Els hàbits alimentaris són unes de les expressions més característiques de la tradició i la cultura dels pobles. Tanmateix, gràcies als avenços que s’han produït en els últims temps en les tècniques de producció agropecuària, en les indústries alimentàries i en els mitjans de comunicació, s’ha anat verificant, de manera paral·lela, una progressiva homogeneïtzació d’aquests hàbits en la majoria de les zones industrialitzades i desenvolupades del món.
En el nostre medi hom realitza majoritàriament un tipus d’alimentació característica derivada de costums antics i que, per tant, es pot catalogar com a tradicional. Quan en aquesta obra, en apartats anteriors, es fa referència a l’alimentació usual en el nostre medi s’està, doncs, al·ludint a aquesta alimentació tradicional. Tanmateix, últimament han començat a postular-se —per part de certs sectors—, uns altres hàbits alimentaris com a convenients, que en contraposició s’anomenen genèricament alimentacions no tradicionals o alimentacions alternatives. Hi ha diverses propostes d’aquesta índole que tenen suport en corrents ideològics, filosòfics o religiosos, que es caracteritzen pel refús d’alguns aliments bàsics de les cultures occidentals i per diverses normatives dietètiques més o menys específiques i estrictes.
Els orígens d’aquestes propostes alimentàries alternatives són molt variables. L’anomenada macro-biòtica, per exemple, si bé sorgeix en aquest segle, té segons els seus seguidors les seves arrels en tradicions mil·lenàries xineses, ja que, segons el seu difusor, Georges Ohsawa, deriva del taoisme i de preceptes postulats per antics mestres del budisme Zen. El vegetarianisme, d’altra banda, té antecedents remots, tot i que, tal com s’entén actualment, és a dir, com una actitud conscientment elegida, s’inicia a Anglaterra a començament del segle passat i es desenvolupa en aquest segle de la mà de diverses escoles ideològiques naturistes i ecologistes.
Un dels aspectes més comuns en les diverses alimentacions alternatives és la supressió o la limitació estricta en el consum de carns. Els fonaments d’aquesta norma dietètica varien segons les diferents propostes. Així, per exemple, en alguns casos s’esgrimeixen arguments de tipus ètic, com és ara que el matar animals constitueix una agressió a la natura. Altres vegades, de salut, com per exemple que les carns contenen substàncies tòxiques per a l’organisme, o que l’aparell digestiu humà no ha estat concebut anatòmicament per a ingerir aquest tipus d’aliment. I encara en altres casos, raons de tipus econòmic, com és ara que per a obtenir un quilogram de carn cal destinar entre 5 i 20 kg de cereals per a alimentar l’animal sacrificat i que aquests podrien ésser emprats per a alimentar la pròpia humanitat.
D’altra banda, moltes vegades se sol recomanar la ingestió d’aliments poc habituals en el nostre medi com ara algues, pol·len, gelea reial, mill, soia i els seus derivats, amb l’objectiu d’equilibrar l’aportació nutritiva a l’organisme. És convenient de remarcar que, a excepció de la soia i derivats, que són molt rics en proteïnes, el valor nutritiu dels altres aliments esmentats no és molt diferent al d’aquells que habitualment es consumeixen en el nostre medi; fins i tot, en alguns casos, com passa per exemple amb el pol·len, resulten particularment pobres des d’un punt de vista nutritiu.
Les normatives dels diferents corrents alimentaris alternatius, així com els arguments que els sostenen, són molt polèmics ja que, com ha estat esmentat s’entronquen moltes vegades en postulats de tipus filosòfic, religiós o ideològic. Tanmateix, la finalitat d’aquest apartat no és aprofundir en aquest terreny sinó merament analitzar, de manera senzilla, quines són les repercussions que la pràctica de les propostes d’alimentació alternativa més difoses pot generar en l’organisme, des d’un punt de vista estrictament nutritiu, a la llum dels criteris científics actuals.