Mare de Déu de la Pietat del castell d’Orcau, abans Santa Maria (Isona)

Situació

Aspecte que ofereix aquesta església, amb tota la banda sud esberlada l’any 1962.

ECSA - J.A. Adell

Aspecte de la façana de migdia d’aquesta església, segons una fotografia de principi de segle.

Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya

Les ruïnes de l’església de la Pietat es troben en el recinte del castell d’Orcau, al cim del turó que domina la població d’Orcau.

Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG335704.

Per arribar-hi cal seguir el mateix itinerari que s’ha indicat en la monografia anterior. (JAA)

Història

Els esments coneguts d’època medieval referents a Santa Maria d’Orcau s’han de relacionar suposadament amb l’església de la Mare de Déu de la Pietat del castell d’Orcau, car l’església de Santa Maria de la vila d’Orcau és una construcció del segle XVI i de fundació moderna, probablement erigida en un moment en què decaigué l’església del castell i el poble es devia haver traslladat de l’entorn de l’església de Sant Joan al seu emplaçament actual.

Santa Maria d’Orkal apareix esmentada l’any 1074, en el testament d’un personatge anomenat Baró, que li deixà una vinya, una olivera i I. tonna. L’any 1135 es documenta un nou llegat a favor de Santa Maria, consistent en quatre morabatins, que féu Guillem Tedball.

L’església Dorchis o Dorcau figura en la dècima papal dels anys 1279 i 1280, i en la relació d’esglésies parroquials visitades l’any 1314 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, dins de l’ardiaconat de Tremp. L’any 1391, el capellà d’Orcau consta que pagava de dècima la quantitat de dues lliures i dinou sous. Vers l’any 1526, n’era rector Salvador Montanyà.

En la visita pastoral del 1758 l’església, ara sota l’advocació de la Verge de la Pietat, figura com a ermita.

Vers l’any 1962 la volta i tot el mur de migdia de l’església s’esfondrà i provocà la ruïna de l’edifici, que ja degué resultar força malmès arran de la guerra civil del 1936-39, en què el recinte del castell es va fortificar. (MLIC)

Església

Planta d’aquest notable edifici que reconstrueix la disposició que tenia abans de l’ensulsiada.

J.A. Adell

L’església de la Pietat ocupa l’angle nord-oest del recinte del castell d’Orcau, que pel costat nord aprofita el cingle natural com a element defensiu. L’església és construïda a frec mateix de l’estimball, de manera que no és accessible pel seus costats nord i oest; per llevant, hi ha un pany de muralla, amb dues torres semicirculars, que s’adossa a l’absis i fortifica el cingle. Aquest pany de muralla enllaça amb la muralla que tanca el recinte per llevant, on encara són visibles dues torres rectangulars, i el mur presenta un parament amb grans blocs, dels anomenats “ciclopis”, i panys amb les pedres sense treballar, disposades en opus spicatum. Aquest mur és molt diferent a la construcció del recinte principal del castell, molt més tardà, i pot correspondre a les estructures més antigues del castell, que palesen les transformacions sofertes durant el conflicte bèl·lic del 1936-39, en què el castell fou fortificat com a lloc que domina la carretera d’Isona a Tremp. Una d’aquestes transformacions fou l’excavació de trinxeres a frec de la façana sud de l’església, la qual cosa a la llarga fou la causa de la seva ruïna.

Pel cantó de ponent, la muntanya baixa en un acusat pendent, i s’observen alguns vestigis del mur de tancament del recinte, que, pel que sembla, enllaçava amb la façana de ponent de l’església, de manera que els seus murs quedaven totalment integrats en el perímetre emmurallat del castell, que es pot considerar contemporani o fins i tot anterior a l’obra de l’església. Aquesta situació de l’església, integrada en el perímetre murat de la fortificació, hom la pot retrobar en altres estructures de castells, com ara la dels castells de Claramunt o de Calafell, o el recinte primitiu del castell de Loarre, a l’Aragó, i contrasta amb la solució adoptada en els altres castells pallaresos, com els de Llordà, Mur, la Guàrdia o el Castelló Sobirà, en els quals l’església se situa independent del perímetre murat, aïlladament, dins o fora dels recintes fortificats.

L’església de la Pietat és un edifici d’una sola nau, coberta amb una volta de canó de perfil semicircular, reforçada per tres arcs torals, i capçada a llevant per un absis de planta semicircular molt allargassada. L’any 1962 va ensulsiar-se la volta i tota la façana sud, que coneixem per fotografies antigues.

L’absis s’obre a la nau mitjançant un arc presbiteral, que no s’acusa en planta, sense que puguem precisar, en l’estat actual del monument, si aquesta solució respon al projecte inicial o bé es produí una modificació de l’estructura original, que hauria consistit a regruixar els murs perimetrals per tal de suportar la volta. Aquesta hipòtesi, que es reforça per la diferència d’aparell entre la volta —feta de carreus de pedra tosca ben tallats i polits amb juntes amples i aplanades— els murs i els arcs torals fets de carreu irregular, i per les diferències entre els murs exteriors i els interiors (possiblement doblats) més irregulars, implicaria que en la seva forma inicial, l’església fos coberta amb embigat.

En el brancal de l’arc presbiteral i a l’interior de la conca absidal, s’obren sengles nínxols semicirculars, i tot l’àmbit del presbiteri és ocupat per una cripta, actualment plena de runa, i de la qual no es coneix l’accés original o la seva relació amb la nau, per tal com la nau és coberta per la runa de la volta caiguda. De tota manera, per la posició i el nivell de les dues portes que s’obrien a la façana sud, sembla clar que la cripta arribava, almenys, fins al primer arc toral, i probablement formava un presbiteri elevat, amb l’accés frontal, a l’estil de les solucions, sens dubte més monumentals, de les criptes de Sant Vicenç de Cardona o Sant Esteve d’Olius.

La porta, resolta en arc de mig punt, es trobava a la façana sud, on també hi havia una altra porta, situada més cap a llevant, que no és possible precisar si fou oberta tardanament o bé és una obertura original reformada. En qualsevol cas, la seva posició enlairada amb relació a la porta d’accés principal posa en evidència la probable sobreelevació del presbiteri, al qual es devia accedir directament per aquesta segona porta, que, probablement, comunicava amb altres dependències dels castells, que no deixaren traces sobre els murs de l’església. En aquests murs s’apreciaven dues sèries de forats d’embigat, que podien respondre a un porxo que aixoplugués la porta principal i a una estructura d’un sostre, situat entre les dues portes.

Al centre de l’absis es conserva una finestra de doble esqueixada. Al seu costat sud, a la part ensulsiada, n’hi havia una altra, i al mur sud hi havia altres dues finestres, també de doble esqueixada. A la façana de ponent es veuen encara els brancals d’una finestra d’esqueixada recta, ornada amb una petita arquivolta. A la cripta es conserven dues finestres, d’una sola esqueixada, una al centre i l’altra al sud, que perforen la volta de la cripta, en una relació molt forçada amb l’interior.

Les façanes eren llises, sense ornamentació, llevat del sector de llevant, on, a l’absis, es desenvolupa una decoració amb els motius llombards d’un fris d’arcuacions sota un ràfec bisellat, agrupades en sèries de dues entre lesenes, amb un plafó de tres arcuacions a l’extrem nord. En l’angle sud-est de la nau hi havia, isolat, un plafó refós amb dues arcuacions. Cal assenyalar que la finestra absidal del cantó sud no s’obria, com la central i com és més habitual, dins un plafó refós, sinó que perforava la lesena extrema.

Els murs de les testeres de llevant i ponent formaven uns petits pinyons sobre la coberta, i a la testera de llevant hi havia un petit campanar d’espadanya d’un sol ull.

L’aparell dels murs és de carreu irregular, en filades uniformes, amb juntes amples de morter de calç, pintades amb pintura blanca, imitant carreus ficticis. Aquest acabat de l’obra original fou tapat per l’arrebossat de calç que suportava la decoració pictòrica, de la qual, encara in situ, es conserven alguns elements, especialment a l’interior de la finestra, i un personatge, molt esvaït ja per l’acció de la intempèrie, al costat sud de la conca absidal.

Les característiques arquitectòniques i decoratives de l’edifici no deixen lloc a dubtes sobre la seva filiació original, plenament integrada en les formes de l’arquitectura llombarda, i clarament datable dins el segle XI. Dins el seu context, la utilització del desnivell del terreny, amb la implantació de la cripta i la monumentalitat conferida a la capçalera per la seva gran alçada, fan que aquesta església posi en evidència una obra culta, executada amb un clar domini dels instruments arquitectònics del seu temps. (JAA)

Pintura mural

Tres apòstols

Fragment de la decoració mural que es conserva al MNAC, on es poden apreciar les figures de tres apòstols.

ECSA - Rambol

S’han conservat algunes restes de la decoració mural de la capella del castell d’Orcau, que foren adquirides amb la col·lecció Plandiura l’any 1932 pel Museu d’Art de Catalunya (núm. MAC 4 532).

Es tracta d’un fragment d’un apostolat situat a l’hemicicle absidal. En el conjunt, força malmès, es veuen les figures de tres apòstols sobre tres franges de colors plans, ocre, blanc i negre. Entre les dues figures de la nostra esquerra s’observen les restes del perímetre pintat d’una finestra, amb unes franges negre i ocre entre les quals se situa un puntejat blanc.

Els apòstols mostren els peus nus sobre una franja horitzontal que simbolitza la terra, mitjançant línies negres ondulades —creen la il·lusió de relleu— de les quals sorgeixen flors estilitzades de colors terrosos, amb una tija delineada en negre. Sota aquesta franja, i tancant les restes que hem conservat, el pintor disposà un fris en forma de greca, creada a partir d’una sèrie de meandres tractats en profunditat que suggereixen la tercera dimensió. Aquesta greca, acotada per dues línies vermelles amb un puntejat blanc, es desenvolupa sobre fons negre i alterna una gamma d’ocres i verds.

Cal assenyalar que sobre la franja horitzontal vermella, entre els dos personatges de la nostra dreta, s’observa una figura gravada, de difícil datació, que representa un home a cavall, vestint capa i encaputxat.

El personatge central és el mes complet del conjunt i mostra a la seva esquerra la inscripció que l’identifica (SCS PAULUS). El seu nimbe, de color groc, es diferencia dels que porten els altres personatges, que són vermells; això fa pensar que potser obeeix a una alternança que es repetia en tot l’apostolat. Pau mostra la mà esquerra oberta —no el palmell— i inclinada sobre el pit i vesteix capa blava sobre túnica vermella. Ambdós elements, com succeeix amb altres dos apòstols, estan realitzats amb una gran profusió de plecs que donen sensació de volum. Els plecs de la túnica que s’aprecien sota la capa es resolen en línies corbes, a diferència del tractament més vertical que reben les indumentàries dels altres dos apòstols. Aquesta resolució presenta certs paral·lelismes amb la de les vestidures dels personatges que apareixen a Sant Pere del Burgal, com també amb les d’Argolell.

Sant Pau és representat, seguint el model habitual en la iconografia medieval, com un home de mitjana edat, amb el front calb i amb barba. Sosté amb la mà dreta velada un llibre obert amb la inscripció “VAX ELICIONIS EST MIIS”, fragment mal transcrit del text de la Vulgata, corresponent a les Actes del Apòstols (XI, 15). Aquest text també apareix, mal transcrit, en el llibre que sosté el sant Pau de les pintures d’Argolell (Alt Urgell), on llegim “VAX ELICIONIS EST NIHI”. El text correcte és: “VAX ELECTIONIS EST MIHI” (és per a mi un vas d’elecció) i correspon a les paraules que Déu digué a Aramies, cristià de Damasc, en ordenar-li que anés a trobar Pau i el guarís de la seva ceguesa, per tal que pogués complir amb la seva missió apostòlica per a la qual aquell l’havia escollit. Cal pensar que, potser, els conjunts d’Orcau i Argolell són còpies d’una pintura anterior avui desapareguda. El llatí incorrecte emprat testimonia no tan sols un mal coneixement de la llengua, sinó també una manca de cura en copiar les inscripcions.

Com assenyala F. Vignier (1988, pàg. 183), els atributs de Pau en la pintura catalana del segle XII testimonien l’originalitat del pensament teològic català, ja que en alguns conjunts sembla com si es volgués donar relleu a la figura de Pau com a escollit de Crist.

La figura que hi ha a l’esquerra de Pau (des de l’espectador) vesteix, com l’apòstol de la dreta, túnica blanca i mantell blau decorat amb motius florals, figurats talment com si fossin brodats amb pedreria a la manera bizantina. Mostra la mà oberta sobre el pit i amb la mà esquerra, velada, sosté un llibre o rotlle que duu una creu figurada i ornamentació geomètrica, a la manera d’algunes cobertes d’evangeliaris de vori o orfebreria.

A l’hora d’identificar aquest personatge, la historiografia ha sostingut idees contraposades. Per a Post (1930, pàg. 123) es tracta de sant Tomàs, partint de la inscripció que apareix a la seva dreta (SCS THOMAX). Altres autors identifiquen la figura com sant Joan. Cal observar que a la seva dreta apareixen les restes d’una altra inscripció (..OH..), que poden correspondre perfectament al nom de IOHANNES. D’altra banda, la inscripció que identifica Pau és situada a la seva esquerra. Podríem pensar, doncs, que Tomàs és l’apòstol que no s’ha conservat, que es devia trobar a la dreta del suposat sant Joan. Aquest, com és habitual en la iconografia romànica, apareix com un home jove, imberbe i mostrant el Llibre.

La tercera figura, a l’esquerra de Pau, és força malmesa; n’ha desaparegut el rostre, la meitat del tors, el braç esquerre i les mans. El posat és molt semblant al de la figura de Joan, tant en l’aspecte formal com en el cromàtic. El mal estat de conservació i la manca d’inscripció i d’atributs fan del tot impossible identificar el sant apòstol.

Estilísticament, aquestes pintures s’han relacionat amb altres que, si bé estan emparentades amb les del cercle de Pedret, són derivacions estilístiques posteriors. Dins aquest grup hi ha les pintures de Baiasca (estudiades en aquest mateix volum), Argolell i Sant Serni de Tavèrnoles (Alt Urgell) i Sant Vicenç de Rus (Berguedà). El bizantinisme n’és palès, però el cromatisme i el tractament de la figuració i dels motius ornamentals és més popular.

La data de consagració de Sant Vicenç de Rus, l’any 1106, és per a J. Ainaud (1989, pàg. 78) un indici orientatiu de la datació de tota aquesta sèrie. Per l’anàlisi formal i estilística i pels diversos paral·lels que hem assenyalat, pensem que les pintures d’Orcau es poden situar dins el primer terç del segle XII. (IDV)

Pintura de l'intradós

Dos fragments de pintura mural que encara resten a l’interior de l’església, corresponents a una part de la figura d’un apòstol i a l’ornamentació de l’intradós de la finestra.

ECSA - J. A. Adell

A l’interior de l’església del castell d’Orcau encara resten dos fragments de la decoració mural que ornava la capçalera. Un d’ells correspon a una de les figures que conformaven el col·legi apostòlic, situat a l’hemicicle absidal. Atès que es troba situada a la dreta de la finestra (des de l’espectador) i a una certa distància d’aquesta, cal pensar que potser ocupava el tercer o quart lloc comptant des de la finestra. El seu estat de conservació no és gaire òptim, ja que li manca el cap, un braç i part de l’altre, els peus i part del cromatisme. Així, la figura mostra un mantell de color vermell, de plecs similars als que trobem en el de sant Pau, tot i que disposats més frontalment. Encara hi resta bona part del puntejat que l’autor de les pintures utilitzava, sens dubte, per a realçar l’efecte de volum i de llums i ombres en la indumentària; el trobem d’igual manera en el mantell de sant Pau. El fet que el mantell de la figura de la qual tractem sigui de color vermell em fa pensar si no es tracta d’una alternança dels colors, respecte dels emprats en la figura de sant Pau.

El segon fragment conservat correspon a l’intradós de la finestra, decoració que cal adjuntar —imaginàriament, és clar— al contorn d’aquesta, la qual es conserva amb el grup de pintures del Museu Nacional d’Art de Catalunya. L’ornamentació que la conforma és absolutament geomètrica, tot reproduint un tema força representat en la pintura mural romànica catalana. Es tracta d’un fons quadriculat amb semicercles disposats alternativament, o bé amb una línia ondulant que defineix semicercles. La quadrícula és de color negre, mentre que els semicercles són vermells o grocs. Aquest mateix tema apareix figurat, de manera molt semblant, en molts dels conjunts de pintura mural de la comarca del Pallars —Sorpe, Aineto i Surp, entre altres—, tots ells estudiats en aquest volum (per a una descripció més detallada i un repàs més complet sobre la seva representació, vegeu l’estudi sobre les restes de pintura mural a Santa Magdalena del Pla, a l’Alt Penedès, dins el vol. XIX, pàgs. 163-164, de la present obra).

Pel que fa a la datació dels dos fragments, no cal dir que ha de ser la mateixa que s’estableix per al conjunt conservat al MNAC, és a dir la primera meitat del segle XII. La seva relació amb els murals del Burgal, com ja deia en la introducció a la pintura mural, cal tenir-la en compte. (LCV)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • ACU. Llibre de Visites, 1758, núm. 112, foli 287v-289r
  • ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 304
  • ACV. Llibres de Visites del Bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. V (1314-1315)
  • Rius, 1946, pàgs. 186, 191 i 201
  • Bertran, 1979, vol.II, pàg. 305
  • Baraut, 1983, vol. VI, doc. 867, pàgs. 220-221
  • Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1445, pàgs. 254-255.

Bibliografia sobre la pintura mural

  • Kuhn, 1930, pàg. 43 i fig. LXI
  • Post, 1930, pàg. 122 i fig. 14
  • Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàg. 25
  • Pijoan-Gudiol, 1946, pàgs. 144-145, fig. 81
  • Cook-Gudiol, 1950, pàg. 66 i fig. 44
  • Anthony, 1951, pàg. 172 i fig. 416
  • Cook, 1956, pàg. 25 i fot. 32
  • Ainaud, 1957, pàg. 19
  • Cirici, 1957, pàg. 99
  • El Arte románico, 1961, pàg. 30
  • Junyent, 1960-61, II, pàg. 178
  • Ainaud, 1962b, pàg. 26 i fig. 9
  • Demus-Hirmer, 1970, pàg. 152 i fig. 161
  • Ainaud, 1973, pàgs. 83-84 i figs. 85-86
  • Carbonell, 1974-75, I, pàg. 73
  • Alcolea-Sureda, 1975, pàg. 12
  • Sureda, 1981, pàg. 318
  • Dalmases-José, 1986, pàg. 280
  • Ainaud, 1989, pàgs. 73-78.