Definició
Hom considera que existeix un estat de magresa patològica o emaciació quan es produeix una intensa pèrdua de teixits orgànics, amb la consegüent disminució del pes corporal —que pot reduir-se fins a un 50% en els adults i fins i tot més en els nens—, com a conseqüència de trastorns molt diversos que ocasionen una insuficiència persistent de factors nutritius. Amb el terme desnutrició, hom fa referència estrictament a aquells casos en què les disfuncions fisiològiques que condueixen a l’emaciació són conseqüència directa d’un dèficit en l’aportació nutritiva alimentària.
Causes, freqüència i tipus
Entre les causes més freqüents de magresa patològica consten diverses malalties, més o menys greus, que en fases avançades, o no tractades oportunament, es caracteritzen per disminuir notablement l’apetit, per impedir que s’assimilin o metabolitzin els nutrients o bé per incrementar considerablement el metabolisme basal, és a dir, l’energia que consumeix l’organisme per a mantenir les seves funcions vitals. Entre aquestes malalties s’inclouen bàsicament diversos tipus de càncer, processos infecciosos crònics, diverses afeccions metabòliques o endocrines i la insuficiència renal crònica. La desnutrició, pròpiament dita, es produeix com a conseqüència d’un dèficit persistent en l’aportació nutritiva, sia per manca de recursos alimentaris o bé per dejuni voluntari.
L’organisme disposa de dos tipus de reserves energètiques: les de glucogen, que es troben fonamentalment en els músculs i en el fetge i les de lípids, localitzades essencialment en el teixit adipós subcutani i perivisceral. La funció d’aquestes reserves és aportar elements aptes per a ésser cremats i proporcionar energia, precisament en els moments en què, per un dèficit en l’aportació nutritiva o per una altra causa, la despesa orgànica d’energia sigui superior a la quantitat d’energia obtinguda dels nutrients aportats. Però si el dèficit nutritiu es manté, a partir de determinat límit, que varia considerablement segons cada persona i les circumstàncies patològiques específiques, les reserves energètiques s’esgoten i l’organisme, per tal de mantenir les funcions mínimes, recorre a la utilització d’elements combustibles de les seves pròpies estructures. Així, es consumeixen progressivament els dipòsits de greixos i les masses musculars i més tard es veuen afectats en major o menor grau nombrosos òrgans.
Un tipus especial de desnutrició, anomenat edema de fam quan incideix en adults i kwashiorkor quan apareix en nens, es produeix davant d’un dèficit específic en l’aportació proteica. La presència d’uns determinats nivells d’elements proteics en la sang resulta essencial per a atreure i mantenir una proporció adequada de líquids en el compartiment vascular. Per això quan hi ha una disminució d’aquestes concentracions proteiques, el líquid plasmàtic tendeix a difondre’s des dels vasos sanguinis cap als diferents teixits, i ocasiona edemes.
La incidència de la magresa patològica és relativament elevada en tots els països del món. De fet, sofreixen una emaciació molts individus que pateixen malalties greus i prolongades en fases avançades. En canvi, la desnutrició, l’edema de la fam i el kwashiorkor incideixen gairebé exclusivament en les zones més deprimides, on l’alimentació és deficient, sovint basada gairebé únicament en la ingestió d’aliments molt pobres en proteïnes i en les quals prop d’un terç de la població n’està afectada.
Manifestacions i evolució
El trastorn, independentment del seu origen, es manifesta per la pèrdua significativa de pes corporal i per un aprimament extrem. La pell es torna seca, freda i adopta sovint una coloració blavenca. Els plecs cutanis, tot i que prims, augmenten de grandària i les arrugues es fan més profundes. La pèrdua del teixit gras subcutani i de les masses musculars i certa transparència de la pell, fan que la silueta esquelètica sigui percebuda amb facilitat, i ressalten particularment les costelles, les escàpules i, en general, les parts òssies més sobresortints. En la cara, els ulls i les galtes estan enfonsats i l’expressió del rostre sol denotar apatia i indiferència. Les mamelles es redueixen. El ventre s’enfonsa, alhora que presenta arrugues profundes i plecs sobresortints. També són comunes les diarrees, per atròfia de les estructures absortives de la paret intestinal i la manca de sudoració per atròfia de les glàndules sudorípares.
En cas d’edema de la fam i kwashiorkor, l’aprimament, més o menys extrem, contrasta amb la inflor provocada pels edemes que afecta sobretot el ventre, la cara —particularment les parpelles—, i les extremitats. També són freqüents la hipotensió arterial i l’atròfia de les glàndules digestives, sudorípares i endocrines.
Tots aquests trastorns s’acompanyen d’alteracions més o menys acusades en el funcionament de nombrosos aparells i teixits orgànics, per la qual cosa les manifestacions poden ésser extremament variades. En particular, sol produir-se una certa deficiència en l’activitat del sistema immunològic, per la qual cosa són freqüents les complicacions infeccioses, com ara pneumònies, que poden resultar fatals.
Diagnosi i tractament
La diagnosi s’estableix fàcilment detectant la presència de malalties greus o de dèficits notables en l’alimentació.
En cas de desnutrició, el tractament de fons consisteix a nodrir el subjecte, si cal mitjançant nutrició assistida o parenteral i paral·lelament a restablir, mitjançant mesures terapèutiques i cures especials, el funcionament adequat de l’organisme. En cas de magresa patològica, hom intenta, si és factible, guarir o corregir el trastorn causant.