Situació
Magnífica construcció d’inici del segle XII, emparentada amb l’arquitectura del monestir de Santa Maria d’Alaó.
ECSA - M.À. Font
L’església parroquial de Santa Maria presideix el nucli de Viu de Llevata.
Mapa: 33-10 (214). Situació: 31TCG201934.
Per a arribar-hi cal seguir l’itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent. (JBP-MAF-XFG)
Història
Hi ha referències del lloc i del castell de Viu des del segle X. Vers el 1060 Artau I de Pallars Sobirà i el seu germà donaren al monestir de Santa Maria de Lavaix el delme del portatge del coll de Vivoenza, cosa que suggereix una lliure disposició de les rendes eclesiàstiques per part del comte; potser en aquell indret hi havia només una església castellera. Tanmateix, l’abandó de l’hàbitat primitiu, disposat en caserius i balmes, d’una banda, i el reagrupament feudal en petits nuclis a mitjan segle XI, de l’altra, podrien explicar el trasllat o la fundació de l’església actual de Santa Maria de Viu de Llevata. De fet, segons sembla, vers l’any 1030 el castell de Viu era ja termenat i per tant reunia les condicions necessàries per a la creació d’una parròquia, però cal tenir en compte la competència del monestir de Lavaix, senyor del lloc.
La concòrdia entre els comtes de Pallars Sobirà i de Pallars Jussà del 1072 informa que, malgrat que el castell de Viu pertanyia al comte de Pallars Sobirà, va ésser lliurat en penyora al cavaller Bertran Ató de Montanyana. Foren, doncs, els senyors de Montanyana els impulsors i promotors de l’església de Viu. Segons una notícia que proporciona R. Ordeig, a l’altar de l’església de Viu es trobà una autèntica de relíquies que dóna notícia de la seva consagració el 28 de novembre de 1108 per part del bisbe Ramon de Barbastre. (JBP)
Església
Planta de l’església, que conserva íntegra la seva disposició original.
X. Fresneda i M.À. Font
L’església de Santa Maria és un notable edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular precedit d’un arc presbiteral. La nau és coberta amb volta de canó i articulada per dos arcs torals que compartimenten l’espai interior; aquests arcs descansen sobre mitges columnes adossades als murs laterals i són coronades per capitells esculpits.
El tram de la nau més pròxim a la capçalera, prop de l’arc presbiteral, va ser modificat quan s’afegí, en època tardana, una capella en el mur sud de l’església, la qual cosa comportà una alteració del mur i de la volta en aquest sector. En l’actualitat, però, aquest afegit tardà ja no hi és, car fou enderrocat durant el procés de restauració que es va portar a terme a l’edifici l’any 1992, de manera que aquesta part de l’església ha recuperat el seu aspecte original.
La façana de ponent de la nau presenta un ull de bou, obert just a sobre del cor; aquesta obertura substituí la primitiva finestra romànica, d’arc de mig punt i de doble esqueixada, de la qual encara es poden veure algunes traces en el perfil de l’ull de bou.
L’absis és cobert amb volta de quart d’esfera, la línia d’arrencada de la qual és més baixa que la de la volta de canó de la nau. Al centre del semicercle absidal s’obre una finestra d’arc de mig punt i de doble esqueixada. Al centre de l’arc presbiteral, es pot veure un petit ull de bou.
La porta d’entrada, situada al mur de migjorn i precedida per un seguit d’esglaons, és constituïda per arquivoltes i presenta columnes amb capitells esculpits. Just al damunt, s’obre una finestra circular, la qual ha desplaçat el monograma de Crist —que era situat al centre de la porta, al sobre de l’arc exterior— fins a la part superior d’aquesta mateixa façana. A la banda occidental d’aquest mur s’obre una finestra d’arc de mig punt. El mur és coronat, sota el ràfec, per un seguit d’arquets cecs que recolzen sobre mènsules motllurades en cavet; la mateixa decoració es repeteix al mur del semicercle absidal. En canvi, el mur de tramuntana no té ornamentació, i a la part superior hom pot veure un encofrat recent que fa de lligam entre el parament exterior i la volada del teulat.
Interior de l’església al sector de la capçalera.
ECSA - M.À. Font
La nau és coberta amb un teulat de dues aigües, amb teula àrab, mentre que l’absis ha estat cobert amb peces de pissarra de factura industrial.
Els paraments de l’edifici, tant a l’interior com a l’exterior, són fets amb carreus perfectament tallats, de pedra calcària, que es disposen de manera uniforme en filades horitzontals.
El campanar és de planta quadrada i es troba adossat al mur nord de l’església, proper a l’absis; fou sobrealçat en època moderna amb un cos vuitavat que alberga l’obertura de les campanes. Correspon també a aquesta remodelació el regruiximent dels murs dels primers pisos del campanar, com ho demostra l’embolcall extern que es veu a través de les finestres de mig punt, moltes de les quals han quedat tapiades i algunes, convertides en simples espitlleres. A l’interior, unes escales comuniquen el presbiteri amb la porta per la qual s’accedeix al campanar, originàriament de mig punt, que dóna pas a un curt passadís cobert amb volta de canó, al final del qual hi ha una escala de cargol que hi puja.
Per les seves característiques estructurals i ornamentals, l’església parroquial de Viu de Llevata correspon a una construcció de l’inici del segle XII, amb una clara relació amb l’arquitectura de l’església de Santa Maria d’Alaó. (MAF-XFG)
Portada
Bonica portada de l’església oberta al mur de migdia.
ECSA - M.À. Font
El portal d’accés a Santa Maria de Viu de Llevata, situat al mur meridional de l’edifici, s’organitza a partir d’un mur sortint del gruix de la façana, i s’estructura en quatre arcs principals convertits en arquivoltes que alternen el perfil corb amb l’angular. Dues d’elles descansen damunt d’un capitell i una columna. D’aquestes, la més exterior és decorada amb escacats, un dels repertoris més tradicionals del país, i l’interior és solucionat amb un bossell.
Els capitells, que incorporen en el seu bloc el collarí i l’àbac, estan esculpits amb decoració que alterna el repertori vegetal amb el figuratiu. Així, els dos capitells on reposa l’arquivolta exterior mostren ornamentacions tretes de repertoris vegetals. El capitell de l’esquerra, des del punt de vista de l’espectador, deriva estructuralment del capitell corinti, i presenta el tambor esculpit amb palmetes que arrenquen de la base del capitell, just damunt del collarí, i s’obren en forma de ventall en ascendir cap a la part superior, disposant-se en perfecta simetria a l’acabament dels angles i al centre del bloc. Entre fulla i fulla, i en la part inferior, hi queden uns espais que s’omplen amb unes boles. La bona execució d’aquest capitell contrasta amb el caire més geometritzant amb què estan tractats els motius representats en l’altre capitell, situat a la banda dreta. Aquest s’estructura a partir de grans fulles de palmeta, amb els folíols gairebé estriats, les quals arrenquen de la zona inferior i es vinclen cap als angles del tambor. D’una de les parts laterals d’aquestes fulles en surten unes tiges que al bell mig del tambor s’entrecreuen i acaben en volutes.
Detall de la portada d’accés al temple, amb relleus tant a l’arquivolta exterior com als capitells.
ECSA - M. Macià
Aquests motius ornamentals basats en les fulles de palmeta, nascuts a partir de les interpretacions dels models corintis, són propis dels repertoris vegetals utilitzats dins l’escultura romànica catalana, sobretot en conjunts immersos dins l’àrea d’influència de l’escultura rossellonesa, la qual cosa provoca que hi hagi molts conjunts que presenten aquests temes. Així, i des del punt de vista tipològic i compositiu, podríem esmentar paral·lels allunyats geogràficament, com els de la porta de migjorn de Sant Joan de les Abadesses, fins a exemples més propers, com són alguns capitells del claustre de Santa Maria de la Seu d’Urgell, de Sant Serni de Tavèrnoles o de la portada i de l’interior de Santa Maria de Gerri de la Sal, o, més propers encara, els de la portada de l’església de Cóll i els de l’església de Llesp, els altres edificis ribagorçans que presenten escultura en els seus portals. Per tant, els capitells vegetals de Viu responen a catàlegs i repertoris coneguts i utilitzats dins els àmbits d’influència de la catedral d’Urgell, malgrat que en algun moment puguin incorporar arranjaments i interpretacions més o menys originals i lliures.
Capitells del brancal dret de la portada, amb relleus de figuració humana i vegetals.
ECSA - M. Macià
Capitells del brancal esquerre de la portada, decorats amb relleus de tipus vegetal i zoomòrfic.
ECSA - M. Macià
Els capitells de l’arquivolta interior presenten una decoració zoomòrfica. El de l’esquerra, des del punt de vista de l’espectador, mostra una parella d’animals rampants, amb pretensions lleonines, que es disposen simètrics amb el coll girat cap a l’angle central del capitell on hi ha una mena de màscara, amb dues perforacions realitzades amb trepa, el mal estat de la qual avui n’impedeix la descripció. Els quadrúpedes presenten un volum i unes formes que, tot i la seva senzillesa, palesen una bona execució. La composició d’aquest capitell recorda molt de prop les produccions rosselloneses, sobretot pel que fa al recargolament del coll dels animals. Si bé dins el conjunt de Santa Maria de la Seu d’Urgell podríem trobar exemples que genèricament contextualitzessin aquest tema i que alhora justifiquessin la presència de l’element “rossellonès” a Viu, és a la portada del monestir de Gerri de la Sal, estretament vinculat des del punt de vista formal i iconogràfic amb la Seu, on trobem una representació molt propera al descrit, i que solament se’n diferencia per la presència d’una figura humana de cos sencer al bell mig de l’angle central del tambor i per l’element vegetal que es disposa a la part superior del cistell.
Pel que fa al capitell de la banda dreta, aquest presenta una composició híbrida d’elements vegetals i figuratius en representars’hi el tema de la figura humana sortint d’entremig de la vegetació. Així, al mig de l’angle central del capitell es disposa una figura, de mig bust, que està en actitud d’abocar-se a fora. Porta la testa coberta amb una mena de caputxa frígia i amb les mans s’agafa al collarí. A banda i banda s’aixequen grosses fulles que es converteixen, les dels extrems, en volutes. Si bé aquesta composició presenta un arranjament peculiar que creiem que obeeix més als estereotips i al localisme que no a l’originalitat de creació, el tema és ben conegut i utilitzat al claustre de Santa Maria de la Seu d’Urgell, on se’n poden trobar uns quants exemplars. Per tant, torna a ser la Seu el punt que permet explicar aquesta temàtica a Viu.
Així, doncs, els trets definidors de l’escultura a Viu de Llevata, amb els motius d’arrels “rosselloneses” i el seu repertori ornamental i simbòlic sols s’expliquen —tenint en compte un context comarcal erm quant a escultura arquitectònica— per mitjà de conjunts com la Seu d’Urgell, el qual, alhora, és retransmès mitjançant Gerri de la Sal. Pel que fa a la datació, Puig i Cadafalch (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (II), p. 761) va catalogar l’església de Viu al segle XII i dins dels portals amb múltiples arcades. Si més no, tant pel repertori decoratiu com per l’aspecte estilístic, i tenint en compte la fàbrica de l’església, podem concretar-ne la datació dins la segona meitat del segle XII. (MMG)
Crismó
Crismó que hi ha sobre la rosassa oberta per damunt de la portada, on apareixen esculpits els símbols habituals, X-P-S, abreviatura de la paraula grega Crist, i l’alfa i l’omega, primera i darrera lletres de l’alfabet grec.
ECSA - M. Maciá
Damunt la rosassa que hi ha a sobre de la portada de l’església de Viu de Llevata, hi ha encastat un crismó. En fotografies antigues d’aquesta façana no apareix aquest monograma, la qual cosa indica que fou reaprofitat d’un altre edifici al llarg d’aquest segle(*). El crismó està esculpit damunt un bloc quadrangular amb els angles corbats i emmarcat per una circumferència.
A diferència de la major part de crismons dels Pirineus, aquest s’estructura en vuit radis, en inscriure-s’hi una creu de braços desiguals —més curts els horitzontals que els verticals—, creuada per l’habitual X. Com és usual, en la part superior del radi vertical es disposa la P, i en la inferior la S, i formen les principals lletres de la paraula grega Crist. En aquest sentit cal esmentar que la situació del crismó i el mal estat de conservació d’alguna de les seves parts impedeix comprovar si també hi és present la lletra T, la qual apareix sempre dins els monogrames pirinencs, sobretot als aranesos. En els radis laterals superiors apareixen la “A” i la “?”. Deixant de banda la procedència d’aquest crismó, s’ha de datar al llarg del segle XII. (MMG)
Escultura
Capitells de l’interior de l’església, amb decoració força més esquemática que la deis capitells de la portada.
ECSA - M. Maciá
A l’interior de l’església de Santa Maria de Viu de Llevata i suportant els arcs torals de la volta, es conserven capitells i bases esculpides que presenten la problemàtica de no guardar unitat ni correspondència entre ells. Així, si bé l’arc toral o triomfal que separa l’absis de la nau no presenta escultura ni als capitells ni a les bases, el de la segona tramada solament presenta una base —l’adossada al mur meridional—, decorada amb motius de difícil identificació. La base amb plint s’estructura en un bloc cúbic, als angles del qual hi ha unes formes geomètriques corbes que fan la sensació d’obeir a representacions antropomòrfiques molt esquemàtiques i sintètiques. La seva base homòloga no hi és ja que la semicolumna descansa directament sobre la roca. Pel que fa als capitells d’aquesta tramada, no presenten escultura perquè s’estructuren solament amb un àbac, una escòcia i un tor, la qual cosa porta a plantejar si no s’han invertit els papers de les bases i els capitells.
La resta d’escultura de l’interior de Santa Maria de Viu de Llevata es concentra en els capitells i les bases de l’últim arc toral, és a dir, el que toca als peus de l’església. El capitell adossat al mur septentrional, l’estructura del tambor del qual és la mateixa que la de la base descrita anteriorment, presenta una decoració antropomòrfica: una figura nua, dempeus i amb els braços aixecats es disposa al bell mig del bloc cúbic que forma el capitell; a banda i banda d’aquesta representació, i als angles del tambor, se situen altres formes figuratives simètriques que semblen respondre a dos quadrúpedes que s’amarren a l’angle, la cua dels quals passa entre les potes i s’enlaira cap amunt. El resultat és una composició força abstracta i esquemàtica que troba el paral·lel més immediat en el capitell número 12 de Santa Maria de Gerri (vegeu el vol. XV d’aquesta mateixa obra, pàg. 209). La similitud compositiva d’ambdós capitells és gairebé idèntica, si no fos pel tractament més detallístic dels trets físics de les figures de Gerri, detallisme que ofereix la possibilitat de concretar les formes lleonines que es disposen als angles d’aquest capitell. La semicolumna del capitell de l’església de Viu de Llevata descansa damunt d’una base també esculpida, amb dimensions i format del bloc iguals que la del capitell. El mal estat de les formes representades n’impedeix la descripció.
El capitell de l’altra banda, l’adossat al mur meridional, presenta també uns motius de difícil interpretació, basats en formes corbes, les quals ocupen el bell mig del tambor, i circulars als angles. Si bé aquests volums semblen respondre a motius figuratius, la seva lectura és difícil pel seu caràcter abstracte i, tanmateix, rústic. El bloc, també de factura cúbica, presenta en la seva part superior un llistell, a manera d’àbac, i un bossell. La base en la qual descansa la semicolumna d’aquest capitell, avui de difícil visualització ja que és amagada per la caixa d’escales d’accés al cor, presenta una decoració basada en formes geomètriques que, si més no, recorden les de la base homòloga i, per tant, ajuden a la lectura d’aquella. Al bell mig del bloc s’inscriu un volum en forma de T, el qual alhora és emmarcat per unes línies que ressegueixen el perfil. Per la part inferior aquestes línies continuen en direcció als angles, on adopten formes circulars.
Base d’una columna de l’interior de l’església, amb relleus força toscos i molt malmesos.
ECSA - M. Macià
La presència d’aquesta escultura de trets arcaics i amb una concepció abstracta i localista ha fet que hom la interpretés com a elements reaprofitats d’algun altre edifici (Serrate, 1974). Aquesta hipòtesi de la reutilització és difícil de ser contrastada, però té a favor seu unes quantes apreciacions. D’una banda, s’ha d’esmentar que l’escultura de l’interior no té res a veure amb l’escultura de la portalada; en cas que tot l’edifici fos contemporani, l’escultura, si bé no seria estrany que fos de diferents mans i tallers, no estaria tan allunyada; de l’altra, és estrany que els capitells siguin de format tan dispar i més encara quan hi ha algunes bases que semblen respondre a capitells invertits i, alhora, hi ha alguns dels blocs actuals que fan la funció de capitells que semblen bases invertides. En aquest sentit val la pena esmentar que al pagus de Viu, al llarg del segle XI, hi havia el priorat de Sant Joan, el qual depenia directament de Lavaix (vegeu Rocafort, s.d., 1991). Així i tot, cal tenir present que la configuració geogràfica del món pirinenc condueix a fórmules particulars d’interpretació dels corrents escultòrics. Malgrat l’estil localista i arcaic de l’escultura de l’interior de l’església de Santa Maria, sigui reutilitzada o no d’un altre edifici, creiem que cal datar-la dins el segle XII. (MMG)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Miret, 1910, pàg. 360
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 46, pàgs. 60-61
- Valls, 1961, pàgs. 181-182
- Caruana, 1962, pàg. 185
- Ordeig, 1988, XIII/2, doc. 296, pàg. 407
Bibliografia sobre la portada
- Rocafort, s.d., pàg. 876, i 1991, pàg. 110
- Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III. (I), pàgs. 129-130, i vol. III. (II), pàg. 761
- Junyent, 1976, pàg. 261
Bibliografia sobre l’escultura
- Rocafort, s.d., pàg. 876
- Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (I), pàgs. 129-130, i vol. III (II), pàg. 761
- Sarrate, 1974
- Rocafort, 1991, pàg. 110