En els anys centrals del segle XI el castrum Benavent estigué, com el castell Biscarri, del qual constituïa l’afrontació meridional —documents del 1055 i el 1078—, en mans del comdor Arnau Mir de Tost, el qual en el seu testament del 1071 en disposà en favor del seu nét Arnau i de la seva filla, la comtessa Valença.
Bernat Transver, feudatari dels comtes, que l’any 1077 ja havia donat a la canònica de Santa Maria de la Seu importants honors localitzats dins del terme del castell de Benavent, en el seu testament sacramental publicat l’any 1092 llegà el castell al seu fill Guillem.
En els fogatjaments del 1365-70 i 1381, Benavent ja apareix, al costat de Conques, Figuerola i Orcau, dins l’òrbita dels Orcau. Al segle XVII pertanyia als Erill i al començament del segle XIX n’eren titulars els comtes d’Aranda i ducs d’Híxar.