Sant Andreu de la Móra (Navès)

Situació

Vista de l’exterior de l’església des del costat nord-est.

L. Prat

Aquesta església, situada en un terreny abrupte, al cim d’un petit altiplà i al peu del rocam de Travil, pertany al municipi de Navès i a la conca de l’aigua d’Ora, a la seva riba esquerra.

Mapa: 292M781. Situació: 31TCG912603.

El camí arrenca darrere mateix de l’església de Sant Lleïr, en direcció al sud-est. Tot i que aparentment sembla practicable per vehicles, recomanem anar-hi a peu; hi ha una caminada raonable d’uns quaranta minuts. A 100 m de la casa-hostal, cal seguir el camí de mà esquerra, que s’enfila amunt suaument i, després, continuar cap a la dreta. Quan fa uns trenta minuts, passada la zona de bosc, hom veu un espai de conreus i, enlairats al centre, algunes edificacions i el temple de Sant Andreu. (JCT)

Història

Aquesta església era a la vall de Lord, i no sembla que es trobés en cap terme de castell. Molt aviat tingué funcions parroquials, que perdé posteriorment.

Les primeres notícies es troben al capbreu de parròquies de la vall de Lord, constituïdes entre els anys 872-878 pel comte Guifré i el bisbe Galderic d’Urgell, entre les quals hi havia la de la Móra (“ipsa Mora”). Posteriorment, torna a aparèixer a la relació de parròquies de la vall de Lord del final del segle X o del començament de l’XI, continguda a l’apòcrifa acta de consagració de la Seu d’Urgell, on, entre les parròquies de la vall de Lord, figurava la de la Móra (“ipsa Mora”).

Aquesta parròquia fou infeudada pel bisbe d’Urgell al noble Arnau Mir de Tost, el qual, l’any 1046, reconegué tenir diversos béns i parròquies de la vall de Lord en feu del bisbe, entre els quals es trobava la de la Móra. Aquesta església devia perdre aviat les funcions parroquials que tenia d’antic, ja que no figura en les visites pastorals que a partir de l’any 1312 feren els delegats arquebisbals a parròquies de la vall de Lord. Tampoc no apareix en les relacions de parròquies de la dècima papal del final del segle XIII. (ABC)

Església

La planta de l’edifici fou bastant capgirada, a causa de les obres d’ampliació que hi foren dutes a terme entre els segles XVII-XVIII. Devia ésser l’època en què passà a esdevenir sufragània de Santa Eulàlia de la Vall.

La nau única fou allargada amb una sagristia al lloc on, gairebé segur, hi devia haver l’absis, i ampliada a tramuntana amb una espaiosa capella de volta de creueria. Una paret separa el presbiteri de la sagristia, on encara hi ha restes de l’altar que hi fou instal·lat en les darreres reformes.

Totes les teulades són de doble vessant. L’aparell és de carreus, ben escairats i disposats en filades bastant regulars.

Il·luminant la nau hi ha quatre finestrals: tres a la paret de migdia i un sobre el portal d’accés, al frontis. La finestra que il·lumina l’absis és romànica i d’arc de mig punt, treballat en un bloc monolític, i de doble esqueixada. Una altra, rectangular i abotzinada a la part baixa, il·lumina el costat de l’epístola. Finalment, hi ha una finestra damunt la porta tapiada del mur meridional, la qual devia ésser la porta original; aquesta finestra és adovellada, amb arc de mig punt i treballada en blocs monolítics. Segurament, hi fou traslladada posteriorment, a fi d’il·luminar el sòl del cor que hi fou afegit.

Al frontis hi ha l’actual porta d’accés, de l’època de les darreres reformes, guardada amb un atri que devia anar cobert, des d’on també hom podia accedir al cementiri, el qual ocupa l’espai adjunt al temple a la banda meridional.

D’aquest temple procedeixen la pica de pedra i una petita columna que hi ha al temple de Sant Lleïr.

Tot i les transformacions que desfiguren el temple original, aquest evidencia les formes d’una arquitectura rural, probablement construïda el segle XII. (JCT)