La rubèola és una malaltia d’origen víric fins fa poc temps molt freqüent, la incidència de la qual s’ha anat reduint a causa de la vaccinació sistemàtica que s’efectua contra aquesta malaltia durant la infantesa. Si bé és una de les malalties característiques de la infància, si no s’ha patit de nen també es pot patir en l’edat adulta.
Si es contreu durant l’embaràs, la dona presenta els símptomes comuns d’aquesta malaltia, com ara són febre, tumefacció dels ganglis limfàtics i una erupció rosada que se sol iniciar a la cara i s’estén progressivament a la resta del cos. De fet, per a la mare es tracta d’una malaltia banal que fins i tot moltes vegades és gairebé asimptomàtica i que en general evoluciona sense complicacions. Però el virus causal pot atènyer el fetus i provocar una embriopatia rubeolar, que adquireix les característiques d’una malaltia infecciosa crònica i greu que pot conduir a la mort de l’embrió, o bé al desenvolupament de diversos tipus de malformacions congènites. Fins i tot la malaltia es manté en el nounat, en general durant uns mesos, i aleshores rep el nom de rubèola congènita.
El risc que es desenvolupi una rubèola intrauterina i la gravetat que comporti depenen del moment de l’embaràs en què es produeixi el contagi de la mare. El perill més important rau en un contagi en el primer trimestre de l’embaràs, ja que en un 30% dels casos la rubèola intrauterina comporta la mort de l’embrió, tot originant un avortament espontani. En la resta d’aquests casos, es poden desenvolupar conjuntament diverses malformacions fetals d’entre les quals cal destacar les malformacions cardíaques, com ara manteniment del conducte arteriós, comunicació interventricular, i estenosi pulmonar; oculars, com cataractes, glaucoma, còrioretinitis i microftàlmia; neurològiques, com ara microcefalia, endarreriment mental i sordesa, i diverses alteracions hepàtiques i esquelètiques. Es considera que alguna d’aquestes malformacions es produeixen en el 75% dels casos d’afecció en el primer mes d’embaràs, en el 40% si és en el segon mes i en el 10% si se situa en el tercer. Un contagi posterior, fins al cinquè mes, pot no ésser tan nociu, per bé que es manté en un 10% o 30% dels casos la possibilitat que es desenvolupi una sordesa. Passat el cinquè mes d’embaràs, el risc de rubèola intrauterina és pràcticament nul.
Aquesta malaltia no té cap tractament eficaç conegut, de manera que arriben a tenir una importància màxima les mesures preventives per a evitar el possible contagi durant la gestació, entre les quals destaca la vaccinació contra la malaltia. Tanmateix, però, aquest vaccí no es pot aplicar durant l’embaràs, ni tan sols en els tres mesos anteriors, perquè es troba constituït per virus vius, que, tot i atenuats, podrien causar les mateixes alteracions pròpies de la malaltia al fetus. Per això actualment s’aplica de manera sistemàtica a tots els infants, formant part del vaccí triple víric, als dotze mesos d’edat. Igualment, per a prevenir amb seguretat la rubèola intrauterina, es recomana l’aplicació del vaccí antirubèola a totes les nenes, als onze o dotze anys d’edat, independentment del fet que hagin estat vaccinades amb anterioritat.
De tota manera, com que no sempre una dona adulta sap si ha patit la malaltia o si va rebre la vaccinació, és possible de detectar-ho amb una prova serològica que determini l’existència d’anticossos específics contra la rubèola. Si efectivament es comprova que hi està immunitzada no cal prendre cap altra precaució. En canvi, si hi ha possibilitat que quedi embarassada convé que s’apliqui el vaccí antirubèola, evitant amb els mitjans anticonceptius adequats un embaràs els següents tres mesos. En qualsevol cas, se sol efectuar una determinació dels nivells d’anticossos contra la rubèola al començament de l’embaràs i quan se sospita que la dona pot haver estat contagiada per algun malalt d’aquest trastorn. Si els nivells d’anticossos demostren que s’ha produït una infecció recent o que la dona presenta els símptomes de la malaltia, es pot plantejar la possibilitat d’efectuar una interrupció de l’embaràs atès el risc elevat de malformació fetal. La possibilitat que el fetus hagi estat afectat per la infecció es pot avaluar amb les tècniques emprades per a la diagnosi pre-natal, especialment l’anàlisi de sang fetal obtinguda per funiculocentesi.