Situació
Ermita estratègicament situada, de nau i absis rectangulars.
ECSA - J.A. Adell
L’ermita de Sant Quirze i Santa Julita, coneguda popularment per Sant Quiri, és situada al cim del puig de Sant Quiri, a l’esquerra del riu d’Aguilar, dominant la confluència dels rius de Pallerols, d’Aguilar i de Castellàs.
Mapa: 34–11(253). Situació: 31TCG601853
Per anar-hi cal prendre la carretera de Noves de Segre a la Guàrdia d’Ares i, abans d’arribar a Anyús, desviar-se en direcció a Miravall, però abans d’arribar a aquest poble, agafarem l’antic camí cap a Berén, només apte per a vehicles tot terreny. En ésser al coll, on cal desviar-se cap al puig de Sant Quiri, s’ha de deixar el vehicle al peu mateix i cercar un corriol que puja pel bosc del vessant de llevant del puig, el qual en una mitja hora de pujada porta al cim on hi ha l’ermita de Sant Quiri. Pel cantó de Berén cal prendre l’antic camí cap a Miravall, en millor estat que l’anterior, fins a arribar al coll, des d’on hom seguirà la mateixa ruta. (JAA)
Història
L’any 975, en un document de venda d’unes terres situades a la vila de Noves, s’esmenta, entre les diferents afrontacions d’aquestes terres, Sanctum Quirichum, que creiem identificable amb Sant Quiri a Berén, i que seria l’única notícia coneguda, fins ara, d’aquesta capella.
El 16 de juny s’hi celebrava un aplec; l’ermita té culte ocasional. (MLIC)
Església
Planta de l’església, considerada d’una tipologia arcaica del que segurament és en realitat.
J.A. Adell
En arribar a l’indret on es troba l’ermita de Sant Quiri, hom pot adonar-se de la importància d’aquest puig com a mirador, des d’on es domina un extens territori que abasta tots els accessos al pla de l’Urgellet, des del congost del Baridà, a Alàs, fins al congost d’Organyà, des dels passos que per l’extrem del Cadí vénen de la vall de Lavansa, per Tost i Adraén, fins als passos que davallen del pic de l’Orri i comuniquen l’Alt Urgell amb el Pallars i, molt especialment, el pas pel congost de Miravall, que porta cap a la Guàrdia d’Ares i Taús.
L’ermita de Sant Quiri es troba en un replà rocallós, a llevant del cim del puig de Sant Quiri, i és formada per una nau rectangular, coberta amb una estructura d’embigat de fusta, i coronada a llevant per un absis rectangular, més ample que profund, cobert amb una volta de canó i més estret que la nau, però que no destaca exteriorment del volum d’aquesta, llevat d’un regruix irregular i curvilini que presenta, a l’exterior, el mur sud.
La porta, en arc de mig punt, s’obre en la façana de ponent, i és l’única obertura que té l’església, en la qual la nuesa dels murs només és trencada per una petita fornícula oberta en el mur sud, prop de l’obertura absidal, i una altra, probablement més tardana, situada al fons de l’absis, que no podem interpretar com a finestres paredades per la manca de vestigis que presenten, en aquest sentit, els paraments exteriors.
L’aparell constructiu és de reble, format per lloses planes, amb una clara tendència a formar filades regulars, i amb les cantonades ben travades, construïdes amb peces triades, de dimensions més regulars, col locades al llarg i de través, i amb inclusió de nombroses peces de pedra tosca, relativament més escairades, sobretot en el mur sud i en les dovelles de l’arc de la porta. Tot l’interior és arrebossat, i exteriorment els paraments han estat encalcinats, cosa que li dóna un color blanc, que contrasta amb les lloses de gres rogenc que en formen la coberta.
Cal assenyalar l’extrema rusticitat de la construcció, que s’acusa especialment en la manca de verticalitat dels paraments, totalment atalussats cap a l’interior, mentre que exteriorment mantenen una certa verticalitat, i d’elements com els brancals de la porta, totalment inclinats.
Interior de l’església, en què hom pot veure l’atalussament dels murs i la singularitat de la capçalera rectangular.
ECSA – J.A. Adell
La capella de Sant Quiri, en l’estat actual, i sense noves aportacions, no presenta cap element estilísticament definitori de l’època de construcció, però per la tipologia pot ésser inclosa en el mateix tipus que les esglésies de Sant Lluc d’Anyús, ben propera, o les de Sant Serni de Vila-rubla o Santa Coloma d’Argestues. Tanmateix, tot i la major rusticitat constructiva, no podem deixar de reconèixer-hi un parentiu tipològic amb l’església de Sant Vicenç de Foix, a Lladurs, al Solsonès, tot i que els factors topogràfics que condicionen la tipologia d’aquella església no es donen en cap de les esglésies de l’Alt Urgell que pertanyen a aquest tipus.
En aquest context, tot i compartir els dubtes cronològics plantejats per Xavier Barral, cal considerar la possibilitat de veure en Sant Quiri de Berén, i en la seva tipologia, una fórmula local de l’arquitectura catalana anterior al segle XI, amb persistències posteriors a l’any 1000. Aquesta seria la hipòtesi més raonable per a entendre aquests edificis i llur localització geogràfica, tot admetent que ulteriors notícies documentals puguin aportar noves dades a unes formes arquitectòniques tan extremament simples i funcionals. (JAA)
Bibliografia
- Baraut, 1979, vol. II, doc. 168, pàgs. 117–119; Barral, 1981, pàgs. 10, 177.