La manera més estesa de comportament sexual és l’atracció eròtica i afectiva per persones de sexe diferent al propi, conducta que és anomenada heterosexual. Una variant també estesa és, però, l’atracció per persones del mateix sexe, conducta que és anomenada homosexual; hi ha altres termes per a designar els individus que presenten preferentment tendències homosexuals: gais en el cas dels homes i lesbianes en el cas de les dones.
En realitat, no és adequat parlar de persones hetero o homosexuals, sinó de conductes hetero o homosexuals, ja que es considera que en tota la població hi ha un continuum de les preferències, de manera que, mentre alguns individus tenen orientacions exclusivament heterosexuals i d’altres tenen orientacions exclusivament homosexuals, molts no poden reconèixer-se en un o altre extrem i existeix una àmplia gradació, que passa pels que presenten una intensitat de preferències semblants cap a homes i dones, que han estat anomenats bisexuals o ambisexuals.
D’altra banda, no es tracta d’una escala rígida en què es classifiquen definitivament les preferències individuals, ja que hi ha persones que al llarg de la seva vida presenten variacions més o menys notòries en llur conducta sexual habitual. Així, per exemple, durant l’adolescència són habituals els contactes homosexuals entre joves que més endavant manifesten una tendència preferentment heterosexual.
També són comuns els contactes homosexuals en persones que habitualment tenen preferències heterosexuals i que, pel fet de romandre en comunitats tancades amb individus del mateix sexe —com és ara en presons, internats o durant el servei militar—, no les poden mantenir. Igualment, hi ha persones que durant bona part de la vida han mantingut exclusivament relacions heterosexuals i que, a partir de cert moment, comencen a preferir gairebé exclusivament contactes homosexuals.
Lamentablement, l’homosexualitat ha estat considerada no solament com un vici, des d’un punt de vista moral, sinó com una malaltia, des d’un punt de vista científic. Actualment, en canvi, és considerada senzillament com una variant més de la conducta sexual humana. Fins a l’actualitat, no solament no ha estat determinada una base patològica en aquesta tendència sinó que no ha estat possible de determinar una base biològica en el seu origen. Tampoc s’ha pogut constatar l’existència de factors psicològics que determinin la preferència homosexual. En aquest sentit, cal destacar que l’homosexualitat ja no figura en les llistes de malalties dels més prestigiosos organismes científics mundials.
Avui es considera que tota persona quan neix disposa d’una capacitat potencial per a respondre tant a estímuls heterosexuals com homosexuals i que la interacció entre les característiques peculiars i els estímuls ambientals, que rep en els primers anys de vida fan que les diverses orientacions sexuals es potenciïn més o menys en un o altre sentit. La complexa relació entre nombrosos factors psíquics, emocionals i familiars fa que cap als quatre o cinc anys d’edat ja es determini gran part de la conducta sexual predominant en una persona, independentment de quines siguin les seves preferències.
Atès que en la nostra societat fins fa poc temps es mantenia un profund refús per les pràctiques homosexuals, el cert és que moltes persones presentaven conflictes psicològics derivats no ja de llurs pròpies preferències sinó de les dificultats socials que sorgien a l’hora d’expressar-les; i ja que els costums
socials triguen llargs períodes a modificar-se, encara es produeix aquesta situació. En alguns casos, aquesta situació comporta fins i tot una sèrie de problemes psíquics que fan que el subjecte se senti a disgust amb les seves preferències sexuals. En aquest sentit, es diferencia allò que s’ha anomenat homosexualitat egosintònica, terme que fa referència als subjectes als quals les tendències preferentment homosexuals no els genera per elles mateixes cap conflicte i allò que s’anomena homosexualitat egodistònica, que designa els casos en què les preferències homosexuals provoquen angoixa a aquells que les presenten. Així, doncs, i ja que l’homosexualitat en si mateixa no és considerada una malaltia, no cal parlar de tractaments per a aquesta conducta tot i que, aquells que presentin conflictes psicològics —majoritàriament provocats per qüestions socials—, poden beneficiar-se del suport psicoterapèutic oportú.