Nativitat de la Mare de Déu o Santa Maria de Durro (la Vall de Boí)

Situació

Vista aèria del poble de Durro, presidit per l’església parroquial de la Nativitat.

A. Cutiller

Aquesta església es dreça al costat de migdia del poble de Durro, que es troba enlairat a 1 386 m d’altitud, damunt la riba dreta del riuet de Durro, que desguassa per l’esquerra a la Noguera de Tor.

Mapa: 33-10 (214). Situació: 31TCH211076.

S’arriba a Durro per una pista asfaltada que surt de Barruera, creua el riu i s’enfila per la costa. (JBP)

Història

La vila de Durro es documenta per primera vegada a la segona meitat del segle XI, en els convenis i pactes feudals fets entre les dues branques comtals de Pallars, que portaren a la divisió del comtat (1064. 1067). En ambdós era reconeguda la pertinença de Durro a l’honor de Ramon IV de Pallars Jussà. Cap a l’any 1070 els homes de Durro i de la vall de Boí van fer jurament de fidelitat envers aquest comte.

Pel conveni del 1140, la parròquia de Durro es desvinculà del bisbat de Roda i s’integrà, com la resta de la vall de Boí, al bisbat d’Urgell, on gaudia d’un règim específic d’autogovern basat en el sistema de les co-rectories. Aquesta organització es comprova per primera vegada en la visita papal del 1373, en què entre els sacerdots de la vall s’esmenta el vicari de Durro, anomenat Pere Amigó, que era el co-rector de l’església que aquell any tenia a càrrec seu la cura d’ànimes de la parròquia. Així mateix, hi ha notícia que l’any 1399 es conferí una portionem de l’església de Durro a un prevere nascut allà, que així passava a ésser co-rector o porcioner. Durro era el lloc on hi havia més co-rectors de la vall. El 1566 eren 10, més 2 d’absents. Fins i tot el registre del 1723 diu que a Durro el nombre de co-rectors era il·limitat i que tots els fills del poble que tenien l’edat i la idoneïtat i ho volien eren presentats pels regidors. El cas de Durro il·lustra de manera especial el fet que moltes vegades les rendes d’aquestes co-rectories eren insuficients, bé que no eren incompatibles amb oficis o beneficis que exigissin la residència en un altre lloc (santuari de Caldes) o fora de la vall (Santa Coloma, Sarroqueta, Viuet, Areny, el Pont de Montanyana o Lleida). Encara al segle XIX, P. Madoz explica el funcionament d’aquest sistema a Durro, on hi havia 1 vicari i 3 beneficiats.

L’església de la Nativitat de la Mare de Déu de Durro va ser declarada monument històrico-artístic l’any 1980, i poc després, l’any 1983, fou restaurada pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, sota la direcció de l’arquitecte Carles Solsona. (JBP-APF)

Església

Planta del temple, on s’indica la disposició primitiva de la capçalera, ara totalment transformada.

E. Solsona i C. Solsona - Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

És un edifici de notables proporcions, compost per una única nau, llarga i estreta, que havia estat capçada, vers llevant, per un absis semicircular, avui desarticulat i substituït per un cos d’edifici, de pla trapezial, que fa les funcions de sagristia. La nau és coberta amb una volta de canó de mig punt, de perfil lleugerament apuntat, dividida en quatre trams per arcs torals, que recolzen sobre uns ressalts encastats als murs perimetrals. A l’angle nord-est es dreça un campanar de torre, modificat posteriorment, que no segueix la proporció esvelta dels campanars de la vall. L’estructura de l’església es complica amb la incorporació d’un porxo, construït més tard, sostingut amb arcades, estès al llarg del mur meridional, on a l’extrem de llevant es lliura al braç sud d’un transsepte, que ocupa l’àmbit de l’últim arc del porxo. La base del campanar forma el braç nord del transsepte, on ha desaparegut l’absis, del qual queda l’arc d’obertura al mur de llevant del campanar. Tot el conjunt, llevat del campanar que té una coberta apiramidada, és abrigat amb una teulada de doble pendent, recoberta amb llicorelles, que abraça també el porxo.

El temple és il·luminat pràcticament per un sol vitrall situat a la capella lateral sud, atès que la nau només té un finestral central obert al mur de ponent, de doble esqueixada i arc de mig punt.

Interior de l’atri que protegeix per la banda de migdia l’accés a l’església.

ECSA - M.À. Font

La porta s’obre al mur sud, dins el porxo, i és feta amb un arc de mig punt, ressaltat per dues arquivoltes que arrenquen de sengles columnes laterals. Al mur nord, prop de l’angle nord-oest, hi ha una altra porta, llisa, sense decoració.

El campanar, erigit a l’inici del mur nord, prop de la capçalera, és constituït per una torre de planta quadrada, originada a partir d’una socolada llisa, sobre la qual se sobreposen cinc pisos, tot i que el darrer, que acaba amb una coberta piramidal de pissarra, ha estat escapçat per la meitat. La separació entre els pisos, seguint els esquemes decoratius de les esglésies de la vall de Boí, és determinada per arcuacions cegues desenrotllades sota frisos de dents de serra. Dissortadament aquest campanar va sofrir, a més de l’escapçament, un seguit de transformacions que van comportar l’aparedament dels finestrals del primer pis i del segon (avui oberts, després de la restauració de què ha estat objecte) i la substitució dels finestrals romànics geminats per uns altres d’ogivals al tercer pis i al quart. Així mateix, l’accés primitiu, que comunicava amb la nau, fou obturat per un mur, on s’obrí una porta.

La nuesa dels paraments de la nau, accentuada per la uniformitat de l’aparell, només és trencada per uns ressalts angulars i per una cornisa estesa al llarg dels murs laterals, parcialment decorada amb un escacat, que és sostinguda per arcuacions cegues sobre mènsules. L’aparell, fet amb carreuons de mides mitjanes molt ben treballats, segueix l’habitual disposició de filades horitzontals, en aquest cas perfectament ordenades. La sagristia, pel que sembla, fou bastida, si més no en part, amb els carreus de l’absis prèviament enderrocat, entre els quals n’hi ha uns que destaquen perquè tenen elements esculpits, especialment un arquet amb un capet perfectament definit.

Coronant el mur de ponent resten uns brancals d’una probable espadanya, avui desballestada.

L’edifici s’integra al conjunt d’obres pròpies dels constructors que bastiren les esglésies de la vall de Boí. En aquest cas, ateses les característiques generals del temple, es tractaria d’una església bastida en una data lleugerament més tardana que la resta, que podria coincidir amb la segona meitat del segle XII, amb una clara influència de l’obra de Santa Maria d’Alaó, que també és palesa a l’església de Santa Maria de Cóll. L’església de Durro fou profundament reformada amb la construcció de la volta en una data indeterminada, probablement al segle XIII, i la substitució de la capçalera original —formada per un absis semicircular, del qual resten alguns vestigis— pel transsepte que envaeix el porxo que, com a Erill-la-vall, s’havia afegit al cos de l’església. Aquest porxo presenta unes característiques constructives que l’emparenten amb l’obra de Sant Romà de Casós, Sant Climent d’Iran o la propera capella de Sant Quirc de Durro, i ha d’ésser datat, com a molt aviat, a la segona meitat del segle XII. En tot cas sembla raonable suposar que l’edificació del porxo fou contemporània de la construcció de la volta de la nau i sempre anterior a la substitució de l’absis primitiu pel transsepte. (FJM-AMB-JAA)

Portada

Porta de la façana de migdia, sota l’atri, composta per arquivoltes en degradació sostingudes per columnes i capitells.

ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán

Crismó que corona la porta d’entrada, sobre l’arc guardapols.

ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán

La portada d’accés a l’església de Durro, que com ja s’ha esmentat és oberta sota un porxo, presenta una decoració escultòrica força senzilla però correcta. Per sobre dels dos arcs en gradació amb arquivoltes sostingudes per columnes amb capitells, hi ha un arc que deriva del guardapols, tot i que la seva funció és únicament ornamental; una sanefa escacada cobreix tota la superfície. El mateix motiu ocupa tota la línia inferior de la cornisa d’aquesta mateixa façana, sota l’embigat que cobreix el porxo.

Per sobre de l’arc derivat del guardapols, just sobre la línia corresponent a la clau de l’arc de la porta, hi ha un crismó treballat en baix relleu força interessant. La imatge del crismó, o monograma de Crist, és formada pels caràcters X i P, que són les dues primeres lletres gregues del nom de Crist, i les lletres A (alfa) i ω (omega), com a principi i fi de totes les coses que representa la figura de Crist. Els quatre caràcters en combinació són inscrits per un cercle. Aquest cercle és alhora inscrit per un quadrat, els espais lliures del qual són ocupats per quatre figures. Dos ocells afrontats ocupen els carcanyols superiors, tot recordant compositivament el tema iconogràfic d’origen paleocristià dels paons bevent de la font de la vida. Els carcanyols inferiors són ocupats per dos animals, un bou i potser un lleó, que podrien simbolitzar dos dels quatre evangelistes. La resta dels espais lliures (franges verticals del quadrat entre els animals superiors i els inferiors) és ornada per elements florals o vegetals que es tornen a repetir en els capitells de la portada.

Detall dels capitells amb relleus esculpits de tipus vegetal i figuratiu que ornen la porta d’entrada.

ECSA - L. Carabasa

Aquests capitells, quatre en total, presenten una decoració força senzilla i malmesa per les restes de guix que amaguen els detalls del relleu. Els dos externs són decorats per fulles força estilitzades que recorden simplement l’ús de fulles d’acant en la decoració del capitell clàssic. Un d’ells, el del brancal de ponent, és coronat per un cimaci ornat per una sanefa escacada. Els dos capitells interns presenten bàsicament figures d’animals contraposades que s’ajunten als angles. Recorden, tot i el mal estat en què es conserven, les composicions més clàssiques del romànic rossellonès a base de figures lleonines contraposades i en actituds diverses. El capitell de la banda de ponent presenta a la cara externa un quadrúpede que recorda la figura d’un ase, mentre que a la cara interna presenta un rostre humà al centre —ocupant el lloc del dau central, fet que també és usual en tota l’escultura de tradició rossellonesa— i les restes del que potser era un altre quadrúpede; la parella d’animals, doncs, es presentaria afrontada i alçant una pota davantera cap a l’angle. El capitell de la banda de llevant, en canvi, sembla presentar una parella de lleons, oposats i girant el cap vers l’angle, tot flanquejant un vegetal derivant de l’acant que ocupa l’angle.

La part alta del tambor d’aquests dos capitells figurats, que es confon amb el que pot ser el cimaci, és decorada mitjançant una sanefa de fulles entrellaçades, semblants a les del crismó, i en el cas del capitell de ponent recolzada sobre una mena de motllura trenada. El collarí dels dos capitells amb decoració vegetal és llis, mentre que el dels dos figurats és torçat.

Les combinacions ornamentals, com també el repertori floral o vegetal emprat en tota la decoració descrita, juntament amb la utilització d’un repertori d’imatges clàssic en el romànic que ha perdut el sentit de la seva simbologia i composició, fan pensar que ens trobem davant un conjunt força tardà, corresponent probablement a mitjan segle XIII.

Cal dir que, si bé en conjunt la portada de Durro és força semblant a la de Cóll, aquesta és superior pel que fa a l’escultura, tant en factura com en repertori iconogràfic i ornamental. (LCV)

Talla de la Mare de Déu

Talla de fusta d’una Verge que formava part d’un davallament, conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya amb el núm. d’inventari 15 895.

ECSA - Rambol

El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva, amb el núm. 15 895 de l’inventari i des del 1922, que fou adquirida al bisbat d’Urgell, una talla de fusta de la Mare de Déu procedent de l’església de Durro. Aquesta imatge, sens dubte, formava part d’un davallament, ja que és molt semblant a les d’Erill-la-vall i Taüll. Tot i que li manca una part del braç esquerre i totes dues mans, està ben conservada. La resta del grup s’ha perdut, però es coneix la figura de Crist, desaparegut el 1936, per una fotografia publicada per R. Bastardes i Parera (1978, pàgs. 58-59). També es devia conservar fins a temps recents la figura de Josep d’Arimatea, que col·locava la mà sobre el costellam de Crist com en altres grups semblants. La tija que encara es pot veure a la peanya de la marededeu permet pensar en una disposició semblant a la que mostra el davallament de Sant Joan de les Abadesses, amb Maria a la dreta de Josep d’Arimatea. Tanmateix, la mida més petita de les figures (173 X 51 cm) indica que podrien haver estat alineades en una biga damunt de l’altar o a l’entrada del cor.

La imatge de la Mare de Déu, tallada en fusta de til·ler, no conserva les mans ni tampoc el braç esquerre. Posteriorment s’hi va afegir part del peu dret. L’escultura, que reposa sobre una peanya, era policromada, com mostra la pintura encara visible a la part baixa de la túnica. La forma de vestir, incloent-hi el tocat adornat amb cercle i entrellaçat, és en tot semblant a altres imatges de Maria que s’han trobat per la mateixa zona.

Aquesta talla pertany a un grup d’escultures molt conegudes gràcies a la tasca d’investigació duta a terme per l’Institut d’Estudis Catalans des del 1907 i ben estudiades per R. Bastardes i Parera. Són exponents d’una escola de tallistes que manifesta amb claredat els estilemes romànics i l’evolució a què poden arribar amb la repetició d’esquemes establerts tant en el domini de la concepció de l’anatomia humana com en l’acoblament de les figures, tot plegat a més d’un cert detallisme en la resolució formal dels problemes que presenta el mateix treball de talla. Estan realitzades d’una sola peça, excepte els corresponents afegits de parts dels braços i les mans, i revelen un bon treball de taller organitzat i llargament productiu.

Les quatre imatges de Maria procedents de davallaments catalans són totes molt semblants i només es diferencien per alguns detalls del vestit, cosa que ha permès a Bastardes diferenciar dos grups segons la disposició de la túnica i la caiguda del mantell. La de Durro es relaciona amb les d’Erill-la-vall i Taüll.

La comparació estilística amb els seus exemples més propers mostra una concepció semblant a la d’Erill, que s’ha suposat que era de la mateixa època i, per a alguns, de la mateixa mà. Això no obstant, atès el concepte més avançat en el desenvolupament de l’anatomia i la menor rigidesa plàstica en l’articulació de l’esquema inicial comú, la marededeu de Durro deu pertànyer a un estadi més tardà de la producció del taller.

S’accepta generalment l’existència de l’esmentat taller a la Ribagorça treballant durant el segle XII i la primera meitat del segle XIII. Però és molt difícil precisar-ne l’origen, l’abast del seu desenvolupament i la difusió del seu estil. S’ha assenyalat repetidament que aquest taller se situa en una zona on pràcticament no hi ha escultura monumental, de manera que la comparació estilística no és possible. A més, no s’ha conservat cap davallament realitzat en pedra, i per això no es pot entroncar l’estil dels tallistes amb el d’altres corrents d’escultura que recorren el Principat durant el segle XII. A tot això encara caldria afegir —segons J. Ainaud— la dificultat d’atribuir a un sol taller l’elevat nombre d’obres que, malgrat les pèrdues, existiren indubtablement (Millenum, 1989, pàg. 158).

Una qüestió diferent és la de precisar en quin moment del segle XII el taller té la producció més nombrosa i quina podria ser la relativa seqüència d’aquestes obres. A. Kinsley Porter crida l’atenció sobre algunes coincidències entre les verges d’aquests davallaments i la representada en el semicilindre de l’absis de Sant Climent de Taüll. D’una banda, la posició vertical de l’avantbraç esquerre i la mà alçada amb el palmell girat cap als fidels i, de l’altra, la còfia que cobreix el cap amb el mateix anell per a recollir els entrellaçats és idèntic en totes les imatges (vegeu la del davallament de Taüll, que es conserva quasi completa) i a l’esmentada de l’absis de Sant Climent. Porter va concloure que aquestes imatges havien estat realitzades en la mateixa època que les pintures o molt poc després, i són el reflex de l’eclosió artística que es produeix a les valls pirinenques pels volts de l’any 1123.

La majoria dels autors, amb algunes excepcions (Duran i Canyameres, 1932; Prefigurado, 1992; Catàleg d’escultura i pintura medie als, 1991, pàg. 226), segueixen aquesta opinió. És arriscat, tanmateix, proposar una datació concreta per als davallaments pirinencs, no sols per les dificultats comentades abans, sinó també perquè es deriven d’un art tancat en si mateix, en un espai geogràfic molt limitat i relativament estancat en el temps, com ho demostra l’exemple del Crist de Perves, de factura molt semblant a altres d’anteriors però ja del segle XIII. L’arcaisme que presenten totes aquestes obres no és signe d’antiguitat.

La marededeu de Durro, segurament de l’escola d’Erill, pot ser del tercer quart del segle XII o posterior. Per a altres qüestions iconogràfiques i d’estil vegeu l’article sobre el davallament de Taüll en aquest mateix volum. (JVP)

Talla de Crist

A través d’una imatge fotogràfica hom coneix l’existència d’una talla de fusta policromada de Crist que formava part del grup escultòric del davallament procedent de l’església de Durro. De tot el conjunt només resta la imatge de Maria —descrita abans—, conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MAC/MNAC15 895). El Crist va ser destruït l’any 1936.

Podem fer una breu descripció del Crist a partir d’una fotografia feta l’any 1920 (A. Bastardes, R-4 812). Sembla que les dimensions de la imatge es corresponien amb la grandària de la marededeu que formava part del conjunt. A la fotografia esmentada, publicada per R. Bastardes (1977, pàg. 36, làm. III, i 1978, pàg. 59), la talla està molt malmesa. De la seva anatomia és visible la part del costellam, on es veu, a la banda esquerra, la mà probablement de Josep d’Arimatea, una part dels braços, la part inferior de les cames i escassament el rostre i els cabells.

La zona reservada al perizoni és ocupada per una mena de roba postissa que prefigura més que la tovallola típica una mena de pantalons curts.

Pel que es pot derivar de la fotografia, la imatge devia ser una talla de qualitat i gens inferior a la imatge d’Erill, tal com va apuntar R. Bastardes (1978, pàg. 61). Adscrit al taller d’Erill (op. cit., pàg. 60), s’ha relacionat amb altres obres que el mateix autor inclou en aquest taller, com el Crist de Mig Aran, que havia estat també part d’un davallament i el ja desaparegut de Mur (Pallars Jussà).

La datació de la peça hauria d’estar en consonància amb la referida a les altres peces amb les quals s’ha relacionat, i més concretament amb el Crist desaparegut de Mur.

La datació per a les peces ribagorçanes incloses per R. Bastardes al taller d’Erill oscil·la entre els segles XII i XIII. (CLIU)

Talla desapareguda d’una marededeu

Fins l’any 1936 es conservava a l’església de Santa Maria de Taüll una marededeu provinent, pel que sembla, de la parroquial de Durro. Actualment, però, no se sap on és; es conserva tan sols alguna fotografia històrica com la que reproduïm de l’any 1922, pertanyent a l’Arxiu Mas.

La imatge de fusta policromada representa la figura de Maria asseguda sobre un seient de tipus cofre, motllurat tant a la cara frontal com a les dues laterals. Els peus recolzen sobre un marxapeus figurat. Sobre el genoll dret sosté el Nen, que porta corona i fa el gest de beneir amb la mà dreta, mentre que l’esquerra la manté tancada sobre el genoll.

La figura de la Mare no porta corona, però sí un vel mantell que li cobreix part de l’esquena i que es creua al davant. A sota duu túnica acabada en bordó puntejat a l’extrem inferior i a la part del coll. La mà dreta recolza en actitud d’acolliment sobre el cos del Nen, i l’esquerra sembla que devia sostenir un objecte avui desaparegut. La indumentària del Nen és l’habitual en les representacions del tipus iconogràfic de Sedes Sapientiae.

La talla sembla de datació tardana, qüestió aquesta ja observada per Cook i Gudiol ([1950] 1980, pàg. 303) i Carbonell (1974-75, vol. I, pàg. 77). Els trets facials, de caire més naturalista que en la majoria d’imatges datades al segle XII, confirmen aquesta datació posterior. La similitud d’aquests trets amb imatges com la Mare de Déu de Cubells o la de Santa Linya (Noguera), avui en lloc desconegut (vegeu el vol. XVII, pàgs. 213-214, de la present obra), avala una datació per a la imatge no anterior a la segona meitat del segle XIII, i també la seva dependència d’un taller allunyat de les contrades ribagorçanes i deslligat dels trets formals que caracteritzen el taller ribagorçà. (CLIU)

Forja

Forrellat de factura medieval que es troba als batents de la porta d’entrada a l’església i detall de la planxa del pany, decorada amb figures treballades a base de línies incises.

ECSA - F. Junyent i A. Mazcunàn

Els batents de la porta d’entrada de l’església de Durro tenen un forrellat de ferro forjat de factura medieval. Consta d’una barra o passador decorat amb un escamat o reticulat i acabat en cap d’animal no gaire definit, tot i que la decoració esmentada recorda el cos d’una serp o del maligne, personatge força representat en la iconografia medieval. També les anelles per les quals llisca el passador són decorades a base de línies, reticulat i puntejat.

El més interessant d’aquest conjunt és la decoració gairebé imperceptible de la planxa que reforça el pany. Subjectada al batent mitjançant quatre claus amb funció també decorativa —disposats a cada angle— i gairebé una desena més per a fixar-la, la planxa és decorada als marges per una doble sanefa de reticulat puntejat i una línia ondulant molt pronunciada. Al centre, tot ocupant els espais lliures, trobem diverses figures força esquemàtiques que cal destacar. D’una banda, una mena de torre que envolta el forat que serveix per a encaixar la clau, decorada un cop més amb reticulats puntejats i amb una mena d’element vegetal que la corona. Al seu costat un personatge roman dempeus i toca la torre amb la mà. Al damunt d’aquest resta una altra figura humana mig esborrada, i sota el reforç de ferro en forma de “V”, també decorat amb reticulat, trobem el que sembla un quadrúpede. Totes les figures recorden altres conjunts de grafits de context cavalleresc i potser cortesà, propi d’un moment ja força avançat de l’edat mitjana, probablement el segle XIV.

La resta del forrellat només consta d’una anella o picaporta decorada amb bandes i reticulats puntejats i algunes planxes que cargolen els extrems, que són de factura posterior. (LCV)

Mobiliari litúrgic

Banc modern situat al cor de l’església, que té integrats com a respatller dos plafons de talla calada, de factura medieval.

ECSA - C. Liarás

A l’interior de l’església de la Nativitat de la Mare de Déu de Durro, a la part del cor construït sobre la nau, es conserven dos plafons fragmentats de fusta amb ornament escultòric de talla calada. Actualment serveixen de respatller a un banc, la factura del qual és de datació molt posterior.

Els dos fragments són de fusta de pi i fan 80 X 50 cm.

El plafó situat en un dels extrems del banc és decorat per un seguit de motius de tipus geomètric i arquitectònic distribuïts en tres bandes. A la banda superior s’han disposat tres petites arcuacions de ferradura al mig de les quals s’han intercalat motius discoïdals; a la banda intermèdia hi ha tres fileres de motius romboïdals amb perfil esglaonat i a la banda inferior, just on el plafó respatller s’ajunta amb la taula seient, el motiu és una estela de sis puntes lanceolades inscrit en un cercle. La talla de l’últim element descrit és plana, mentre que la utilitzada per als altres dos és calada. Aquesta estela de sis puntes o pètals és serrada aproximadament en un terç inferior, i és possible que aquesta part que li manca sigui la que consta en la part inferior del segon plafó; és a dir que, originàriament, tots dos eren un de sol.

El segon plafó és decorat en el nivell superior pel mateix motiu seccionat de sis puntes, ja descrit. El segon nivell queda ocupat per un motiu geomètric compost per sis cercles calats units en grups de dos per estretes bandes longitudinals, als costats de les quals s’agrupen petits motius triangulars també calats.

Sembla evident que els dos plafons han estat reaprofitats per a la construcció del banc de què ara formen part. Probablement devien pertànyer a un altre moble o construcció de fusta, però no ho podem constatar. El que sí que constatem és la similitud extrema que hi ha entre aquests dos fragments i els plafons laterals del banc de Sant Climent de Taüll(*). La coincidència es pot considerar triple: pel tipus de fusta, pels elements decoratius i el seu tractament tècnic. Les dimensions d’amplada d’aquest coincideixen igualment amb els que figuren al banc de Taüll.

Dos detalls dels plafons de fusta medievals integrats en un banc modern, amb decoració geomètrica de talla calada.

ECSA - C. Llaràs

Aquestes coincidències, juntament amb la proximitat dels llocs on s’han trobat els dos conjunts (plafons laterals del banc de Taüll i els plafons de Durro), fan pensar que potser l’un i l’altre van pertànyer a una mateixa obra o conjunt; de fet, en l’estudi del banc de Taüll(*) ja he assenyalat que els plafons laterals són possiblement reaprofitats d’un altre conjunt (treball de fusteria?).

Aquesta afirmació pot ser avalada per una fotografia de l’any 1907 conservada a l’Arxiu Mas (clixé MB-2054), en la qual apareixen dos fragments de plafons que semblen formar part d’un banc similar al de Durro; cal tenir en compte, però, que la fotografia és parcial.

Un d’aquests plafons fragmentats coincideix amb un dels que actualment formen part del banc de Durro i que he descrit com el primer fragment situat a l’extrem del banc. L’altre fragment és similar, quant a la decoració i a la tècnica de talla calada, al que figura a la dreta (segons l’espectador) del banc de Taüll.

Al revers de la fotografia consta el nom de “Banco de Tahull, Museo de Arte de Cataluña, Barcelona”. Encara que es pugui considerar que sigui un error de marcatge de la fotografia, sí que es pot dir que existia un altre fragment similar als assenyalats i als laterals del banc de Taüll.

Atès que aquest últim fragment apareix al clixé com a procedent de Taüll, inclourem la seva descripció i estudi en un altre lloc.

La datació dels dos plafons descrits ha d’estimar-se en paral·lel a la donada per als plafons laterals que formen part del banc de Taüll. El repertori de motius ornamentals és patent al llarg d’un període molt dilatat dins l’àmbit medieval, en què foren clarament populars alguns motius com ara l’estrella de sis puntes. (CLIU)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Madoz, 1845-50, vol. VII, pàgs. 428-429
• Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 46, pàgs. 60-61, doc. 49, pàgs. 63-64 i doc. 132, pàg. 133
• Carbonell, 1974-75, vol. I, pàg. 77
• Junyent, 1976, pàg. 236
• Boix, 1982, docs. 271, 280’, 333’, 337’ i 428
• Moliné, 1983, vol. VI, pàgs. 401-452
• Baraut, 1988-89. vol. IX, doc. 1 469, pàgs. 273-274

Bibliografia sobre la portada

• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday. 1909-18, vol. III (II), pàg. 764 i fig 1113

Bibliografia sobre la talla de la Mare de Déu

• Puig i Cadafalch, 1921-26, pàgs. 207-208
• Folch i Torres, 1926, pàgs. 102-104
• Sacs, 1926, pàg. 224
• Porter, 1932
• Duran i Canyameres, 1933a
• Cook-Gudiol, 1950, pàgs. 322-323
• Ainaud, 1955, pàg. 34
• Junyent. 1957, pàg. 203, i 1960-61, I, pàg. 187, i II, pàg. 270
• El arte románico, 1961, pàg. 176
• Olivar, 1964, pàg. 31
• Durliat, 1967, pàg. 163
• Ainaud, 1973, pàgs. 120-121
• Gudiol, Reglà, Vilà, 1974, pàgs. 197-200
• Carbonell, 1974-75, vol. I, pàgs. 26 i 77
• Schälicke, 1975, pàgs. 63-76
• Ainaud, 1980b, pàg. 120
• Bastardes, 1980b, pàgs. 110-118
• Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 120
• Dalmases-José, 1986, pàgs. 256-258
• L’època de les catedrals, 1988, pàg. 66
• Entorn a Jaume I, 1989-90, pàg. 73
• Delcor, 1992, pàgs. 180 i 187
• Prefiguració, 1992, pàgs. 150-151

Bibliografia sobre la talla de Crist

• Duran i Canyameres, 1932, pàg. 197
• Porter, 1928, pàgs. 16-17, i 1932, pàg. 136
• Schälicke, 1975, pàg. 136
• Bastardes, 1977, pàg. 49, 1978, pàgs. 58-61, 1980a, pàg. 44 i 1980b, pàgs. 112-115
• Delcor, 1992, pàg. 185

Bibliografia sobre la talla desapareguda d’una marededeu

• Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 303, fig. 281
• Carbonell, 1974-75, vol. I, pàg. 77

Bibliografia sobre el mobiliari litúrgic

• Ainaud, 1980. pàg. 130