Definir uns paràmetres de normalitat de la conducta sexual humana, des d’un punt de vista estrictament científic, és molt complex, si no impossible, ja que cal fer una sèrie d’abstraccions, discernint quines de les pautes imperants són producte de qüestions morals i ètiques d’índole social. Tanmateix, el cert és que molts individus se senten preocupats per saber si llurs preferències sexuals o les pràctiques que realitzen es troben dins de la normalitat. Per això, molts investigadors han realitzat nombrosos estudis que permeten d’aprofundir en aquestes qüestions, comparant la conducta sexual de l’ésser humà amb la dels animals i també les pràctiques més comunes en diferents cultures. Però en primer lloc, en un esforç d’aproximació al tema, cal tenir en compte els diferents vessants del concepte mateix de normalitat.
D’una banda, hom pot considerar com a normal allò que és habitual; en aquest sentit, un comportament sexual es pot considerar normal com més estès estigui entre els integrants d’una determinada societat. Sobre aquest punt, però, cal destacar que certes pràctiques sexuals àmpliament esteses i, per això considerades com a normals entre els membres d’una determinada cultura, poden ésser molt inhabituals i per tant jutjades com a anormals pels integrants d’altres pobles. Fins i tot, pot donar-se el cas que un determinat comportament sexual sigui molt habitual precisament perquè és àmpliament acceptat en una societat, mentre que una altra pràctica sexual, pel fet de ser refusada socialment, sigui inhabitual. D’altra banda, hom tendeix a considerar com a normals les pràctiques que s’entenen com a naturals. Però aquesta consideració és molt ambigua sempre que s’accepti que la sexualitat en l’ésser humà té diferents funcions i no exclusivament la reproductiva, ja que en aquest cas només s’haurien de considerar normals el coit heterosexual i algunes conductes que tendeixen a afavorir-ne la pràctica. En realitat, l’ésser humà està naturalment capacitat per a desenvolupar altres pràctiques sexuals i, de fet, algunes d’aquestes sorgeixen espontàniament de manera molt estesa, com ara la masturbació. A més, la conducta sexual humana és el resultat d’un aprenentatge, per la qual cosa és molt difícil de discernir entre les conductes espontànies i aquelles que s’esdevenen com a resultat de la informació obtinguda i de les circumstàncies personals.
Des d’un punt de vista científic, solament és possible, doncs, identificar les pràctiques sexuals més esteses en cada societat, és a dir, simplement, les més habituals, per bé que insistint que amb això no se n’estan definint les úniques que podrien ésser considerades com a normals. Hom recorre per això a la realització d’enquestes. Dels estudis efectuats es desprèn que la pràctica sexual més estesa en totes les societats és el coit heterosexual, però també en cap societat n’és l’única, ja que, tot i que en menor proporció, molts individus tenen altres comportaments que també poden ésser considerats normals. Per això, com a conclusió global dels estudis, l’única consideració vàlida sobre aquest punt és que la conducta sexual humana és extremament variada.