Situació
Estampa clàssica de l’encimbellada fortalesa amb el poble d’Orcau als seus peus.
ECSA - J.A. Adell
Vista de conjunt de les importants ruïnes, en què destaquen les bestorres que defensaven els seus angles.
ECSA - J.A. Adell
Castell encara força ben conservat situat al cim d’un turó, damunt del poble d’Orcau. Juntament amb d’altres, com el de Llordà o el d’Abella, controlava tota la conca Dellà.
Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG335704.
Cal travessar el poble d’Orcau, que encara té molts elements del seu passat medieval, i sortir per la part superior, des d’on surt un corriol que, fent ziga-zagues, ens permetrà d’arribar fins al cim del turó, on s’alça el castell i l’església. (JBM-JJBR)
Història
Documentat per primera vegada l’any 1010 (castro Orcall), el castell d’Orcau era un domini alodial dels comtes de Pallars Jussà, que Ramon V vengué als seus sogres, Arnau Mir de Tost i Arsendis, el 2 de setembre de 1055 i que un any després, el 26 d’octubre, donà propter nuptias a la seva muller Valença. Pel juliol del mateix any o del 1057 Ramon V i Valença convingueren amb el seu feudatari Ramon Miró d’Orcau, que ja havia actuat com a testimoni en la venda del 1055, que ni durant la seva vida ni durant la dels seus fills no li demanarien la potestat del castell. L’any 1072 ambdues parts renovaren el pacte feudal sobre el mateix castell, reservant-se’n els primers la senyoria eminent i el segon la potestat.
Els Orcau.
LMT
Probablement per posar fi al plet mantingut amb el cavaller Tedbald Ramon, que degué succeir Ramon Miró —el seu pare— al capdavant de la castlania d’Orcau, l’any 1088 els comtes Ramon V i Valença pactaren una nova convinença amb l’esmentat feudatari en uns termes similars als dels anys del 1057 i 1072. Tedbald Ramon reconegué que el pare del comte ja havia tingut la senyoria d’Orcau, i Ramon V i Valença asseguraren que, mentre visquessin, no li demanarien la potestat del castell i li estipularen el dret de la seva successió en la castlania. La castlania havia esdevingut així hereditària; el mateix Tedbald tornà a pactar per la castlania d’Orcau i per la vil·la de Figuerola amb el successor de Ramon V, el comte Pere Ramon I.
Ramon V degué reeixir a imposar el reconeixement del seu domini eminent sobre el castell d’Orcau, no únicament als seus feudataris immediats, sinó també a tots els seus vassalls del terme; de l’època que governà, és un jurament de fidelitat col·lectiu que li prestaren tots els homes de la vall d’Orcau (homines de Valle Orcaria). L’any 1084 els comtes Ramon V i Valença establiren una convinença amb Ramon Vidal, Pere Vidal i Saz, per la qual aquests prometeren satisfer els censos anuals (receptum) de l’honor de Santa Maria de Prats, del terme d’Orcau.
Diversos membres del llinatge apareixen documentats amb posterioritat: Montaner d’Orcau, fill de Tedbald, a qui l’any 1115 l’abat de Gerri encomanà Pere Miró de Malmercat, feudatari seu pel castell de Cuberes; Bernat d’Orcau, que l’any 1174 signà en un conveni d’ajuda mútua entre els comtes Ramon Miró I de Pallars Jussà i Artau IV de Pallars Sobirà; Pere d’Orcau (1179, 1194); Guillem d’Orcau, que rebé en penyora la batllia d’Aramunt i la meitat del castell de Salàs, pel qual prestà homenatge al comte el 1254, etc. En els fogatjaments generals del 1365-70 i 1381, la baronia d’Orcau figura en poder del noble Arnau d’Orcau, majordom de Pere III i governador de Rosselló i Cerdanya (1366-76). En el seu testament del 1387, Arnau llegà la baronia al seu nét, Arnau Julià d’Orcau, al qual succeí el seu nebot, Berenguer d’Erill, senyor de la vall d’Espills.
Amb motiu de la rebel·lió d’Arnau d’Orcau, l’any 1462 Joan II va donar la baronia a Joan d’Orcau. L’any 1473 el rei lliurà a Miquel Llordà tots els llocs i drets annexos a la baronia, que mesos més tard restituí a Arnau d’Orcau i la seva muller Isabel.
El 1505 la baronia d’Orcau passà als Erill i d’aquests, per aliances matrimonials, als Bournonville, creats marquesos de Rupit, i als seus descendents, que esdevingueren successivament marquesos de Vilanant, comtes d’Aranda i ducs d’Híxar. (PBM)
Castell
Al cim del turó de la fortificació, actualment veiem les restes del castell, de l’església —situada uns 30 m al nord del cos principal del castell—, i de dos recintes de muralles, d’èpoques diverses, que tanquen tot el conjunt, especialment a la seva part meridional i oriental, que és la més dèbil.
El castell tenia una planta bàsicament quadrada, amb una torre o bestorre en cadascun dels quatre angles. D’aquestes quatre torres, actualment només se’n conserven tres; la del sud-oest resta totalment ensorrada. La distància entre una torre d’angle i la següent és d’uns 8 m. Aquestes bestorres, que sols fan mig cercle o tres quarts de cercle, tenen un diàmetre, a l’interior, que oscil·la entre els 2,9 m de la del nord-oest i els 4,8 m de la del sud-est. El gruix dels murs, a les torres, és d’uns 110 cm i a les parets llargues, d’uns 130 cm. L’alçada d’alguna d’aquestes torres arriba als 13 m.
En aquestes torres d’angle hi ha diverses espitlleres, en tres nivells diferents. En especial, les dels nivells inferiors són grans i llargues; són acabades a l’interior amb un arc rebaixat. Algunes són adaptades per a armes de foc. A les parets rectes també s’endevina l’existència d’alguna altra espitllera. Quan es consolidaren les parets, aquestes espitlleres van ser en alguns casos, però, molt restaurades o fetes totalment de nou, la qual cosa fa difícil de saber què és vell i què no ho és. Les parets són fetes amb pedres de mida mitjana, a l’exterior, arrenglerades en filades poc treballades.
Per sota d’aquesta fortificació hi ha el clos d’un segon recinte. L’espai pla que uneix el castell amb l’església era tancat a banda i banda per sengles muralles. L’oriental seguia cap al sud, on hi havia tres bestorres, la darrera de les quals a uns nou metres de la torre del sud-est del castell. Uns quants metres més avall, a l’est, encara hi ha un tercer clos, que també arrenca de l’església i, amb un mur que té un gruix d’uns 110 cm; arriba fins a una albarrana que hi havia situada en una petita elevació que s’alça al sud-est del conjunt del castell. Aquesta torre té un diàmetre de 3,25 m i la paret té un gruix de 120 cm.
Malgrat que hi hagi sectors d’aquest castell molt malmesos, allò que ha restat ens permet d’imaginar força la majestuositat d’aquesta fortificació. Les obres de consolidació que s’hi feren fa uns quants anys han significat la conservació d’alguns elements, tot i que en d’altres casos hagin dut a una construcció no prou fidel a l’original d’alguns altres elements (com les espitlleres del nivell inferior de la torre del nord-oest), per la qual cosa no resta prou clar allò que és original d’allò que ha estat refet.
D’acord amb les característiques de la planta, amb la forma de les espitlleres, amb el lleuger talús de les torres, etc., cal suposar que les restes del castell que han arribat fins a nosaltres han de ser del final del segle XII o del segle XIII i, algunes, fins i tot més tardanes. (JBM-JJBR)
Bibliografia
- Rocafort, s.d., pàgs. 797, 822 i 844
- Codera, 1913-14, pàg. 502
- Valls, 1918, pàgs. 47-48
- Miquel, 1945-47, vol. I, pàgs. 77-85 i 125-126
- Iglésies, 1962, pàg. 89
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (II), pàgs. 1319-1326
- Bonnassie, 1979-81, vol. II, pàg. 232
- Baraut, 1983, vol. VI, doc. 687, pàgs. 68-69 i doc. 780, pàgs. 148-149
- Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 942, pàgs. 73-74, doc. 943, pàg. 74, doc. 956, pàg. 85, doc. 957, pàg. 86, doc. 967, pàg. 95, doc. 975, pàg. 101, doc. 1039, pàgs. 161-162, doc. 1042, pàg. 164, doc. 1080, pàg. 197 i doc. 1090, pàg. 208
- Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1252, pàgs. 82-84
- Buron, 1989, pàg. 202
- Puig, 1991, vol. II, doc. 108, pàgs. 75-76, doc. 138, pàgs. 97-98 i doc. 210, pàgs. 148-149.