Situació
El monestir de Santa Maria de Serrateix fou construït en un altiplà, solcat, però, per diverses petites valls; aquest altiplà és situat entre la conca de la riera de Navel, afluent per l’esquerra del Cardener, i la conca de la riera de Merola, afluent del Llobregat. Aquest monestir figura situat en el mapa del Servei de l’Exèrcit 1:50.000, editat pel Consejo Superior Geográfico, full 330-M781: x 98,7 — y 44,7 (31 TCG 987447).
Vista exterior del monestir des de ponent amb la façana, molt modificada, de l’església; a mà dreta hom pot veure algunes dependències dels monjos.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Vista exterior de la capçalera de l’església. En aquest edifici que tenia tres absis, hom substituí, en època barroca, els laterals per dues capelles que el desfiguraren totalment.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Per arribar-hi cal seguir la carretera d’uns 15 km que surt de Navars, passa per Viver i porta fins a l’esplanada que hi ha davant l’església de Santa Maria de Serrateix. Cal demanar la clau al sacerdot que té cura de l’església, que resideix a Viver. (JBM)
Història
Precedents
És prou coneguda la importància que tingueren les activitats de les comunitats monàstiques en el món rural de l’Europa de l’edat mitjana. Des de poc després de les invasions germàniques, noves comunitats s’instal·laren en terres pràcticament deshabitades; a llur darrere venien altres pobladors. I no hem de valorar només l’aparició de les grans abadies; segurament, també tingué un paper important, en la història agrària, l’activitat de les petites comunitats i, fins i tot, l’esforç d’alguns religiosos solitaris.
Cap a l’any 900, Serrateix era situat en una zona de frontera, immediatament darrere la població fortificada i capdavantera de Cardona. És possible que poc abans del 800, en relació amb la primera reconstrucció del castrum de Cardona, hi hagués hagut la instal·lació d’algunes comunitats franques en indrets estratègics, reflectida en topònims com Villa Francisca, vers Viver, o Villa de Francos, vers Montmajor. La repoblació definitiva de Serrateix cal relacionar-la, però, més aviat, amb la reconstrucció d’aquest país, en l’època del comte Guifré o dels seus més immediats successors.
La “Serra de Teix”, tal com anomenen aquest lloc els primers documents, era situada a l’extrem meridional del pagus de Berga; el seu nom probablement deriva de l’antropònim d’un dels primers repobladors, encara que tampoc no es pugui rebutjar una possible relació amb l’arbre, amb el teix.
Etapa inicial (segles X i XI)
L’any 941 tenim documentada l’existència de la donació d’una terra i d’una vinya a la casa de Santa Maria, per part d’un tal Auderic i de la seva muller Ermúncia. Aquest mateix any, el vescomte Onofre donà una possessió més gran situada a Arboceda, vers Castelladral. Després d’aquesta data, se succeïren les donacions de peces de terra o de vinya, fetes, segurament, per petits aloers que vivien a les rodalies del monestir. És probable que els nou documents conservats d’aquesta primera etapa només siguin una mostra de les donacions que hi hagueren.
Masos i bordes que depenien del monestir de Serrateix situats a la Cerdanya, l’any 1267. Així mateix, també en depenien, gairebé totalment, els pobles de Soriguera i de Soriguerola amb llurs masos i l’església.
J. Bolòs
Masos que depenien del monestir de Serrateix vers l’any 1300, situats als termes de les parròquies de Serrateix i de Viver. D’ençà del 977, el monestir tenia gairebé tots els drets dominicals, jurisdiccionals i eclesiàstics sobre totes les terres del terme parroquial de Santa Maria de Serrateix.
J. Bolòs
No fou, però, fins l’any 977 quan el monestir de Serrateix, en obtenir el suport dels comtes, va esdevenir un dels cenobis més importants del comtat de Berga. El futur del monestir, segurament, va canviar radicalment: d’ésser una església més o menys important, on hi vivia una comunitat d’eclesiàstics, va passar a ésser una abadia, de fet, de fundació comtal. En aquesta data, els comtes de Cerdanya-Besalú varen cedir allò que havia d’ésser la base del domini monàstic: els drets que tenien sobre les terres compreses dins els límits de la parròquia de Serrateix. Les afrontacions d’aquesta donació eren prou clares: a llevant, el riu Tordell (que fa partió amb la parròquia de Viver); a migjorn, el terme de Castelladral; a ponent, el camí que anava de Valldeperes a Navel i la via que menava a Cardona, seguint la riera de Navel; al nord, cal suposar que afrontava amb el terme de Montdarn, que devia dependre del monestir de Sant Joan de les Abadesses.
A partir d’aquesta data, les donacions comtals i senyorials foren freqüents i degueren comportar un fort augment del domini del monestir. El comte Oliba i la seva muller Ermengarda, després del 977, donaren alous al Pujol de Planés, a Sant Feliu de Viver, a Cellers —terme de Pinós—, i l’església parroquial de Sant Martí d’Avià, amb la sufragània de Sant Sadurní de Clarà. Llurs successors també continuaren aquesta política d’afavorir el monestir de Serrateix. Cal destacar la donació comtal, de l’any 1013, de la mateixa església de Sant Feliu, o la donació, el 1027, d’un alou format per dos masos, situats a Pedra (Cerdanya), o la donació de la comtessa Elisabet —d’acord amb el seu marit—, l’any 1038, de les vil·les de Soriguera, amb l’església, també a la Cerdanya. Aquestes darreres donacions són importants, car representaren l’inici del domini del monestir de Serrateix en aquesta comarca pirinenca; com veurem més endavant, les terres i els drets que aquest cenobi arribà a tenir en la dita comarca comportaren una part important de les rendes monàstiques.
Al costat d’aquestes donacions comtals, també s’afegiren donacions dels vescomtes, dels veguers, dels senyors de la contrada o d’alguns pagesos aloers; tots plegats ajudaren a completar un força extens domini territorial, que hom no pot comparar amb el dels grans monestirs de l’època, però que podia permetre perfectament que visqués una comunitat d’uns dotze monjos. En els documents dels anys 977 i 988, s’esmenta l’abat i sis monjos. En la còpia del segle XI de l’acta de donació del 977, s’especifica que hi havia d’haver dotze monjos, els quals s’havien de regir per la regla de sant Benet.
Entre les nombroses donacions primerenques podem subratllar la que féu, l’any 988, el vescomte Ermemir de Cardona; cedí dues càrregues de sal cada setmana. També podem destacar la de l’abat Émil, el 998; la del veguer Guifré, a “Tiurana” (Ca n’Eloi), a Casserres, el 1009; la d’una tal Alba, a Vallmanya, el 1011/1012; les d’Alúdia, a Sant Feliu de Viver, el 1015; la d’una tal Ermengarda, a Bages, el 1024; etc. En aquest darrer cas, aquesta dona, al mateix temps de donar la propietat, lliurava també el fill a la comunitat. En el cas precedent, ens trobem amb Alúdia, una vella que restà abandonada pels fills, per la qual cosa lliurà les terres a canvi de protecció; cal pensar que, segurament, no pertanyia pas a la classe més pobra.
Llocs del baix Berguedà i del Bages septentrional en els quals el monestir de Serrateix tenia, a l’edat mitjana, masos o altres drets. No hi hem inclòs els indrets situats als termes parroquials de Serrateix i de Viver.
J. Bolòs
Veiem, doncs, que les propietats més importants d’aquest monestir eren situades, lògicament, a les rodalies de la seu monàstica: a Serrateix mateix, a Viver, a Castelladral, al Pujol de Planès, a Montmajor, a Montclar, Casserres, Puig-reig, Avià, prop de Correà, etc. També tingué, però, propietats vers el sud-oest, cap a l’anomenada marca de Berga —per exemple a la Vallmanya—; un altre nucli important, potser format, com hem vist, més tardanament, el podem situar a la Cerdanya; també obtingué algunes propietats a l’alt Berguedà (zona, però, més aviat, d’influència del monestir de Sant Llorenç prop Bagà) i, fins i tot, al comtat de Manresa o a la zona de Cardona, dependents de la casa comtal de Barcelona. Cal remarcar que algunes de les donacions cerdanes, segurament provocades per les pressions de la mateixa comunitat, sembla que hom les pot relacionar, fàcilment, amb una certa explotació ramadera; així, les cessions de les pastures de Cetut, de Viliella,... fetes l’any 1070-1071, pel vescomte Bernat.
En aquesta primera etapa de fort creixement, es va produir l’inici de l’estructuració de la comunitat i, potser, el començament de l’estructuració del domini territorial.
Ja hem vist que hi havia un abat —o a vegades, potser per motius de salut, dos—, acompanyat d’uns deu monjos (normalment només eren de 6 a 8). Segurament, fins l’any 977 o, potser més aviat fins el segle XI —en l’època que es copià el document de donació del 977 —, no s’imposà a aquesta comunitat la regla de sant Benet. D’altra banda, ja l’any 1048, s’esmentà l’existència d’una sagristia; quatre anys més tard, hi hagué una donació comtal per a la il·luminació i per a aquesta sagristia. Cal tenir present que, l’any 977, el comte havia decidit que a Serrateix hi hagués l’església del Berguedà més important, en relació amb els bateigs i amb els enterraments. L’any 1080, ja trobem el primer esment de la cambra del monestir, que podem relacionar amb l’aparició que hi hagué al cap de pocs anys de l’ofici de la camareria.
Des del punt de vista administratiu, cal pensar que, com s’esdevingué, per exemple, al monestir de Sant Llorenç prop Bagà, el segle XI o potser, més aviat el XII, degueren aparèixer al voltant de la comunitat, en relació amb els seus dominis, una sèrie de personatges laics que es dedicaven a cobrar les rendes monàstiques. Abans de l’any 1100, però, només tenim l’esment d’un ministerialem, el 1096, que potser més aviat cal pensar que era un funcionari del comte.
Uns quants documents d’aquesta època, més o menys marginalment, esmenten les obres que s’estaven realitzant al monestir, segurament de construcció de l’església romànica. Nosaltres ja trobem, l’any 1080, donacions per a fer aquestes obres; fins i tot, el 1095, s’esmenta un batlle de l’obra. La consagració de la nova església romànica de Santa Maria no es produí, però, fins l’any 1123.
Acta de consagració del monestir de Santa Maria de Serrateix (3 d’octubre de 977)
Consagració de l’església de Santa María de Serrateix i fundació del monestir pel bisbe Guisad II de la Seu d’Urgell, el comte Oliba Cabreta i el seu germà el comte-bisbe Miró de Girona. Institueixen abat el monjo Froilà, primer constructor de l’església i del cenobi, el doten amb la parròquia de Serrateix, de la qual assenyalen els termes, concedeixen als monjos la lliure elecció abacial i declaren el monestir lliure de tota servitud. Subscriuen l’escriptura, estesa pel prevere Arnulf, el comte Oliba, els bisbes Guisad i Miró, un arxilevita, dos abats i dos personatges més.
"Scripturam series declaratur ut, qui vuit evadere de rebus ipsis transitoriis, qualiter debet homo sibi preparare viam salutis. Idcirco invenimus in libro iudico de donationes regie potestatis, quia in quibuscumque personis sive in ecclesiis largiuntur, sive conlate sunt seu donate, in eorum iure et potestate persistant in eorum nomine eas potestas dederit aud contulerit. Ea videlicet ratione ut ita huiusmodi regalis munificentie collado adtributa, in nomine eius qui hoc promeruit transfuga permaneat. Ut quidquid de hoc facere vel iudicare voluerit potestatem in omnibus habeat, quia in eodem libro scriptum est quod res donate si in presente tradite sunt nullo modo repetantur a donatore. Ob hoc igitur, in Dei nomine, ego Olibane gratia Dei comes et domini Mironi episcopi frater meus consideravimus peccatorum nostrorum et pertimescimus penas inferi et sic volumus despicere terrena et amare celestia et sic venit in animis nostris et elegit nobis expontanea bona voluntas, ut scripturam donacionis faciamus ad domum sancte Marie virginis qui est fundata in comitatu Bergitano in loco que nuncupant Serra de Taxo. Igitur nos suprascripti volumus notum fieri et manifestare omnibus hominibus de supradicta ecclesia vel cenobio, qui est situs in comitato Bergitano infra terminis de ipso nostro dominico quem abemus in ipsa Serra de Taxo, qualiter primus extitit auctor et fundator vel edificator eiusdem loci, veraciter et fideliter notescimus vobis presentibus et futuris nobiles atque mediocres, quia primum fuit per revelationem fili Dei et eiusdem Dei genetricis Marie qui demostravit se ibi suum propium oratorium. Nos au tem suprascripti quando audivimus et vidimus edificare ibi ecclesiam a domno Froylane monacho cum aliis suis fratribus, idest Godmarus presbyter et monachus et Ermemirus presbyter et monachus et Ildesindi monachi et Lodrici monachi et Ansaloni monachi et Signifredi monachi, ego Oliva comes et domni Mironi episcopi frater meus quesivimus consilium ad domno Wisaldi episcopi sedis urgellitane et per auditorium. Dei et nostrum, de me Olibane et Mironi episcopi et per consilium domni Wisadi episcopi urgellensis, constituimus ibi monasterium ad habitandum monachis in honore sancte Marie et elegimus ibi abba et patrono, idest domno Froilane qui primus fuit monachus [et fundator] de predicta ecclesia. Donamus [nos] suprascripti ego Olibane et Mironi episcopi frater meus ad supradicta sancta Maria sive ad ipsa Serra de Taxo et ad domno Froilane abbate et ad suis monachis ibi abitantibus, et omnes abbates et monachis qui abitant in hunc locum post transitum de ipsos qui hodie habitant ibi, ipsa nostra parrochia de Serratex que est nostro dominico tota ab integrum, cum suis terminis et suis afrontacionibus et introitibus et exitibus earum, cum decimas et primicias de tota omnia et taschas et defunccionibus et totum censum quod inde debet exire et omnes placitos, cum ipsos boschos, cum silvis et garricis et pascuis, aquis aquarum, fontes et torrentes et aqua ad molinos ex omnibus partibus in cunctis locis ubi potest homo edificare molendinis ad opus sancte Marie, sive in Cardenari et in omnibus aquis qui sunt in comitatu Bergitano, et tota omnia que nullus comes debet abere in sua honore et nos abemus in ipso nostro dominico totum donamus sancta Maria et ad domno Froilano abbate et suis monachis ibi cum eo comorantibus sine nulla retinencia, quem ibi non facimus exeptus una sola causa, que ipsa electione de omnibus abbatibus qui post ipsum futuri adveniunt non siat facta sine consensu et consilio de omnibus episcopis sancte Marie sedis vico Urgellensis et de comite Bergitanense et de monachis ibi abitantibus, et de eorum congregatione eligant ipsum abbatem si talem invenire possint qui siat fidelis de hunc locum et de omnibus hominibus ad cuius fidem debet abere et tenere, et si hunc locum non possint invenire talem ipsi monachi cum nobilius viris Bergitanensis inquirant patronum in alium cenobium qui siat bonum contra Deum et contra monachis et eligant eum apud consilium episcoporum Urgellensium et comitem Bergitano. Nos autem suprascripti ordinamus atque constituimus, ego Olibane gratia Dei comes et Mironi frater meus cum iussione et obediencia et consensu domni Wisadi episcopi sedis sancte Mariae Urgellensis et cum consilio nobilibus viris terre huius tam magnis quam minimis, ut ipsum cenobium sancte Marie quod fiat maiorem ecclesiam de toto Bergitano, ad battizandum et ad sepeliendum ad omnes homines qui ibi se dubitant ad illorum obitum, aut qui aliquid donare voluerit de sua proprietate fiant absoluti de omnibus peccatis eorum ex parte sancti Petri et sancte Marie et de me Wisadi episcopi et Mironi episcopi et de succesores nostri, et que ipsum cenobium usque in finem seculi siat liberum et francum et cum nimia libertate et cum suo proprio abbate de sua congregacione, sicut est scriptum in regula sancti Benedicti, et nos donatores neque episcopi neque nullus comes qui post nos futuri adveniunt non abeant licenciam ad mittere ipsum monasterium neque sua honore in nulla subiectione de nullo alio cenobio neque de nulla ecclesia, nisi tantummodo que abeat sancta Maria sedis Urgellensis et suis episcopis ipsa honore que episcopis debent abere in illorum diocesim. Et affiontat ipsa parrochia de Serrateix cum ipsos boschos, omnia et in omnibus que dici vel nominari possit homo, a parte orientale in ipso rivo de Tordel qui discurrit, et de meridiano in termino de castro Iteral. A parte occidentale ad ipsa Parada sive in istrata publica que vadit de Val de Peras usque in Anavel. Ex parte circi in ipsa strada publica sive cardonesa que vadit per valle Griavell. Et ad ipsa Mesadella dono ego Oliba comes ad sancta Maria duos campos quod ibi abeam, et abet affrontaciones de duas partes in ipso rivo, de ·III· et ·IIII· parte in ipsa stirpe. Quantum predicte affrontaciones includunt et retinunt, sic donamus nos supra scripti domino Deo et sancta Macludunt et retinunt, sic donamus nos supra scripti domino Deo et sancta Maria et sancti Urb[ic]i martyris ipsa parochia tota ab integrum quantum nos abemus vel abere debemus per ullasque voces, sicut est superius exaratum, per remedium animas nostras et de omnibus parentibus nostris tam de mortuis quam de vivis, ut veniam delictorum nostrorum delictis consequi mereamur apud iudice domino Deo nostro. Et propter hanc causam ut nec nos nec nostri parentes, qui post nos advenerint, que bene teneamus aut teneant hunc locum in libertate et fortitudine contra Deum et homines ad honorem sancte Marie et monachis ibi Deo servientibus et non mittant in cenobio nullum usum secularem nec male ingenio, et de ipsa eleccione de abbatibus non accipiant nullum manus sed fiat recta sicut ecclesia romana docet. Et ipsa helemosina que nos donamus et alia que adiuvante Deo augmentare potuerit sancta Maria non tollant neque derelinquant tollere a nulla persona et nullus comes neque episcopus non sit ausus dare ipsum cenobium per fevum ad nullum hominem. Si quisque aliquid fecerit de ista donacione supra scripta sive de electione que ad nulla causa simoniacha pertineat, ex parte Dei et sancti Petri et omnibus sanctis et de domini Wisaldi episcopi Urgellensis et domni Mironi episcopi et abbatibus et monachis sive clericis qui sunt subtus scripti in hac pagina et per iussione domni Olibane comitis et donator sic fiat excomunicatus et ab ecclesia Dei et a sancta comunione extraneus permaneat, iste qui facit a[u]d qui consentit sive qui adiutor est ista excomunicacione transire ad frangere, et si ausus est nullus homo de nulla persona ista excomunicacione infringere in quadruplum faciat restituere ipse comes qui fuerit de Bergitano, et ipsa fraus et damnum quod inde exierit ad sancta Maria et ad monachis satisfacere non vuit ipse comes per omnes qui faciunt in supradicta excomunicacione in potestate de religiosis episcopis et monachis sive de clericis fiat et pars nulla non abeat in consortio illorum neque de nobilis christianis et religiosis, et in antea ista largicio firma permaneat omni tempore et non sit disrupta. Hacta sunt autem hec omnia que super [...] ad hunc virum honestissime promulgantur a nullo unquam mortalium efrigenda facta est a domno Olibane comite et fratri suo Mironi episcopi.
Anno trabeacionis Christi ·DCCCC-LXXVII·, era milessima ·XV·, indicticne ·V·, nonis octobris, anno ·XXII· regnante Leutario francigeno rege, apud nos autem imperante domino Iesu Christo cui est honor et potestas una cum Patre hac Sancto Spiritu per inmortalia sécula seculorum, amen.
Wisadus episcopus SSS. Miro episcopus SSS. Amelrus abba SSS. Miro archilevia SSS. Adalbertus abba SSS. Oliba gratia Dei comes SSS. Sig+num Wifredus. Sig+num Lopardus.
Arnulfus presbyter, qui hanc cartam donacionis rogitus scripsit (s. man.) sub die annoque prefixo subscripsi."
Original perdut.
Pasqual: Monumenta, IV, pàgs. 41-43.
Pèire de Marca: Marca Hispanica, ap. 222 (cfr. Villanueva: Viaje, vol. VIII, pàg. 122.
Ignasi Feliu de Travi: El monestir de Santa Maria de Serrateix, Granollers 1977, pàgs. 60-63, núm. 1.
Cebrià Baraut: Les actes de consagració d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, 1, 1978, pàg. 97.
Traducció
"L’Escriptura declara que l’home que vol escapar de les coses transitòries, cal que es prepari el camí de la salvació. Per això trobem en el Llibre Jutge que les donacions de la potestat reial que han estat atorgades o lliurades a qualsevol persona o església romanguin sota el domini i poder d’aquells a nom dels quals les hagi atorgades o lliurades; i això d’aquesta manera, que el donatiu de la munificiència reial així concedit, resti concedit a nom d’aquell que això meresqué, talment que qualsevol cosa que en volgués fer, en tingui plena potestat car en el mateix llibre està escrit que les coses donades, si personalment han estat lliurades, de cap manera no siguin reclamades pel donador. Per això, jo, en nom de Déu, Oliba, per la gràcia de Déu, comte, i el Senyor Miró, bisbe, el meu germà, vàrem considerar els nostres pecats i témer les penes de l’infern i així volguérem despreciar les coses terrenals i estimar les celestials i ens vingué als nostres esperits i ho vàrem elegir amb bona i espontània voluntat, que féssim l’escriptura de donació al temple de Santa Maria, verge, que està fundada en el comtat del Berguedà, en el lloc que en diuen Serrateix. I nosaltres, els esmentats, volem que sigui conegut i manifestat a tots els homes sobre aquesta església i cenobi, que està situat en el comtat del Berguedà, dintre els termes del nostre domini que tenim a Serrateix, que primer hi va haver un autor, fundador o edificador d’aquest lloc; amb veracitat i fidelment fem saber a vosaltres, presents i futurs, nobles i mediocres, que primer va ser per revelació del Fill de Déu i de la seva mare Maria, que va demostrar que allà hi havia el seu propi oratori. Nosaltres, els esmentats, quan vàrem sentir i veure edificar allà una església pel senyor Froilà, monjo, amb els seus altres germans, això és, Gotmar, prevere i monjo, Ermemir, prevere i monjo, Ildesind, monjo, Lodric, monjo, Ansaló, monjo i Signifred, monjo, jo, Oliba, comte i el meu germà, el senyor bisbe, Miró, demanàrem consell al senyor bisbe Guisad, de la Seu d’Urgell i amb l’ajuda de Déu i la nostra, de mi, Oliba i Miró, bisbe, i pel consell del senyor bisbe d’Urgell, Guisad, determinàrem constituïr-lo en monestir per tal que fos habitat pels monjos en honor de santa Maria i elegírem abat i patró el senyor Froilà, que primer va ser monjo (i fundador) de l’esmentada església. Donem (nosaltres) els sobrescrits, jo, Oliba i el meu germà, el bisbe Miró, a la citada santa Maria i a Serrateix i al senyor abat Froilà i als seus monjos que hi habitin, i a tots els abats i monjos que hi habitaran, després del traspàs dels que avui hi habiten, la nostra parròquia de Serrateix, que és del nostre domini, tota sencera, amb els seus termes i límits, entrades i sortides, delmes, primícies de tot i les tasques i defuncions i tot el cens que cal que en surti i tots els plets, amb els boscos, bosquets, garrigues, pastures, aigües, fonts, torrents, aigua per als molins de tots cantons i en tots els llocs on un hom pugui edificar-hi molins al servei de Santa Maria, i en el Cardener i en totes les aigües que són al comtat del Berguedà, i tot allò que cap comte cal que tingui en el seu honor i nosaltres ho tenim en el nostre domini, tot ho donem a Santa Maria i al senyor abat, Froilà, i als seus monjos que viuen amb ell, sense cap reserva, però ho fem, exceptuant una sola cosa, que l’elecció de tots els abats que després d’aquest hi hagin, no sigui feta sense el consentiment i el consell de tots els bisbes de Santa Maria de la Seu de la ciutat d’Urgell i del comte del Berguedà i dels monjos que hi habiten i que elegeixin un abat de llur congregació si el poden trobar un baró tal que sigui fidel a aquest lloc i a tots els homes els quals cal que tingui i posseeixi fidelitat i si a aquest lloc no poden trobar un home així que, els mateixos monjos amb els més nobles homes del Berguedà, busquin un abat en un altre cenobi que sigui bo davant Déu i davant els monjos i l’elegeixen amb el consell dels bisbes d’Urgell i del comte del Berguedà. Nosaltres, els esmentats, ordenem i manem, jo, Oliba, per la gràcia de Déu, comte, i el meu germà, Miró, amb el manament, obediència i consell del senyor bisbe Guisad de Santa Maria de la Seu d’Urgell i amb el consell dels nobles homes d’aquesta terra, tan grans com petits, que el cenobi de Santa Maria arribi a ser la major església de tot el Berguedà, per a batejar i enterrar a tots els homes que allà lliuren el seu cos, i si algú volgués donar alguna cosa de la seva propietat, sigui absolt de tots els pecats per part de sant Pere i de santa Maria i de mi, el bisbe Guisad, i el bisbe Miró i els nostres successors i que aquest cenobi fins a la fi del temps sigui lliure i franc i amb força llibertat i amb el seu propi abat i la seva congregació, tal com està escrit en la regla de sant Benet, i nosaltres, els donants, ni el bisbe ni cap comte que vinguin després de nosaltres, tinguin llicència per a pagar aquest monestir ni el seu honor sota cap subjecció de cap altre cenobi ni de cap altra església, excepte l’honor que cal que tinguin a Santa Maria de la Seu i als seus bisbes en la seva diòcesi. La parròquia de Serrateix termeneja amb els seus boscos i amb tot el que pugui dir i nombrar per part de sol ixent, amb el riu Tordell que hi passa, i per la part de migdia amb el terme del castell d’Iteral. Per la part de ponent, amb la Parada i el camí públic que va des de Valldeperes fins a Anavell. Per la part de cerç, amb el mateix camí públic o cardonès que va per la vall de Griavell. I a la Mesadella dono jo, Oliba, comte, a Santa Maria dos camps que hi tinc i que limiten, per dos costats amb el riu, per la tercera i la quarta parts, amb el socam. Quant als esmentats termes inclouen i retenen, tot ho donem els sobrescrits al senyor Déu, a santa Maria i a sant Urbici, màrtir: tota la parròquia, tot sencer, tot el que tenim o cal que hi tinguem per algunes raons, tal com més amunt és explicat, per a remei de les nostres ànimes i de tots els nostres parents, tant els morts com els vius, per tal que mereixem d’aconseguir el perdó per als nostres delictes, davant el judici del senyor Déu nostre. I per aquesta causa, que nosaltres i els nostres parents, que vindran després de nosaltres, que tinguem bé i tinguin aquest lloc en llibertat i fortalesa en favor de Déu i dels homes i en honor de santa Maria i dels monjos que hi serveixen Déu, i no introdueixin al cenobi cap ús secular ni amb mal esperit i per l’elecció dels abats no rebin cap suborn, sinó que es faci rectament, tal com mana l’Església romana. I aquesta almoina que nosaltres donem i altra que, amb l’ajuda de Déu, pugui augmentar a Santa Maria no la toquin ni intenti tocar-la ningú i cap comte ni bisbe no s’atreveixi a donar aquest cenobi per feu a ningú. Si algú fes alguna cosa. d’aquesta donació escrita més amunt o de l’elecció, que pertanyi a cap causa de simonia, de part de Déu, de sant Pere, de tots els sants, del senyor bisbe d’Urgell Guisad, del senyor bisbe Miró, els abats, monjos i clergues que estan sobreescrits en aquest document i per manament del senyor Oliba, comte, i donant, sigui excomunicat i romangui estrany a l’Església de Déu i a la santa comunió; el qui ho faci el qui hi consenti, el que ajudi a trencar aquesta excomunió, i si algun home o alguna persona s’atreveix a infringir aquesta excomunicació que faci restituir quadruplicat el comte que ho sigui del Berguedà, i si d’aquest engany i dany que en surti a Santa Maria i als monjos no volgués satisfer, el comte per tots els que ho facin, en l’esmentada excomunicació ho deixi en poder dels religiosos bisbes i monjos i clergues i no tingui cap part en llur companyia ni en la dels nobles cristians i religiosos i d’ara endavant aquesta donació romangui ferma per tot temps i no sigui trencada. Ha estat fet tot el que més amunt (...) s’ha promulgat honestíssimament per a aquest home, que per cap dels mortals mai no cal que sigui trencada; ha estat fet pel comte Oliba i pel seu germà, el bisbe Miró.
Any de l’encarnació de Crist 977, 1015 de l’era, cinquena indicció, a les nones d’octubre, any 22è. del regnat del rei francès Lotari, davant de nosaltres, però tenint el poder el senyor Jesucrist per al qual és l’honor i el poder, junt amb el Pare i l’Esperit Sant pels immortals segles dels segles, amen.
Guisad, bisbe, ho subscric. Miró, bisbe, ho subscric. Amelrus, abat, ho subscric. Miró, arxilevita, ho subscric. Adalbert, abat, ho subscric. Oliba, per la gràcia de Déu, comte, ho subscric. Signatura de Guifré. Signatura de Llopard.
Arnulf, prevere, que, pregat, he escrit aquest document de donació i l’he subscrit el dia i l’any més amunt esmentats."
(Traduït per Paquita Sallés i Verdaguer)
Donació dels comtes Oliba Cabreta i Ermengarda a l’església del monestir de Santa Maria de Serrateix (1 de febrer del 988)
Els comtes Oliba Cabreta i la seva muller Ermengarda donen al monestir de Serrateix un alou situat al castell de Viver, que havia estat de Goltregot, de la qual els vingué per la traïció que els féu, donant el castell de Viver a mans dels enemics dels comtes; així alguns de llurs fidels moriren i d’altres resultaren ferits.
"Scripturarum series declarat ut ubicumque vuit evadere de rebus istis transitoris qualiter debet sibi homo preparare viam salutis. Ab hoc igitur in Dei nomine. Ego Oliba gratia [Dei comes et] Ermengardis comiti [ssa] consideramus peccaturum vel pertimescimus poenas inferni et sic volumus despicere et amare celestia. Et sic venit in animis nostris ut scripturam donacionis faciamus ad domun [Sancta Ma]ria et Sancti Urbici martiris Christi qui ibidem quiescit in locum nuncupatum Serra de Taxo. Donamus ego jam prelibatus alodem nostrum quem abemus in comitatum Berguitano, in apendicio de castro Vivario, qui fuit de Goldregoto, qui novis ad venit per tradiccione quod illa tradidit illum castrum Vivarium in manus inimicorum nostrorum et exinde aliqui mei fídeles interierunt, aliqui vulnerati absceserunt. Et sunt casas cum suo supraposito, casalibus, ortis, ortalibus, terras et vineas cum suis arboribus, cultum et eremum, cum exiis vel regressis earum. Et afrontat hec omnia de parte orientis in rio Merola qui discurrit, et de meridie in termino de Trulles, de parte vero circii alode Sancti Johannis Baptiste, et de occiduo afrontat in rio Tordello qui discurrit. Quantum infra istas afrontaciones includunt sic donamus vel tradimus ipsa hec onmia superius scripta tam quisitum vel adquirendum, exceptus ipsa pecia ·I· de terra qui fuit de Ramio condam, que emit Ermengardis comitissa, ubicumque invenire potueritis ipsa sua ereditate que illa advenit per suum ienitorem vel suam ienitricem, sic donamus nos totum ab integrum propter amorem Dei ad domum Sancta Maria Santique Urbici et proper caritatem qua delexit nos et pro redemtionem animarum nostrarum filiorumque nostrorum, que nobis Deus augeat felicitatem meritorum, et post labentem ad vitam perveniamus sempiternam quia iubente [Deo hanc aulam in caput volumus exigere vel aedificare et constituere] atque exaltare sive instruere ad honorem Dei sanctaque virgo Maria et sancti Urbici vel ad congregandos servulus Dei, qui in predicto loco Deo serviant et precepta Domini custodiant et enfnarrent mirabilia Dei et verbum Dei annunciet] sive Domini Dei amore nocte et die quotidie benedicant Domino sicut scriptum est. Qui domum Dei adificat infernum despicit, angelos invitat, demones effugat, tenebras expel·lit, peccata atque facinora delet, amenitatem paradisi accipiet et semen illorum in aeternum manebit. Et qui contra ista scriptura donacionis vel tradicionis moverit litem nunquam hoc valeat vindicare quod repetet set componat hec omnia supratracxata in duplo cum omni sua inmelioracione, et in antea ista scriptura donacionis firma et inconvulsa permaneat modo et omnique tempore.
Facta ista scriptura donacionis vel tradiccionis anno, Trabeacionis vel Incarnationis Domini ·DCCCCLXXXVIII· Indiccione II, kalendas februarii anno ·I· quod Ugo Franchorum imperii regnandi persumsit exordium.
Oliba, gratia Dei comes, ss. S+m. Ermengardis, comitissa, qui ista carta rogavimus scribere et testibus firmare. Rencosindus, presbiter, ss. + Wilielmus, ss. Ss. Teofredus, indignus levita. S+m. Ervigius, presbiter, quod momento Marco qui est judex.
Ss. Wilelmus, levita, qui ista carta donacionis vel tradicionis rogitus scripxit sub + die anoque prefata.3"
Original. Antic Arxiu del Monestir de Serrateix, núm. CLXIII (perdut?).
Còpia ...del segle XVII. Col·lecció Moreau, vol. 14, foli 62.
Còpia del segle XVIII. Jaume Pasqual: Sacrae Antiquitatis Cataloniae Monumento, vol. IV.
Histoire Géneral du Languedoc, vol. V, ap. 144. Publicació parcial.
Albert Benet: Una revolta..., ap. 2.
Traducció
"L’Escriptura ensenya que si un vol apartar-se de les coses transitòries, cal que l’home es prepari el camí de salvació. Així, doncs, en nom de Déu, jo, Oliba, per la gràcia (de Déu comte i) Ermengarda, comte(ssa), considerem que som pecadors i temem les penes de l’infern; per això volem estimar les coses celestials. I ens va venir als nostres pensaments fer una escriptura de donació a la casa de (Santa Ma) ria i de Sant Urbici, màrtir de Crist, que descansa aquí al lloc anomenat Serrateix. Jo, el ja esmentat, dono un alou nostre que tenim al comtat de Berga, a l’apèndix del castell de Viver, que fou de Goldegrot, que ens va venir per traïció que ella va fer del castell de Viver en mans dels nostres enemics i alguns dels meus fidels hi varen morir i altres en sortiren ferits. I són les cases amb el que s’hi hagi sobreposat, casals, horts, hortals, terres i vinyes, amb els seus arbres, cultivades o ermes, i amb llurs sortides i entrades. I limita tot plegat per la part de sol ixent amb el riu Merola que hi passa; a migdia amb el terme de Trulls; per la part de cerç, amb l’alou de Sant Joan Baptista; i a ponent amb el riu Tordell que hi passa. Tot el que està dintre aquests termes, ho donem i entreguem quant a tot el que s’ha escrit més amunt, tant el que està adquirit com el que s’adquirirà en el futur, excepte una peça de terra que fou de Ramió, difunt, que Ermengarda, comtessa, li va comprar, i tot el que pugueu trobar de la seva herència que li va arribar pel seu pare i per la seva mare, tot ho donem íntegrament per amor de Déu a la casa de Santa Maria i de Sant Urbici i per caritat i per la redempció de les nostres ànimes i les dels nostres fills i que Déu ens augmenti la felicitat dels mèrits, i després de morir arribem a la vida sempiterna per aquesta causa, amb el consentiment de Déu, volem erigir, edificar i construir aquest edifici en honor de Déu i de la santa verge Maria i de sant Urbici i per a congregar els petits servents de Déu per a que en l’esmentat lloc li serveixin i guardin els preceptes del Senyor i ex(pliquin les meravelles de Déu i anunciïn la seva paraula) i per amor del senyor Déu de dia i de nit cada dia beneeixin el Senyor, tal com està escrit. El qui edifica una casa a Déu, desprecia l’infern, invita els àngels, foragita els dimonis, esborra les tenebres, foragita els pecats i els delictes, rebrà l’amenitat del paradís i la seva llavor romandrà sempre. I qui contra aquesta escriptura de donació i entrega mogués algún litigi, mai no pugui reivindicar res sinó que caldrà que pagui tot el que hagi estat taxat el doble amb tota la seva millora, i d’ara endavant aquesta escriptura de donació romangui ferma i inarrencable sempre i en tot temps.
Feta aquesta escriptura de donació i entrega l’any de la trabeació o de l’Encarnació del Senyor de 988, segona indicció, el dia de les calendes de febrer, l’any primer que va començar l’imperi d’Hug, rei dels francs.
Oliba, per la gràcia de Déu ho subscric. Signatura d’Ermengarda, comtessa que aquesta carta vàrem demanar que fos escrita i als testimonis que la signessin. Recosind, prevere, subscric. Guillem, subscric. Subscric Teofred, indigne levita. Signatura d’Ervigi, prevere, que és anomenat Marc, i que sóc jutge.
Subscripció de Guillem, levita, que aquesta carta de donació i entrega, pregat, ha escrit, el dia i l’any ja esmentats."
Traducció de Paquita Sallés i Verdaguer
Continuïtat (segles XII i XIII)
Després d’una etapa de fort creixement, que s’inicià, sobretot, després de la donació comtal de l’any 977 i que durà, aproximadament, un segle, quan arribem al segle XII, entrem en una època de maduresa i de consolidació. Fou, precisament, a l’inici d’aquesta nova etapa quan es consagrà, el 1123, la gran església monàstica de Santa Maria. En aquest acte participà l’arquebisbe Oleguer de Tarragona, amb el bisbe de la Seu d’Urgell, Pere Berenguer, i el bisbe de Vic, Ramon Gaufred.
El domini territorial del monestir, en aquest moment, devia estar format per més d’un centenar de masos, repartits, com ja hem vist, bàsicament, pel Berguedà, la Cerdanya i també Bages i, fins i tot, cap al Solsonès i la Segarra. Gràcies a alguns documents del segle XIII, ja podem saber, per exemple, allò que posseïa aquest cenobi, amb força exactitud, a Cerdanya: 45 masos o explotacions familiars similars; a l’alt Berguedà també sabem que tenia 9 masos i uns 6 més a Vilamarí. Per documents posteriors hom també pot saber, aproximadament, allò que tenia a Serrateix i Viver: uns 50 masos, als quals encara cal sumar aquells que eren situats a les parròquies veïnes.
L’expansió, en aquesta etapa, se centrava, sobretot, en aspectes molt concrets; així, per exemple, en l’adquisició, d’oliveres per part de la sagristia, destinades, evidentment, a la il·luminació de la nova església —la primera d’aquestes adquisicions és documentada l’any 1138 —.
Un fet important fou, però, que, els grans protectors del monestir, aquells que feren les donacions més importants, els comtes de Cerdanya de fet, desaparegueren l’any 1117, en passar el comtat cerdà a dependre dels comtes del casal barceloní. Així doncs, les donacions, ara només fetes per pagesos o per alguns senyors de la contrada, foren molt menys importants.
Mentre, fins l’any 1100, encara es veia poc definida, a través de la documentació, l’estructura interna de la comunitat, en aquesta nova etapa, ja trobem un monjo sagristà (1128), un cellerer (1192), un prior (1192), que també era prebost i cellerer, un cambrer (1243), un flequer (1245), que al mateix temps feia de cellerer major, etc. Normalment, en els documents d’aquesta època, signen uns vuit membres, inclòs l’abat.
Així mateix, també trobem ara ja ben documentada l’existència de batlles i de villici del monestir; n’hi havia, de cert, a Avià (abans del 1178), a Cerdanya (1232) i, fins i tot, a Serrateix, així com a la Segarra.
En realitat, en aquesta època, gairebé trobem més documents d’establiments que no pas donacions. Ja, l’any 1095, hi hagué un contracte ad complantandum, en relació amb unes vinyes del monestir situades prop de Cardona. L’any 1130, tenim notícia de l’establiment d’un mas situat al comtat de Manresa. De l’any 1145, hom conserva el document de l’establiment d’un mas a Castelladral, etc. De fet, però, sembla que sobretot es produïen aquests contractes en relació amb zones marginals; en aquest cas de Castelladral, el mateix nom del mas, “Garriga Erma”, ja és prou significatiu.
D’altra banda, aquests anys, d’una manera progressiva, la situació dels pagesos va empitjorar. És prou impressionant el fet que el monestir compri, l’any 1236, a la comunitat de Santa Maria de Ripoll, un home amb els seus fills, per la quantitat de 20 sous barcelonins.
En aquesta mateixa etapa trobem, d’altra banda, un augment dels plets existents entre la comunitat i els veïns del monestir. Cal dir, però, que aquests enfrontaments no sembla pas que fossin tan greus com, per exemple, els que trobem en relació amb el proper monestir de Sant Llorenç prop Bagà; tot i això, podem afirmar que d’ençà de l’any 1100 augmentaren. Hi hagué discussions per motius eclesiàstics (any 1099, en relació amb l’església de Sant Feliu de Viver); també es produïren problemes per la possessió de la terra (document del 1113) o, més sovint, per drets de tipus jurisdiccionals: en relació amb uns batans de la Cerdanya (1145), amb el batlle d’Avià (1178), en relació amb els usatges, forces, emprius i serveis dels pagesos, apropiats per Ramon de Vallmanya (1185), etc. Fins i tot hi hagueren alguns problemes a l’interior de la comunitat, derivats d’un enfrontament entre l’abat i els monjos; aquesta discussió hagué d’ésser resolta, l’any 1192, per la mediació de l’abat del monestir de Sant Llorenç prop Bagà.
Durant el segle XIII, també trobem alguns plets, no prou importants com per a afectar profundament el monestir; normalment eren marginals, generats per la possessió de drets de tipus jurisdiccional, (alberga, questes, toltes, forces, emprius), els quals, sovint, eren apropiats pels senyors banals dels llocs on la comunitat de Serrateix tenia drets. Potser, l’enfrontament més greu fou el que hi hagué, al final d’aquest segle, amb els possessors dels béns dels Berga, que comportà, fins i tot, l’any 1292, la mort d’un monjo de Serrateix.
En conjunt, aquest segle XIII fou, encara, una època de continuïtat. Hi hagueren unes quantes donacions, ja molt poc importants, normalment, en realitat, fundacions de beneficis.
Decadència (segles XIV-XIX)
L’única donació que es produí en aquesta època fou la que féu el rei de Mallorca; cedí un redelme a la Cerdanya, per a la reparació de la casa monàstica. Durant el segle XIV, els monjos, però, encara adquiriren alguns béns, terres o masos; també, tanmateix, es produí la venda d’algunes terres o drets. L’any 1280, ja s’havia produït la primera venda de les rendes de la Cerdanya, d’una manera temporal —durant quatre anys—. El 1303, hi hagué una altra venda d’aquest tipus; encara es produïren noves alienacions de drets el 1361, el 1373, etc.
El monestir va estar endeudat al llarg de tot el segle. El document de venda de l’any 1303, citat més amunt, parla dels grossos deutes que tenia la comunitat, contrets amb cristians i amb jueus, en gran dany del monestir i dels seus homes, que estaven obligats a donar grans usures.
Quin era el motiu que havia fet que s’arribés a aquesta situació? Quins grans pagaments havia fet el monestir perquè es produís aquest fort endeutament? Aquests deutes eren motivats per les obres que es realitzaven als edificis monàstics, que sabem, gràcies a un document de l’any 1320, que estaven en mal estat? Eren causats per enfrontaments o guerres? De fet, l’únic que és clar és que aquest endeutament es produí en el precís moment en què s’esdevingué arreu l’inici d’una llarga època de crisi que, vers el 1300, afectà tant els senyors com els pagesos. Malgrat tot això —o potser aquest en fou un dels motius—, per exemple, durant l’abaciat de Simó de Ponç es construí la torre del monestir.
En aquesta època, la comunitat, normalment, era formada per uns cinc a vuit monjos i l’abat; de fet, doncs, el nombre de membres religiosos es va mantenir força. D’altra banda, a part del prior, del sagristà, del cambrer, també trobem un dispenser (1339), un prebost (1339), un precentor (1328) i, novament, un obrer (1371). Cal pensar, així mateix, que, en aquesta època, Santa Maria de Serrateix degué entrar a la Congregació Claustral Tarraconense.
Els documents que parlen d’aquells que treballaven les terres del monestir sobretot són reconeixements, per part de pagesos, d’ésser homes del monestir o de posseir l’usdefruit de terres monàstiques o d’ambdues coses a la vegada. Aquest tipus de documents representen un tant per cent important en el conjunt de manuscrits, especialment d’ençà dels anys 1340. En aquestes actes, aquests homes solen reconèixer que són propis, solius i afocats del monestir de Serrateix o d’algun dels seus oficis o bé afirmen que són adscrits a la gleva o de remença. De fet, ja el’ 1075, trobem un document d’aquesta abadia que parla de l’obligació del pagès de romandre al mas, mentre visqui. L’any 1145, s’esmenta l’obligació de triar un hereu. Finalment, el 1290, una dona es declara pròpia del monestir i, el 1293, un home afirma que és propi, soliu i quiti de la comunitat monàstica. Cal esperar, amb tot, l’any 1340, perquè s’esmenti la remença, malgrat que, com hom pot veure, el procés, d’acord amb la reduïda documentació conservada, havia començat molt abans. Amb tot, a pesar d’aquest enduriment teòric de la situació, especialment en relació amb la segona meitat d’aquest segle XIV, no podem creure que la realitat econòmica d’aquests pagesos fos gaire pitjor a l’estat en què es trobaven els pagesos dels segles precedents; de fet, especialment d’ençà del 1348, gairebé tots aquells que gaudien de l’usdefruit de béns del monestir tenien prou terra per a viure materialment més bé.
I aquestes millores, fins i tot, també les trobem reflectides en els censos que calia pagar; hom veu, sobretot després de la pesta negra, algunes reduccions de censos, forçades pel fet que alguns camps, en primer lloc els més dolents, eren abandonats.
Finalment, pel que fa a les relacions que hi havia entre la comunitat i els seus veïns, cal dir que es produïren nous plets. Aquests plets, sobretot de la primera meitat del segle, no foren, però, gaire importants; generalment els trobem en relació amb petites qüestions relacionades amb la propietat o bé, a l’inici del segle, són, més aviat, fruit de la misèria.
La documentació del monestir de Serrateix, del segle XV, és molt reduïda. Potser el document més important és un llevador o inventari de rendes, fet en català i molt detallat, que permet de reconstruir les entrades del monestir i el domini monàstic, especialment als termes parroquials de Serrateix, que gairebé depenia totalment de la comunitat, i de Viver.
En aquesta època començà també l’etapa dels abats comendataris, que, generalment, afavoriren la decadència dels monestirs. Malgrat tot, però, el nombre de monjos que formaven la comunitat de Serrateix es va mantenir força al llarg dels segles; encara, el 1835, en el moment de la desamortització hi havia un abat i cinc monjos. La comunitat, el 1447, estava formada per aquest mateix nombre de membres, segons podem saber per l’informe que feren els visitadors de la Congregació Claustral Tarraconense, en aquesta data. El 1490, els visitadors trobaren, al monestir de Serrateix, l’abat, el cambrer i el sagristà; el prior i el precentor eren absents. Els representants de la Congregació ordenaren que la comunitat havia d’augmentar. Tanmateix, l’any 1497, ran d’una nova visita, sabem que només hi havia tres monjos, quan arribaren els dos visitadors. D’altra banda, aquests monjos es queixaren que no rebien gens de vi i que només se’ls donava mitja porció de pa (només el prior la rebia íntegra). Davant aquestes reclamacions, s’ordenà que tots els monjos havien de rebre la ració sencera de pa de forment, de vi i de llegums, d’oli, etc.
Durant tota aquesta època hi va haver, també, problemes amb la conservació dels edificis: goteres a l’església, esquerdes a la infermeria, en una torre, etc. Per la visita de l’any 1450, sabem que s’havien fet les obres de reparació que s’havien ordenat, tot i que encara hi havia edificis en mal estat. L’any 1490, a causa de la guerra, l’estat de les construccions del monestir era molt més dolent. Segons els visitadors, l’estat de l’abadia era desastrós, en part, amenaçava ruïna, ja que havia estat parcialment cremada. S’establí que calia refer completament la teulada de l’església, part del claustre i altres edificis.
Durant els segles XVI, XVII i XVIII se succeïren els abats i es mantingué una comunitat, sempre força reduïda. L’abat Bernat Sedó intentà, vers l’any 1616, de traslladar el monestir a Manresa, però no ho aconseguí. Durant aquesta etapa, malgrat el lligam que hi havia amb la Congregació Claustral, el monestir de Serrateix va mantenir la seva autonomia; d’altra banda, tot i que la situació econòmica no devia ésser gaire bona, es realitzaren algunes obres importants. Així, durant l’abaciat de Francesc Escofet, es construí el nou claustre, acabat l’any 1793 i fet per Josep Torrevedella de Casserres.
El segle XIX, la situació del cenobi ja era molt dolenta; un document del 1814 explica que només hi havia quatre monjos, tots amb més de setanta anys i amb molt mala salut.
La casa de Santa Maria de Serrateix, després de la desamortització del 1835, restà convertida en una església parroquial, encara que alguns dels monjos, durant uns quants anys, continuaren vivint en cases de pagès properes, que havien estat del monestir. (JBM)
Abaciologi del monestir de Santa Maria de Serrateix
| primera data | darrera data | |
|---|---|---|
| Froilà | 975/76, 977 | 993 |
| Émil (o imbla) | 988? 993 | 998 |
| Renard | 1007 | 1024/26 |
| Mir | 1031 | 1052 |
| Pere | 1075 | — |
| Bernat Onofre | 1095 | — |
| Guillem | 1128 | 1156 |
| Mir | abans 1178 | 1192 |
| Pere de Terraça | 1197 | 1224 |
| Mir (?) | 1229 | — |
| Pere | 1232 | 1244 |
| Benet | 1259 | 1267 |
| Arnau | 1267 (?) | — |
| Bernat Cura | 1270 | — |
| Bertran | 1275 | 1302 |
| Bernat | 1303 | — |
| Berenguer de Liuçà | 1305 | †1329 |
| Bernat de Ponts | 1329 | 1339 |
| Mateu Julià | 1340 | 1347 |
| Simó Ponç | 1349 | 1371 |
| Berenguer de Torigues | 1378 | 1412 |
| Galceran Canudes | 1415 | 1429 |
| Gabriel Mas | 1429 | — |
| Bernat Pujol | 1466 | 1469 |
| Lluís de Claramunt | 1469 | 1505 |
| Enric de Cardona (abat comendatari) | 1505 | 1508 |
| Gabriel Camps (abat comendatari) | 1510 | 1529 |
| Llorenç de Marimon (abat comendatari) | 1530 | 1533 |
| Miquel Puig (abat comendatari) | 1535 | 1541 |
| Bernat Capeller (abat comendatari) | 1544 | 1563 |
| Francesc Sentjust | 1566 | 1593 |
| Angel Guallart | 1594 | 1600 |
| Lluís d’Alentorn | 1600 | 1611 |
| Joan Cristòfol Abella | 1611 | 1613 |
| Bernat Sedó | 1613 | 1616 |
| Joan d’Aimeric | 1616 | 1627 |
| Francesc Camps | 1627 | 1632 |
| Gil Jordi Bru | 1632 | 1645 |
| Pere Fontelles | 1645 | 1648 |
| Francesc Pasqual | 1648 | 1653 |
| Josep Bover | 1653 | 1671 |
| Miquel de Guanter | 1672 | 1686 |
| Jeroni Abric | 1686 | 1687 |
| Jaume Ginestar | 1690 | 1704 |
| Jeroni Vidal i de Niu | 1704 | 1710 |
| Onofre Noguers i d’Anglerill | 1721 | 1727 |
| Joan de Berart i Cortada | 1728 | 1761 |
| Martín Martínez de Aspurz Cardesa | 1762 | 1780 |
| Francesc d’Escofet i de Roger | 1781 | 1784 |
| Josep Ignasi de Figueres i Grau | 1785 | — |
| Pelegrí de Bertramon | 1787 | 1789 |
| Miquel de Níquesa | 1790 | 1793 |
| Joan Benet Carcavilla | 1795 | 1797 |
| Felip Anton d’Escofet | 1798 | 1827 |
| Josep de Jordana i d’Areny | 1829 | 1835 |
| (JBM) | ||
Cronologia del monestir de Santa Maria de Serrateix
| 940 | Segons el P. Villanueva, durant el regnat de Lluís d’Ultramar hi havia ja en aquest indret un monestir dedicat a santa Maria i sant Urbici, segons consta en un document de donació de terres d’Arboceda, prop de Castelladral, feta pels comtes de Cerdanya Onefred i Guinedella, senyors de Castelladral, el 12 de gener. La comunitat aquesta època no devia tenir ni regla ni autorització de cap mena. |
| 941 | Del 4 de gener data un document pel qual Auderic i Ermúncia donen una vinya i un camp “ad domum Sancta Maria vel ad suos serventes”; aquest document, doncs, confirma l’existència d’una comunitat. |
| 949 | Auderic i Ermúncia amplien la donació anterior el dia 13 de maig amb dues peces de terra i dues de vinya. |
| mitjan segle X | Uns quants monjos (Gademar, Ermerint, Sunifred, llderit, Lerint i Amaló), comanats per Froilà, arriben a aquest lloc, potser fugint dels moros. A fi de subvenir llur necessitat i per tal de satisfer els propis interessos, Oliba Cabreta, comte de Cerdanya, de Besalú i de Berga, i el seu germà Miró III, bisbe i comte de Girona, fan diverses donacions a la comunitat. |
| 977 | El dia 7 d’octubre el bisbe de la Seu d’Urgell Guisad II consagra l’església del monestir, un petit edifici amb tres absis amb entrada en arc de ferradura. L’acta, redactada pel prevere Arnulf, és signada pel bisbe Guisad, per l’ardiaca Miró, l’abat Adalbert i els monjos Gotmar, lldesind, Loderic, Ansaló, Sinfred, el comte Oliba i tres personatges anomenats Guifré, Duran i Llopart. El monestir rep tota la serra de Taixó. La comunitat que resta establerta té set monjos, entre els quals hi ha dos preveres que s’han de regir per la regla de sant Benet. Poc després Froilà és nomenat abat. |
| 983 | Per tal de confirmar unes donacions al monestir, visita Serrateix Sal-la, bisbe d’Urgell, el comte Oliba Cabreta, a qui acompanyen els seus dos fills petits: Olíba, futur abat de Ripoll i Cuixà i bisbe de Vic, i Berenguer, futur bisbe d’Elna. |
| 986 | El comte Oliba i la seva muller Ermengarda donen un alou al monestir. |
| 988 | Abans de retirar-se com a monjo de Montecasino, el comte Olíba Cabreta fa diverses donacions als monestirs de Cuixà, Arles i Serrateix. |
| 993 | El dia 5 de juny la comtessa Ermessenda i tres fills seus. Bernat Tallaferro, futur comte de Besalú i de Girona, Guifré, comte de Cerdanya i del Rosselló, i Oliba, ja comte del Berguedà, assisteixen a l’elecció d’Emili com a abat successor de Froilà, ja vell i mancat de facultats per a governar la comunitat. |
| 995 | El dia 3 de gener la comtessa Ermengarda visita el monestir amb el seu fill petit Oliba per tal de signar la donació al monestir de Serrateix de l’alou de Cellers d’Oriol, al terme del castell de Pinós. |
| 1003 | El 17 de juliol Olíba, futur abat i bisbe, poc abans de professar a Ripoll, dóna al monestir de Serrateix la parròquia de Sant Martí d’Avià, amb la seva sufragània de Sant Serni de Clarà. |
| 1009 | El veguer Guifré i la seva muller Ingilberga donen al monestir un alou situat al terme de Casserres a Ca n’Eloi (“Tiurana”). |
| 1013 | El comte Guifré de Cerdanya cedeix al monestir l’església de Sant Feliu de Viver. |
| 1038 | La comtessa Elisabet de Cerdanya dóna al monestir les vil·les de Soriguera i Soriguerola, amb l’església de Sant Miquel. Aquest domini fou, de fet, el nucli de les possessions que el monestir de Serrateix tingué a la Cerdanya. |
| 1077 | En època de l’abat Pere, mort el 1089, és començada la construcció d’una altra església més espaiosa, amb un esquema igual al de la catedral de Vic. |
| 1123 | Oleguer, arquebisbe de Tarragona i bisbe de Barcelona, amb l’assistència del bisbe d’Urgell Pere Berenguer i del de Vic Ramon Gaufred i de l’abat de Serrateix Guillem, consagra la nova església, l’actual. |
| 1128-92 | En el transcurs d’aquests anys i a través de diverses donacions, podem refer l’estructura de la comunitat que consta d’un sagristà, un cellerer, un prior, que també era prebost i cellerer, un cambrer i un flequer, a més de l’abat. |
| 1192 | Amb la mediació de l’abat de Sant Llorenç prop Bagà és resolt un enfrontament entre l’abat i els monjos del monestir. |
| 1232 | La comunitat de Serrateix cedeix a Ramon Franc de Puigcerdà la batllia sobre tots els béns i drets que té el monestir a la Cerdanya. |
| ~ 1292 | A causa d’un plet motivat per uns drets sobre el mas “Tiurana” de Casserres, els homes de la comtessa Làscara assassinen el sagristà del monestir. |
| 1303 | Un document assabenta del fort endeutament que pateix el monestir aquesta època. Per tal de pal·liar la situació, comença una etapa d’alienacions, generalment temporals, de drets o terres de Santa Maria de Serrateix. |
| 348-73 | Durant el mandat de l’abat Simó de Ponç, és construïda la torre-campanar; aquesta construcció forma part del pla de fortificacions que el rei Pere III el Cerimoniós ordenà als monestirs catalans durant la guerra amb Pere el Cruel de Castella. |
| 1490 | El monestir només té tres monjos. Una part de les edificacions ha estat incendiada durant la guerra. |
| 1506-63 | Comença la llista d’abats comendataris. El monestir en té cinc, algun dels quals ni tan sols és monjo. |
| 1566 | Després del concili de Trento són restaurats els abats elegits pels monjos, el prior dels quals és Francesc Sanjust (1566-1593). Amb ell el monestir fa una revifalla i aconsegueix tenir alguns abats de renom. |
| ~ 1616 | L’abat Bernat Sadó intenta inútilment traslladar la comunitat a la ciutat de Manresa. |
| 1781-84 | És abat del monestir Francesc Escofet i de Roger, durant el mandat del qual comencen unes obres de restauració del monestir, dirigides per l’arquitecte de Berga, Pere Puig. |
| 1793 | Essent abat Miquel de Niquesa acaben les obres de construcció del nou claustre neoclàssic que substitueix l’antic. Les obres són fetes per Josep Torrevedera de Casserres. |
| 1807 | Essent abat Felip Anton d’Escofet (1798-1827), hom encarrega a Pere Puig l’enguixat de l’interior de l’església. |
| 1814 | Un document diu que el monestir té només tres monjos de més de setanta anys i amb molt mala salut. |
| 1835 | Amb la desamortització de Mendizábal i durant el mandat de Josep Jordana i d’Areny, elegit abat el 1833, la comunitat que consta en aquest moment d’un abat i cinc monjos, és expulsada forçosament. Els monjos es dispersen i l’església del monestir esdevé església parroquial. |
| 1936-39 | El monestir sofreix les conseqüències de la guerra civil. L’església és íncendidada i són destruïdes diverses dependències monàstiques, sobretot dels costats de llevant i de migjorn del claustre. |
| 1950 | Són empresos uns treballs de restauració a càrrec del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. |
| (JVV) | |
Església
Planta baixa del conjunt monàstic, en el qual s’han indicat els usos de cada dependència, així com la seva cronologia, i una hipotètica disposició de la capçalera romànica original, amb l’absis central flanquejat per dues absidioles, avui desaparegudes.
J. Ambròs-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
Planta a nivell del primer pis del conjunt monàstic en la qual s’han indicat els usos de cada dependència, així com la seva cronologia.
J. Ambròs-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
Es tracta d’un interessant edifici que, a desgrat d’haver estat molt modificat, encara conserva un seguit de trets que li confereixen una acusada personalitat, ensems que ens permeten d’establir amb suficients garanties la seva estructura original, consistent en un temple de grans proporcions, compost d’una sola nau, rematada, a llevant, per un transsepte i amb l’additament de tres absis. En el punt d’encreuament de les dues naus, no es pot descartar que s’hi aixequés una cúpula exterioritzada en forma de cimbori.
Aquest primitiu edifici, però, en el transcurs del temps sofrí tot un seguit de transformacions, realitzades des del final del segle XVI fins al principi del XIX, que li llevaren el seu aspecte primitiu fins a donar-li la fesomia actual.
Ja el segle XIV hom modificà la primitiva espadanya per a convertir-la en una massissa torre quadrangular, coronada amb merlets, que dóna un caire defensiu a l’edifici religiós. Cap a l’acabament del segle XVI i principi del XVII, els absis laterals foren substituïts per unes grans capelles laterals soldades als braços del creuer, que d’aquesta manera augmentava ostensiblement la seva amplada. Llavors encara se sobrealçà l’absis central, se sobreaixecà també la teulada de l’església i es féu desaparèixer el cimbori. El 1764 es va refer la porta i a principis del segle XIX s’enguixaren tots els paraments interiors bo i embellint-los amb elements neoclàssics.
Secció del conjunt, amb l’església, el claustre i les dependències monàstiques.
J. Ambròs-Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
L’edifici, actualment, doncs, atesos els processos remodeladors descrits, consta d’una àmplia i llarga nau (39,40 × 7,20 m), capçada, vers llevant, per un absis semicircular, amb l’encreuament d’un transsepte, ampliat per dues capelles laterals, de tal manera que ara resta unificat amb aquestes tot formant un sol frontis triangular.
La nau és coberta amb una volta de canó de mig punt, recoberta de guix, bé que la de pedra tenia una secció lleugerament apuntada. L’embranzida que exerceix aquesta llarga volta sobre els murs laterals és contrarestada amb el reforç d’arcs torals, que divideixen la nau en set trams. L’absis central és cobert amb una volta d’un quart d’esfera, emmascarada també per l’encastat del guix.
El campanar, que és una robusta torre quadrangular, perforada per un seguit de finestrals i coronada amb merlets, es dreça a ponent, damunt la façana, a partir d’una cornisa escacada que delimita l’obra romànica de la gòtica.
L’absis central és decorat amb un fris d’arcuacions cegues, agrupades en nombre de dues per bandes llombardes. Al compartiment central hi ha un llarg finestral de doble esqueixada rematat amb un arc de mig punt adovellat. A continuació d’uns compartiments sencers, hi ha una altra finestra, a cada costat, de característiques idèntiques a la central, però de més petites proporcions. A la part inferior del compartiment que toca la capella de tramuntana, encara n’hi ha una altra, també de doble esqueixada i rematada amb un arc de mig punt, la qual devia il·luminar la cripta.
Posteriorment aquest absis fou sobrealçat bo i donant lloc a un deambulatori amb finestres que forma una galeria encavallada, que augmenta notablement l’alçada, ja prou notòria, de l’absis romànic.
Les úniques finestres originals que il·luminen l’edifici són les que perforen l’absis central. Les restants ja obeeixen a reformes posteriors.
L’accés al temple es fa a través d’un portal modern, obert a la façana de ponent.
Hom ha aparellat aquesta construcció amb carreuons de mides mitjanes a la nau i amb altres més petits a l’absis. Altrament els de la nau són més ben treballats que els de l’absis. Tots, però, són disposats en filades horitzontals i a trencajunt.
L’església, deixant de banda els processos remodeladors que hom hi va introduir posteriorment, palesa clarament la llarga durada de la seva construcció (començada l’any 1077 i acabada el 1123), ja que s’adapta, en part, a les obres del segle XI (decoració de l’absis), al mateix temps que admet formes pròpies del segle XII, concretades en la simplicitat constructiva i formal de la nau, lleuger apuntament de la volta (ara camuflat pel guix) i composició de l’aparell. El tipus arquitectònic de Santa Maria de Serrateix, d’una nau amb transsepte i tres absis, és una forma que, a partir de la construcció de la catedral olibana de Vic, tingué una àmplia difusió durant els segles XI i XII, tant amb la interposició d’una cúpula al creuer, com sense ella. Aquest tipus el trobem en parròquies, com Sant Martí Sescorts o Santa Maria de Covet, en canòniques, com Sant Jaume de Frontanyà o Santa Maria de l’Estany, en monestirs, com Sant Ponç de Corbera o Sant Benet de Bages, però, entre tots ells, l’exemple que s’acosta més a les dimensions monumentals de Sant Pere de Vic, és l’església del monestir de Serrateix.
L’edifici restà malmès pels efectes d’un incendi provocat durant la darrera guerra (1936-1939). Els estralls produïts foren contrarestats, però, amb unes restauracions parcials, endegades per la Diputació de Barcelona l’any 1950. Darrerament el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya hi ha fet obres de restauració, unes dirigides per l’arquitecte Jordi Ambròs i les altres per l’arquitecte Joan Albert Adell, que, per ara, només afecten les dependències del monestir. De tota manera, l’edifici és ben conservat. (FJM-AMB)
Al cantó de migjorn de l’església hi ha les dependències monacals, organitzades entorn d’un claustre neoclàssic, obrat entre el final del segle XVIII i el començament del XIX per l’arquitecte Pere Puig, i que presenta la peculiaritat d’ésser esbiaixat en relació amb l’eix de l’església.
Entorn del claustre, que és una magnífica obra, i que substitueix un altre claustre anterior, del qual no es conserven restes visibles, hi ha les dependències monacals, avui en un precari estat en el seus cantons de migjorn i de ponent, entre les quals hi ha vestigis de construccions gòtiques, que devien substituir les originals romàniques, avui desaparegudes.
A l’angle sud-oest del conjunt hi ha una torre prismàtica, lleugerament piramidal, de planta quadrada, la qual, malgrat les diverses modificacions i alteracions que ha patit, conserva a la part baixa un conjunt d’espitlleres, les quals juntament amb el seu aparell, barroer, de reble, han permès de plantejar que no es tracta d’una romanalla del primitiu monestir del segle X, hipòtesi que no es pot confirmar sense una exploració arqueològica del conjunt. (JAA)
Excavacions arqueològiques posteriors
Primitiva església del monestir, localitzada sota el braç sud del creuer, actual cambra de la Sepultura Capitular.
ECSA - J.M. Badia
Aquests últims anys hem localitzat diversos elements importants que estan relacionats amb les etapes més antigues del monestir. Cal destacar especialment la descoberta de les restes de la primera església, d’època preromànica, i de diverses tombes antropomorfes a prop seu.
La primitiva església monàstica s’ha de localitzar sota el braç sud del creuer, a la cambra de la Sepultura Capitular, un espai rectangular excavat a la roca, cobert amb volta de canó. Segons un document, el 1689 el monestir decidí utilitzar aquest espai, llavors una capella fonda dedicada a la Mare de Déu, ja tancada, per a enterrar-hi els monjos.
Aquest escrit i les dades aportades per la construcció indiquen que ens trobem davant de les restes de la primera església del monestir, que fou bastida entorn del 940, any en què tenim la primer referència del cenobi. EI fet que aquesta capella subterrània fos dedicada a la Mare de Déu, que és la patrona principal del monestir, quan ja tenia al presbiteri l’altar major dedicat, fa pensar que conservaren aquest lloc per continuar el record de la primitiva església.
L’obra preromànica devia ser ben rudimentària, com correspon als temps inicials d’una fundació i a l’època. Era una església de nau única sense santuari diferenciat, seguint la classificació de X. Sitjes. Té planta rectangular, de 6,12 m de llargada per 2,68 m d’amplada; a dins s’observa un presbiteri excavat a la roca. Aquesta, ben aplanada, fa de paviment a tota la construcció. Hi ha unes sis regates paral·leles, fetes a terra, perpendiculars a l’eix longitudinal; creiem que devien servir per a col·locar-hi les fustes travesseres d’un empostissat. No ens han pervingut les parets i el sostre originals, excepte el mur on hi ha la porta, amb dos graons treballats a la mateixa roca, que sí que pertany a la primera església. La porta i la paret són fetes amb carreus força grossos; la part superior de la porta té una llinda que no correspon a l’època preromànica. El primitiu sostre podria ser una teulada amb bigues de doble vessant. Es el tercer exemplar conegut d’aquest tipus d’església al Berguedà.
Per ara desconeixem com era per fora aquesta església i les dependències monàstiques que hi devien anar associades. Al seu entorn, però, s’han localitzat quatre tombes antropomorfes excavades a la roca. Es troben al mateix nivell de la roca de la primera església. Al subsòl del presbiteri de l’actual església es localitzaren una tomba infantil i un tros d’una tomba d’adult. Les altres dues es troben al claustre i també són infantils. Quant a la tipologia de les infantils, dues tenen la forma antropomorfa amb el cap tallat rectangularment i els peus arrodonits, i una és ovalada. Poden ser del segle X. Si ens fixem en la situació de les tombes respecte de la primera església, veiem que les del presbiteri són al nord de dita església i les del claustre al sud.
En construir-se l’església romànica (1077-1126), la primitiva construcció fou remodelada profundament, i va quedar pràcticament com és avui, a sota de la nova església. Per això s’hi va construir una escala per a accedir al que a partir d’aquell moment seria una capella. Les parets i el sostre es feren de nou, excepte la paret de ponent. La paret de la capçalera és feta de carreus d’estil romànic. La volta és de canó i encara s’hi veu l’encofrat de la cintra. A les parets laterals s’hi construí una banqueta per a seure.
Posteriorment, s’enguixà l’interior, es féu una fornícula per a posar-hi una imatge i s’obrí una finestra. Des del final del segle XVII s’habilità com a tomba per als monjos, com ja s’ha dit. Ara resta oberta per a ser visitada.
Una altra de les recents troballes del monestir ha estat la descoberta dels vestigis de l’absis romànic sud, que fou substituït per un absis rectangular al segle XVII. En estudiar la cambra de la Sepultura Capitular que hi ha sota el braç sud del creuer, es va descobrir darrere de la paret de la capçalera un mur semicircular fet amb carreus d’estil romànic, les restes de l’esmentat absis romànic. Aquesta troballa permet afirmar que l’església dels segles XI-XII tenia planta de creu llatina amb tres absis. (JMBM)
Escultura
Al campanar del monestir, del segle XIV, es conserva un relleu fet sobre un carreu reaprofitat. És situat a la paret de migdia, a uns 3 m del paviment, a tocar de la paret est. El carreu és de pedra sorrenca grisa, ben diferent dels carreus vermellosos que componen una bona part del campanar. El bloc fa 40 × 30 cm.
Els motius decoratius són en baix relleu. Al mig es distingeix una figura humana dreta amb les cames obertes i els braços horitzontals; aquests tenen unes cinc ramificacions que semblen uns dits desproporcionats o unes ales. Al seu voltant hi ha quatre animals: un quadrúpede sota el seu braç dret, un ocell sota l’esquerre i el que semblen dos animals fantàstics, tot i que el del costat del quadrúpede és difícil de distingir si és un animal. És complicat interpretar el significat d’aquest relleu. Ens decantaríem per alguna de les visions de l’Apocalipsi. A l’església de Santa Maria de Viu de Llevata (el Pont de Suert) hi ha un capitell amb unes figures semblants.
L’estil dels motius en relleu s’avé amb el preromànic. Per això situaríem la peça al segle X i la relacionaríem amb les primeres construccions del monestir, probablement amb la segona església, la del 977. (JMBM)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Jordi Bolòs i Masclans: Els monestirs del comtat de Berga des de llurs orígens fins a l’any 1400. El monestir de Santa Maria de Serrateix, resum de la tesi de doctorat, Barcelona 1983
- Jordi Bolòs, Montserrat Pagès: El monestir de Santa Maria de Serrateix i la parròquia de Sant Pere, “Quaderns d’estudis medievals”, núm. 2, Barcelona 1980, pàgs. 83-86
- Igna Feliu de Travy: El monestir de Santa Maria de Serrateix. Una aproximació a la seva història, Editorial Montblanc-Martín, Granollers 1977
- Manuel Riu: Santa Maria de Serrateix al segle XVIII. Notes d’economia monàstica, “Serra d’Or”, vol. 2, núm. 5, Montserrat 1960, pàgs. 24-25
- Manuel Riu: Las comunidades religiosas del antiguo obispado de Urgel (siglos VIII al XVI), tesi doctoral inèdita defensada l’any 1960
- Xavier Sitjes i Molins: Les esglésies pre-romàniques de Bages, Berguedà i Cardener, Manresa 1977, pàgs. 152-157
- Ignasi Terrades: El món històric de les masies, Curial Edicions Catalanes, Barcelona 1984
- Jordi Vigué i Albert Bastardes: El Berguedà, Monuments de la Catalunya Romànica, 1, Artestudi Edicions, Barcelona 1978, pàgs. 55-59
Bibliografia sobre l’escultura
- Sitjes. 1977
- Badia i Masgrau, 1979, 3; 1980, 4-5, i 1989, 14