Definició
Són anomenats hipovitaminosi i hipervitaminosi els trastorns orgànics causats, respectivament, per una carència o per un excés de vitamines.
Causes
S’anomenen vitamines diferents substàncies, d’estructura química diversa, que són indispensables per a mantenir una activitat orgànica adequada, ja que participen en nombroses funcions metabòliques. Atès que l’organisme no és capaç de sintetitzar la gran majoria d’elles i que d’altres només en pot elaborar una quantitat reduïda, hom considera que les vitamines cal que siguin incorporades periòdicament amb els aliments, com ja ha estat comentat en altres apartats d’aquest capítol.
En general, els requeriments vitamínics són molt reduïts i, a més, l’organisme disposa, en condicions normals, de reserves importants que segons els casos poden cobrir les necessitats durant algunes setmanes o mesos. Això no obstant, quan l’aportació d’una determinada vitamina és inferior als requeriments orgànics durant un temps prolongat, les seves reserves s’esgoten i es produeix una carència o hipovitaminosi.
Esquemàticament, les hipovitaminosis es poden produir per mitjà de dos mecanismes: per una ingesta alimentària insuficient d’alguna vitamina en concret o bé per un dèficit en la seva assimilació o aprofitament. En el nostre medi, no és corrent que les hipovitaminosis siguin degudes a dèficits en l’aportació alimentària, llevat de quan se segueixen dietes molt restrictives, mal concebudes o que es porten a terme inadequadament, com per exemple la carència de vitamina B12 que s’observa en les dietes vegetarianes estrictes en què no es prenen suplements d’aquesta vitamina. En canvi, és més corrent que es produeixin com a conseqüència de diverses malalties inflamatòries intestinals cròniques, en què l’absorció de tots els nutrients pot estar, en general, compromesa. Per contra, en els països del Tercer Món, aquests trastorns que són molt més freqüents, sorgeixen, gairebé sempre, en el context d’una desnutrició general de l’organisme deguda a una alimentació insuficient.
Pel que fa a l’excés de vitamines, cal fer una distinció entre les conseqüències d’una excessiva aportació de vitamines hidrosolubles i liposolubles. Les primeres es dissolen en medis aquosos i, per tant, aquest excés és eliminat a través de l’orina; per això, tot i que siguin aportades en quantitats elevades no ocasionen una acumulació orgànica capaç de generar trastorns. En canvi, un excés desmesurat en l’aportació de vitamines liposolubles, en especial la vitamina A i la vitamina D, atès que tendeixen a acumular-se en els teixits orgànics, pot donar lloc a una hipervitaminosi o intoxicació vitamínica. La incidència de les hipervitaminosis és molt inferior a la de les hipovitaminosis. Tanmateix, malgrat això, en el nostre medi es produeixen casos aïllats que afecten sobretot persones que, per alguna circumstància com és ara l’embaràs, ingereixen suplements d’aquestes vitamines liposolubles en quantitats excessives.
Tipus i manifestacions
Cada una de les vitamines compleix funcions específiques en l’organisme. Per això, la carència de cada una d’elles o bé l’excés de vitamines A o D, dóna lloc a trastorns igualment específics, les manifestacions dels quals són característiques. A continuació esmentem les hipovitaminosis i hipervitaminosis més importants o freqüents en el nostre medi.
La hipovitaminosi A, en general coneguda com a avitaminosi A, és el quadre que es produeix en cas de carència de vitamina A. La vitamina A o retinol és una vitamina liposoluble amb diferents funcions, però fonamentalment resulta essencial per al creixement i manteniment dels teixits epitelials i participa en els mecanismes involucrats en el desenvolupament de la visió normal. En els aliments, la vitamina A hi pot estar continguda com a tal o bé en forma de carotens, precursors que, després de llur assimilació i metabolització, es converteixen en vitamina A apta per a la seva utilització segons les necessitats del moment. Els aliments més rics en vitamina A són: el fetge d’animals i peixos, els peixos grassos, la mantega i el rovell d’ou; actualment, hom pot trobar també diversos aliments industrials enriquits artificialment amb aquesta vitamina. L’avitaminosi A es manifesta bàsicament per alteracions en les superfícies cutànies i mucoses que tendeixen a assecar-se i a perdre’n l’estabilitat normal; en especial, es produeixen diversos trastorns oculars, entre els quals destaquen sequedat de la còrnia i manca de secreció lacrimal, com també una major susceptibilitat a les infeccions. També provoca l’aparició de ceguesa nocturna i trastorns en la visió dels colors. L’avitami-nosi A és poc freqüent en el nostre medi; incideix, sobretot, en cas d’hepatopaties, per la dificultat a transformar el carotè en vitamina A, i també durant l’embaràs i l’alletament, en què n’augmenten notablement els requeriments. Tanmateix, aquest trastorn carencial és comú en diverses societats no desenvolupades i és una causa important de ceguesa total i irreversible.
La hipervitaminosi A correspon a la intoxicació provocada per una ingesta excessiva d’aquesta vitamina, fonamentalment, com a conseqüència de l’administració inadequada de suplements vitamínics. La intoxicació pot ocasionar diversos trastorns segons es tracti d’un quadre agut provocat per l’administració de quantitats molt elevades de vitamina A o bé d’un procés crònic provocat pel consum persistent d’aliments molt rics en vitamina A —la qual cosa és extremament inusual— o per l’administració prolongada de suplements vitamínics. En els nens, en els quals el trastorn sol evolucionar de manera aguda, les manifestacions més freqüents són nàusees, vòmits, mal de cap i rigidesa de clatell, i s’estableix un notori increment de la pressió intracranial que se sol resoldre espontàniament sense deixar lesions residuals. En els adults, en els quals el trastorn evoluciona més lentament, són més freqüents alteracions com ara pal·lidesa, pèrdua de l’apetit, irritabilitat i dolor en els ossos i articulacions. En les embarassades, un excés desmesurat en l’aportació de vitamina A, en forma de suplements vitamínics, pot provocar alteracions en el fetus; les més freqüents són deformacions òssies, sobretot en el crani i lesions hepàtiques. Les causes més freqüents d’hipervita-minosi A en el nostre medi són la ingestió excessiva de suplements vitamínics durant l’embaràs o l’alletament i l’administració de dosis excessives d’aquesta vitamina com a part del tractament en subjectes propensos a desenvolupar rinitis o faringitis.
La hipovitaminosi B1, també anomenada beri-beri, es produeix quan hi ha carència de vitamina B1, o tiamina. La vitamina B1, de tipus hidrosoluble, té diversos papers i és fonamental en els processos de combustió dels hidrats de carboni. Els aliments més rics en vitamina B1, són els cereals enters i els seus derivats, els llegums, els llevats, la carn de bou i la carn de porc. L’origen de la carència sol correspondre a un dèficit en la seva aportació, circumstància que és molt poc freqüent en el nostre medi, però que en canvi és habitual a l’Extrem Orient, entre les persones que s’alimenten fonamentalment a base d’arròs esclofollat i escassos aliments d’altre tipus, ja que aquesta vitamina es troba sota les clo-folles dels cereals i quan s’arrenquen aquestes se n’elimina una gran part. Però la hipovitaminosi també pot aparèixer secundàriament a un trastorn orgànic que provoqui una absorció defectuosa o alteracions de la utilització de la vitamina, com ara processos diarreics o cirrosi hepàtica; en aquest sentit, cal remarcar que nombrosos factors d’aquest tipus coincideixen en els alcohòlics, entre els quals aquesta carència vitamínica és relativament comuna. La carència crònica de tiamina es manifesta, bàsicament, per trastorns neurològics com debilitat muscular, pèrdua de reflexos, disminució de la sensibilitat cutània i confusió mental; i per insuficiència cardíaca amb edemes i acumulacions de líquids en diverses cavitats i teixits.
La hipovitaminosi B2, també anomenada aribo-flavinosi, és el trastorn ocasionat per la carència de vitamina B2 o riboflavina. Aquesta vitamina, hidrosoluble, participa en els fenòmens de respiració i de combustió intracel·lulars. Es troba sobretot en el fetge, ous, llet i derivats i llevats. La hipovitaminosi B2 es manifesta, principalment, per alteracions de la reproducció i del manteniment dels teixits cutanis i de les mucoses i les més característiques són la síndrome de Plummer-Vinson —que cursa amb atròfia de la mucosa lingual—, faringitis i esofagitis, der-matitis seborreica i lesions en la còrnia. Sol aparèixer en el context d’una desnutrició general, però en forma aïllada és poc freqüent.
La hipovitaminosi B3, també anomenada pel·lagra, es produeix davant una marcada i prolongada carència de vitamina B3 o niacina. Aquesta vitamina, hidrosoluble, participa en diverses reaccions comunes en el metabolisme de tots els nutrients. Si bé l’organisme sintetitza niacina en petites quantitats, la seva aportació alimentària és indispensable per a cobrir-ne els requeriments; els aliments més rics en niacina són les carns, les vísceres, els llegums i els cereals enters. La pel·lagra és relativament freqüent en algunes zones del Tercer Món, on l’alimentació amb cereals esclofollats i derivats constitueix la base de l’alimentació. En el nostre medi és molt menys freqüent i incideix, sobretot, en dones d’edat avançada que s’alimenten de manera deficient com també en individus alcohòlics. La carència vitamínica es manifesta inicialment per diverses lesions cutànies que apareixen en les zones més exposades a la llum, generalment taques de coloració rosada o vermellosa en el coll, la cara i el dors de les mans; si la situació no es corregeix, poden aparèixer nombrosos trastorns gastrointestinals, nerviosos i mentals.
La hipovitaminosi B6es produeix davant d’un dèficit de vitamina B6 o piridoxina. Aquesta vitamina, hidrosoluble, intervé en el metabolisme dels aminoàcids i en el desenvolupament de diverses funcions en la sang, el sistema nerviós i la pell. Es troba, sobretot, en els llevats, cereals complets, fetge i fruits secs grassos. La seva carència és molt poc freqüent en el nostre medi i apareix com a conseqüència d’alguns trastorns que n’impedeixen la correcta absorció intestinal o el posterior metabolisme; en aquest sentit, la vitamina B6 pot ésser inactivada per algunes substàncies, la qual cosa s’esdevé amb relativa freqüència en subjectes sotmesos a tractaments prolongats amb certs medicaments, per exemple, com a conseqüència de l’administració d’isoniacida per a tractar la tuberculosi, o en les dones que prenen anticonceptius durant molts anys. Es manifesta principalment per dermatitis seborreica, inflamació de la mucosa lingual i de les comissures labials i, en els nens, poden aparèixer convulsions.
La hipovitaminosi B9és provocada per la carència de la vitamina B9 o àcid fòlic. Aquesta vitamina, hidrosoluble, és indispensable per a activar nombrosos enzims metabòlics i participa en el procés de maduració de les cèl·lules sanguínies. Es troba, sobretot, en el fetge i els vegetals de fulles. La seva carència és poc freqüent en el nostre medi i apareix com a conseqüència de trastorns que n’impedeixen l’absorció i en subjectes alcohòlics. Es manifesta, bàsicament, per trastorns digestius —especialment diarrees—, i també per una anèmia megaloblàstica i altres trastorns hematologies amb totes llurs conseqüències.
La hipovitaminosi B12 es produeix davant d’un dèficit de vitamina B12 o cianocobalamina. Aquesta vitamina, hidrosoluble, és fonamental per a la síntesi d’àcids nucleics, intervé en el procés de maduració dels glòbuls vermells i compleix funcions importants en el sistema nerviós. La flora bacteriana intestinal sintetitza petites quantitats de cianocobalamina, però la seva aportació alimentària és indispensable per a cobrir els requeriments orgànics. Només els aliments d’origen animal contenen quantitats apreciables de cianocobalamina, particularment les carns i les vísceres. Per a la seva absorció, d’altra banda, és indispensable la presència de l’anomenat factor intrínsec de Castle, substància que és elaborada i secretada per la mucosa gàstrica. La hipovitaminosi B12 per manca d’aportació alimentària és excepcional en el nostre medi, per bé que pot produir-se una carència en individus que segueixen dietes vegetarianes estrictes sense prendre suplements d’aquesta vitamina. Tanmateix, incideix freqüentment en subjectes que pateixen una gastritis crònica, és a dir, una inflamació persistent de la mucosa gàstrica que provoca l’atròfia de les estructures i impossibilita una adequada absorció de vitamina B12; les característiques d’aquesta afecció ja han estat descrites en el capítol dedicat a l’aparell digestiu, en el volum 5. La hipovitaminosi es manifesta fonamentalment per anèmia megaloblàstica i alteracions neurològiques, trastorns que ja han estat descrits en altres apartats d’aquesta obra.
La carència de vitamina C, anomenada també avitaminosi C o escorbut, és conseqüència d’un dèficit marcat i persistent de vitamina C o àcid ascòrbic. Aquesta vitamina, hidrosoluble, té un important p^per en el metabolisme intraceHular i se li atribueix una funció protectora de les mucoses, ja que la seva presència és essencial per a la formació de la substància col·làgena del teixit conjuntiu. L’àcid ascòrbic es troba bàsicament en les fruites —particularment en els cítrics—, les verdures i les hortalisses. En el nostre medi l’escorbut per dèficit d’aportació nutritiva és molt poc freqüent, ja que només apareix si es fa una alimentació molt desequilibrada, especialment durant circumstàncies que n’augmenten els requeriments, com l’embaràs i l’alletament; secundàriament, pot aparèixer també per trastorns que n’alteren l’absorció, com ara diarrees intenses o aclorhí-dria gàstrica. L’avitaminosi C es manifesta característicament per l’aparició d’hemorràgies en els llavis i les genives, hemorràgies cutànies i hematomes en les masses musculars.
La hipovitaminosi D, és a dir, la carència de vitamina D, condueix a un trastorn anomenat raquitisme quan incideix en nens i osteomalàcia, quan apareix en adults; atès que les principals repercussions d’aquests trastorns afecten el sistema esquelètic, llurs característiques ja han estat comentades en el capítol corresponent a l’aparell locomotor, en el volum 1. Aquesta hipovitaminosi no prové exclusivament de factors alimentaris, ja que davant de l’estímul de certes radiacions solars, la pell és capaç d’elaborar vitamina D; per això, un factor causant important és el fet de romandre durant llargs períodes de temps sense exposar-se a la llum solar. Per tal d’assegurar una quantitat suficient de vitamina D, convé aportar aquest nutrient amb l’alimentació. Els únics aliments que contenen quantitats apreciables de vitamina D són el fetge de bacallà, el fetge de mamífers, els ous i la mantega, tot i que actualment es troba en nombrosos aliments enriquits artificialment. Entre altres funcions, la vitamina D intervé en el metabolisme de certs minerals, en especial el calci, regulant-ne l’absorció i l’excreció; per això, en cas de carència, es produeixen alteracions òssies, ja que el calci és un dels principals constituents i es desenvolupen les repercussions pròpies del raquitisme o l’osteomalà-cia, trastorns encara freqüents en els països no desenvolupats.
La hipervitaminosi D, és a dir, la intoxicació per vitamina D, és deguda a una aportació exagerada d’aquesta vitamina liposoluble, que s’acumula en l’organisme i origina diverses alteracions. En realitat, la hipervitaminosi D és molt poc freqüent en el nostre medi; incideix, sobretot, en persones que per alguna circumstància, per exemple, en previsió d’una manca prolongada d’aliments frescos, ingereixen quantitats excessives de suplements vitamínics o concentrats d’aliments molt rics en aquesta vitamina. També podria desenvolupar-se una intoxicació en pacients que reben tractaments prolongats amb vitamina D, encara que en aquests casos solen fer-se controls periòdics per a evitar que això passi.^ La intoxicació se sol establir i evolucionar al llarg d’uns quants mesos. Les manifestacions inicials més freqüents són pèrdua de l’apetit, nàusees i vòmits, que se segueixen d’augment en la quantitat d’orina emesa, increment de la set, feblesa, irritabilitat i sensació de picor a la pell. Durant les primeres fases, el trastorn és reversible. Tanmateix, si l’administració de vitamina D continua sent excessiva i atès que aquesta vitamina participa en el metabolisme del calci, en etapes ulteriors poden produir-se dipòsits d’aquest mineral en diversos teixits que, quan es troben en el ronyó, poden donar lloc a una insuficiència renal irreversible amb totes les seves conseqüències.
La hipovitaminosi E, produïda per una carència de vitamina E o tocoferol, és extremament rara en el nostre medi. En els pocs casos en què es dóna una carència d’aquesta vitamina —per exemple en nens de poca edat que presenten desnutrició—, es manifesta com a anèmia, debilitat muscular i edemes.
La hipovitaminosi K es produeix per la carència de vitamina K. Aquesta vitamina liposoluble és essencial en la síntesi hepàtica de diverses substàncies que actuen com a factors de la coagulació sanguínia. La vitamina K s’obté principalment de la síntesi bacteriana intestinal; entre els aliments, es troba en el fetge i, en petites quantitats en algunes fruites, verdures i hortalisses. La seva carència rarament es produeix per dèficit alimentari, ja que la quantitat produïda per la flora bacteriana sol cobrir els requeriments orgànics. Tanmateix, pot produir-se davant de l’existència de trastorns que dificultin la seva absorció, com és habitual en cas d’insuficiència hepàtica per dèficit en les secrecions biliars, o bé davant de tractaments prolongats amb antibiòtics que alterin la flora bacteriana. La hipovitaminosi K es manifesta per propensió als processos hemorràgies que se sumen a les manifestacions del trastorn que donà origen a la carència vitamínica.
Diagnosi i tractament
La diagnosi de les hipo i hipervitaminosis sol basar-se en l’estudi de llurs manifestacions, dels hàbits alimentaris de l’afectat i dels processos patològics concomitants. Per a confirmar-la se sol·liciten, segons els casos, diverses proves complementàries, com ara anàlisis de sang o exploracions radiogràfiques. Les exploracions requerides, tant per a determinar l’excés o la carència d’una determinada vitamina com per a diagnosticar-ne l’origen i les conseqüències, són molt diferents en cada cas, per la qual cosa han estat comentades en altres apartats específics corresponents a les principals patologies involucrades, com és el cas del raquitisme i l’osteomalàcia o bé l’anèmia.
El tractament bàsic d’una carència vitamínica consisteix en la indicació d’una ingesta adequada d’aliments rics en les vitamines deficitàries i això es complementa, quan les circumstàncies així ho demanen, amb l’administració de suplements vitamínics. Paral·lelament, es corregeixen o tracten els trastorns ocasionats per la carència.
En cas d’hipervitaminosi, se suspèn immediatament l’administració de vitamines i s’indica una dieta adequada a cada cas, al mateix temps que es fa el tractament oportú de les seves conseqüències.