Situació
Vestigis d’època romànica que encara són visibles de l’església.
L. Prat
Aquesta església és la parroquial del poble de Navès, cap del municipi, situat al centre d’unes planures fèrtils, al cantó meridional del terme.
Sortint de Solsona cal agafar, a mà esquerra, la carretera que va a Berga. Al punt quilomètric 12,600, hom trobarà, a mà esquerra i al peu de la carretera, l’església.
Història
Probablement, els treballs arqueològics que s’efectuen a l’entorn de l’església de Santa Margarida ens donaran, una vegada acabats, la informació oportuna i suficient per a reconstruir el passat més llunyà d’aquesta església.
Ara per ara el trobem en un cartolari de l’Arxiu Diocesà de Solsona on consta que Ermessèn, l’any 1100, féu donació a Santa Maria de Solsona de les esglésies de Sant Julià d’Odro, Santa Margarida de Navès i Sant Andreu del Pujol.
Segons Serra i Vilaró, les relacions entre Ermessèn i Ramon Mir no eren del tot cordials, com ho corrobora el fet que aquest no s’avingués a la donació i necessités de les pressions del comte Ermengol perquè l’any 1103 donés en alou a Santa Maria de Solsona el castell de Navès i les esglésies suara esmentades de Navès i el Pujol.
El papa Eugeni III confirmà l’any 1150 al prepòsit de Solsona l’església de Navases. El mateix feren Alexandre III l’any 1180 i Climent III el 1188.
En la relació de parròquies visitades entre els anys-1312-1314, pels delegats arquebisbals, surt esmentada Santa Margarida de Navès, segons consta en l’Arxiu Capitular de Vic.
Església
El temple de Santa Margarida era de planta rectangular amb absis encarat a llevant i amb el frontis coronat per un campanar d’espadanya.
Els murs, notablement gruixuts, foren bastits amb pedra sense escairar. A la volta de canó la pedra és simplement desbastada. Aquesta estructura originària s’ha vist afectada per diverses intervencions que han canviat totalment la seva aparença. Les actuacions, que han modificat no únicament l’estructura sinó també el seu entorn, es feren, si hem de fer cas de les dates que trobem en diferents llocs, l’any 1666, segons un bloc esculpit al mur de llevant de la nau. Aquesta data podria fer referència al començament de l’obra de la nau, que devia acabar l’any 1668, com consta a la llinda de la porta. A ponent de la rectoria hi ha una altra data: 1685, i a llevant, la de 1828. La paret de migdia del campanar presenta un òcul amb data de 1801.
Com a conseqüència, ara ens trobem que només és visible per l’exterior el mur de migdia de l’església romànica, el qual encara ha estat reaprofitat per aixecar-hi el frontis de l’actual temple parroquial. L’emplaçament del campanar també afectà probablement l’absis, i la construcció de la nau de la nova església obligà a l’enderrocament del mur de tramuntana.
L’altra part que es lliurà de les reformes posteriors és el frontis, amb finestra d’arc adovellat de mig punt, bé que ara resta amagat i serveix, mitjançant l’obertura d’una porta, per a comunicar les dependències de la rectoria amb l’església i també amb l’antic campanar.
Aquesta porta fou oberta a una considerable altura del mur del frontis, per poder salvar el desnivell existent entre el pis rectoral i l’església, a la qual es baixa per un tram d’escala de cargol.
Bibliografia
- Arxiu Diocesà de Solsona, Cartulari, núm. 1, fol. 11.
- Joan Serra i Vilaró: Senyoriu de la vescomtal famíla Miró, Barcelona 1909, pàg. 38.
- Domènec Costa i Bafarull: Memorias de la ciudad de Solsona y su iglesia, Barcelona 1959, pàgs. 641, 646 i 649.