Els estímuls capaços de desencadenar la resposta sexual humana són extremament variats, per la qual cosa no és possible de fer-ne una recopilació ni tampoc de concretar, sense fer una sèrie de matisacions específiques dels que podrien considerar-se com a habituals. A més, atès que en aquesta conceptualització intervenen factors eminentment subjectius, no es pot afirmar de cap estímul determinat que sigui efectiu per a tothom; ans al contrari, hi ha qui respon davant d’estímuls que per a altres individus resultarien del tot mancats d’erotisme.
Al capdavall, com ja hem dit, el desencadenament de la resposta sexual humana té com a base l’activitat cerebral, ja que tot el procés és regit pel sistema nerviós central. En aquest sentit, hom diu que el cervell és l’òrgan més important pel que fa a l’activitat sexual, ja que, per exemple, és capaç d’interpretar el caràcter eròtic de nombrosos estímuls, segons quina sigui la situació en què aquests es produeixin, mentre que en altres circumstàncies no els atorga connotacions sexuals. I en l’activitat cerebral influeixen nombrosos factors, tant les funcions intel·lectuals com qüestions emocionals o paràmetres de conducta derivats de l’aprenentatge.
De fet, el cervell primitiu —comú a tots els mamífers-— intervé, i molt, en la "posada en marxa" de la sexualitat. L’hipotàlem i el sistema límbic controlen part de l’excitació sexual, participen en les sensacions de plaer i contribueixen a la modulació emocional i afectiva de la conducta sexual. L’anell límbic mateix discrimina i selecciona els estímuls, però també s’encarrega de disparar els senyals de sadollament, inhibint el comportament sexual quan és convenient.
Són les estructures neoencefàliques, situades en l’escorça cerebral, les que proporcionen, però, el pedigree humà de la sexualitat, no solament a nivell d’estímuls sinó per la participació de l’aprenentatge en la regulació del sexe. Llur capacitat per a conceptualitzar i planificar projectes, i la connexió que aquestes estructures estableixen amb l’ambient i la cultura, poden matisar i condicionar tot allò que passi en el cervell arcaic —el diencèfal—, fins a canviar tot el "programa" establert pel propi diencèfal. Si la comunicació entre aquests "dos cervells" —l’antic i emocional i el modern, raonador i conceptual— es manté relativament harmònica, la conducta sexual humana també ho serà.
Els estímuls capaços de desencadenar la resposta sexual en l’ésser humà poden ésser d’índole molt diversa, tant d’origen eminentment físic com fonamentalment psicològic. En realitat, s’esdevé el mateix amb altres funcions orgàniques que no tenen res a veure amb la sexualitat; per exemple, la salivació i la producció de secrecions gàstriques són activades davant la ingestió d’aliments, però també pel sol fet de pensar en els menjars i encara més si es tracta d’algun que sigui el preferit o que, per raons personals, sigui considerat molt apetitós. I aquest exemple també és útil per tal d’explicar el fet que un estímul en concret, de la mateixa manera que un determinat plat que sigui molt ben considerat per un individu o un determinat col·lectiu, pugui ésser fins i tot desagradable per a d’altres. Tenint en compte això que hem dit, el factor desencadenant de la resposta sexual humana pot correspondre, doncs, entre d’altres, a un estímul tàctil, visual o olfactiu, però també, simplement, a qualsevol circumstància on entri en joc la imaginació. Sobre aquest punt, és oportú fer ressaltar les diferències existents entre l’ésser humà i els animals.
En els animals, els estímuls desencadenants de la resposta sexual són bàsicament físics i fins i tot, en molts casos, estan condicionats per cicles biològics que tendeixen a regular l’activitat sexual i determinen períodes de major apetència sexual. Destaquen, especialment, els estímuls olfactius que en molts animals estan molt desenvolupats; tant és així que les femelles d’algunes espècies, en el període de zel, produeixen unes substàncies oloroses especials anomenades feromones, la funció de les quals és incitar el mascle que les olori a intentar la còpula. Els estímuls visuals també són rellevants per a d’altres espècies i cal que la unió sexual sigui precedida per un desplegament de pautes predeterminades, com és ara l’anomenada "parada nupcial", en què poden tenir un paper preponderant el colorit o determinades modificacions corporals.
En l’ésser humà també poden ésser efectius estímuls d’aquest tipus, però llur incidència és molt més petita, gairebé irrellevant. Així, per exemple, també són elaborades substàncies oloroses, produïdes per unes glàndules sudorípares especialitzades presents en la regió genital, però llur funció no té pràcticament importància, per diversos motius. D’una banda, la zona cerebral olfactiva està poc desenvolupada en l’ésser humà, proporcionalment molt menys que en els animals, en els quals la resposta sexual respon clarament als estímuls olfactius; per això, difícilment els estímuls naturals d’aquest tipus tenen el mateix efecte. D’altra banda, les pautes higièniques imperants, com també l’ús de cosmètics i de desodorants, tan estès actualment, anul·laria pràcticament aquest tipus d’estimulació. Malgrat tot, alguns estímuls olfactius, tot i no estar relacionats amb allò que serien les "feromones humanes", tenen capacitat per a desencadenar una estimulació sexual, ja que estan condicionats per altres tipus de factors, com ara la influència cultural. Per això, com preconitza la publicitat, l’aroma d’un determinat perfum pot ésser un estímul sexual important; en aquest cas no es tracta, però, d’un efecte bioquímic sinó d’un condicionament après, per la qual cosa es podria englobar entre els estímuls d’origen psicològic.
Els estímuls físics més efectius per a provocar una estimulació eròtica en l’ésser humà, sempre en termes generals, són els tàctils. Aquest tipus de sensibilitat varia en les diferents zones del cos, ja que depèn de les terminacions nervioses que arriben a la pell i que tenen una distribució desigual. Sobre la base d’aquestes variants, s’han elaborat nombrosos "mapes" de zones erògenes, que destaquen entre les potencialment més efectives les de la regió genital, les cuixes, el coll, els pits o d’altres. Tanmateix, s’ha comprovat que hi ha tal variabilitat en les respostes segons cada cas individual, que cal relativitzar qualsevol d’aquests "mapes". A més, és molt difícil de separar un estímul tàctil en concret de la influència psicològica existent en el moment del contacte. De fet, a causa de la gran variabilitat individual i a les reaccions que produeixen els estímuls psicològics concomitants, hom pot considerar que pràcticament qualsevol zona del cos és potencialment erògena. Podríem concloure afirmant que la pell és com una enorme antena sensitiva que mereix ésser explorada com a font vital de plaer humà.
Un altre tipus d’estímuls potencialment erògens són els visuals. Hom ha dit tradicionalment que aquests estímuls són més efectius en els homes que en les dones, però no és possible distingir clarament si això depèn estrictament de factors biològics o bé deriva, com és molt probable, de qüestions culturals. En la nostra societat, fins fa molt poc, només es recorria a aquest tipus de factors potencialment erògens destinats als homes, per la qual cosa és molt difícil de conèixer quina seria llur veritable influència en el cas de les dones si es tendís a exaltar-los, durant molt de temps, amb la mateixa intensitat. Cal remarcar, en aquest sentit, que els estímuls visuals depenen en gran manera de l’activitat cerebral i per això estan summament condicionats per l’aprenentatge. Tant és així que, segons els patrons culturals, s’aprèn quins estímuls visuals cal interpretar com a excitants, de manera que no és estrany que una imatge eròtica suggerent sigui tant o més excitant que una altra de molt explícita, la qual cosa revela que les qüestions culturals s’imposen a les merament biològiques.
Una cosa semblant succeeix respecte als estímuls auditius, per bé que aquests, en termes generals, tenen menys rellevància que els anteriors. Una veu determinada, una manera de parlar o algun tipus de música en concret, poden representar estímuls eròtics efectius en certes persones, però amb una notòria variabilitat individual.
Sens dubte, el major potencial erogen es troba no en els estímuls físics sinó en l’àrea psicològica: la principal font d’estimulació sexual és la imaginació. Precisament, una característica distintiva de l’ésser humà és la seva capacitat d’estimular-se i d’excitar-se sexualment només amb el producte de les seves fantasies. De vegades, les idees estimulants tenen alguna base concreta, però molt variable segons cadascú. La literatura eròtica, per exemple, que apel·la estrictament a la inventiva, pot resultar un potent estimulant sexual per a certes persones, però de vegades es revela completament nul per a d’altres. De fet, moltes vegades els estímuls físics, de tot tipus, resulten excitants precisament perquè passen a través del filtre de la imaginació.
Així, doncs, la tensió sexual pot ésser creada, mantinguda i incrementada per nombrosos i variats estímuls, sigui quin sigui llur origen, però el fet és que, un cop s’arriba a un determinat punt de tensió sexual, es posen en marxa els processos orgànics controlats per l’activitat neurològica que formen la resposta sexual humana.