Definició
Hom considera que existeix una carència de minerals quan la concentració orgànica d’un determinat mineral és tan deficient que provoca una sèrie de trastorns més o menys característics.
Causes, tipus i manifestacions
Diversos elements minerals són necessaris per a l’ésser humà, pel fet de formar part dels teixits orgànics o d’intervenir en reaccions metabòliques: calci, ferro, coure, iode, zinc, crom, cobalt, seleni, magnesi, manganès, fluor, etc. Tanmateix, el requeriment de la majoria d’ells és tan mínim que pràcticament no han pogut ésser definides les conseqüències de llur eventual carència. El dèficit es pot produir, bàsicament, per dos mecanismes.
| mineral | principals manifestacions |
|---|---|
| ferro | anèmia ferropènica |
| iode | goll, hipotiroïdisme |
| calci | osteoporosi o desmineralització dels osso (quan és provocada per un dèficit de vitamina D, osteomalàcia o raquitisme)s |
| fluor | propensió a la càries dental |
Pot tractar-se d’una carència de minerals d’origen alimentari, quan la causa correspon a la manca d’una aportació adequada a través de l’alimentació. A excepció del calci i del ferro, i potser del iode i del fluor, és molt estrany que es produeixin carències minerals espontànies en persones sanes que mengin de manera variada.
| mineral | principals fonts alimentàries | funció |
|---|---|---|
| calci | llet i derivats | formació i manteniment dels teixits contracció muscular |
| llegums | ||
| ferro | carns, vísceres | formació d’hemoglobina i d’altres compostos orgànics |
| rovell d’ou, llegums | ||
| fluor | aigües potables fluorades | incrementa la resistència de l’esmalt dentari a la càries |
| te | evita la desmineralització òssia | |
| iode | aliments de mar | forma part de l’estructura de les hormones tiroidals |
| vegetals |
Més comunes són les carències de minerals secundàries, en què el dèficit apareix com a conseqüència de diverses circumstàncies que n’impedeixen la correcta assimilació i aprofitament o bé que incrementen la pèrdua orgànica del mineral. Alguns trastorns que donen lloc a carències secundàries són la hipovitaminosi D, que s’acompanya d’una absorció intestinal insuficient de calci; diverses malalties inflamatòries de l’intestí prim, en què pot estar alterada l’absorció de nutrients; certes afeccions renals en què l’eliminació d’alguns minerals com el calci es produeix amb especial intensitat; o processos hemorràgies importants en què es perden quantitats importants de ferro. Les conseqüències d’aquestes carències es detallen en els diferents apartats dedicats a les alteracions causants corresponents.
La incidència de les carències de minerals d’origen alimentari és molt variable en diferents grups de població o segons les zones geogràfiques.
En el nostre medi, la carència de ferro per una aportació alimentària deficient és especialment freqüent en dones en edat fèrtil —que perden periòdicament certa quantitat d’aquest mineral amb les menstruacions—, en nens petits i en ancians. Es manifesta bàsicament per una anèmia ferropènica, descrita en el corresponent apartat en el capítol dedicat a la sang, en el volum 3.
En certes zones geogràfiques, també és comuna la carència de iode, que dóna lloc a una alteració en el funcionament tiroidal, que es manifesta per un engrandiment de la glàndula tiroide, anomenat goll, així com per hipotiroïdisme, és a dir, producció insuficient d’hormones tiroidals. Les característiques d’aquests trastorns han estat detallades en el capítol dedicat al sistema endocrí, en el volum 6.
També, en certes regions, pot produir-se una carència de fluor, la qual cosa depara, bàsicament, una major predisposició a l’aparició i desenvolupament de la càries dental.
Diagnosi
La diagnosi de les carències de minerals més freqüents —de ferro i de iode— sol basar-se en l’estudi de llurs manifestacions característiques, per bé que sol ésser necessari recórrer a diverses proves complementàries segons el cas: anàlisi de sang i d’orina, per a determinar la concentració dels minerals en qüestió o de diversos compostos dels quals formen part, o bé estudis més complexos, per exemple exploracions gammagràfiques per a estudiar el funcionament de la glàndula tiroide.
Un cop detectada una carència determinada, cal establir si la seva causa correspon a un dèficit en l’aportació alimentària, per la qual cosa hom efectua un extens interrogatori sobre els hàbits alimentaris del subjecte, així com identificar o descartar altres possibles causes i es dirigeix llavors l’interrogatori cap als aspectes pertinents o se sol·liciten les proves complementàries oportunes.
Tractament
En les carències de minerals d’origen alimentari, el tractament consisteix en l’administració de suplements dels minerals deficitaris, a dosis més o menys elevades segons el cas, fins que es restableixi l’equilibri perdut.
En canvi, en les carències de minerals secundàries cal, a més a més, corregir o tractar el trastorn causant.
Prevenció
Les carències de minerals es poden prevenir aportant amb l’alimentació les quantitats d’aquests nutrients que siguin adequades per a cobrir els requisits orgànics. En els individus sans, no cal sinó portar a terme una alimentació completa, equilibrada i variada. En canvi, davant l’existència de trastorns que poden ocasionar una disminució en l’assimilació o en l’aprofitament d’aquests nutrients, o bé una eliminació augmentada, és necessari prevenir llur carència, mitjançant dietes molt precises o amb l’administració de suplements.