Situació
Notable edifici romànic amb algunes ampliacions, l’únic element que ha perviscut enmig del camp de ruïnes en què s’ha convertit la seva antiga població.
ECSA - J.A. Adell
L’antiga església parroquial de Sant Andreu, amb el cementiri al costat, es troba a la part alta del poble vell de Biscarri, actualment abandonat, al qual s’accedeix des del poble nou, construït sobre la carretera d’Artesa de Segre a Isona. (JAA)
Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG428636.
Història
La primera referència coneguda d’aquesta església data del 1068, com una de les esglésies beneficiades pels llegats establerts en el testament d’Arsenda, muller d’Arnau Mir de Tost.
L’any 1391 el capellà de Bescarri, del deganat de Tremp, pagava en concepte de dècima la quantitat de vuit sous. Vers l’any 1526, n’era rector Pere Ramon. En la visita pastoral del 1758 es fa encara referència a l’edifici medieval, que tenia l’altar principal, darrere del qual hi havia una petita sagristia, amb tres altars secundaris, amb un cor i un campanar amb dues campanes. Actualment depèn de la parròquia d’Isona. (MLIC)
Església
Planta de l’església que conserva sencera l’estructura original, notable sobretot per la capçalera amb un absis bellament decorat.
J.A. Adell
L’església de Sant Andreu de Biscarri és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó, reforçada per un arc toral de perfil apuntat que divideix la volta de la nau en dos trams diferenciats, amb una volta de perfil acusadament apuntat a la meitat de ponent de la nau, i una volta de perfil quasi semicircular a la meitat de llevant. La nau és acabada amb una capçalera formada per un absis central, de planta semicircular i obert a la nau per un ampli arc presbiteral, en els brancals del qual s’obren dues fornícules semicirculars. Aquest absis, actualment tancat per un envà, s’acompanya de dues capelles laterals, una semicircular allargassada al sud i una de rectangular al nord, a l’arc d’obertura de la qual es conserven les traces d’un arc de diàmetre més petit, que té totes les traces de correspondre a l’arc d’obertura d’un absis lateral. És lògic suposar que també hi havia un absis simètric al sud que, amb l’absis central que encara es manté, conformaria una capçalera trevolada, amb tres absis semicirculars, avui totalment desfigurada.
Malgrat les evidències en aquest sentit, a l’interior d’un armari que hi ha a la capella nord s’observa una aresta constructiva molt ben definida, i de difícil interpretació, que planteja interrogants sobre l’estructura original de la capçalera de l’edifici i el procés de la seva construcció. Així mateix, cal assenyalar la presència a la façana sud d’una clara junta de discontinuïtat en el parament, que posa en evidència que el sector de ponent d’aquesta part de l’edifici correspon a una primera fase de construcció, que fou interrompuda, o bé que es produí un enderrocament de la seva part de llevant, en el moment en què es construí l’actual edifici. D’altra banda, al mur nord de la meitat de ponent de la nau s’observa un arc former, com si el mur d’aquest costat hagués estat reforçat per tal de carregar-hi la volta, suposant que la seva estructura respongui als processos de reforma que es fan palesos en l’estructura de l’edifici alt-medieval. Tot i així, en el seu estat actual, i a manca d’exploracions arqueològiques i arquitectòniques, hom no pot precisar l’abast de les modificacions o de les estructures originals que foren objecte de reformes o substitucions, i ni fins a quin punt les estructures actuals responen a cadascun dels processos constructius, que es produeixen entre els segles XI i XII.
L’edifici manca d’ornamentació, llevat de la façana absidal, en què es desenvolupa una decoració formada pels motius llombards d’arcuacions, en sèries de dues entre lesenes, realitzades en pedra tosca amb les mènsules centrals ornamentades geomètricament. La porta, resolta en arc de mig punt, se situa a la façana sud, on també hi ha dues finestres de doble esqueixada, paredades interiorment, una situada cap a ponent, en posició elevada i proporció baixa, i l’altra, al sector de llevant, més baixa i de proporcions molt esveltes i allargassades. Aquesta finestra és del mateix tipus que la finestra que s’obre a la façana de ponent, i molt diferent a la que hi ha al centre de l’absis, de proporcions molt més reduïdes.
A la façana de ponent hi havia un campanar d’espadanya de dos ulls, avui desaparegut, tal com es veu a les fotografies de l’església del començament de segle. En l’actualitat aquest campanar ha estat substituït per una peculiar estructura aixecada a la façana sud, que forma un campanar d’un sol ull, construït a manera de golfes sobre la coberta. Aquesta estructura és coberta a un sol vessant i dona un singular aspecte asimètric a la façana de ponent.
L’aparell és de carreu ben escairat, i disposat molt ordenadament, amb juntes grasses al sector de ponent, mentre que al sector de llevant l’aparell és molt similar, però amb juntes obertes i presència de carreus ben tallats de pedra tosca, en la formació de finestres, arcuacions i lesenes, en els quals es produeix una acurada combinació de pedres en la seva formació, alternant tosques i calcàries. En canvi, a l’interior, on els paraments són enguixats, és visible només l’aparell dels pilars que suporten l’arc toral, que és molt diferent al de l’exterior. És format per grans carreus sense polir, alternant peces al llarg i de través, amb juntes encintades, que palesen unes fórmules constructives més arcaiques que les que es fan evidents a l’exterior. L’enguixat dels paraments interiors impedeix de precisar l’exacte abast d’aquest tipus constructiu en el conjunt de l’edificació.
Per les seves característiques, l’església de Sant Andreu de Biscarri és un edifici que s’adscriu plenament a les formes evolucionades de l’arquitectura llombarda, amb elements no gaire usuals com els nínxols de l’arc presbiteral, que retrobem en molts edificis de la primera meitat del segle XI com Sant Pere de Roda de Ter o la propera capella del castell d’Orcau, però que ja no és tan usual en edificis de dates més avançades, de la fi del segle XI o fins i tot de l’inici del segle XII, fidels a les fórmules llombardes. És precisament en aquest moment que cal situar la construcció del sector absidal de Sant Andreu de Biscarri, sense que, com hem dit, puguem precisar el seu complex procés constructiu, que parteix clarament d’un primer estadi anterior a aquesta data, i que probablement s’allargà, almenys en la volta del sector de ponent, fins a dates més avançades, de la fi del segle XII o potser posteriors. (JAA)
Bibliografia
- ACU. Llibre de Visites, 1758, núm. 112, foli 273v-274r
- ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 299
- Lladonosa, 1974 pàg 52
- Bertran, 1979, vol. II, pàg. 305.