És anomenat intoxicació alcohòlica crònica el conjunt d’alteracions provocades per un consum exagerat i habitual de begudes alcohòliques durant períodes de temps prolongat, situació que es produeix en cas d’alcoholisme o addicció a l’alcohol, com és anomenada la malaltia ocasionada pel consum reiterat i en excés de begudes alcohòliques, per la qual cosa el subjecte afectat perd progressivament el control de l’hàbit i és incapaç d’abstenir-se’n. Aquesta malaltia es caracteritza per provocar nombroses repercussions negatives tant en la salut física i mental del subjecte com en el seu entorn familiar, social i laboral.
Freqüència i causes
L’alcoholisme és una de les malalties més freqüents en el nostre medi. Segons dades estadístiques, es considera que entre el 4 i el 12% de la població pateix aquest trastorn. La malaltia afecta gairebé sempre individus adults, ja que és necessari un consum d’alcohol durant períodes de temps prolongats, generalment d’alguns anys, fins que s’estableix l’addicció i es generen les alteracions orgàniques típiques de la intoxicació crònica; tanmateix, cada cop és més freqüent entre els adolescents, a causa de l’inici precoç en el consum de begudes alcohòliques. Segons diversos estudis estadístics, l’alcoholisme és entre 4 i 10 vegades més freqüent en els homes que en les dones; això no obstant, a causa de l’existència d’una major tendència a amagar aquesta malaltia per part de les dones, és probable que les diferències no siguin tan marcades.
L’addicció es genera progressivament, en un temps més llarg o més curt segons la sensibilitat individual i el grau d’alcoholització a què se sotmet cada individu. En la primera època que s’estableix l’hàbit, el subjecte beu preferentment en certes circumstàncies i amb la intenció d’aconseguir els efectes tòxics que considera desitjables, com ara una sensació de benestar o una mitigació de l’ansietat. Però a poc a poc es va desenvolupant una tolerància al tòxic, i a causa d’això cal incrementar-ne les dosis per a aconseguir aquests efectes. L’alcohol genera al mateix temps diverses alteracions psíquiques i orgàniques que indueixen a una ingestió reiterada per tal d’evitar les sensacions desagradables que una disminució de l’alcoholèmia provoca en l’individu habituat: tremolors, sudoració i malestar general, que tendeixen a mitigar-se amb una nova ingesta. Així, doncs, qualsevol persona que consumeixi alcohol de manera excessiva i reiterada durant un període prolongat de temps, entre 5 i 20 anys, pot patir la malaltia. No hi ha un límit estricte en relació a la quantitat d’alcohol que, ingerida habitualment, provoqui indefectiblement l’establiment de l’addicció, o que, per contra, alliberi del perill d’una intoxicació crònica de manera generalitzada. El paràmetre que hom té en compte per a poder determinar-ne el límit nociu es refereix a la capacitat de metabolització hepàtica del tòxic, aproximadament un g d’alcohol per kg i dia, sempre que aquesta quantitat sigui ingerida en dosis reduïdes repartides al llarg del dia, especialment acompanyant els menjars. Si se superen aquestes proporcions —que en tot cas són inferiors per a les dones i especialment per als nens—, el fetge no metabolitzarà tot l’alcohol consumit i el tòxic circularà per la sang i actuarà sobre tot l’organisme. En aquest cas, si es manté l’hàbit durant alguns anys, se n’haurà configurat l’addicció i apareixeran les manifestacions de la intoxicació crònica.
Les manifestacions de la intoxicació alcohòlica crònica depenen bàsicament de l’efecte tòxic de l’alcohol sobre els òrgans digestius i sobre el sistema nerviós. Així, entre d’altres trastorns, ocasiona lesions orgàniques específiques en el fetge, el tub digestiu i el sistema nerviós; alteracions mentals i modificacions de conducta respecte a l’entorn familiar, social i laboral. El període de temps necessari perquè apareguin aquests trastorns comprèn generalment de 5 a 20 anys, encara que depèn de la quantitat d’alcohol que sigui ingerida quotidianament, de la freqüència de les intoxicacions agudes, de l’estat físic i nutritiu del subjecte i de les característiques de l’entorn afectiu i laboral.
Manifestacions
Les repercussions a llarg termini de l’abús prolongat de begudes alcohòliques són nombroses i d’índole molt diversa. D’una banda, cal destacar que l’alcohol, com a tòxic que és, provoca un deteriorament orgànic generalitzat, que es manifesta especialment per lesions i trastorns en determinats òrgans. D’altra banda, però, l’addicció a l’alcohol genera també diverses transformacions en la vida de relació que provoquen trastorns en l’àmbit familiar i social.
La tolerància a l’etanol que es desenvolupa en l’organisme de l’alcohòlic fa que aquest tendeixi a incrementar progressivament el consum de begudes alcohòliques; això té com a conseqüència que l’exposició al tòxic augmenti a mesura que avança la malaltia, la qual cosa comporta un inexorable deteriorament físic i mental de la persona addicta.
Un dels òrgans més afectats és el fetge, ja que els efectes nocius de l’alcohol en el propi teixit encarregat de metabolitzar-lo resulten notoris davant d’un consum exagerat "i prolongat. En primer lloc hom verifica una progressiva formació de vacúols de greix en l’interior de les cèl·lules hepàtiques, la qual cosa dóna lloc a l’anomenada degeneració grassa hepàtica; en aquest cas, el fetge augmenta de grandària i això pot ocasionar dolor, per bé que si se suspèn la ingestió del tòxic, la lesió evoluciona favorablement fins a la total normalitat. Per contra, si la ingestió d’alcohol continua es pot establir una inflamació del fetge, l’hepatitis alcohòlica, que es manifesta per nàusees, vòmits, coloració groguenca de la pell i mucoses i dolor abdominal; aquesta alteració també pot remetre si se suspèn l’hàbit. En un 30% dels alcohòlics de molts anys d’evolució es desenvolupa una cirrosi hepàtica alcohòlica, en la qual el fetge va disminuint progressivament de grandària, una bona part de les seves cèl·lules es necrosen i s’estableix progressivament una insuficiència hepàtica. Quan arriba aquest punt, les lesions són irreversibles i el malalt pot morir per diverses complicacions, com ara hemorràgies internes o processos infecciosos. Així mateix, pot sobrevenir un coma hepàtic, trastorn que també s’anomena encefalopatia hepàtica, i que és degut a un augment de la concentració d’amoníac en la sang, ocasionat per un dèficit de la seva metabolització en el fetge afectat; en aquest cas, el malalt presenta tremolor de mans, està confús i agitat o inhibit, i entra progressivament en un estat d’estupor i coma profund. En alguns casos, però, el trastorn es manté de manera crònica i provoca en el malalt canvis profunds de l’estat d’ànim, desintegració de la personalitat o dèficits marcats de les seves capacitats intel·lectuals.
L’alcohol també exerceix efectes tòxics sobre els òrgans digestius, ja que té un efecte corrosiu sobre la mucosa digestiva; el seu consum reiterat, al llarg dels anys, ocasiona esofagitis i gastritis. Així mateix, aquestes malalties poden ésser el punt de partença d’una úlcera gastro-duodenal o d’un càncer d’estómac. També pot ésser alterat el pàncrees i es produeix llavors una pancreatitis.
D’altra banda, els efectes corrosius de l’alcohol sobre la paret de l’intestí prim n’alteren l’estructura, de manera que amb el pas dels anys es pot establir una disminució de la capacitat d’absorció de nutrients, la qual cosa origina una síndrome de malabsorció intestinal. Aquest trastorn de la nutrició, sumat al dèficit alimentari habitual en molts alcohòlics, contribueix al deteriorament de la funció hepàtica, a la pèrdua de pes, a la disminució de les defenses de l’organisme i a l’aparició de lesions en l’encèfal per dèficit de vitamina Bx.
El consum reiterat d’alcohol també provoca nombroses alteracions neurològiques, que són degudes tant a l’efecte directe del tòxic sobre les estructures nervioses, com al dèficit de vitamina Bx o tiamina com a conseqüència de les alteracions digestives.
D’una banda, es produeixen alteracions en el sistema nerviós perifèric, l’anomenada polineuropatia perifèrica alcohòlica, que correspon a la progressiva degeneració de nombrosos nervis i que es pot manifestar per símptomes tant sensorials com motors. Se sol desenvolupar al llarg de diversos anys i les seves primeres manifestacions són sensorials, especialment en les extremitats inferiors, com ara entumiment, formigueig, dolor o pèrdua de la capacitat de percepció propioreceptiva i vibratòria. També es poden alterar els reflexos nerviosos. Així mateix, es pot produir debilitat, atròfia i flacciditat perifèriques.
D’altra banda, es poden produir alteracions molt diverses que afecten directament el sistema nerviós central. L’encefalopatia menor es considera com un primer grau de lesió encefàlica, que posteriorment pot involucionar o bé conduir a altres quadres més greus i persistents. Es caracteritza per la disminució de la capacitat d’autocrítica, reaccions d’irritabilitat i d’eufòria injustificades, trastorns de la memòria, deteriorament de les relacions familiars i laborals i propensió als trastorns psico-somàtics. Una altra de les manifestacions més freqüents de l’encefalopatia menor és la zelotípia alcohòlica, és a dir, la predominança d’un sentiment de gelosia en relació amb la fidelitat del cònjuge, basada en fets inexistents i raonaments poc coherents, i que sovint adopta el caràcter d’un deliri. L’al·lucinosi alcohòlica és un trastorn que evoluciona al llarg d’algunes setmanes, caracteritzat per la presència d’al·lucinacions auditives en què el malalt sent veus inexistents, que sovint parlen entre elles, l’acusen o l’amenacen. La malaltia de Korsakov és una encefalopatia ocasionada per un dèficit de vitamina Bx o tiamina, que és degut al seu torn a la síndrome de malabsorció intestinal característica en els alcohòlics de molts anys d’evolució. Aquest trastorn es caracteritza per la impossibilitat de recordar els fets esdevinguts després de l’inici de la malaltia; la substitució d’aquests per records falsos o confabulacions; el fals reconeixement de persones desconegudes; i també formigueig i atròfia muscular de les extremitats, ocasionats per una polineuritis. En un 20% dels casos aproximadament, la gravetat de les lesions encefàliques determina la irreversibilitat del trastorn. L’encefalopatia de Gayet-Wernicke és un trastorn ocasionat també per dèficit de vitamina Bx i caracteritzat per pèrdua de la memòria i diversos símptomes oculars, com ara paràlisi dels músculs extrínsecs de l’ull, moviments involuntaris dels globus oculars, refús de la llum i pèrdua de l’agudesa visual. D’acord amb la gravetat de les lesions encefàliques i de la celeritat amb què es procedeixi al tractament adient, el trastorn pot involucionar o conduir a la demència.
Els trastorns esmentats es van generant lentament, i s’estableixen de manera manifesta després d’alguns anys d’evolució de l’hàbit tòxic. Abans que aquests trastorns tan greus arribin a manifestar-se plenament, l’alcohòlic pateix altres molèsties orgàniques diverses que apareixen quan disminueix la ingesta d’alcohol i que posen en evidència la seva dependència física. Així, és freqüent que ja al matí, quan es lleva, presenti signes derivats de la disminució de l’alcoholèmia durant el repòs nocturn: notarà principalment un malestar general, així com tremolors, especialment en les mans i un cert grau de sudoració; aquestes molèsties desapareixeran quan augmenti la seva alcoholèmia, la qual cosa aconsegueix començant a beure cada cop més de matí i bevent durant la resta del dia amb una periodicitat cada cop més gran. Quan l’organisme ja s’ha habituat a la droga, un aturament brusc i sostingut de la seva aportació donarà lloc a una síndrome d’abstinència molt espectacular, que es manifesta especialment per l’anomenat delirium trentens, un quadre encefalopàtic agut que sol aparèixer després d’uns dies d’interrupció de la ingestió d’alcohol, i que es caracteritza per confusió i desorientació tèmporo-espacial; al·lucinacions sensorials, fonamentalment visuals; i inquietud o agitació psico-motriu. Les al·lucinacions sovint consisteixen en la visió d’animals petits o en la sensació d’estar envaït corporalment per cucs o insectes que pugnen per sortir a l’exterior. El malalt sent que l’habitació s’omple d’éssers terrorífics i que les parets cobren vida i amenacen amb desplomar-se-li a sobre; no és conscient d’allò que li passa i creu que es tracta d’un malson o d’una situació real i sovint intenta capturar les criatures imaginàries que l’amenacen o bé escapar-se de l’habitació. L’estat físic general està deteriorat i solen aparèixer convulsions, febre, sudoració profusa, deshidratació i tremolors intensos de les mans. L’episodi acostuma a prolongar-se durant una setmana, a partir de la qual, i mitjançant el tractament adequat, que consisteix bàsicament en repòs, administració de sedants i hidratació, s’estableix progressivament la recuperació. Això no obstant, al voltant d’un 10% dels casos tenen un desenllaç fatal a causa d’un excés de temperatura corporal o a un desequilibri metabòlic intern.
Una altra de les manifestacions més freqüents de l’alcoholisme d’alguns anys d’evolució és l’anomenada síndrome d’impregnació alcohòlica, que consisteix bàsicament en la presència de tremolor en les mans, nàusees i vòmits matinals, trastorns hepàtics, pèrdua del pèl corporal, formigueig en les extremitats i impotència sexual. Així mateix, a poc a poc es fan més freqüents i intensos els símptomes ocasionats per la manca sobtada d’alcohol en l’organisme, síndrome d’abstinència, que en els casos lleus comprèn tremolors, sudoració profusa, debilitat i diarrea; i en els casos més greus, inclou el delirium tremens.
Com ja hem esmentat en l’article dedicat a l’alcoholisme, en el volum 2, juntament amb les manifestacions orgàniques, el consum exagerat d’alcohol també causa a la llarga repercussions negatives en tots els àmbits de la vida quotidiana del malalt, tant en l’afectiu com en el laboral. Segons que avancen la malaltia i la dependència psíquica i física, l’alcohòlic tendeix a tancar-se en si mateix, perd l’interès per l’entorn i es refugia en el consum d’alcohol per a evadir-se de la realitat. Aquestes circumstàncies, sumades als episodis d’intoxicació aguda i als trastorns mentals i orgànics secundaris a l’alcoholisme, constitueixen un marc propici per a les baralles familiars, l’abandonament de la llar, la inestabilitat de les relacions afectives, l’absentisme laboral, la pèrdua de la feina, les actituds hostils cap als altres, inclòs l’homicidi, els intents de suïcidi i els accidents de circulació. En definitiva, l’alcoholisme condueix inexorablement a un profund deteriorament de la qualitat de vida en el sentit més ampli del concepte.
Tractament
El tractament de l’alcoholisme es basa en l’abstenció total i permanent del consum de begudes alcohòliques, alhora que es prenen les mesures oportunes per a compensar el deteriorament orgànic provocat per la intoxicació alcohòlica crònica. Per a això, en primer lloc cal que l’individu afectat prengui consciència de la seva malaltia i sol·liciti l’ajut oportú, ja que difícilment per si sol sense un suport adequat, podrà superar l’addicció.
En un primer pas cal procedir a la desintoxicació, procés que pot requerir l’ingrés de la persona afectada en un hospital a fi de rebre el tractament oportú per a solucionar els trastorns orgànics que genera la síndrome d’abstinència. Comunament, la situació pot ésser controlada aproximadament en una setmana o deu dies, període que és suficient perquè l’organisme elimini completament el tòxic i durant el qual es pot determinar exactament l’estat físic general del malalt, millorar-ne l’estat nutritiu i planificar el tractament específic dels eventuals trastorns orgànics.
Però si bé la fase de desintoxicació sol ésser curta i, malgrat l’espectacularitat de la síndrome d’abstinència, pot ésser suportada amb relativa facilitat, encara falta la part més dura del tractament de l’alcoholisme: la deshabituació. Es tracta d’un pas fonamental, ja que per bé que l’organisme s’hagi desintoxicat, i que la persona hagi passat un cert temps sense beure, si el subjecte torna a ingerir begudes alcohòliques es desencadenaran de nou les constants de l’addicció i probablement es produirà una recaiguda. Així, cal brindar un suport a l’ex-alcohòlic perquè pugui complir amb fermesa la seva voluntat de no tornar a beure i modifiqui les seves pautes de conducta. Per tal d’aconseguir això hi ha diversos procediments, que adaptats a les circumstàncies individuals poden ésser efectius. Un d’ells són els grups de discussió terapèutica, en què participen també altres persones que sofreixen o han sofert el mateix problema i que, per mitjà de l’intercanvi de les seves experiències poden servir de guia i suport; aquest és el mètode fonamental en què es basen les associacions d’Alcohòlics Anònims o d’Alcohòlics Rehabilitats.
També pot ésser útil recórrer a psicoteràpies individualitzades, per tal d’intentar solucionar els conflictes emocionals i de conducta personals, tant precedents com consegüents a la instauració de l’hàbit. També és possible recórrer a altres mètodes, com és ara la teràpia d’aversió, per mitjà de l’administració de fàrmacs que provoquen trastorns orgànics importants si hom beu alcohol; aquest procediment, més dràstic que els anteriors, no sembla tenir resultats tan eficaços com aquells.