Sant Pere de Ventolra (Navès)

Situació

L’esglesiola de Sant Pere és situada al coll de Ventolra, al cantó de llevant del municipi de Navès, prop de la rasa de Ventolra. Actualment forma part de la parròquia de Besora.

Mapa: 292M781. Situació: 31TCG845549.

Al punt quilomètric 9 de la carretera de Solsona a Berga, a mà esquerra, s’inicia una pista que senyalitza, entre altres llocs, Besora. 5 km endins, hi ha un trencall, també a mà esquerra, per on cal seguir fins a recórrer aproximadament 1 km. Allí, prop del mas Ventolra, envoltada de camps conreats, roman aquesta esglesiola de propietat privada, on ja no se celebra culte. (CRP)

Història

Aquesta església era a la vall de Lord, al terme del castell de Besora. Les moltes confusions sobre el seu origen, fan que no es pugui concretar amb certesa si tingué funcions parroquials, ni si fou real una dependència del monestir de Sant Llorenç de Morunys. La confusió arriba fins i tot a l’advocació del temple, el qual, als documents que no ofereixen dubtes, consta que era dedicat a sant Martí i no a sant Pere, com s’ha dit. En tot cas, es tracta d’una advocació complementària o relativament molt recent.

Les notícies d’aquesta església són confuses, pel fet que s’ha volgut identificar una cel·la de Sant Pere de la Cort que l’any 971 fou donada pel comte Borrell a Sant Llorenç de Morunys, amb l’església de Sant Martí de Ventolra, ja que no es trobava cap església al lloc de la Cort. Però ni l’advocació que sempre apareix com a sant Martí, ni el lloc de Ventolra queden dins els límits descrits en el document de donació. Recentment, Antoni Bach ha identificat les runes d’una església situada prop de la Cort, que han de correspondre a la cel·la de Sant Pere de la Cort donada l’any 971 a Sant Llorenç de Morunys pel comte Borrell.

Malgrat aquest aclariment, encara resta una important confusió que es troba al primer document que pot fer referència a l’església de Sant Martí de Ventolra. Es tracta de la venda que l’any 1044 feu Guilla, al seu possible germà Miró i a la seva muller Ermessenda, d’un alou situat als confins de la vall de Lord, al lloc de les Corts, que el seu pare Sunyer havia comprat a Malanyec, anomenat Guillem, levita; també els venia la parròquia de Sant Martí amb les esglésies de Sant Sadurní de Ginebres i Sant Miquel de Marsinyac. La confusió prové de la manca de locatiu de la parròquia de Sant Martí i de la gran amplitud dels termes esmentats: a llevant la parròquia de la Selva; a migdia la “silva seminada” i la parròquia de Clariana; a ponent la parròquia de Besora i Terrers, i continua per la Cort de Sant Pere i Guilanyà; i a tramuntana la parròquia de “Galten” (Sant Iscle de Capdevila) i la muntanya de Busa. Dins aquest ampli terme hi ha les esglésies de Sant Martí de Tarascó, Sant Martí de les Serres i Sant Martí de Ventolra. Cap d’aquestes tres esglésies no figura al capbreu de parròquies de la vall de Lord constituïdes entre els anys 872 i 878 pel comte Guifré i el bisbe Galderic d’Urgell, ni a la llista de parròquies del final del segle X o del principi de l’XI, continguda a l’apòcrifa acta de consagració de la Seu d’Urgell, ni a la relació de parròquies visitades a partir del 1312 pels delegats arquebisbals, la qual cosa fa que hom no es pugui decidir per cap de les tres esglésies en concret. Davant aquesta inconcreció, Serra i Vilaró feu l’atribució de la parròquia de Sant Martí a l’església de Sant Martí de Tarascó. Per la seva banda, Antoni Bach rectificà l’anterior atribució i proposà la identificació amb l’església de Sant Martí de les Serres. Aquesta atribució té la dificultat que Sant Martí de les Serres es troba molt propera a la parròquia de la Selva, i és difícil que existissin dues parròquies tan properes. Per això creiem més versemblant la identificació amb l’església de Sant Martí de Ventolra, i, tot i que donaria un terme molt allargassat, això no havia de representar cap inconvenient, ja que un important camí comunicava la parròquia de Sant Martí amb les dues sufragànies seves, situades més a tramuntana i properes al camí que portava al coll d’Arques.

Aquesta identificació concorda molt bé amb els termes ponentins i septentrionals, que són els més precisos, i no es contradiu amb els restants, que són molt amplis. A més, concorda amb una revisió de la situació il·lògica d’aquest moment, com és el fet de centrar la parròquia al punt més meridional del terme, gairebé als mateixos límits. Aquesta situació fou rectificada posteriorment, i les funcions parroquials foren traslladades a l’església de Sant Miquel de Marsinyac; així, a tramuntana hi havia la de Sant Sadurní de Ginebres i a migjorn la de Sant Martí de Ventolra, si és que no s’havia incorporat a la parròquia de Besora. Aquest canvi ja s’havia produït l’any 1313, quan els delegats arquebisbals visitaren la parròquia de Sant Miquel de Marsinyac, i no ho feu a Sant Martí de Ventolra, ni a Sant Martí de Tarascó, ni a Sant Martí de les Serres. En el cas que Sant Martí de Ventolra encara fos sufragània de Sant Miquel de Marsinyac, aquesta situació no devia durar gaire, ja que en una consueta de la parròquia de Sant Sadurní de Besora de l’any 1369 figura que l’església de Sant Martí de Ventolra era una de les del terme parroquial de Besora.

L’advocació de Sant Martí es mantingué viva durant els segles següents. Així, apareix en sengles relacions del 1689 i del final del segle XVIII, i al diccionari editat l’any 1845 per Pasqual Madoz encara apareix esmentada l’església de Sant Martí de Ventolra. L’aparició de l’advocació de sant Pere, en tot cas, ha d’ésser molt moderna, abans que l’edifici deixés de tenir culte i s’ensorrés. (ABC)

Església

Sant Pere de Ventolra és un edifici d’una nau, de planta rectangular, coberta amb una volta de canó, pràcticament esfondrada, de la qual solament resta una petita mostra vers el frontis, la qual permet afirmar que era apuntada. L’absis semicircular, orientat a llevant, també és cobert amb el mateix tipus de volta.

A l’interior, arrebossat parcialment, l’absis s’obre a la nau mitjançant un arc preabsidal apuntat, molt malmès. Dos tirants de ferro, que van de mur a mur de la nau, sostenen la construcció, tota ella en estat ruïnós, impedint la seva ruïna total.

L’edifici presenta diferents tipus de parament. A l’interior, la part inferior dels murs de la nau és constituïda per uns blocs escairats a cops de maceta, els quals segueixen filada, mentre que la resta són blocs treballats a punta.

Al mur de ponent hom hi pot veure un parell de filades d’opus spicatum.

A l’interior, el frontis ha estat treballat a cops de maceta i, a l’indret de les filades en espina de peix de l’interior, hi ha una filada de pedres inclinades.

A migjorn hi ha oberta una porta amb arc de mig punt a l’exterior i escarser a l’interior, tots dos adovellats. El primer només conserva el salmer i la que li segueix a la banda de ponent, mentre que a l’interior hi ha totes les dovelles que formen l’arc. En aquest mateix mur, prop de la porta, hi ha un contrafort inclinat.

L’absis té dues finestres, una de central, de doble esqueixada i amb un arc de mig punt adovellat, fet amb unes dovelles molt tosques a l’exterior i amb sortida rectangular a l’interior, i una altra, oberta a una altura inferior, d’una esqueixada amb sortida rectangular a l’interior i no visible a l’exterior.

Del frontis, on hi ha una gran llinda de pedra formant part del seu parament, arrenca un mur el qual continua al llarg de tot el mur de migjorn de la nau i acaba a l’absis, tancant al seu interior el cementiri.

L’absis conserva una part de la seva coberta cònica de lloses.

L’edifici presenta diverses fases constructives poc aclarides, de les quals la darrera, que li dona la seva factura actual, cal situar-la dins el segle XII, en les seves formes rurals poc elaborades. (CRP)