En relació amb els castells d’Orcau i de Basturs, existents ja al segle XI, el castell de Figuerola es presenta com una construcció tardana, empresa per iniciativa comtal en una segona fase del procés de feudalització. En el seu testament sacramental publicat l’any 1071, Ramon Miró d’Orcau deixà Figuerola a la seva muller Maria i disposà que a la seva mort passés al seu fill Pere. Pere Ramon i el seu germà Gerbert devien haver mort abans de 1111-12, en què el tercer germà, Tedbald Ramon, qualificat de “domnum principem Orchaliensis castri” rebé en feu la vila de Figuerola de mans del comte Pere Ramon I. La convinença preveia que si el comte Pere edifiqués un castell o una fortalesa en l’indret, Tedbald no li prendria i li’n donaria potestat tantes vegades com li ho demanés. A mitjan segle XII el castell ja estava construït, segons un document del 1141.
Jaume I i Pere el Gran demanaren la potestat del castell de Figuerola a llur feudatari, Ramon d’Orcau, els anys 1272 i 1276 respectivament.
L’any 1469, en plena guerra contra Joan II, les viles de Conques i de Figuerola és trobaven —circumstancialment?— en poder del noble Guillem Arnau de Bellera. Joan II va procedir a la integració del castell de Figuerola a la corona.
Enquadrada dins la baronia d’Orcau, Figuerola conegué des del segle XVI els mateixos canvis de titularitat en el domini que el castell veí. No és coneixen en l’actualitat vestigis de l’antic castell de Figuerola.