La diabetis mellitus és una de les malalties més interrelacionades amb problemes durant l’embaràs, ja que, d’una banda, la seva evolució sol empitjorar durant la gestació —per exemple, agreujant-se les lesions vasculars afavorides per la malaltia—, i, de l’altra, és una de les alteracions maternes que més poden perjudicar el desenvolupament del fetus, i quan no se segueix un control adequat pot ésser origen de diverses malformacions. Aquesta important influència de l’embaràs sobre la diabetis i viceversa és deguda al fet que durant la gestació es produeixen nombrosos canvis en el metabolisme orgànic, i aquesta malaltia es caracteritza precisament per una alteració metabòlica, l’indici més notable de la qual és un augment dels nivells sanguinis de glucosa. Antigament, quan no es disposava d’una terapèutica eficaç per a controlar la diabetis, les dones diabètiques estranyament quedaven embarassades i, quan això passava, es produïen complicacions greus que causaven la mort al 30% de dones i el 60% dels fetus. Actualment, en canvi, amb el control mèdic de l’embaràs i la terapèutica adequada de la diabetis quan cal, aquesta malaltia no causa gairebé mai complicacions mortals per a la dona i la mortalitat fetal s’ha reduït a un 5%.
Durant la gestació, la diabetis mellitus patida anteriorment per la mare tendeix a agreujar-se a causa que els canvis hormonals propis de l’embaràs tendeixen a elevar els nivells de glucosa en la sang. Per a compensar aquesta tendència el pàncrees ha de secretar més insulina, hormona que indueix l’entrada de la glucosa en l’interior de les cèl·lules i en permet la utilització; el fet, però, que les dones diabètiques pateixin justament d’una deficiència en l’elaboració o l’acció de la insulina, fa que el seu organisme no pugui aturar per si mateix l’increment dels nivells de glucosa durant l’embaràs. Per aquesta raó, si la dona diabètica no modifica el tractament que segueix durant l’embaràs, és probable que presenti una accentuació dels símptomes característics de la malaltia, com ara evacuació molt abundant de l’orina, molta set, gana, o sensació de cansament. A més, si no s’hi efectua un control i un tractament adequat, s’incrementa el risc que es presentin complicacions pròpies de la diabetis, com ara crisis de cetoacidosi o infeccions.
D’altra banda, potser perquè els requeriments d’insulina durant l’embaràs són tan elevats en relació a d’altres fases de la vida, en no menys del 10% dels embarassos es presenta un tipus especial de diabetis, anomenada precisament diabetis gestacional, que comprèn la que es manifesta per primera vegada o és detectada durant l’embaràs. Aquest tipus de diabetis es desenvolupa especialment durant el segon o el tercer trimestre, i és capaç de provocar alteracions fetals i perinatals. Tanmateix, però, després del part la major part de les dones tornen a un estat d’absoluta normalitat metabòlica, mentre que en d’altres casos es manté una intolerància hidrocarbonada, i en una tercera part es desenvolupa una diabetis mellitus al cap d’un període de deu anys.
La diabetis gestacional pot originar un augment dels nivells de glucosa en la sang i els símptomes característics de la diabetis. Tanmateix, però, és possible que no provoqui símptomes, i que fins i tot els nivells de glucosa en dejú en les anàlisis rutinàries es mantinguin dins de límits considerats normals. Malgrat aquest fet, la gestant podria presentar una alteració del metabolisme de la glucosa que pot alterar el desenvolupament del fetus. En aquests casos, la diabetis gestacional solament es pot diagnosticar si s’efectuen algunes proves de tolerància oral a la glucosa, com l’anomenada prova de O’Suilivan, o una corba de glucèmia postsobrecàrrega oral de glucosa. Mentre que la primera s’hauria d’efectuar en tots els embarassos, la segona s’hauria de restringir als casos en què es detectés una alteració de l’anterior i en totes les gestants que tenen familiars directes diabètics, o que en anteriors embarassos patiren d’alteracions que podrien haver estat causades per una diabetis gestacional.
Les alteracions metabòliques degudes a la diabetis poden ocasionar diversos trastorns, especialment si la malaltia no es controla adequadament. Així, en els embarassos de dones diabètiques hi ha un perill superior que es presentin diverses complicacions, com ara l’avortament espontani, la toxèmia gravídica, les infeccions urinàries o l’hidramni. El desenvolupament del fetus pot ésser-ne també afectat, i és especialment habitual que el fetus arribi a tenir unes dimensions i un pes superior al que és habitual, sobrepassant en general els 4 kg de pes; tant és així que l’antecedent d’un nounat amb un pes superior als 4,5 kg fa suposar que la mare probablement era diabètica. Per aquesta raó, a més, s’incrementen les dificultats que es poden presentar durant el part.
Per a evitar o tractar a temps les alteracions que pot causar la diabetis en la dona i el fetus, les gestants diabètiques s’han de sotmetre a un control més estricte del que és habitual, tant amb relació a la diabetis com pel que fa a l’embaràs. En general, això es pot aconseguir simplement adaptant les mesures terapèutiques a la situació present, però en alguns casos pot ésser convenient que la dona ingressi en un centre hospitalari durant uns dies per tal de poder efectuar controls freqüents dels nivells de glucèmia i ajustar amb precisió la dieta més adequada i si cal la dosi d’insulina que s’ha d’administrar. A més, en el cas de diabetis gestacional, durant l’ingrés la gestant pot aprendre la tècnica per a posteriorment efectuar a casa els controls de glucèmia i ajustar el tractament de manera correcta.
En els casos més extrems, quan s’esdevé una gran descompensació metabòlica o es presenta alguna complicació greu, pot ésser útil de recórrer al pàncrees artificial, aparell amb el qual es pot controlar contínuament i amb precisió els nivells de glucèmia.
D’altra banda, el control de l’embaràs també s’extrema en tots els casos de diabetis, encara que no es presentin complicacions, i així se solen efectuar exàmens mèdics més sovint del que és habitual, que inclouen les proves complementàries que calguin. En alguns casos, de vegades cal avançar el part per a evitar que el fetus pateixi les conseqüències de la malaltia de la mare, o bé que atenyi una grandària excessiva.