La toxoplasmosi és una malaltia infecciosa d’origen parasitari causada pel protozou Toxoplasma gondii, relativament difosa, però que sovint passa desapercebuda a causa que els símptomes que es manifesten en l’infant gran o en l’adult són escassos i poc específics.
El contagi es pot produir per la ingestió de fruita, hortalissa o verdura crua, no rentada, que continguin quists del paràsit causal procedents de matèries fecals de gats o d’altres felins infectats; per la ingestió de carn crua o mal cuita procedent d’animals infectats, ja sigui bestiar vacu, oví o porcí, i menys habitualment per contacte directe amb gats infectats o amb material contaminat per les seves dejeccions, com ara elements de jardineria o tasques agrícoles.
D’altra banda, la toxoplasmosi es pot transmetre per via materno-fetal, ja que els paràsits poden travessar la barrera placentària, i, per tant, infectar l’organisme del fetus. Tanmateix, però, per tal que es produeixi aquest tipus de contagi cal que la dona pateixi la fase aguda de la infecció —quan en la sang hi ha importants quantitats del paràsit en la seva forma de trofozoït—, durant el curs de l’embaràs. En el cas de toxoplasmosi crònica, la infecció no es transmet al fetus o, si més no, no ocasiona lesions evidents.
En la dona gestant, sovint la infecció no ocasiona símptomes i quan es presenten consisteixen principalment en febre poc alta, sensació de cansament i tumefacció dels ganglis limfàtis, principalment al coll. La infecció es pot mantenir algunes setmanes i, a més, és possible que restin en l’organisme matern quists del paràsit que teòricament poden reproduir el trastorn.
D’altra banda, aquesta infecció pot causar diversos efectes en el desenvolupament de l’embaràs, que depenen de la fase en què es trobi. Tanmateix, però, el fet que hi hagi una infecció materna no implica necessàriament que hi hagi una infecció fetal. Aquesta solament es produeix en l’1 % de dones que adquireixen per primera vegada la toxoplasmosi abans de les sis setmanes d’embaràs, en el 12% de les que la pateixen en la resta del primer trimestre, en el 20% de les que se n’infecten en el segon trimestre i en el 20% al 80% de les que ho fan durant el tercer trimestre. Si la infecció es transmet a l’embrió en el primer trimestre, en general es produeix la seva mort tot originant-se un avortament espontani. Si la malaltia es contreu més endavant no se sol produir la mort del fetus, però sí alteracions molt notables en el nounat. Les manifestacions més greus inclouen encefalitis o inflamació difusa del sistema nerviós central, amb convulsions i microcefàlia o disminució de la grandària del cap, o bé hidrocefàlia o acumulació de líquid en el sistema nerviós central; meningitis o inflamació de les capes de teixit conjuntiu que envolten el sistema nerviós central, amb vòmits espontanis, mal de cap, rigidesa del clatell i intolerància a la llum; alteracions oculars com ara estrabisme i còrio-retinitis; i pneumònia, o inflamació del teixit pulmonar. Aquestes manifestacions es poden trobar presents ja en el moment del naixement, i en aquest cas el pronòstic del trastorn és més greu, o bé es poden evidenciar més endavant, en general durant el segon trimestre de vida, o ocasionalment més tard, en general cap als 2 o 3 anys d’edat. En la majoria dels casos queden seqüeles importants i definitives, entre les quals les més greus i freqüents són retard mental i ceguesa.
La toxoplasmosi pot ésser diagnosticada amb proves serològiques de diversa especificitat i sensibilitat. En principi, es practica una prova d’aquest tipus rutinàriament en el control mèdic de l’embaràs per a detectar-la en les dones gestants susceptibles a la infecció que no l’hagin patida anteriorment. En aquest cas, les proves serològiques s’han de repetir periòdicament durant el transcurs de l’embaràs. Si el resultat d’aquestes proves indica la possibilitat d’una infecció recent, és a dir, si es produeix una seroconversió o pas d’un resultat negatiu a positiu, cal efectuar una determinació d’anticossos tipus IgM específics o, si això no és possible, repetir les proves serològiques al cap de 2 o 3 setmanes. Si es detecten anticossos tipus IgM o un augment significatiu de les taxes d’anticossos tipus IgG, això indicaria que hi ha una infecció recent. Igualment, les proves es repeteixen sempre que se sospiti un possible contagi en algun moment de la gestació. La diagnosi d’infecció fetal es fa amb l’anàlisi de sang fetal obtinguda per funiculocentesi. En el cas que es confirmi la infecció, hom pot establir un tractament eficaç amb diversos tipus d’antibiòtics. Tanmateix, però, encara actualment és difícil de determinar el grau de possible afecció fetal i en aquest sentit hom recorre a les proves pròpies de la diagnosi prenatal. Si es creu que el fetus pot haver estat afectat per lesions irreversibles abans d’iniciar el tractament antibiòtic, es pot plantejar la possibilitat d’efectuar una interrupció de l’embaràs.