Situació
.
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Castellar (castell termenat dins el comtat de Manresa, del qual avui no resta res), al mateix puig del castell, lloc que s’estén a la banda sud-oriental del terme d’Aguilar de Segarra, a frec gairebé del territori de Rajadell. Long. 1°38’57” — Lat. 41°43’45”.
Vista del turó damunt el qual s’erigeix l’església de Sant Miquel del castell de Castellar .
F. Junyent-A. Mazcuñan
Per a anar-hi cal agafar la carretera que, amb origen a Manresa, mena a Calaf. Després d’haver passat el quilòmetre 22 i d’haver recorregut uns 500 metres, caldrà desviar-nos a mà esquerra per tal de seguir una carretera, també asfaltada, que porta a Castellar. En arribar-hi, des de la carretera estant, hom veu l’església encimbellada dalt el turó, al cim del qual hom puja per un corriol que s’origina al peu d’unes cases arrecerades sota el serral, prop del junyent de la riera de Grevalosa amb la riera de Rajadell.
Hom hi pot anar també per Rajadell seguint un camí carreter, en força mal estat, que s’inicia, a mà dreta, poc després d’haver travessat la via del ferrocarril i que, avançant cap a llevant i passant per Can Viladès, mena a Castellar. (FJM-AMB)
Història
Sant Miquel de Castellar de molt aviat degué adquirir la categoria de parròquia, que conserva en l’actualitat. No degué passar a cap domini fora del que podien exercir els senyors del castell. El lloc de Castellar és documentat des del 983 (a l’acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà) i l’església apareix citada el 1078, quan el senyor del castell de Castellar, Company Seguí, feu una deixa a Sant Miquel de Castellar. Abans del 1154 apareix com a parròquia.
L’any 1358 el castell era de Pere de Grevalosa, ciutadà de Manresa. El 1685 tenia com a sufragànies les esglésies de Sant Julià de Puigfarner, Sant Pere i Sant Feliu de Seguers i Santa Maria de les Coromines, a més tenia com a capella Santa Maria de Còdol-rodon. Actualment encara conserva la categoria de parròquia, però no té culte i està abandonada.
L’edifici sofrí diverses transformacions ja el segle XII; més important fou la reforma que hom dugué a terme el segle XVIII, la qual desfigurà les possibles restes del temple primitiu. (ABC-AFE)
Església
Tot i que l’edifici ha estat modificat en la seva totalitat, de la primitiva obra romànica, ultra alguns fragments de mur inclosos en la construcció del segle XVIII, encara resta dempeus una bona part del campanar, el qual s’erigeix a l’angle nord-oest en forma de torre quadrada.
A la cara de tramuntana i a l’alçada del temple actual roman encara un grup de cinc arcuacions cegues, l’última de les quals és escapçada per la paret de la rectoria que s’adossa a l’església pel cantó de ponent. Els murs subsistents del campanar revelen un aparell força endreçat, fet amb blocs de pedra escantonats a cops de martell i disposats a trencajunt en filades horitzontals.
El campanar de Sant Miquel del castell. Hom hi pot veure un grup d’arcuacions cegues, les quals delimiten l’obra romànica de la moderna, que encara ha inclòs algun element antic.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Des de l’interior del campanar i sobre la sèrie d’arcuacions llombardes, tot i que des de l’exterior de la cara nord ja s’endevinen, hom pot observar perfectament tres parells de finestres geminades amb arcs de mig punt fets amb petites dovelles, actualment aparedades. Tanmateix, no s’observa cap vestigi de les columnes centrals, on devien descansar els arcs.
Les finestres situades a tramuntana i a llevant es conserven senceres, mentre que el parell que s’obria a migjorn, a causa d’una obertura que dóna pas a l’escala que ascendeix al cim del campanar, només conserva els arcs de mig punt superiors. L’escala del campanar, en aquest tram, és adossada al mur de ponent, per la qual cosa en aquest cantó no hi ha cap senyal del finestral que, probablement, s’oposa al de llevant.
El mur que tanca la nau a migdia fou obrat, probablement, el segle XIII, època en què l’església fou reformada en part. Aquest mur, per tal de salvar l’acusat desnivell del terreny on s’assenta, assoleix una alçària molt més considerable que no pas els altres murs, tret que encara és més accentuat per un sobrealçament posterior, delimitat per una simple motllura a manera de cornisa. El seu aparell és fet amb grossos blocs de pedra quadrats i polits i ben disposats a trencajunt.
A la part superior i vers llevant hi ha una finestra de doble esqueixada —ara tapiada—, rematada per un arc escarser. Al capdavall del mateix mur, és a dir al cantó de ponent, encara hi ha una altra finestra semblant a l’anterior, però oberta mitjançant una sola entalladura i de més petites proporcions.
L’estat de conservació de l’edifici, malgrat la consistència dels murs i de la volta, és deplorable, ja que roman sense culte i abandonat a la seva sort. A més a més, el seu interior ha estat malmès i maltractat sense cap mena de mirament i, fins i tot, alguns ossaris que s’hi acollien han estat profanats. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Eduard Junyent: Itinerario histórico de las parroquías del Obispado, a “Hoja Parroquial”, núm. 18, Vic 6 de maig de 1951.