirmà l’adscripció d’aquest castell a l’esmentat monestir.

Tanmateix, els barons d’Erill hi conservaren el feu, i llurs homes, els Sarroca, en foren els castlans. Així consta per primera vegada en un diploma de l’any 1083, pel qual el rei Sanç Ramírez encomanà el lloc de Viu a Ramon Isarn i als seus germans Baró i Guillem, els quals li van retre homenatge i jurament de fidelitat i lliuraren com a garantia pel castello de Vivo amb els seus termes, l’alou que tenien a la vila d’Albor, un home a la vila de Vinyals i una vinya a la vila de Montanui.

Sovintejaren les lluites entre els bisbes de Roda i els Erill per la possessió del lloc i el castell de Viu. Sembla que s’arribà a una solució definitiva l’any 1117, mitjançant una convinença entre Ramon Guillem de Roda i Ramon II Pere d’Erill, de manera que el bisbe encomanà Viu al senyor d’Erill, i repartí el feu del castell i les rendes de la vall de Barravés en quatre parts segons ordre d’importància: el bisbe de Roda, el monestir de Sant Andreu de Barravés, la castlania i el castlà; a més de la castlania, el senyor d’Erill va rebre dos capmasos, un al mateix Viu i l’altre a Aneto. En la concòrdia sobre els béns deixats per Ramon III d’Erill feta l’any 1187, Berenguera, filla de l’esmentat Ramon, i el seu oncle Arnau I, acordaren tenir a mitges el castell de Viu amb la vall de Barravés, amb totes les seves pertinences i usatges, cavallers i domini.

En el fogatjament del final del segle XIV, el loch de Viu, amb 3 focs, era del bisbe de Lleida, i es mantingué dins la jurisdicció d’aquest bisbat fins a la fi de l’antic règim. (JBP)

Castell

Les restes constructives visibles són part dels murs perimetrals del castell, els quals s’adaptaven completament al contorn de la penya. Destaca a la banda nord-occidental un fragment de parament de gairebé 1 m d’alçada, format per maçoneria de mida mitjana amb morter. En la part meridional, a conseqüència d’excavacions clandestines, han restat visibles les filades inferiors del mur meridional, fet de pedres rectangulars, de talla irregular i sense argamassa. També pel costat est es pot endevinar l’existència d’alguna pedra entre l’abundant vegetació que cobreix tot el cim. Una nova cala feta clandestinament prop de la cantonada sud-oriental deixa veure la filada inferior d’un mur de 60 cm de gruix que segueix una direcció paral·lela al límit llevantí, cosa que permet interpretar aquesta estructura com el tancament d’una cambra situada en la planta baixa del gairebé desaparegut castell.

Vers migjorn del cingle, alguns metres per sota del cim, hi ha una mena de fossat o tall artificial que degué aprofitar una esquerda natural, ja que el costat septentrional no té senyals de cap treball antròpic, mentre que el meridional sí; aquest fossat té una llargada propera als 10 m i una amplada entre 2,70 i 3,40 m per una fondària màxima de 2,5 m. La posició d’aquest darrer element sí que sembla dificultar el pas per una de les parts més accessibles, però la relativa distància amb el mur del castell permet pensar també en una pedrera o en l’existència d’alguna estructura defensiva en aquest punt, la qual no s’ha conservat.

Tot i que cal situar l’origen del castell de Viuet a l’alta edat mitjana, les poques restes avui conservades semblen correspondre més a una construcció del segle XIII, o fins i tot posterior. Caldria efectuar un estudi arqueològic complet que permetés concretar més l’estructura i la datació de les construccions restants. (JRG-RLB-JMT-JMe-JIR)