En condicions normals, tot ésser humà té un cert grau d’impuls o desig sexual, que se sol anomenar també libido; aquest impuls sexual genera en la ment de l’individu fantasies sexuals, l’indueix a cercar situacions eròtiques o el fa receptiu a aquestes. Si bé, com veurem, en el desencadenament de la resposta sexual humana són molt rellevants els estímuls d’índole psicològica, en l’impuls o desig sexual de base intervenen certs factors biològics.
En definitiva, el desig sexual té, doncs, un substrat biològic, ja que depèn en primera instància del funcionament de diversos circuits i nuclis cerebrals. Tot i que encara no s’ha pogut determinar si existeix algun nucli específic encarregat de regular l’activitat sexual, i encara que en certa manera en aquesta activitat estan involucrats tots els nivells del sistema nerviós central, hom creu que el principal mecanisme regulador està localitzat en la part més primitiva del cervell, en l’anomenat sistema límbic.
Com s’esdevé en moltes altres funcions cerebrals, encara no es coneixen amb precisió els mecanismes d’activació d’aquests centres reguladors i tampoc quins són els nombrosos factors que poden estimular o inhibir-ne el funcionament, tot i que se n’ha pogut determinar la influència d’alguns.
Així, per exemple, sabem que per al normal funcionament dels circuits sexuals cerebrals és necessari que hi hagi en l’organisme un adequat nivell de certes hormones, especialment de testosterona, la principal hormona sexual masculina. En definitiva, els nivells de testosterona o d’altres de les anomenades hormones sexuals masculines o andrògens influeixen, doncs, en la regulació del desig sexual, tant en l’home com en la dona. En l’home, els andrògens són elaborats fonamentalment pels testicles i en una proporció molt més petita per les glàndules suprarenals; atès que llur síntesi és més o menys regular, en aquest sentit el nivell del desig sexual de base en l’home és pràcticament constant. En la dona, la testosterona o els seus precursors són elaborats en petites quantitats per l’ovari, però també són sintetitzats per les glàndules suprarenals; si bé uns nivells mínims de testosterona són suficients perquè es mantingui indemne el desig sexual, en la dona se’n produeixen oscil·lacions en relació amb el cicle menstrual o ovàric, i de vegades és evident que l’apetència sexual s’incrementa en la fase mitjana del cicle. Cal remarcar que si bé després de la menopausa la funció ovàrica s’atura, les glàndules suprarenals continuen produint andrògens, i això explica que es continuï generant cert nivell d’impuls sexual.
Els estudis efectuats al respecte suggereixen que, en la generació de l’impuls sexual, també estan involucrades altres substàncies hormonals. Per exemple, sembla que un increment accentuat dels nivells de prolactina disminueix l’apetència sexual o, per contra, de vegades les hormones gonadòtropes hipofítiques poden incrementar, per elles mateixes, la libido. En realitat, la major o menor influència de les diferents hormones en l’apetència sexual fa que, en suma, el funcionament global del sistema endocrí influeixi d’una o d’una altra manera en el desig o impuls sexual.
Així mateix, per tal que l’activitat dels centres cerebrals sexuals sigui normal és important que hi hagi un adequat equilibri entre diversos neurotransmissors, com la dopamina, la serotonina i les catecolamines. Això explica, per exemple, que en certs trastorns en què els nivells d’aquests neurotransmissors presenten un desequilibri, com és el cas de la depressió, l’impuls sexual de base estigui alterat.
Tot i que hi hagi un cert grau d’impuls o desig sexual basal, per tal que la resposta sexual humana es posi en marxa de manera efectiva cal que la persona es trobi davant d’estímuls capaços de desencadenar-la.