Els intents d’esquematitzar una resposta sexual estàndard, basats en paràmetres objectius i científics, són relativament recents. Potser les pautes morals han impedit durant molt de temps que els investigadors s’interessessin per aquests temes o bé que, tot i estar-ne interessats, poguessin portar a terme llurs estudis d’una manera sistematitzada. Actualment, però, hom disposa de dades fiables basades en principi en les investigacions desenvolupades pels sexòlegs Masters i Johnson, que van estudiar en el seu "laboratori" aquestes qüestions d’una manera objectiva, de la mateixa manera que es fa per a investigar altres activitats orgàniques, i les aportacions dels quals van ésser posteriorment confirmades i ampliades per molts altres professionals.
D’aquests estudis hom pot deduir, en primer lloc, que la resposta sexual segueix un procés cíclic, similar tant en l’home com en la dona, malgrat llurs diferències anatòmiques. En realitat, això té una explicació senzilla, ja que si bé els òrgans específicament involucrats en la resposta sexual, com els genitals, són diferents en cada sexe, el seu origen embriològic és semblant i moltes de les seves particularitats anatòmiques són equiparables. De tota manera, per tal de poder especificar més clarament les pautes de la resposta sexual, és preferible de comentar-ne per separat les característiques en l’home i en la dona.
D’altra banda, tot i que la resposta sexual és continuada i es desenvolupa generalment sense interrupcions, pot ésser considerada com un cicle d’esdeveniments susceptible d’ésser dividit en diferents fases o etapes, encara que sigui d’una manera artificial i amb la intenció de discriminar-ne millor les característiques. Seguint el model imperant avui, es poden distingir quatre fases de la resposta sexual humana. En primer lloc, la fase d’excitació, en què, partint d’algun estímul erogen efectiu, es posen en marxa els processos fisiològics orgànics corresponents a l’àmbit de la resposta sexual, principalment l’erecció del penis en l’home i la lubricació vaginal en la dona. Més tard, un cop s’ha assolit un determinat nivell de tensió sexual, la resposta sexual continua amb una fase estacionària, en la qual es mantenen i s’estabilitzen les modificacions corporals ja establertes en l’etapa anterior. En tercer lloc, si l’estímul sexual es manté i s’intensifica, quan s’ateny un cert nivell de tensió sexual es produeix la fase d’orgasme, que correspon al punt culminant de la resposta sexual, i que s’acompanya d’una intensa sensació de plaer i, en el cas de l’home, del procés d’ejaculació o emissió de semen a través del meat uretral. Finalment, sobrevé la fase de resolució, en la qual, progressivament, les modificacions corporals esdevingudes s’inverteixen i l’organisme tendeix a recuperar el seu funcionalisme anterior.
Cal destacar que les modificacions anatomicofisiològiques corresponents al cicle típic de la resposta sexual són semblants en tots els casos en què s’estableixi una estimulació erògena efectiva, amb independència de l’objecte sexual o de la pràctica sexual desenvolupada. Així, doncs, i en termes generals, els mateixos esdeveniments succeeixen en pràctiques heterosexuals o en relacions homosexuals, en una masturbació o en una pràctica bucogenital.